Espanya, 4- Itàlia, 0 (Euro 2012-Final)

22. David Silva

En la selecció espanyola que va regnar durant el tram final de la primera dècada de segle i l'inicial de la segona els focus es van centrar en alguns jugadors. Al centre del camp existia una analogia entre el joc del FC Barcelona de Guardiola i l'equip estatal i en tots dos casos es jugava al ritme que marcaven Xavi i Iniesta. Però en aquella zona ampla també hi havia d'altres jugadors de talent sense els quals molts dels èxits no haurien arribat. Un d'ells era el canari David Jiménez Silva.

Jugador fi, d'un talent esquisit, amb bona arribada a l'àrea i una cama esquerra de seda, Silva és canari i nascut a Arguineguín, la mateixa població que un altre virtuós centrecampista espanyol d'uns anys abans, Juan Carlos Valerón, que també ha aparegut en aquesta llista. Va créixer a Gran Canària i és fill d'un expolicia municipal i d'Eva Silva, una dona d'origen japonès de qui va heretar els trets facials.  Va començar a jugar a Maspalomas i als 14 anys va rebre una oferta de les categories inferiors del València, club en el qual es va formar.

El 2004, any en què l'equip del Túria va fer doblet de lliga i Copa de la UEFA, va ser cedit a l'Eibar, a Segona Divisió, i l'experiència li va anar molt bé. El va reforçar en un joc físic al qual ell aportava la qualitat. Els guipuscoans van estar a tres punts de pujar a Primera i ell va tornar a ser cedit, aquest cop al Celta, que havia ascendit a la màxima categoria. Allà va jugar gairebé tots els partits i, de la mà del tècnic Fernando Vázquez, va classificar l'equip per a Europa i es va guanyar el retorn a Mestalla.

Silva ja era un habitual de les seleccions de base. El 2003 va ser escollit el tercer millor jugador en un mundial sub-17 en què Espanya va perdre la final contra Brasil. Va ser l'any en què destacava un Cesc Fàbregas amb qui, en un dels gols més importants de la seva carrera, va reeditar anys després una gran connexió. Més tard va ser campió d'Europa sub-19, guanyant a Suïssa una final contra Turquia. El debut amb l'absoluta va arribar just després del mundial d'Alemanya, i aviat es va convertir en un fix per a Luis Aragonés.

En la tornada al València va ser un puntal d'un conjunt irregular. Va guanyar la Copa del Rei de la temporada 2007-08 i aquell estiu es va consolidar amb la selecció amb l'Eurocopa guanyada a Suïssa i Àustria. La seva presència, al costat de Senna, Xavi, Iniesta i ocasionalment Cesc era innegociable i fins i tot va marcar un gol en les semifinals contra Rússia. 

El 2010 va ser un any important per a ell per dues raons. Es va proclamar campió del món a Sud-àfrica, tot i que amb un regust amarg. Va jugar el primer partit de titular, derrota contra Suïssa, va ser rellevat i ja no va disputar cap més minut en tot el torneig. La presència d'un doble pivot, Busquets-Xabi Alonso, va restringir la presència d'un altre centrecampista i ell en va sortir afectat. Tot i això, va rebre una oferta suculent del Manchester City i va iniciar, als 24 anys, l'aventura a la Premier League.

Les coses no li van poder anar millor. Durant deu anys s'ha convertit en un dels millors jugadors de la història del club a qui, amb diferents tècnics, ha dut a guanyar quatre lligues i dues Copes, entre d'altres trofeus. L'estiu del 2012 acabava de guanyar el campionat gràcies a un gol miraculós del Kun Agüero contra el Queen's Park Rangers, amb Roberto Mancini de tècnic, quan va arribar una Eurocopa que li va permetre redimir-se.

Perquè el seleccionador, Vicente del Bosque, basant-se en l'estil de joc d'aquella temporada anterior de Pep Guardiola en el Barça, va aprofitar la lesió de David Villa per buidar la davantera d'atacants purs. Amb Cesc de fals nou, va tornar a refiar-se dels centrecampistes i Silva hi va tornar a entrar. Tot i que va ser rellevat en tots els partits menys en un, era indispensable i fins i tot va anotar un gol en la primera fase, en la victòria per 4-0 davant d'Irlanda. Espanya va avançar fins a la final, amb Itàlia com a rival a Kíev.

El gol

Tots dos equips ja havien coincidit en la primera fase. Aleshores, en un partit molt igualat, el resultat havia estat d'1-1. Però la final va ser molt diferent. Espanya va dominar des del primer moment i l'espai que deixava Cesc feia anar de corcoll els defenses italians. En una d'aquestes jugades va arribar el gol que ho va desencallar tot.

Després d'una eterna circulació de tot l'equip, va ser Iniesta que va trobar l'espai pel qual Cesc va trencar en profunditat buscant l'esquena de l'aleshores lateral esquerre Chiellini. Aquest va arribar a la línia de fons i, forçat, va enviar una centrada potent enrere. Silva es va avançar a Barzagli i va posar el cap com va poder, amb la fortuna que va poder dirigir la rematada perfectament al fons de la porteria d'un descol·locat Buffon. Només s'havia disputat un quart d'hora de partit i va ser l'inici d'un recital que va acabar amb tres gols més dels espanyols i amb els italians jugant gairebé tota la segona part amb deu homes, ja que Thiago Motta es va lesionar quan el seleccionador, Cesare Prandelli, ja havia introduït les tres variacions.

La carrera de David Silva amb la selecció duraria sis anys més. Va ser subcampió de la Copa Confederacions del 2013, però també va participar en la desfeta en la primera fase del mundial de Brasil i en l'eliminació en els vuitens de final de l'Eurocopa de França, del 2016, el tram final de la carrera de Del Bosque amb l'equip nacional.

Paral·lelament, s'anava convertint en un mite a Manchester, superant tot tipus d'entrebancs, entre ells un de personal amb el difícil naixement del seu fill Mateo, resolt afortunadament de manera favorable. Tant amb Mancini, com amb Pellegrini, com després amb Guardiola a la banqueta va ser indispensable i el seu paper va créixer amb l'arribada d'un tècnic, el de Santpedor, que reforçava les seves qualitats tècniques. El 2018 va ser titular en un mundial complicat per a Espanya, per la destitució del seleccionador, Julen Lopetegui, just abans del torneig. Va caure eliminat novament en els vuitens de final, per Rússia, i als 32 anys va dir que es retirava de l'equip nacional.

L'estiu passat va tornar a fer un gir a la seva carrera i va deixar la Premier League. Va tornar a la lliga espanyola, en aquest cas a un conjunt en creixement i amb gust pel bon futbol com la Reial Societat, molt a prop d'Eibar, on va començar a destacar a l'elit. Les lesions l'han castigat durant tot l'any, però quan pot jugar demostra la mestria que ha repartit durant moltes temporades i que va tenir un premi inesborrable amb un gol, el de Kíev, que va aplanar el camí per a la tercera Eurocopa d'Espanya.