Itàlia, 2- Iugoslàvia, 0 (Euro 68-Final, 2n partit)

20. Luigi Riva (1-0)

La fidelitat és una virtut cada cop menys freqüent en l'esport professional. Els jugadors ja no solen mantenir-se durant tota la cursa en el mateix equip. Els beneficis que s'extreuen dels traspassos, dels quals moltes persones surten beneficiades, propicien un canvi continuat a les plantilles. Per això no és habitual trobar casos de futbolistes internacionals, que han arribat a ser campions d'Europa per seleccions i finalistes mundials, que s'hagin quedat catorze temporades en una mateixa formació i menys si aquesta no és una de les més llorejades de país. Va passar a Sardenya i el protagonista va ser el seu davanter Luigi Riva.

Riva era un prodigi físic. Podia semblar tosc per la seva gran físic i pel fet que era un esquerrà tancat, que semblava que només dominés una cama, però era increïblement àgil i capaç d'anotar gols acrobàtics. Segurament aquesta força amb la qual actuava i anava a buscar qualsevol pilota li va afectar físicament i va propiciar que tingués moltes lesions i hagués d'abandonar el futbol massa aviat.

Encara que el seu nom està associat a Càller, no és sard. Va néixer a la Llombardia, a prop de Varese, molt proper a la frontera suïssa, i la seva infància no va ser fàcil. Quan tenia vuit anys el seu pare va morir en un accident laboral i ell va ser internat en un estricte internat religiós mentre la seva mare es guanyava la vida com podia de minyona, abans de morir poc després. Va començar a jugar a futbol i, ja gran, va trobar feina en una empresa d'ascensors. Va debutar a la tercera categoria amb 18 anys a l'Legnano, equip de prop de Milà. Tampoc va destacar massa des del punt de vista golejador, però va cridar l'atenció de el president de l'Càller, conjunt que llavors estava a Segona, i allà va començar la seva història d'amor a uns colors, el blau i el vermell del conjunt illenc.

En la seva primera temporada a Sardenya, la 1963-1964, va ajudar a l'equip a ascendir a la Sèrie A i en el seu debut a l'elit va aconseguir marcar nou gols. Això li va obrir les portes de la selecció. Va ser un dels suplents de l'equip que va fracassar en el mundial de 1966, a Anglaterra. A partir d'allí, la renovació del grup i l'arribada a l'càrrec d'entrenador de Ferruccio Valcareggi el van convertir en titular. Va marcar sis gols en tres partits de la fase de classificació per a l'Eurocopa i la seva evolució només es va veure frenada per un trencament de tíbia i peroné que el va fer estar uns mesos de baixa. De totes maneres, va arribar a temps per participar a la fase final, que es disputava al país transalpí.

Itàlia va tenir sort en el debut, jugat a Nàpols. El seleccionador va decidir no comptar amb ell per al debut, en què la selecció va resistir, amb Rivera lesionat durant tot el partit, davant la Unió Soviètica. El 0-0 després de la pròrroga va provocar un sorteig de què els transalpins van resultar guanyadors. A la final, a Roma, Riva va tornar a quedar fora de l'equip titular. Llavors no hi havia encara substitucions. Iugoslàvia va estar a punt de guanyar l'Eurocopa amb un gol de Dzajic, però Domenghini va igualar a poc per al final. No hi va haver anotacions en la pròrroga i es va decretar un desempat, que es va jugar l'endemà passat.

El gol

En aquesta ocasió Valcareggi sí que va decidir apostar pel davanter llombard. Va fer-ho entrar al lloc de l'milanista Pierino Prati i va compartir davantera amb un altre atacant de grans dimensions, el debutant Anastasi. Als 13 minuts de partit, la variació va donar resultat.

Itàlia va llançar un córner a la dreta el porter Pantelic. Domenghini va intentar un tret en la primera acció, però la pilota va sortir rebotada per la defensa abans de tornar a l'davanter de l'Inter, que l'estiu següent, precisament, fitxaria per Cagliari. Va tornar a provar una rematada amb la cama esquerra. Aquesta va sortir defectuosa, però amb la sort que va anar a parar a Riva, situat entre els dos centrals balcànics. El davanter va recollir la pilota i va disparar amb l'esquerra, creuat, lluny de l'abast de l'porter iugoslau. Era el gol que obria el camí cap al títol. El partit va ser molt més senzill per als italians, davant uns iugoslaus convençuts que havien perdut la seva gran oportunitat 48 hores abans, i Anastasi, passada la mitja hora de joc, va rematar un 2-0 que ja seria inamovible.

Riva tenia 23 anys i es trobava a l'inici dels seus millors anys. El Cagliari es va reforçar. La temporada següent va quedar segon de la lliga, superat per la Fiorentina, però la 1969-70 va ser la bona. Amb la selecció va anotar set gols en quatre partits en la fase de classificació per al mundial de Mèxic i, amb el seu equip, va anotar 21 dianes per portar-lo a l'únic títol de la lliga de la seva història, que el va convertir en llegenda. Amb companys com el porter Albertosi participaria a la Copa del Món. Va marcar en ella tres gols, dos a Mèxic en els quarts de final i un a l'èpica semifinal guanyada per 4-3 contra Alemanya Federal. Lamentablement, Itàlia no va poder fer res en la final davant del millor Brasil de tots els temps i va perdre per 4-1.

L'atacant es trobava en el millor moment de la seva carrera i en una gran edat, 25 anys. Va ser temptat pel tots els grans del futbol italià. Va estar a prop de la Juventus, però ell va preferir mantenir-se fidel al Càller, amb el qual va jugar la Copa d'Europa posterior. L'equip va superar el Saint-Étienne però va ser eliminat per l'Atlètic de Madrid en els vuitens de final, tot i un gol seu en el triomf en l'anada per 2-1. Aquella temporada van començar els seus problemes amb les lesions, com un trencament de tíbia en un partit de classificació per a l'Eurocopa a Àustria, victima d'una entrada del defensa Norbert Hof. Aquell any, el Càller només va ser setè a la lliga.

Va tornar a l'equip nacional un any més tard i va tenir una participació cabdal en la classificació per al mundial del 1974, a Alemanya. En la fase final va disputar dos partits, en el triomf contra Haití i en l'empat davant d'Argentina, però una derrota amb Polònia, en un duel en què no va actuar, va precipitar l'adeu transalpí a la competició. Als 29 anys va ser el seu últim servei a la pàtria. Només va jugar dos anys més a nivell professional i el seu comiat va ser trist. Castigat per lesions duríssimes d'espatlla i de maluc, només va aparèixer en quinze partits la temporada 75-76, en què el Càller va acabar últim de la lliga i va tornar a la Serie B, just allà on era quan Riva hi va desembarcar. 

Va dur a terme diversos papers a l'entitat sarda un cop es va retirar i, fins i tot, va ser-ne president durant uns mesos. La devoció per ell és tan gran al club que, al 2005, li van retirar la camiseta amb el número 11. També va col·laborar amb la selecció i va ser membre de l'equip tècnic que va assessorar Marcello Lippi el 2006, quan l'equip nacional va ser campió del món a Alemanya. Va ser el moment de recordar un altre títol, l'europeu del 1968, l'únic continental de l'squadra azzurra, que es va començar a forjar amb una imatge icònica del futbol transalpí, un xut amb l'esquerra letal de Riva que va acabar al fons de la porteria.