Itàlia, 1- Iugoslàvia, 1 (Euro 68-Final, 1r partit)

12. Angelo Domenghini (1-1)

Hi ha hagut jugadors a la història que han tingut la facultat d'estar situats gairebé sempre al millor lloc, en el millor moment. En ser un esport col·lectiu, el futbol no només depèn de les aptituds personals, sinó també d'estar envoltat d'equips guanyadors. Aquests futbolistes han pogut nodrir de trofeus les seves vitrines i han estat valuosos per les seves formacions i equips nacionals en èpoques importants de les seves trajectòries. Això va passar amb els equips i amb la selecció italiana que van tenir la fortuna de comptar amb el davanter Angelo Domenghini.

Nascut a Lallio, al costat mateix de Bèrgam, a la Llombardia, Domenghini es va formar en un dels planters, encara avui en dia, més prolífics del futbol transalpí, el de l'Atalanta. Ell mateix explicava que la seva infantesa no va ser fàcil. Eren nou germans, sis noies i tres nois, que s'aplegaven en dues habitacions. Es tractava de posar-se a treballar com més aviat millor per portar diners a casa. Ell, a més, era molt trapella de petit, no parava quiet, però també tenia habilitat per jugar a futbol. El van convèncer per disputar un torneig de bar i d'allà a l'Atalanta hi va haver un pas.

Va debutar als 19 anys a la màxima categoria amb la Dea, a qui va portar al títol de Copa tres anys després, en una final guanyada al Torí amb tres gols seus a San Siro. Curiosament, la victòria no va poder ser celebrada a la ciutat perquè l'endemà va morir el papa Joan XXIII, originari de Bèrgam. Va mantenir-s'hi un any més i el 1964 va ser fitxat per l'Inter, vigent campió europeu. En la seva primera temporada, va ser campió de lliga, de la Intercontinental i de la Copa d'Europa, tot i que ell no va disputar ni les semifinals, ni la final del torneig, en una època en què encara no s'havien introduït les substitucions.

Havia debutat amb la selecció efímerament quan encara era a l'Atalanta, en un xoc de qualificació per a l'Eurocopa del 1964 contra la URSS, però s'hi va consolidar després del fracàs transalpí en el mundial del 1966, a Anglaterra, del qual ell va quedar descartat. El nou seleccionador, Ferruccio Valcareggi, va confiar en ell en la fase de classificació per al torneig europeu del 1968 i ell li va respondre amb quatre gols en set partits, entre ells un en els quarts de final contra Bulgària. El país seria l'amfitrió de la final a quatre i ell, un dels protagonistes.

En el duel de semifinals, a Nàpols, Itàlia va resistir com va poder amb deu homes al camp, per la lesió de Rivera, sense que llavors hi hagués substitucions, i es va veure afortunada pel sorteig posterior al partit, perquè no hi havia penals. La final era davant de Iugoslàvia a Roma, i va ser molt complicada.

El gol

Domenghini va arrencar d'inici, al costat d'Anastasi i Prati en la davantera, però la iniciativa va ser balcànica. La jove estrella Dzajic va avançar el seu equip abans del descans i el conjunt de Rajko Mitic va disposar de moltes oportunitats per sentenciar, entre elles una rematada que va passar arran de pal i a la qual el mateix Dzajic no va arribar per poc. La desesperació creixia en els amfitrions, però va arribar una falta a la frontal de l'àrea.

El central Paunovic va saltar de manera matussera damunt de Lodetti i el va fer caure. L'àrbitre suís Dienst no tenir cap dubte en indicar la infracció. Domenghini va prendre la responsabilitat de xutar. Els iugoslaus sempre han protestat la jugada, en entendre que el col·legiat estava situant la barrera, però en les imatges es veu el mur ben posat. El problema va ser que un dels seus components, el centrecampista Holcer, va obrir les cames i va deixar venut el porter Pantelic. El gol del davanter de l'Inter salvava Itàlia del desastre.

La pròrroga següent no va donar com a resultat cap gol i la final es va haver de repetir dos dies després al mateix escenari. Iugoslàvia havia perdut la seva gran oportunitat i Itàlia es va imposar amb dos gols en la primera meitat de Luigi Riva i de Pietro Anastasi. Aquestes van ser les anotacions que van donar el títol, però sense l'encert de Domenghini, res no hauria estat possible.

Va actuar un any més al conjunt milanès i, el 1969, va fer una passa arriscada i va fitxar per un emergent Càller per completar una gran davantera amb Riva. Li va tornar a sortir bé l'aposta i es va convertir en un dels futbolistes de l'equip sard que van entrar a la llegenda com a campions de lliga. Després, va anar al mundial, tot i haver-se perdut alguns partits de la fase de classificació, i va ser un fix en l'equip que va arribar a la final, perduda davant de Brasil per 4-1. Ell hi va anotar un gol, el de la victòria davant de Suècia del debut. Només tenia 29 anys, però tan sols va disputar quatre partits més, de classificació per a la següent Eurocopa, amb l'equip nacional.

Domenghini va seguir al Càller fins al 1973, abans de fitxar per la Roma i retirar-se de la sèrie A al modest Foggia, als 35 anys. Abans, ja havia descendit una temporada a la Serie B, al Verona, i va acabar a tercera categoria, amb l'Olbia i el Trento. El 1979, amb 37 anys, va penjar definitivament les botes. Ja en feia molts que no era tan decisiu com en la primera part de la seva carrera, però per al record havia deixat títols i gols, com el que va evitar que Itàlia perdés l'Eurocopa a casa. 

 França, 2- Espanya, 0 (Euro 84-Final)

13. Michel Platini (1-0)

És totalment casual que aquest gol sigui el número 13 de la llista, és a dir, el de la mala sort, però realment és un dels més desgraciats de tot el rànquing. Va marcar la carrera del gran porter Luis Arconada, que va formar part de la millor Reial Societat de la història i que es va mantenir durant més de quatre anys com a indiscutible a la porteria de l'equip espanyol. El gol, però, va ser transcendental perquè un gran jugador no es retirés de la selecció sense un títol que mereixia i que es va guanyar amb una actuació immillorable en l'Eurocopa del 1984. És l'última aparició de Michel Platini.

Feia quatre dies que Platini havia decidit una semifinal èpica contra Portugal amb un gol en l'últim minut de la pròrroga que havia evitat una agònica tanda de penals. La final contra Espanya era la gran oportunitat de rubricar una carrera esplèndida a la qual, curiosament, encara faltaven els seus millors moments. Estava triomfant a Itàlia, a la Juventus, conjunt amb el qual aquell mateix any havia aconseguit guanyat la lliga, en la qual havia estat màxim golejador amb 20 gols, i la Recopa, però li faltava endur-se un títol amb la selecció i també una Copa d'Europa, que cauria la primavera següent. 

El rival a la final era una selecció espanyola que havia anat passant pantalles de manera miraculosa. Per començar, s'havia classificat per al torneig guanyant per 12-1 Malta en l'últim duel de la ronda prèvia i deixant a la cuneta els Països Baixos. Després, en el campionat, va arrencar amb dos tristos empats i va salvar els mobles amb un gol de Maceda a l'últim minut per destronar els campions, els alemanys. I finalment, havia remuntat en els semifinals contra una Dinamarca que semblava superior i havia vençut en la tanda de penals. L'equip de Miguel Muñoz era un conjunt supervivent, i això el feia més perillós, malgrat que no comptava amb els dos centrals, Maceda i Goikoetxea, per al duel decisiu del Parc dels Prínceps.

El gol

I França va trobar problemes a la primera part. Dominava territorialment, però no podia sotmetre un conjunt espanyol ben posicionat que pensava que el pas del temps l'afavoria i que els amfitrions es podien posar nerviosos. Tot semblava controlat quan una acció, als onze minuts de la represa, ho va canviar tot.

El col·legiat eslovac Vojtech Christov, molt protestat pels espanyols, va decretar una falta de Salva, substitut de Maceda, a Lacombe a la frontal de l'àrea. L'ocasió per als francesos era clara, i més amb Michel Platini en el llançament. L'estrella gala havia anotat des de la mateixa posició contra Iugoslàvia en la primera fase i el seu company Domergue també havia anotat de falta directa en la semifinal davant de Portugal. Arconada, el porter espanyol, havia estat el millor del seu equip durant el torneig, amb grans intervencions, i res no feia pensar que tindria problemes per aturar el xut fluix i pel seu pal del jugador de la Juventus. Però quan ja semblava que tenia la pilota atrapada, se li va escolar per sota el cos i, amb una mà, se'l va introduir a la porteria. El seu esforç final per evitar que l'esfèrica travessés la línia de gol ja va ser inútil.

Amb el gol a favor, França es va dedicar a defensar sense complexos i a sortir a la contra. No es pot dir que patís gaire per conservar el resultat i, a més, en el temps de descompte, va trobar un contraatac que va finalitzar Bruno Bellone amb el segon gol. Els francesos aconseguien el seu primer gran títol i Platini es coronava com a rei del continent. A final d'any, sumaria el segon de les tres Pilotes d'Or que va guanyar en la seva carrera.

Aquesta va durar als terrenys de joc fins als 32 anys i després va seguir en d'altres esferes. Primer, com a entrenador. Va fracassar en l'intent de classificar França per al mundial d'Itàlia 90, però van seguir confiant en ell. Va entrar amb molt lluïment, com a millor combinat de tots els grups, en la fase final de l'Eurocopa de Suècia, el 1992, però l'equip va ser eliminat en la primera fase després de dos empats i una derrota contra Dinamarca. Després va dedicar-se als despatxos i va ser un dels presidents del comitè organitzador del mundial de França, el 1998. La seva feina va ser bona, el seu prestigi enorme, i va anar escalant en l'escalafó de les grans organitzacions.

Així, el 2007 va derrotar el suec Lennart Johansson i es va convertir en president de la UEFA durant nou anys, però el 2016 el va esquitxar tot l'escàndol de corrupció que va suposar la sortida de la FIFA del seu màxim dirigent, Joseph Blatter. Platini va ser trobat culpable per corrupció, per haver rebut dos milions d'euros de Blatter en concepte de feines d'assessoria sense que els pagaments estiguessin justificats. Va ser condemnat a vuit anys sense exercir cap càrrec del món de l'esport. També ha desvetllat afers com que França i Brasil van ser sortejats de manera que no es poguessin trobar fins a la final al mundial del 1998 i ha estat implicat en casos com la compra de vots perquè Qatar fos seu del mundial del 2022. Tot d'afers lletjos després d'una carrera futbolística brillant, que va arribar al màxim nivell en aquella Eurocopa del 1984.

Dinamarca, 2- Alemanya, 0 (Euro 92-Final)

14. Kim Vilfort (2-0)

Viure el millor moment de la teva vida i el pitjor en només deu dies. S'ha de ser molt fort per resistir aquest tobogan emocional. El 1992, la selecció danesa, que no estava classificada per a l'Eurocopa, va guanyar-la amb un grup majoritàriament d'obrers que, en aquell moment, havia de ser de vacances. Un dels seus futbolistes va viure un torneig inoblidable en els dos sentits, que no va acabar quan va aixecar la copa de campions, just després d'un gol seu, sinó deu dies més tard amb una gran tragèdia. Era el centrecampista Kim Vilfort.

Quan va arribar el torneig de Suècia tenia 29 anys i una llarga trajectòria bàsicament al seu país, sobretot al Bröndby. Nascut a Valby, un suburbi de Copenhaguen, Vilfort va arribar a jugar 470 partits amb el club groc i blau i es va convertir en el màxim golejador de la seva història. Després d'uns inicis com a davanter, es va consolidar a la màxima divisió del seu país a les files del Frem i allà va tastar la internacionalitat en un amistós contra Hondures. Però no va tenir continuïtat en un equip nacional que havia estat semifinalista a l'Eurocopa de l'any anterior, la de França, i que mostraria un joc sensacional en el mundial de l'any següent, el del 1986, a Mêxic.

Vilfort va intentar una aventura a l'estranger. Va ser a França, al Lilla, on va anotar un sol gol en 24 partits en un equip que va finalitzar a mitja taula classificatòria. No va ser un fracàs rotund, però va pensar que el millor era tornar a casa i va fitxar pel club més popular del país, el Bröndby, el mateix 1986. Durant els següents dotze anys hi guanyaria set lligues i tres Copes, actuaria en unes quantes Copes d'Europa, arribaria a uns quarts de final de la UEFA, eliminat pel Tenerife, i es consolidaria a la selecció.

Així, va disputar dues estones de l'Eurocopa del 1988, en què una Dinamarca crepuscular va quedar eliminada, i sense puntuar, a la primera fase. Romania va deixar l'equip nacional fora del mundial del 1990, però les bones actuacions al Bröndby, ja com a centrecampista ofensiu, el van catapultar a disputar més partits amb la selecció. Va actuar els vuit de la fase de classificació per a l'Eurocopa, de la qual va quedar fora ja que Iugoslàvia havia sumat més punts. Però tot va canviar quan va esclatar el conflicte dels Balcans i la UEFA va deixar els iugoslaus fora del torneig. El segon del grup, Dinamarca, ocuparia el seu lloc.

Com va passar amb molts dels seus companys, Vilfort va estar disputant amb el Bröndby partits fins a dos dies abans del torneig. El seleccionador, Richard Möller-Nielsen, el va convocar per al campionat. Però el centrecampista tenia al cap un problema molt més important que el de jugar l'Eurocopa: l'estat de salut de Line, la seva filla de set anys. Li havien diagnosticat leucèmia i estava ingressada a un hospital. El seu pare es debatia entre anar al torneig o ser al seu costat, però va trobar un aliat: la proximitat de la seu del campionat. 

Perquè Dinamarca va jugar els partits de la primera fase a cavall entre Malmö, molt a la vora de Copenhaguen, i la relativament propera Estocolm. A més, va semblar que l'estat de salut de la nena era millor aquells primers dies de juny. Vilfort va disputar els dos primers duels, un empat contra Anglaterra i una derrota davant de Suècia. Veient que era improbable la classificació, Möller-Nielsen el va alliberar del tercer partit perquè estigués al costat de la filla. Quan va deixar la concentració, Vilfort va dir als companys que tornaria per a la final.

I Dinamarca va donar la sorpresa. A vint minuts de l'habitació d'hospital de la nena, Lars Elstrup va anotar un gol històric contra França que va classificar la selecció per a les semifinals de manera totalment inesperada. Veient que hi havia opcions, Vilfort va viatjar a Göteborg per jugar les semifinals contra els Països Baixos i la selecció va tornar a donar la sorpresa amb dos gols de Henrik Larsen, el jugador que l'havia substituït davant dels francesos que ja havia marcat en el duel anterior i que s'havia mantingut en l'equip. Dinamarca va vèncer per penals en una tanda en què ell va disparar el quart del seu conjunt. En acabat, va tornar a Copenhaguen pensant que no disputaria la final.

Però en els quatre dies entre un partit i l'altre, la petita Line el va convèncer perquè tornés i guanyés el partit per a ella. Finalment, va fer el cor fort i va tornar a Göteborg. No cal dir que va ser titular per afrontar el partit més important de la seva vida.

El gol

I les coses no van poder començar millor. Dinamarca es va avançar als 19 minuts amb un gran xut de John Faxe Jensen. El panorama era perfecte, amb avantatge i possibilitat de defensar i contraatacar. Els alemanys van assetjar la porteria d'un gran Schmeichel, segur en el joc aeri i prodigiós en una aturada en un cop de cap de Klinsmann. Faltaven dotze minuts, i l'empat no tan sols no va arribar, sinó que la que ho va fer va ser la sentència.

Brian Laudrup va provocar una falta de Brehme a uns metres de l'àrea d'Illgner. Poulsen la va estavellar a la barrera i els alemanys van rebutjar. El lateral Claus Christiansen, que havia entrat deu minuts abans en el lloc del lesionat Sivebaek, va guanyar el salt al petit Thomas Hässler i, amb la defensa teutona sortint, l'esfèrica va caure en Vilfort. Aquest, amb una gran sang freda, va encarar l'àrea, va retallar Brehme i Helmer i va deixar anar un xut no gaire fort, però sí col·locadíssim amb la cama esquerra que va picar el pal abans d'entrar a la porteria. Era la sentència definitiva, la gran sorpresa del torneig i el millor èxit de la majoria de jugadors d'aquell equip.

En les següents temporades, Vilfort va seguir guanyant lligues amb el Bröndby i anant a la selecció. No es va classificar per al mundial dels Estats Units, però sí per a l'Eurocopa d'Anglaterra, el 1996, en què va actuar en dos partits com a comiat de la camiseta vermella, ja amb 33 anys. El 2014 va ser triat el millor jugador del segle de la lliga del seu país i és respectat i estimat per la seva força de voluntat. Però segur que canviaria tots aquests èxits per evitar el que va passar només deu dies després de marcar el gol contra Alemanya en la final, la mort de la petita Line, que encara va arribar temps de celebrar el gran moment del seu pare.

Alemanya Federal, 1- Països Baixos, 2 (Euro 88-Semifinals)

15. Marco van Basten (1-2)

La rivalitat entre Alemanya Federal i els Països Baixos en el futbol és absoluta. Té components històrics, sobretot després de l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, i després es va traslladar a un camp de batalla menys sagnant, però també molt passional. El triomf dels teutons sobre els oranje en la final del mundial del 1974, campionat que havia d'encimbellar la taronja mecànica de Johan Cruyff, va tornar a obrir una distància que els neerlandesos van trigar catorze anys a segellar. Qui va posar-hi la rúbrica va ser la gran estrella del seu equip en aquell campionat, l'enorme davanter Marco van Basten.

Per arribar al partit del 21 de juny del 1988 calia retrocedir en el temps. Els neerlandesos encara recorden l'ocupació del Tercer Reich durant la guerra. A part d'assassinar moltes persones, entre elles la nena Anna Frank, autora del seu famós diari i capturada a Amstedam, una de les accions dels alemanys va ser robar totes les bicicletes als neerlandesos. Aquest vehicle és el senyal d'identitat i la més gran font de mobilitat dels seus habitants, i encara més a mitjan segle XX. Aquest episodi tindrà importància al final d'aquesta història.

Des del punt de vista futbolístic, durant dècades no hi va haver color. Alemanya Federal ja va ser campiona del món el 1954, quan els Països Baixos eren uns comparses al Vell Continent. Però a final de la dècada dels seixanta, els neerlandesos van anar despertant, de la mà del nou Ajax de Cruyff, i van encadenar quatre Copes d'Europa seguides, primer amb una del Feyenoord i després amb tres de l'equip d'Amsterdam, que també havia estat finalista el 1969. En el mundial 74, disputat a Alemanya, els neerlandesos van enlluernar, però van caure en una final en què s'havien avançat a mans de la practicitat local. Després, s'havien tornat a trobar al mundial del 1978, a Argentina, on un empat va facilitar el camí dels Països Baixos cap a una final que perdrien davant, novament, dels locals, i en l'Eurocopa del 1980, en un duel de primera fase que va veure un hat-trick de Klaus Allofs i que va classificar virtualment els germànics per a una final que guanyarien a Bèlgica. 

El 1988, després de no haver participat en els tres darrers tornejos, els neerlandesos tornaven a tenir una gran selecció. Havien arribat a les semifinals després d'haver superat una derrota inicial contra la URSS amb dos triomfs, contra Anglaterra, amb tres gols de Van Basten, i agònica davant d'Irlanda, amb una rematada de Wim Kieft. Més senzill havia estat el trajecte amfitrió, amb cinc punts en tres partits, dues victòries i un empat inicial. La seu del partit també tenia la seva pròpia història. 

El Volksparkstadion d'Hamburg havia estat l'escenari d'una de les derrotes més amargues d'Alemanya Federal. Va ser en el tercer partit de la primera fase de grups del mundial del 1974. En aquell campionat debutava l'altra Alemanya, l'anomenada Democràtica. El partit havia de determinar quina de les seleccions quedava primera de grup i el germà pobre va vèncer de manera sorprenent amb un gol de Jürgen Sparwasser. Després es va dir que Alemanya Federal s'havia deixat vèncer per no quedar primera de grup i creuar-se amb els neerlandesos, ni amb Brasil, en la segona fase del torneig. El fet, però, és que la derrota va fer molt mal, tot i que dies després es mig oblidaria pel títol mundial aconseguit. Per tant, l'estadi no portava els millors records per als locals.

De tota manera, les coses van semblar diferents quan un polèmic penal sobre Klinsmann va propiciar el gol de Lothar Matthäus. Minuts després, però, el col·legiat romanès Igna ho compensaria amb una altra pena màxima, aquesta del tot inexistent, de Köhler a Van Basten que va propiciar l'empat de Koeman. Com en el 1974, els dos primers gols havien arribat de penal. Feia falta saber de quina banda cauria el decisiu.

El gol

L'enfrontament, molt tens com tots els d'aquest tipus, semblava que anava directe a la pròrroga. Però a l'últim minut, una acció ho va canviar tot i va demostrar el gran estat de gràcia d'un davanter que pràcticament no havia disputat cap partit durant tota la temporada per culpa d'una lesió de turmell que, a la llarga, segaria la seva brillant carrera.

El partit agonitzava quan Koeman va treure una pilota jugada cap a Wouters. Aquest es va girar i, alhora, la pilota li feia un bot que li situava perfecta per passar-la endavant. Marco van Basten, amb l'elegància habitual, va projectar una desmarcada i va guanyar un metre de distància sobre el seu implacable marcador, Jürgen Köhler. La passada de Wouters a l'espai va ser perfecta i Van Basten, llançant-se a terra, va creuar l'esfèrica lluny de l'abast del porter Immel. L'1-2, aquest cop, era neerlandès, i sense temps per remuntar. Quatre dies després, els Països Baixos completarien la seva revenja proclamant-se campions a l'Estadi Olímpic de Munic, el mateix on havien perdut la final del 1974.

La rivalitat seguiria dos anys després en el mundial. En un altre partit brusc a Milà, Alemanya Federal, liderada pels tres jugadors de l'Inter, Brehme, Matthäus i Klinsmann, va derrotar els Països Baixos dels tres futbolistes del Milan, Gullit, Van Basten i Rijkaard, en un duel marcat per les expulsions d'aquest últim i de Rudi Völler, amb escopinada inclosa del primer. Va ser la venjança de la venjança teutona. Però el 1988, els que van riure van ser els neerlandesos, que van fer popular una pancarta amb la qual celebren cada triomf davant dels veïns alemanys: "Oma, we hebben je fiets gevonden". Traduït: "Iaia, hem trobat la teva bicicleta".

França, 3- Portugal, 2 (Euro 84-Semifinals)

16. Michel Platini (3-2)

En el tercer capítol de la millor actuació de qualsevol jugador en una fase final de l'Eurocopa arribem a les semifinals. Va ser un dels partits més impressionants de la història del torneig, fins i tot equiparable a la cèlebre pròrroga del mundial del 1970 en què Itàlia va derrotar Alemanya Federal per 4-3. El partit es va disputar a la caldera del Velodrome de Marsella, va tenir alternatives constants i es va decidir a l'últim minut gràcies a l'oportunisme del gran Michel Platini.

El partit arribava després que les dues formacions haguessin traçat camins diferents fins a la penúltima instància. Els francesos havien fet ple de punts al seu grup, però patint en dos partits. En el primer, una victòria curta contra Dinamarca, amb un gol de la seva estrella, i en el tercer una remuntada contra la ja eliminada Iugoslàvia, amb un hat-trick del crac de la Juventus. La formació de Michel Hidalgo només havia mostrat tot el seu esplendor en el triomf per 5-0 davant de Bèlgica del segon dia.

Per la seva banda, els portuguesos havien mostrat un perfil baix, però amb resultats meritoris. Dos empats, contra Alemanya Federal i Espanya, i una victòria per 1-0, amb gol de Nené en el tram final, davant de Romania els havia donat la segona plaça del seu grup i un creuament molt complicat davant dels amfitrions. Però el conjunt de Fernando Cabrita era rocós, amb bones individuals, i volia aprofitar un moment que feia divuit anys que esperava, des del tercer lloc del conjunt d'Eusébio al mundial d'Anglaterra, el 1966.

El duel va ser extraordinari des del començament. Un dels grans protagonistes del partit va ser inesperat, el lateral Jean-François Domergue, que va obrir el marcador amb una falta directa als 24 minuts. El partit es va disputar durant la vigília de Sant Joan, amb molta calor a Marsella, i els lusitans van igualar a la represa, un quart d'hora abans del final, amb una rematada del seu davanter centre Jordao. El xoc anava cap a la pròrroga.

Aquesta va ser tremenda. El mateix Jordao va avançar els portuguesos en el primer període amb una rematada picada que va sorprendre el porter Bats. França va anar a l'atac amb tot i va trobar novament Domergue quan només faltaven sis minuts per arribar als penals. L'emoció havia arribat al grau màxim.

El gol

Tothom pensava que els llançaments des dels onze metres decidirien el finalista. França tenia una mala experiència en aquesta sort de dos anys abans. En les semifinals del mundial d'Espanya, el conjunt gal havia perdut contra Alemanya Federal per culpa d'una errada del seu central Maxime Bossis, que a Marsella també era damunt del camp. Segurament per aquest record, el grup d'Hidalgo els volia evitar i, en l'últim minut, va arribar el cop d'orgull de tres quartes parts de la gran línia de mitjos.

Va ser el pulmó de l'equip, Luis Fernández, qui va robar una passada perillosa de Chalana i va combinar amb un altre prodigi físic, Jean Tigana. El centrecampista del Girondins va voler combinar per primer cop amb Platini, situat gairebé de segon davanter, però la passada va ser interceptada per Lima Pereira. De tota manera, l'esfèrica va tornar a Tigana, qui va dur a terme una acció plena de força, tenint en compte que portava 120 minuts a les cames. Va arribar a la línia de fons i va centrar. La pilota va superar l'estirada del porter Bento, va agafar a contrapeu Jaime Pacheco, que va caure a terra i va ser recollida per Platini qui, amb una gran sang freda, la va fer passar entremig dels cossos de tres rivals per anotar el gol del triomf. Faltava un minut per al final.

Aquell no seria el moment àlgid de l'Eurocopa per a França, que quatre dies després es proclamaria per primer cop campiona d'un gran torneig en superar Espanya en la final. Platini, amb nou gols en cinc partits, se situava en l'olimp dels grans jugadors de la història.

La temporada següent, el centrecampista gal sumaria l'últim gran torneig que li faltava al palmarès a nivell de clubs. Va conduir la Juventus al triomf en la Copa d'Europa, tot i que aquest va ser agre. El seu gol, gràcies a un penal inexistent que el col·legiat suís André Daina va indicar sobre Boniek, va quedar eclipsat per la tragèdia d'aquell dia a Heysel, on 39 aficionats, majoritàriament italians, van perdre la vida. Aquell mateix 1985, va guanyar la Copa Intercontinental.

Platini només va aguantar damunt del camp fins als 32 anys. Va disputar el mundial del 1986, en què França va estar a punt de tornar a arribar a la final. L'equip va destronar els campions, Itàlia, en els vuitens i va superar Brasil, en els quarts, els dos partits amb gols seus, però es va tornar a trobar els alemanys en les semifinals. Només disputaria tres partits internacionals més abans de retirar-se el 1987. Segons ell, ja no gaudia del que feia. Però no seria una retirada del futbol. Platini encara havia de mostrar un nou vessant a les banquetes i als despatxos.

Alemanya Federal, 2- Bèlgica, 1 (Euro 80-Final)

17. Horst Hrubesch (1-0)

"Panzer" és la paraula alemanya, abreviada, per anomenar un tanc blindat. En el decurs de la història del futbol del país centreeuropeu, s'ha utilitzat per parlar dels davanters grans, forts i amb capacitat per foradar les defenses contràries gràcies a les seves qualitats físiques. El 1980, Alemanya Federal va aconseguir la seva segona Eurocopa en la tercera final en vuit anys i el gran protagonista va ser un "panzer" per excel·lència, l'enorme davanter de l'Hamburg Horst Hrubesch.

Tot i que ja tenia 29 anys, Hrubesch no mostrava una llarga trajectòria en el món del futbol professional, al qual es va incorporar a una edat molt tardana. Nascut a Hamm, al land de Rin del Nord-Westfàlia, el seu itinerari esportiu fins als 24 anys havia discorregut en equips de categories molt baixes i, a més, combinava el futbol amb una feina molt particular i amb poc glamur, el d'arreglar les teulades de les cases. Militava al Westtünnen, un equip de la quarta divisió, quan després de marcar cinc gols en un partit va cridar l'atenció dels dirigents del Rot Weiss Essen, conjunt històric que aleshores era a la Bundesliga. No van dubtar a contractar-lo i va debutar a la màxima divisió gairebé venint del no-res.

El seu rendiment va ser immediat. En la primera temporada va anotar 18 gols en 22 partits, la majoria en rematades de cap traient partit del seu enorme cos i del seu letal joc aeri, inabastable per a molts defenses. El seu equip va baixar la temporada següent, malgrat els seus vint gols, i va haver de jugar a Segona, on va polvoritzar tots els rècords. Va anotar 41 gols en 35 partits i va cridar l'atenció d'un dels conjunts grans de país en aquella època, l'Hamburg, que el va contractar per uns 500.000 euros.

La seva entrada a l'equip, ja amb 27 anys, va ser espectacular. En la primera temporada, va assolir la lliga i va anotar tretze gols. Va començar a teixir una associació espectacular amb el lateral Manfred Kaltz, que li solia servir totes les centrades perquè ell les rematés a la porteria. Malgrat això, encara no era internacional. Ho va aconseguir al final del segon any, quan Alemanya Federal ja havia obtingut el seu lloc per participar a l'Eurocopa. L'Hamburg va perdre la lliga per diferència de gols respecte del Bayern i va caure a la final de la Copa d'Europa contra el Nottingham Forest després d'haver eliminat el Reial Madrid per 5-1 a les semifinals, amb dos gols seus. Aquell mes d'abril va debutar amb la selecció de Jupp Derwall i, després de dos amistosos, va entrar a la llista per al torneig europeu. Havia marcat 31 gols en totes les competicions.

Hrubesch no va ser titular en el debut, una victòria contra Txecoslovàquia, revenja de la final del 1976. Tot i el triomf, el seleccionador va idear canvis per jugar contra els Països Baixos i ell va entrar en el lloc del centrecampista Cullmann. La seva presència va ajudar a obrir forat per als companys i d'això se'n va beneficiar Klaus Allofs, autor de tres gols en la victòria per 3-2 davant dels neerlandesos. En el tercer partit, ja gairebé intranscendent, els alemanys no van anotar en un trist empat a zero contra Grècia, però eren finalistes. I aquell va ser el gran moment de Hrubesch.

El gol

El rival en la final de Roma era una Bèlgica que havia donat la sorpresa deixant fora de la competició els amfitrions, Itàlia, i també una Anglaterra que semblava cridada a grans coses, després de no haver participat en les quatre últimes grans cites internacionals. Per al partit, Derwall va confiar en el mateix equip que contra els Països Baixos, amb Rummenigge i Allofs darrere del tanc. Només va caler esperar deu minuts per veure'n els resultats.

El jove Bernd Schuster va ser l'estrella del campionat. El centrecampista del Colònia, que uns mesos després fitxaria pel FC Barcelona però que no va disputar cap més torneig amb la selecció després d'aquella Eurocopa, movia tot l'equip i també ho va fer en aquesta acció. Va recollir l'esfèrica a la línia del centre del camp i va avançar. Va combinar amb Allofs i va seguir endavant vencent l'oposició de Van Moer. A la línia de mitjos va picar la pilota subtilment per trobar Hrubesch. Aquest, va aturar-la amb el pit per fer-se lloc davant del pobre marcatge de Meeuws i, sense pensar-s'ho gens, va enviar un xut fort i poc col·locat. El porter Pfaff, que va tenir millors moments en el decurs de la seva carrera, va veure com se li doblaven les mans i la pilota entrava a al porteria.

Va ser el gol que va servir a Alemanya Federal per obrir la llauna d'un rival que deixava pocs espais. Però encara faltaven molts moments importants en el partit, un dels quals veurem més endavant amb el mateix protagonista.

URSS, 0- Països Baixos, 2 (Euro 88-Final)

18. Ruud Gullit (0-1)

La selecció neerlandesa campiona d'Europa del 1988 va aconseguir l'objectiu de guanyar un títol al qual no van poder arribar els seus antecessors de la taronja mecànica dels anys setanta per diversos motius. Entre ells hi havia el d'haver ajuntat una sèrie de futbolistes que es trobaven en el millor moment de les seves carreres i haver-los unit als coneixements del tècnic que havia perdut la mítica final del mundial 74. En aquella formació hi havia molts líders, com Koeman, Rijkaard, Wouters, i molta qualitat, exemplificada en els gols de Van Basten. Però en aquell moment, la icona d'una selecció mestissa i identitària del nou país era un futbolista total, centrecampista a l'inici, però amb capacitat per actuar a davant i, en els últims anys de la seva carrera, fins i tot de defensa. Era Ruud Gullit.

Evidentment, la imatge de Gullit no passava desapercebuda. Un físic descomunal amb unes enormes rastes que no eren tan freqüents en la seva època el convertien en un símbol dels Països Baixos. Durant l'Eurocopa del 88 tenia 25 anys i es trobava en plenitud física i tècnica com a resultat d'una formació que, al principi, no va ser fàcil. Quan va néixer, a Amsterdam, es deia Rudi Dil i era fill de George Gullit, un emigrant surinamès que va arribar a la metròpoli juntament amb Herman Rijkaard, el pare de Frank, i la seva amant, Ria Dil. Ell era professor d'economia i ella treballava al Rijskmuseum, un dels museus d'art de la capital neerlandesa.

El jove Rudi es va formar en equips de barri de la ciutat fins que va arribar al DWS, entitat en la qual va començar a assumir el cognom del seu pare per a l'esport, tot i que en la vida privada continua utilitzant l'apel·latiu de naixement. Al club va coincidir amb futurs campions d'Europa com ell, com els germans Koeman o el davanter Kieft. 

A punt de fer 17 anys va debutar a la màxima categoria amb el modest Haarlem, amb el qual va jugar tres temporades i va convertir la formació en quarta classificada de la lliga, darrere dels grans. Els 14 gols anotats en l'últim exercici van provocar que el Feyenoord es fixés en ell i el contractés després de ser descartat per un Ipswich Town de Bobby Robson que acabava de guanyar la Copa de la UEFA. A Rotterdam es va consolidar amb un doblet la temporada 1983-84 al costat del pare futbolístic d'aquella generació, Johan Cruyff, que havia fitxat pel Feyenoord per despit a l'Ajax i havia conduït el gran rival del club del seu cor a l'èxit. 

Gullit ja havia debutat amb la selecció absoluta amb la qual havia viscut una gran desil·lusió. Va marcar cinc gols en vuit partits en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984, però els Països Baixos en van quedar fora per culpa del 12-1 d'Espanya a Malta. El 1985 el va contractar el PSV Eindhoven i hi va guanyar dues lligues seguides amb grans demostracions de força. Ja era al radar dels principals clubs d'Europa, tot i que no es va poder exhibir al mundial de Mèxic, ja que els Països Baixos van ser eliminats per Hongria en la fase prèvia.

L'estiu del 1987 el va fitxar un Milan en creixement, on havia de fer parella amb Marco van Basten, provinent de l'Ajax. El davanter es va estar gairebé tota la temporada lesionat i Gullit va tibar de l'equip per aconseguir el títol de lliga. A més, la selecció s'havia classificat per a l'Eurocopa amb facilitat amb uns quants recitals seus, com ara dos gols marcats a Polònia. El torneig arribava en el millor moment de la seva vida.

Però no va començar bé. El debut, a Colònia, es va saldar amb una derrota contra la Unió Soviètica. Calia guanyar els dos següents enfrontaments i es va aconseguir, primer amb tres gols de Van Basten contra Anglaterra i, després, amb un de miraculós del seu excompany de joventut Kieft a Irlanda. Les semifinals van ser una revenja de la final del mundial 74. Si aleshores els alemanys havien remuntat un gol de penal de Neeskens, en aquesta ocasió van ser els neerlandesos els que van equilibrar una anotació des dels onze metres de Matthäus. I ho van fer de la mateixa manera, amb un penal per empatar, anotat per Koeman, i amb una rematada del seu golejador, en aquest cas Van Basten com havia estat Gerd Müller catorze anys abans. La final es jugaria a l'escenari de la derrota del 74, l'Estadi Olímpic de Munic, i viuria una altra revenja, en aquest cas del partit inicial, contra els soviètics.

El gol

Tot i que es vulgui vendre que el duel va ser dominat pels neerlandesos, la realitat és que van trobar molta oposició. No es van poder avançar fins al minut 33 i va ser en una acció en què Gullit va demostrar tot el seu assortiment d'habilitats. 

Primer, va posar a prova el porter Dassaev amb un gran llançament de falta. Després, va intentar rematar al primer pal en el córner llançat per Erwin Koeman. La jugada va seguir i la pilota va tornar a aquest, que va enviar l'esfèrica a l'interior de l'àrea. La defensa soviètica va sortir en massa, però Aleinikov es va quedar enganxat i va habilitar Van Basten. L'atacant, amb gran intel·ligència, no va rematar directament sinó que va fer la passada de la mort aèria a Gullit qui, tot sol i també amb el cap, va afusellar el porter de l'Spartak, que la temporada següent jugaria al Sevilla. 

La final no estava decidida. La hi va començar a deixar Van Basten amb el gol més fabulós de la història del campionat, però encara va fer falta patir perquè Belanov va disposar d'un penal per reduir la distància. El porter Van Breukelen, que havia conduït el PSV al títol de campió europeu setmanes abans, va impedir el gol i va començar a conduir el seu país cap al títol.

Els millors anys havien d'arribar per a un Gullit que va ser campió d'Europa de clubs en els dos anys posteriors amb el Milan, projectant una gran sensació de poder. De tota manera, les lesions al genoll el van afectar i van ser recurrents durant tota la seva trajectòria. En la temporada 1989-90, per exemple, només va poder jugar un partit a la Copa d'Europa, la final, i va arribar molt curt de físic a un mundial d'Itàlia en què els Països Baixos van ser eliminats per Alemanya Federal en els vuitens de final. 

Va estar a punt de tornar a ser campió d'Europa de seleccions el 1992, però Dinamarca va barrar el pas a la final dels neerlandesos. Ell va estar-se una temporada més al Milan i, amb 30 anys, va deixar l'equip i va fitxar per la Sampdoria, on va recuperar el gust pel futbol. Va anotar-hi 15 gols i va conduir el conjunt genovès al tercer lloc, motiu pel qual va ser recuperat pel Milan. Però les lesions el van tornar a frustrar. Veia que els seus millors dies havien passat i, de fet, ja no havia disputat el mundial dels Estats Units, del 1994. Aquell any va jugar el seu últim partit amb la selecció, mitja part d'un amistós davant d'Escòcia.

Gullit va retornar a Gènova per uns mesos i, amb 32 anys, va provar l'aventura de la Premier League amb el Chelsea. Va trigar a adaptar-s'hi, però al final s'hi va consolidar tant i s'hi va divertir de tal manera que va assumir el càrrec de jugador-entrenador dels londinencs. Els va portar a un triomf a la Copa, tot i que va ser destituït d'una manera poc amistosa i rellevat per Gianluca Vialli durant la temporada 1997-98. Després va entrenar el Newcastle, el Feyenoord, club del qual sempre s'ha declarat seguidor, i va tenir dues aventures exòtiques a Los Angeles Galaxy i al Terek Grozni.

L'antiga estrella de la selecció ha destacat en els últims anys com a comentarista esportiu en diverses cadenes del seu país i d'Anglaterra amb notable èxit. S'explica a fora de la mateixa manera que al camp, amb un joc exuberant i atractiu que va arribar al zenit aquell estiu del 1988, una plenitud demostrada amb la força del cop de cap que va començar a donar als Països Baixos el seu únic títol fins ara.

Dinamarca, 2- Alemanya, 0 (Euro 92-Final)

19. John Jensen (1-0)

L'estiu del 1992, a molts futbolistes danesos els va canviar la vida. Havia de ser una època per estar de vacances, però en aquelles setmanes van aconseguir el millor i més inesperat èxit de les seves carreres. Alguns d'aquells jugadors van aprofitar el sorprenent títol continental aconseguit per Dinamarca a Göteborg per aconseguir bons contractes en clubs europeus i forjar una carrera que, d'una altra manera, hauria estat lluny de les seves possibilitats. Un d'ells va ser el centrecampista John Jensen.

Durant tota la seva trajectòria, i encara avui en dia, és conegut per l'apel·latiu "Faxe". Li ve de quan era juvenil i, després d'una victòria, els seus companys del Bröndby el van dutxar amb la cervesa que porta aquest nom, provinent del sud de l'illa on hi ha Copenhaguen, la ciutat en què va néixer i on va començar a jugar a futbol. Es va formar als equips inferiors del conjunt de la capital i va debutar a la màxima categoria amb divuit anys.

El seu joc aviat va ser reconegut. El 1987, just l'any després que la Dinamita Vermella enlluernés, fins topar-se amb Butragueño a Querétaro, al mundial de Mèxic, va ser escollit jugador de l'any al seu país. Havia debutat amb l'equip nacional just després de la Copa del Món i va ser seleccionat per a l'Eurocopa d'Alemanya, on va jugar mitja part en la derrota contra Espanya i tot el partit en el duel perdut davant d'Itàlia, que significava l'adeu al campionat. Aquell estiu, després d'haver guanyat dues lligues amb el Brondby, va fitxar per l'Hamburg.

En l'equip hanseàtic el seu rendiment va anar de més a menys. Va fer un bon primer any, en què el conjunt del nord d'Alemanya va ser quart a la lliga, però al seva presència va baixar en el segon, després del qual va decidir tornar al Bröndby. Es va establir en l'equip nacional, però Romania, per un punt, el va deixar sense disputar el mundial d'Itàlia 90. Jensen es va retirar sense poder jugar cap Copa del Món, una de les seves assignatures pendents.

De tornada a casa, va continuar sent imprescindible com un centrecampista de brega, de peu fort, de molt recorregut i de bona arribada a l'àrea. Va guanyar la lliga del 1991 i va disputar quatre partits de la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1992. Dinamarca va ser eliminada per Iugoslàvia i els seus jugadors es preparaven per a un estiu sense futbol. Però no va ser així. Faxe va estar jugant amb el Bröndby fins dos dies abans de l'inici del torneig a Suècia i a tres del seu debut davant d'Anglaterra a Malmö, a vint minuts de casa. 

Va ser titular des del principi en l'entramat muntat per Richard Möller-Nielsen, amb tres centrals, dos laterals llargs i un mig del camp rocós que compartia amb Kim Vilfort, un dels posteriors herois del campionat. Dinamarca va empatar el primer partit a zero contra els anglesos, va caure davant de Suècia en el segon per culpa d'un gol de Tomas Brolin i es va classificar miraculosament després de derrotar França, en el tercer duel, amb una anotació de Lars Elstrup. La rocositat danesa va quedar provada en les semifinals, guanyades per penals davant dels Països Baixos. El somni seguia i Dinamarca, eliminada en la fase prèvia, jugaria la final de Göteborg contra la campiona del món, Alemanya.

El gol

Faxe Jensen tenia alguns comptes pendents amb els alemanys, després d'haver hagut de deixar la Bundesliga sense triomfar-hi del tot. Ara, als 27 anys, era l'eix sobre el qual pivotava una selecció que, tot i que no era tan brillant com la dels anys vuitanta, s'estava mostrant més efectiva. Les graderies de l'estadi Ullevi es van omplir de banderes vermelles i blanques que van trigar pocs minuts a celebrar el primer gol.

La pressió danesa sobre els rivals era una de les claus d'aquell equip i es va demostrar al minut 19, quan Köhler va robar una pilota a Poulsen i la va cedir a Brehme. Aquest no va veure arribar Kim Vilfort, que segons abans havia guanyat de cap en un servei del porter Schmeichel. Avui en dia, segurament s'assenyalaria falta del centrecampista danès, però el col·legiat suís Bruno Galler va deixar que el joc seguís. Poulsen va tornar a recollir l'esfèrica i va veure la incorporació de Jensen. Va passar la pilota a la frontal de l'àrea i allà, el jugador del Bröndby va superar l'oposició d'un Effenberg que s'havia llançat als seus peus i va deixar anar un tret sec i duríssim que va superar l'estirada de Bodo Illgner.

Alemanya va notar el cop i, tot i que va dominar territorialment el partit, no va ser mai capaç de superar la pressió danesa, que comptava amb el suport de la seva gent i amb el convenciment que es trobaven disputant el partit més important de les seves vides. Així, dotze minuts abans del final, un altre xut llunyà, aquest cop de Kim Vilfort, va segellar una de les sorpreses més grans de la història del torneig, el títol danès.

La gran Eurocopa va servir d'aparador per a Jensen, que va ser contractat per l'Arsenal per 1,6 milions d'euros. Va jugar quatre anys a Anglaterra en un equip que, en aquella època, practicava un joc físic molt diferent del que preconitzaria al cap de poc temps a les mans d'Arsène Wenger. Va guanyar-hi una Copa la primera temporada, amb molta participació, però aquesta va anar baixant cada cop més. A sobre, va tenir la desil·lusió de no poder classificar-se per al mundial dels Estats Units, tot i ser un puntal important de l'equip, novament per culpa d'Espanya i de quedar fora també de l'Eurocopa del 1996. Tot i haver jugat cinc partits de la fase prèvia, Möller-Nielsen ja no va comptar amb ell, que aleshores tenia 31 anys.

Aquell estiu va tornar al Bröndby, on va guanyar dues lligues més. Als 33 anys va arribar a disputar una fase de grups de la Champions en què es va trobar el Bayern, el Manchester United i el FC Barcelona en el mateix grup. Al final d'aquella campanya el va contractar el modest Helfolge, amb el qual va assolir la gesta de guanyar el campionat, l'únic de la història de l'entitat. El 2001 es va retirar. Després va iniciar una tasca d'entrenador d'equips danesos i també de tècnic assistent. Durant dues temporades ho va ser de Michael Laudrup al Getafe, amb el qual va arribar a uns històrics quarts de final de la Copa de UEFA en què va ser eliminat pel Bayern de Munic de manera miraculosa. 

Fa un parell d'anys, Jensen va dirigir durant uns dies la selecció després d'una disputa per les nòmines i pel cobrament de drets entre els jugadors i els dirigents. En aquesta pugna també hi va entrar el seleccionador, el noruec Age Hareide. Jensen va dir que ho feia perquè "la selecció ha representat moltes coses per a mi i només vull ajudar-la i que els partits [davant de Gal·les i Eslovàquia] es puguin disputar". Com feia al camp amb la seva feina fosca, Jensen va sortir al tall, intentant un bé col·lectiu com el que va assolir aquella assolellada tarda de juny a Göteborg, quan un xut seu va començar a fer entrar Dinamarca en la llista dels equips campions.

Itàlia, 2- Iugoslàvia, 0 (Euro 68-Final, 2n partit)

20. Luigi Riva (1-0)

La fidelitat és una virtut cada cop menys freqüent en l'esport professional. Els jugadors ja no solen mantenir-se durant tota la cursa en el mateix equip. Els beneficis que s'extreuen dels traspassos, dels quals moltes persones surten beneficiades, propicien un canvi continuat a les plantilles. Per això no és habitual trobar casos de futbolistes internacionals, que han arribat a ser campions d'Europa per seleccions i finalistes mundials, que s'hagin quedat catorze temporades en una mateixa formació i menys si aquesta no és una de les més llorejades de país. Va passar a Sardenya i el protagonista va ser el seu davanter Luigi Riva.

Riva era un prodigi físic. Podia semblar tosc per la seva gran físic i pel fet que era un esquerrà tancat, que semblava que només dominés una cama, però era increïblement àgil i capaç d'anotar gols acrobàtics. Segurament aquesta força amb la qual actuava i anava a buscar qualsevol pilota li va afectar físicament i va propiciar que tingués moltes lesions i hagués d'abandonar el futbol massa aviat.

Encara que el seu nom està associat a Càller, no és sard. Va néixer a la Llombardia, a prop de Varese, molt proper a la frontera suïssa, i la seva infància no va ser fàcil. Quan tenia vuit anys el seu pare va morir en un accident laboral i ell va ser internat en un estricte internat religiós mentre la seva mare es guanyava la vida com podia de minyona, abans de morir poc després. Va començar a jugar a futbol i, ja gran, va trobar feina en una empresa d'ascensors. Va debutar a la tercera categoria amb 18 anys a l'Legnano, equip de prop de Milà. Tampoc va destacar massa des del punt de vista golejador, però va cridar l'atenció de el president de l'Càller, conjunt que llavors estava a Segona, i allà va començar la seva història d'amor a uns colors, el blau i el vermell del conjunt illenc.

En la seva primera temporada a Sardenya, la 1963-1964, va ajudar a l'equip a ascendir a la Sèrie A i en el seu debut a l'elit va aconseguir marcar nou gols. Això li va obrir les portes de la selecció. Va ser un dels suplents de l'equip que va fracassar en el mundial de 1966, a Anglaterra. A partir d'allí, la renovació del grup i l'arribada a l'càrrec d'entrenador de Ferruccio Valcareggi el van convertir en titular. Va marcar sis gols en tres partits de la fase de classificació per a l'Eurocopa i la seva evolució només es va veure frenada per un trencament de tíbia i peroné que el va fer estar uns mesos de baixa. De totes maneres, va arribar a temps per participar a la fase final, que es disputava al país transalpí.

Itàlia va tenir sort en el debut, jugat a Nàpols. El seleccionador va decidir no comptar amb ell per al debut, en què la selecció va resistir, amb Rivera lesionat durant tot el partit, davant la Unió Soviètica. El 0-0 després de la pròrroga va provocar un sorteig de què els transalpins van resultar guanyadors. A la final, a Roma, Riva va tornar a quedar fora de l'equip titular. Llavors no hi havia encara substitucions. Iugoslàvia va estar a punt de guanyar l'Eurocopa amb un gol de Dzajic, però Domenghini va igualar a poc per al final. No hi va haver anotacions en la pròrroga i es va decretar un desempat, que es va jugar l'endemà passat.

El gol

En aquesta ocasió Valcareggi sí que va decidir apostar pel davanter llombard. Va fer-ho entrar al lloc de l'milanista Pierino Prati i va compartir davantera amb un altre atacant de grans dimensions, el debutant Anastasi. Als 13 minuts de partit, la variació va donar resultat.

Itàlia va llançar un córner a la dreta el porter Pantelic. Domenghini va intentar un tret en la primera acció, però la pilota va sortir rebotada per la defensa abans de tornar a l'davanter de l'Inter, que l'estiu següent, precisament, fitxaria per Cagliari. Va tornar a provar una rematada amb la cama esquerra. Aquesta va sortir defectuosa, però amb la sort que va anar a parar a Riva, situat entre els dos centrals balcànics. El davanter va recollir la pilota i va disparar amb l'esquerra, creuat, lluny de l'abast de l'porter iugoslau. Era el gol que obria el camí cap al títol. El partit va ser molt més senzill per als italians, davant uns iugoslaus convençuts que havien perdut la seva gran oportunitat 48 hores abans, i Anastasi, passada la mitja hora de joc, va rematar un 2-0 que ja seria inamovible.

Riva tenia 23 anys i es trobava a l'inici dels seus millors anys. El Cagliari es va reforçar. La temporada següent va quedar segon de la lliga, superat per la Fiorentina, però la 1969-70 va ser la bona. Amb la selecció va anotar set gols en quatre partits en la fase de classificació per al mundial de Mèxic i, amb el seu equip, va anotar 21 dianes per portar-lo a l'únic títol de la lliga de la seva història, que el va convertir en llegenda. Amb companys com el porter Albertosi participaria a la Copa del Món. Va marcar en ella tres gols, dos a Mèxic en els quarts de final i un a l'èpica semifinal guanyada per 4-3 contra Alemanya Federal. Lamentablement, Itàlia no va poder fer res en la final davant del millor Brasil de tots els temps i va perdre per 4-1.

L'atacant es trobava en el millor moment de la seva carrera i en una gran edat, 25 anys. Va ser temptat pel tots els grans del futbol italià. Va estar a prop de la Juventus, però ell va preferir mantenir-se fidel al Càller, amb el qual va jugar la Copa d'Europa posterior. L'equip va superar el Saint-Étienne però va ser eliminat per l'Atlètic de Madrid en els vuitens de final, tot i un gol seu en el triomf en l'anada per 2-1. Aquella temporada van començar els seus problemes amb les lesions, com un trencament de tíbia en un partit de classificació per a l'Eurocopa a Àustria, victima d'una entrada del defensa Norbert Hof. Aquell any, el Càller només va ser setè a la lliga.

Va tornar a l'equip nacional un any més tard i va tenir una participació cabdal en la classificació per al mundial del 1974, a Alemanya. En la fase final va disputar dos partits, en el triomf contra Haití i en l'empat davant d'Argentina, però una derrota amb Polònia, en un duel en què no va actuar, va precipitar l'adeu transalpí a la competició. Als 29 anys va ser el seu últim servei a la pàtria. Només va jugar dos anys més a nivell professional i el seu comiat va ser trist. Castigat per lesions duríssimes d'espatlla i de maluc, només va aparèixer en quinze partits la temporada 75-76, en què el Càller va acabar últim de la lliga i va tornar a la Serie B, just allà on era quan Riva hi va desembarcar. 

Va dur a terme diversos papers a l'entitat sarda un cop es va retirar i, fins i tot, va ser-ne president durant uns mesos. La devoció per ell és tan gran al club que, al 2005, li van retirar la camiseta amb el número 11. També va col·laborar amb la selecció i va ser membre de l'equip tècnic que va assessorar Marcello Lippi el 2006, quan l'equip nacional va ser campió del món a Alemanya. Va ser el moment de recordar un altre títol, l'europeu del 1968, l'únic continental de l'squadra azzurra, que es va començar a forjar amb una imatge icònica del futbol transalpí, un xut amb l'esquerra letal de Riva que va acabar al fons de la porteria.

Alemanya Federal, 3- URSS, 0 (Euro 72-Final)

21. Gerd Müller (1-0)

Els esportistes professionals en general, i els futbolistes en particular, tenen una vida activa molt curta. Quan arriben als trenta anys, una edat insultantment precoç, ja els volen començar a retirar i molts d'ells deixen l'activitat quan els queda més de mitja vida per davant. Adaptar-s'hi pot ser molt dur i tots els èxits viscuts fins aleshores poden ser inversament proporcionals a allò que espera en el futur, ja sigui per decadència personal, per ruïna econòmica o per malaltia. És el que li ha passat en les últimes dècades a un emblema del Bayern i de la selecció alemanya, el mític Gerd Müller.

El 2013, quan Müller va felicitar Miroslav Klose per superar-lo com a màxim golejador de la selecció alemanya amb 68 gols, l'Alzheimer ja estava fent estralls en el seu cervell. Dos anys abans, viatjant amb els equips inferiors del Bayern, al qual treballava després d'un temps tèrbol, amb l'alcohol com a perillós company de viatge, va haver de ser recollit del carrer a Trento, a Itàlia. Havia sortit de l'hotel i no hi sabia trobar-lo de nou. De seguida va tornar a casa i li van diagnosticar la terrible malaltia.

Això li està passant encara avui en dia a un personatge particular. Ho havia de ser pel seu tipus de joc. Un futbolista sense capacitats físiques, ni tècniques aparents però amb una gran obsessió: la porteria contrària. Les seves xifres golejadores encara es mantenen vives. Fa poques setmanes, Robert Lewandowski es va posar segon en la classificació de realitzadors de la Bundesliga, però encara li falten cent gols per a arribar a Müller, fet que demostra la magnitud de la seva gesta.

Va començar a destacar a final dels seixanta i va ser conegut arreu del món després de convertir-se en el màxim anotador del mundial de Mèxic, el 1970, amb deu gols. Ja havia guanyat dues lligues, quatre Copes i una Recopa amb el Bayern quan va arribar l'Eurocopa del 1972, la primera a la fase final de la qual va arribar Alemanya Federal. Va ser una de les millors seleccions teutones de la història, amb una fase de classificació brillant i una eliminatòria recordada contra Anglaterra de la mà del binomi que va formar amb el centrecampista del Borussia Mönchengladbach Günter Netzer. Entre ells dos van anotar els dos gols que van derrotar Bèlgica, l'amfitrió, en les semifinals d'Anvers. La final es va disputar quatre dies després a Heysel.

El gol

Els alemanys eren clars favorits davant d'una selecció soviètica que disputava la seva tercera final en quatre Eurocopes. L'equip d'Aleksandr Ponomarev havia vençut en les semifinals Hongria gràcies a un solitari gol de Konkov, però havia perdut estrelles com el porter Iàixin i sortia com a víctima, pronòstic que es va confirmar als 28 minuts.

Beckenbauer va iniciar la jugada amb elegància trencant línies des de la seva posició de lliure. Va combinar amb Müller i aquest va descarregar cap a Netzer, que va enviar un espectacular xut al travesser. El rebot va anar al defensa del CSKA de Moscou Istomin, que va voler rebutjar, però li va entregar la pilota a Heynckes. Aquest va rematar creuat, Rudakov va desviar el tret, però ho va fer malament. Va deixar la bola davant de la porteria i això, davant d'un caçagols com Müller, és sinònim de mort segura. L'1-0 va obrir la llauna.

Després, arribarien dos gols més, de Herbert Wimmer i del mateix Gerd Müller a la segona part, que van culminar una de les finals més desequilibrades de la història. Va ser l'inici dels anys daurats d'un davanter que marcaria el gol amb el qual Alemanya Federal es proclamaria campiona del món del 1974. A més, es convertia en el màxim golejador de la història de les Copes del Món, amb 14 anotacions. Caldria esperar un quart de segle perquè el superés Ronaldo, primer, i Klose, després. A més, amb el Bayern va enllaçar tres Copes d'Europa, entre el 1974 i el 1976. Però algunes coses ja no eren normals.

Després de la Copa del Món va decidir renunciar a la selecció, un fet del qual més tard va dir que se n'havia penedit sempre. Va jugar al Bayern fins al 1979, quan ja tenia 33 anys, i després va estar tres temporades actuant a l'emergent, i posteriorment desapareguda, lliga dels Estats Units. El problema li va arribar quan va deixar el futbol. Va quedar-se sense raó de ser a la vida, sense pilota i sense gols per marcar.

Va començar a beure a Florida i va seguir en tornar a Munic. En alguns partits amistosos de veterans, deixava el camp i seguia bevent d'amagat. Alguns dels seus excompanys de la selecció i del Bayern, com Sepp Maier o Uli Höness el van provar d'ajudar i van gestionar el seu ingrés a una clínica de desintoxicació de Murnau, a 70 quilòmetres de Munic. Se'n va sortir i va rebre feines al Bayern, com a entrenador de davanters i també com a relacions públiques, rebent personalitats a la llotja. 

El 2011 va marcar el seu futur. L'episodi de Trento va provocar que el visitessin i descobrissin que tenia Alzheimer en una fase incipient. El 2014, quan Alemanya va tornar a ser campiona del món, ja no recordava gairebé res. Des de llavors, retirat a una residència i visitat cada dia per la seva esposa, camina per les ombres. Segons ella, la seva actitud és pacífica i va avançant poc a poc cap al final. Trist epíleg per a un golejador únic, per algú que sempre deia que l'única cosa que recordava era on es trobava la porteria, i que no hi havia motiu per voler marcar gols bonics perquè valien tant com els lletjos, segurament com aquell de Brussel·les que va obrir el camí cap a la primera Eurocopa d'Alemanya.

Espanya, 4- Itàlia, 0 (Euro 2012-Final)

22. David Silva

En la selecció espanyola que va regnar durant el tram final de la primera dècada de segle i l'inicial de la segona els focus es van centrar en alguns jugadors. Al centre del camp existia una analogia entre el joc del FC Barcelona de Guardiola i l'equip estatal i en tots dos casos es jugava al ritme que marcaven Xavi i Iniesta. Però en aquella zona ampla també hi havia d'altres jugadors de talent sense els quals molts dels èxits no haurien arribat. Un d'ells era el canari David Jiménez Silva.

Jugador fi, d'un talent esquisit, amb bona arribada a l'àrea i una cama esquerra de seda, Silva és canari i nascut a Arguineguín, la mateixa població que un altre virtuós centrecampista espanyol d'uns anys abans, Juan Carlos Valerón, que també ha aparegut en aquesta llista. Va créixer a Gran Canària i és fill d'un expolicia municipal i d'Eva Silva, una dona d'origen japonès de qui va heretar els trets facials.  Va començar a jugar a Maspalomas i als 14 anys va rebre una oferta de les categories inferiors del València, club en el qual es va formar.

El 2004, any en què l'equip del Túria va fer doblet de lliga i Copa de la UEFA, va ser cedit a l'Eibar, a Segona Divisió, i l'experiència li va anar molt bé. El va reforçar en un joc físic al qual ell aportava la qualitat. Els guipuscoans van estar a tres punts de pujar a Primera i ell va tornar a ser cedit, aquest cop al Celta, que havia ascendit a la màxima categoria. Allà va jugar gairebé tots els partits i, de la mà del tècnic Fernando Vázquez, va classificar l'equip per a Europa i es va guanyar el retorn a Mestalla.

Silva ja era un habitual de les seleccions de base. El 2003 va ser escollit el tercer millor jugador en un mundial sub-17 en què Espanya va perdre la final contra Brasil. Va ser l'any en què destacava un Cesc Fàbregas amb qui, en un dels gols més importants de la seva carrera, va reeditar anys després una gran connexió. Més tard va ser campió d'Europa sub-19, guanyant a Suïssa una final contra Turquia. El debut amb l'absoluta va arribar just després del mundial d'Alemanya, i aviat es va convertir en un fix per a Luis Aragonés.

En la tornada al València va ser un puntal d'un conjunt irregular. Va guanyar la Copa del Rei de la temporada 2007-08 i aquell estiu es va consolidar amb la selecció amb l'Eurocopa guanyada a Suïssa i Àustria. La seva presència, al costat de Senna, Xavi, Iniesta i ocasionalment Cesc era innegociable i fins i tot va marcar un gol en les semifinals contra Rússia. 

El 2010 va ser un any important per a ell per dues raons. Es va proclamar campió del món a Sud-àfrica, tot i que amb un regust amarg. Va jugar el primer partit de titular, derrota contra Suïssa, va ser rellevat i ja no va disputar cap més minut en tot el torneig. La presència d'un doble pivot, Busquets-Xabi Alonso, va restringir la presència d'un altre centrecampista i ell en va sortir afectat. Tot i això, va rebre una oferta suculent del Manchester City i va iniciar, als 24 anys, l'aventura a la Premier League.

Les coses no li van poder anar millor. Durant deu anys s'ha convertit en un dels millors jugadors de la història del club a qui, amb diferents tècnics, ha dut a guanyar quatre lligues i dues Copes, entre d'altres trofeus. L'estiu del 2012 acabava de guanyar el campionat gràcies a un gol miraculós del Kun Agüero contra el Queen's Park Rangers, amb Roberto Mancini de tècnic, quan va arribar una Eurocopa que li va permetre redimir-se.

Perquè el seleccionador, Vicente del Bosque, basant-se en l'estil de joc d'aquella temporada anterior de Pep Guardiola en el Barça, va aprofitar la lesió de David Villa per buidar la davantera d'atacants purs. Amb Cesc de fals nou, va tornar a refiar-se dels centrecampistes i Silva hi va tornar a entrar. Tot i que va ser rellevat en tots els partits menys en un, era indispensable i fins i tot va anotar un gol en la primera fase, en la victòria per 4-0 davant d'Irlanda. Espanya va avançar fins a la final, amb Itàlia com a rival a Kíev.

El gol

Tots dos equips ja havien coincidit en la primera fase. Aleshores, en un partit molt igualat, el resultat havia estat d'1-1. Però la final va ser molt diferent. Espanya va dominar des del primer moment i l'espai que deixava Cesc feia anar de corcoll els defenses italians. En una d'aquestes jugades va arribar el gol que ho va desencallar tot.

Després d'una eterna circulació de tot l'equip, va ser Iniesta que va trobar l'espai pel qual Cesc va trencar en profunditat buscant l'esquena de l'aleshores lateral esquerre Chiellini. Aquest va arribar a la línia de fons i, forçat, va enviar una centrada potent enrere. Silva es va avançar a Barzagli i va posar el cap com va poder, amb la fortuna que va poder dirigir la rematada perfectament al fons de la porteria d'un descol·locat Buffon. Només s'havia disputat un quart d'hora de partit i va ser l'inici d'un recital que va acabar amb tres gols més dels espanyols i amb els italians jugant gairebé tota la segona part amb deu homes, ja que Thiago Motta es va lesionar quan el seleccionador, Cesare Prandelli, ja havia introduït les tres variacions.

La carrera de David Silva amb la selecció duraria sis anys més. Va ser subcampió de la Copa Confederacions del 2013, però també va participar en la desfeta en la primera fase del mundial de Brasil i en l'eliminació en els vuitens de final de l'Eurocopa de França, del 2016, el tram final de la carrera de Del Bosque amb l'equip nacional.

Paral·lelament, s'anava convertint en un mite a Manchester, superant tot tipus d'entrebancs, entre ells un de personal amb el difícil naixement del seu fill Mateo, resolt afortunadament de manera favorable. Tant amb Mancini, com amb Pellegrini, com després amb Guardiola a la banqueta va ser indispensable i el seu paper va créixer amb l'arribada d'un tècnic, el de Santpedor, que reforçava les seves qualitats tècniques. El 2018 va ser titular en un mundial complicat per a Espanya, per la destitució del seleccionador, Julen Lopetegui, just abans del torneig. Va caure eliminat novament en els vuitens de final, per Rússia, i als 32 anys va dir que es retirava de l'equip nacional.

L'estiu passat va tornar a fer un gir a la seva carrera i va deixar la Premier League. Va tornar a la lliga espanyola, en aquest cas a un conjunt en creixement i amb gust pel bon futbol com la Reial Societat, molt a prop d'Eibar, on va començar a destacar a l'elit. Les lesions l'han castigat durant tot l'any, però quan pot jugar demostra la mestria que ha repartit durant moltes temporades i que va tenir un premi inesborrable amb un gol, el de Kíev, que va aplanar el camí per a la tercera Eurocopa d'Espanya.

França, 2- Portugal, 1 (Euro 2000-Semifinals)

23. Zinedine Zidane (2-1)

El vam deixar en el número 87 d'aquesta llista anotant un gol decisiu davant d'Espanya en l'Eurocopa que França acabaria guanyant el 2000 als Països Baixos. Les semifinals d'aquell torneig farien reviure un clàssic, una rivalitat entre francesos i portuguesos que s'ha repetit en diversos campionats i en fases molt avançades i que ha proporcionat episodis magnífics de la història de les seleccions. En aquest cas, es va resoldre de manera inesperada i qui en va tenir la clau va ser el genial Zinedine Zidane.

El paper dels francesos en el campionat va ser un xic desconcertant. Venien de quedar campions del món dos anys abans a casa i, tot i que havien canviat l'entrenador, els trets d'identitat continuaven sent els mateixos. Roger Lemerre no va voler canviar gaire de l'ideari d'Aimé Jacquet però, a més, disposava de més armes, una d'elles clau. Thierry Henry, sense gaire participació a la Copa del Món de dos anys abans, ara era una gran estrella després d'haver encarat bé la seva carrera a l'Arsenal. De tota manera, la trajectòria de l'equip en el torneig no havia estat del tot perfecta.

Sí que va iniciar-lo amb una fàcil victòria davant de Dinamarca. Però després va patir molt per vèncer per 1-2 a la República Txeca i va finalitzar la primera fase reservant molts titulars i gairebé sense competir per la primera plaça del seu grup amb els Països Baixos. Aquest fet podia ser interpretat com falta de competitivitat o també com a gran confiança en les possibilitats pròpies. Els possibles rivals eren Espanya o Iugoslàvia, conjunts de similar potencial, o Noruega, en cas de no haver arribat el miraculós gol d'Alfonso a Bruges. Lemerre va prioritzar fer descansar jugadors a lluitar per la primera plaça i el temps li va acabar donant la raó, tot i que amb un punt de sort.

Perquè en els quarts de final, França va vèncer per 2-1 però va tenir molta fortuna amb el fet que Raúl fallés un penal amb el temps complert que hauria portat a una pròrroga imprevisible, quant al resultat. El rival en les semifinals era un vell conegut, una selecció portuguesa que, segurament, es trobava en el seu millor moment des del 1966 i que, a més, volia revenja.

Setze anys abans, França i Portugal havien protagonitzat un dels millors partits de la història de les Eurocopes a Marsella. En una pròrroga inoblidable, els gals havien remuntat un 1-2 en el temps suplementari i s'havien classificat per a una final que després guanyarien davant d'Espanya. La població portuguesa a França és enorme i, per tant, la proximitat amb Brussel·les, la seu del partit, també ho era. L'estadi de Rei Balduí es preparava per a un gran espectacle.

El gol

I aquest va començar bé, amb un gol d'una de les revelacions del torneig, el portuguès Nuno Gomes, a la primera meitat. Però a l'inici de la represa, Thierry Henry va igualar l'enfrontament i aquest es va igualar molt. Tots dos equips volien vèncer, però també defensar el marcador i es va entrar a la pròrroga. Feia dos anys que s'havia instaurat el gol d'or. En l'últim mundial, havia servit als francesos per eliminar Paraguai i es va demostrar, amb el temps, que lluny de provocar que els equips anessin a l'atac per aconseguir l'anotació salvadora els tornava més conservadors per evitar un KO directe. Cal recordar que, en el gol d'or, quan un equip marcava s'acabava el partit. La pròrroga de Brussel·les, però, va ser oberta i es va resoldre dos minuts abans d'arribar als penals.

Feia només un minut que el lateral -Rui Jorge havia tallat com havia pogut una passada de Zidane a Wiltord que el deixava sol davant del porter Vitor Baía. Després d'un xut fluix de Sergio Conceiçao, els francesos van iniciar una altra transició i, en aquesta ocasió, el defensa lusità es va quedar a prop d'interceptar una passada de Thuram al mateix Wiltord. Aquest va combinar amb Trézéguet, qui va voler regatejar Baía. El porter li va tocar la pilota i aquesta va tornar a recaure en Wiltord qui, amb poc angle, va disparar a porteria. La pilota semblava que entrava, però va ser desviada per Abel Xavier.

El col·legiat, l'austríac Günter Benkö, va marcar córner, però va ser el seu assistent, l'eslovac Igor Sramka, qui va avisar-lo que Abel Xavier havia tocat la pilota amb la mà. Llavors encara no hi havia VAR, però en les successives repeticions es pot observar que així va ser. Els jugadors portuguesos van protestar molt. Figo fins i tot es va treure la samarreta i Nuno Gomes va ser expulsat. Però no hi havia marxa enrere. Zidane es va apressar a agafar la pilota i, amb gran tranquil·litat, va enganyar Vítor Baía i va classificar França per a la seva segona final de l'Eurocopa, un altre cop deixant Portugal a la cuneta en l'últim minut d'una pròrroga.

Quatre dies després, els francesos es proclamarien campions en un altre partit amb allargament i amb un altre gol d'or, dels quals en parlarem més endavant. Completaven el doblet de mundials i d'Eurocopes i es confirmaven com la millor selecció del moment, tot i els viaranys pels quals havien hagut de passar per arribar a l'èxit. No s'acabaria la rivalitat amb Portugal. Sis anys després, França va tornar a vèncer l'equip ibèric en una altra semifinal, ara del mundial d'Alemanya, amb un altre gol de penal de Zidane. Però la venjança és un plat que se serveix fred i el 2016 Portugal es va prendre la revenja total vencent en la final de l'Eurocopa als francesos al seu propi jardí, l'Stade de France, a Saint-Denis. Havien passat setze anys des del penal d'Abel Xavier a Brussel·les i des de la lliçó de tranquil·litat de Zidane des dels onze metres.

Espanya, 2- Hongria, 1 (Euro 64-Semifinals)

24. Amancio (2-1)

La selecció espanyola de mitjans dels seixanta es nodria de jugadors de diversos equips que estaven obtenint títols arreu d'Europa o els havien aconseguit en els anys precedents. El FC Barcelona aportava Pereda o Olivella a l'equip titular; l'Athletic, la joventut del porter Iribar; l'Atlètic de Madrid, la solvència de defenses com Calleja o Rivilla; el gran Saragossa dels magnífics, l'encert de Marcelino o la rapidesa de Lapetra i, fins i tot, hi havia el reforç de l'"estranger" Luis Suárez, campió d'Europa amb l'Inter de Milà. Però l'equip que dominava la lliga nacional era el Reial Madrid post-Di Stéfano, que tenia com a una de les seves figures un extrem ràpid i amb gran relació amb el gol. Era el gallec Amancio Amaro.

Ell va ser un dels pocs jugadors pels quals el sempitern president blanc, Santiago Bernabéu, va perdre el cap. Nascut a La Corunya i format en el Deportivo, va arribar a Madrid sense haver debutat a la màxima categoria, amb 22 anys. En el conjunt blanc-i-blau va fer campanyes espectaculars a Segona, culminades amb la quarta i última, la 1961-62, amb 25 gols, amb els quals es va assegurar el trofeu de màxim golejador i va conduir l'equip a Primera.

Les ofertes no van trigar a arribar, però finalment, després de moltes negociacions i d'incloure diversos jugadors, Bernabéu el va poder portar al Reial Madrid. El rendiment hi va ser espectacular, amb catorze temporades al primer equip, 119 gols, 9 lligues, 3 Copes i una Copa d'Europa, la del 1966 davant del Partizan de Belgrad, amb ell com a líder de l'anomenada generació yé-yé.

Abans, Amancio ja havia arribat a una final de la Copa d'Europa, la del mateix 1964, perduda contra l'Inter de Suárez a Viena, i havia debutat amb la selecció. Va ser, precisament, en la fase de classificació per a l'Eurocopa, en què va contribuir amb dos gols a la victòria sobre Irlanda, avantsala del torneig, que es disputaria a casa. En les semifinals, al Bernabéu, el rival seria un conjunt rocós, Hongria.

El gol

Els magiars, quartfinalistes en l'últim mundial de Xile 1962, en què havien arribat a vèncer Anglaterra liderats pel posterior Pilota d'Or Florian Albert, van presentar batalla. Espanya es va avançar aviat amb un gol de Pereda, però els centreuropeus van igualar cinc minuts abans del final, després d'una errada d'Iribar aprofitada pel davanter Bene. El duel va haver de dirigir-se a la pròrroga i, als tres minuts de la segona part, va arribar l'acció decisiva.

Un córner a la dreta del porter Szentmihályi va ser rematat des del punt de penal pel davanter Marcelino, posterior gran protagonista de la final. Un dels defenses hongaresos, el que tapava el pal dret, va trigar massa a sortir i Amancio, trencant el fora de joc, va posar el peu dret avançant-se al porter i anotant el gol decisiu, el definitiu 2-1. Tot i els atacs d'Hongria durant els dotze minuts restants, Espanya va entrar a una final que guanyaria per 2-1 a la URSS amb un gol del seu assistent en les semifinals, Marcelino.

Amancio només jugaria un gran torneig més amb la selecció, el mundial d'Anglaterra de dos anys després, en què anotaria un gol en l'única victòria espanyola, davant de Suïssa, en la primera fase. La raó és que la selecció no es va classificar fins cap altre torneig internacional fins dotze anys més tard, el 1978, en el mundial d'Argentina, quan ell ja s'havia retirat.

Aquell mateix 1966, va ser campió d'Europa amb el Reial Madrid, amb cinc gols en el torneig, tres d'ells molt importants. Dos van ser en la remuntada per 4-2 contra l'Anderlecht en quarts de final, després de la derrota per 1-0 a Brussel·les. L'altre, en les semifinals. El Madrid havia guanyat per 1-0 a Chamartín i un gol seu a San Siro al minut 20 va deixar freds els llombards, vigents campions, que només van poder igualar el resultat. 

Durant aquells anys, el futbol italià, i més concretament el Milan, el va temptar. L'experiència d'un altre gallec, Suárez, a l'Inter, va provocar que el seu rival ciutadà volgués contraatacar. Però Bernabéu es va mantenir ferm per mantenir a la plantilla una de les seves joies, jugador que el 1964, l'any de l'Eurocopa, havia quedat tercer en la votació de la Pilota d'Or, guanyada per l'escocès Dennis Law, del Manchester United, i amb Suárez en segona posició. 

Lamentablement, amb Amancio a l'equip espanyol aquest no va poder entrar a les dues Eurocopes i als dos mundials posteriors. Es va retirar de la selecció en el famós partit de desempat contra Iugoslàvia en què Katalinski va deixar Espanya fora de la Copa del Món del 1974. Amb el Reial Madrid tampoc no va jugar cap altra final de la Copa d'Europa i la carrera d'Amancio va començar a acabar-se el 8 de juny del 1974, quan va ser objecte d'una criminal entrada per part del defensa del Granada Fernández que li va destrossar la cama. Ja tenia 34 anys i, tot i que va actuar dues campanyes més de blanc, el rendiment ja no va ser el mateix.

Amancio, però, també és molt conegut per la seva faceta d'entrenador de base. Va ser el tècnic del Castella que va criar esportivament l'anomenada Quinta del Buitre, amb els Míchel, Butragueño, Pardeza, Sanchis o Martín Vázquez. El 1984, vist l'èxit, va rebre l'encàrrec d'entrenar el primer equip, però va fracassar i va ser acomiadat a mitja temporada. Va continuar un temps entre els tècnics del club, però després se'n va deslligar. Hi va tornar amb els anys, per formar part de la candidatura de Florentino Pérez a la presidència i per organitzar el Centenari de l'entitat. I és que Amancio és la imatge del Madrid i de la selecció espanyola d'una època en què el combinat nacional només va poder somriure un cop, i una bona part del mèrit va ser del seu gol en aquella pròrroga contra Hongria sense el qual no se sap si la història hauria canviat. 

Alemanya, 3- Turquia, 2 (Euro 2008-Semifinals)

25. Philipp Lahm (3-2)

En la gran selecció alemanya de la dècada que va anar entre el 2006 i el 2016 hi va haver una sèrie de jugadors que van destacar poderosament, sobretot pel seu rendiment ofensiu, per l'encert golejador i per l'espectacularitat del seu joc. Però fins al 2014 un dels elements més importants va ser un futbolista que va tenir la capacitat d'aconseguir, moltes vegades des d'una posició tan marginal com la de lateral, influir en la manera de jugar de l'equip. Va ser el bavarès Philipp Lahm.

Però abans de triomfar al Bayern i a la selecció, va haver de fer unes pràctiques a fora de les quals en va sortir molt beneficiat. Jugador baix per ser defensa, format als equips inferiors muniquesos i antic recollidor de pilotes al vell Estadi Olímpic, va debutar a la màxima categoria després d'haver estat internacional en categories de base i vivint un episodi que després es repetiria. El 2002 va ser subcampió europeu sub-19 a Noruega després de perdre la final contra Espanya per 1-0 amb un gol aconseguit per Fernando Torres. Aquell mateix novembre es va estrenar a la Champions, en un duel davant del Lens.

Jugador dretà, podia actuar de lateral per les dues bandes, aprofitant la seva velocitat i també la intel·ligència que ja demostrava, quan actuava a l'esquerra, per anar cap al mig i associar-se amb els companys. Ja que Sagnol i Lizarazu eren molt titulars en el Bayern que el 2001 havia guanyat la Champions, el club va decidir cedir-lo a l'Stuttgart, i allà va créixer moltíssim.

Hi va jugar dues temporades, durant les quals l'equip va ser gairebé sempre en les primeres posicions de la lliga, va debutar amb la selecció absoluta i va ser convocat per a l'Eurocopa del 2004. Tot i que va ser titular en la selecció de Rudi Völler, actuant de lateral esquerre en una defensa de cinc, el rendiment alemany va ser un fracàs i l'equip va quedar eliminat en la primera ronda.

El 2005 va tornar al Bayern i aquella mateixa campanya va guanyar la primera de les vuit lligues que s'enduria al club de la seva vida i la primera de les sis copes. Tancaria la seva carrera al club dotze anys més tard amb d'altres trofeus com una Lliga de Campions, una Supercopa d'Europa i un mundial de clubs. La seva primera Copa del Món va ser a casa, el 2006. A més, el partit inaugural el va jugar al flamant Allianz Arena del Bayern i va anotar el primer gol del torneig en una jugada molt habitual en ell, tallant des del lateral esquerre i xutant amb la dreta al pal llarg. Els alemanys finalitzarien tercers i ell va ser l'únic jugador que va completar tots els minuts damunt del terreny de joc.

De cara al 2008, el seleccionador, Jürgen Klinsmann, havia deixat el lloc al seu ajudant, Joachim Löw. Lahm va ser titular des del primer dia en l'Eurocopa de Suïssa i Àustria. Una derrota davant de Croàcia va portar la selecció a creuar-se amb Portugal en els quarts de final, en un partit guanyat per 3-2. El rival en les semifinals era Turquia i el duel, a Basilea, va ser espectacular.

El gol

Ügur Boral va avançar els otomans a la primera part, però els alemanys van capgirar el resultat amb anotacions de Schweinsteiger i de Klose, aquesta quan només faltaven onze minuts per al final. La victòria semblava un fet, però al minut 86 Semih Sentürk va anotar un gol que conduïa el partit a la pròrroga. Però aquest encara no s'havia acabat, faltava temps per a una última acció.

Hitzlsperger va combinar amb Lahm qui, poc a poc, va anar fent la seva diagonal favorita. Es va veure beneficiat pel moviment de Schweinsteiger qui, sortint cap al mig del camp, va endur-se el lateral d'aquella banda, Sabri Sarioglu, amb el dorsal 20. L'espai va ser aprofitat per Lahm, que el va atacar, va rebre la passada del mateix Hitzlsperger quan tocava i el va deixar sol davant de Rüstü. El xut al primer pal va ser imparable per al porter i classificava els alemanys per a la final de quatre dies després. Però Lahm i els seus no van poder ser campions perquè van perdre la final de Viena i, coses de la vida, com sis anys enrere en l'europeu sub-19, novament contra Espanya, i novament per culpa d'un gol de Fernando Torres.

Els espanyols, precisament, es van creuar en el camí de Lahm en el següent mundial, el de Sud-àfrica. Aquell, segurament, va ser el torneig en què la selecció va jugar millor, però va ser superada per Espanya en la penúltima ronda amb una rematada de cap de Puyol a Durban. L'equip va tornar a quedar tercer. La mateixa sort va córrer en l'Eurocopa del 2012, quan dos gols de Balotelli van apartar els teutons de la final de Kíev. 

El 2013, després d'haver estat campió d'Europa de clubs amb el Bayern de Heynckes, Pep Guardiola va entrar en la vida de Lahm. El nou entrenador li va descobrir una nova posició en què podia ser més influent, la de mig centre, des de la qual movia tot l'atac muniquès. A la selecció va compaginar la seva antiga posició de lateral i aquesta. Així va arribar al mundial de Brasil, el 2014, on va jugar més a la defensa, però combinant molt amb els seus companys. Va actuar en tots els partits, inclòs l'històric 1-7 contra els amfitrions i també la final, guanyada a Argentina amb un gol de Mario Götze a la pròrroga. Va ser el seu últim partit com a internacional, amb només trenta anys, i el darrer que va fer va ser aixecar la quarta Copa del Món per als alemanys.

En les tres temporades posteriors es va dedicar només al Bayern, amb el qual li va quedar el compte pendent de tornar a guanyar la gran Copa de les orelles grosses. Es va retirar guanyant la lliga i només amb 33 anys, una edat en què encara hauria pogut seguir jugant. Des de llavors, ha creat fundacions i participat en campanyes de lluita per millorar la vida dels nens arreu del món, per batallar contra l'homofòbia i d'altres iniciatives solidàries. Fora del terreny de joc, Lahm manté el seu esperit d'equip que va mostrar vestit de curt, el que el va portar a liderar el millor equip i la millor selecció del món.