Espanya, 2- Hongria, 1 (Euro 64-Semifinals)
Espanya, 2- URSS, 1 (Euro 64-Final)

56. Chus Pereda (1-0 i 1-0)

Alguns jugadors passen a la història per haver aconseguit el gol de la victòria en un gran campionat. El seu nom és recordat, però sovint això succeeix en partits en què hi han hagut d'altres anotacions o jugades sense les quals no s'hauria pogut arribar a aquell final. Durant 44 anys, l'únic títol de la selecció espanyola va ser l'Eurocopa del 64, recordada pel cèlebre gol de Marcelino a la final, o fins i tot pel d'Amancio en la pròrroga de les semifinals. Però en tots dos partits, acabats amb 2-1, un jugador havia aconseguit obrir el marcador i en el segon, a més, va fer la passada de la victòria. Va ser el centrecampista Chus Pereda.

Es tractava d'un futbolista de gran generositat i desplegament físic i bona relació amb el gol que, durant tota la seva carrera, va quedar ocultat pel virtuosisme d'altres i al qual potser va faltar sort per arribar més lluny. Nascut a Medina de Pomar, al nord de la província de Burgos, Pereda es va formar a la veïna Euskadi, en concret a Indautxu, prop de Bilbao. El seu espai natural havia de ser l'Athletic, però juntament amb alguns companys no va ser fitxat pel club basc pel seu lloc de naixement, fora dels territoris d'Euskal Herria. Tots ells es van moure cap a la capital d'Espanya i, mentre alguns van anar a l'Atlètic, ell va ser fitxat pel Reial Madrid.

El seu palmarès amb els blancs és d'una lliga i una Copa d'Europa, les úniques de la seva trajectòria, durant el mig any que hi va ser, però les seves intervencions, quan tenia 20 anys, hi van ser esporàdiques. Era la temporada 1957-58 i només va jugar-hi cinc partits. En un d'ells, una tornada de la màxima competició europea amb l'eliminatòria ja decidida per un 8-0 de l'anada, va marcar dos gols al camp del Sevilla. L'any següent, després d'una temporada cedit al Valladolid, va ser moneda de canvi per primer cop. El Madrid va fitxar el sevillista Pepillo i va traspassar als andalusos els drets de Pereda. A Nervión hi va viure dues bones temporades, sobretot la primera, amb 11 gols, que el van dur a debutar amb la selecció en sis amistosos, la majoria en una gira que l'equip espanyol va fer per Amèrica del Sud l'estiu del 1960, dos anys abans que Xile acollís el mundial.

Totes aquestes oportunitats li van donar renom i el 1961, amb 23 anys, va tornar a un dels punters del futbol espanyol. Luis Suárez havia estat traspassat pel FC Barcelona a l'Inter de Milà per 25 milions de pessetes. 7 d'aquests els va invertir en Pereda, que va actuar les vuit temporades següents al Camp Nou. Per desgràcia seva, li va tocar una època de sequera en el club blaugrana, en què no va guanyar cap lliga en catorze anys. Però el fet de jugar al Barça li va permetre sovintejar més l'equip nacional. Hi va tornar el 1962, després del fracàs d'Espanya al mundial, i va ser fix en l'eliminatòria de quarts de final de l'Eurocopa en què Espanya va eliminar Irlanda. El país acolliria la fase final el 1964 i el seleccionador, José Villalonga, hi tenia tota la fe.

Els gols

Espanya va debutar en les semifinals contra Hongria a l'estadi Bernabéu, que distava molt de presentar una gran entrada malgrat la importància del duel. Era la segona edició de l'Eurocopa i segurament encara no havia penetrat tant en els aficionats com per considerar-la una competició de primer ordre. Els espanyols van trigar poc més de mitja hora en avançar-se

Va ser en una típica centrada del madridista Amancio per la banda dreta. Pereda, un arribador de primer ordre, va avançar-se a la defensa magiar i, amb un gran cop de cap, va anotar el primer gol. Hongria empataria cinc minuts abans del final amb un gol de Bene, però a la pròrroga, als tres minuts de la segona part, Amancio faria el gol que donaria a Espanya el bitllet per a la final. 

Aquesta sí que va despertar més expectació ja que era contra la URSS. En plena dictadura feixista del general Franco, els soviètics eren vistos com l'ogre comunista. A més, quatre anys abans, els espanyols s'havien negat a viatjar a Moscou per jugar-hi l'eliminatòria de quarts de final, prèvia a la fase definitiva que la URSS va guanyar a França. Eren els vigents campions i el Bernabéu es va omplir fins a la bandera. A més, va trigar poc a veure gols.

Com explica el mateix Pereda en aquest vídeo, Luis Suárez, l'home que, marxant, l'havia portat al Barça, va robar una pilota a Ivanov al centre del camp. Va combinar amb Amancio i, immediatament, va enviar una centrada a l'àrea. La pilota va rebotar en el cos de soviètic Xustíkov i va quedar morta per a un Pereda que havia tornat a arribar des de segona línia. El centrecampista no ho va dubtar i va afusellar Iàxin amb un xut fortíssim. Només dos minuts més tard, la URSS va empatar amb una rematada de Khussaínov que es va empassar Iribar i els locals van haver d'esperar al minut 85 per endur-se el títol gràcies a una rematada de cap de Marcelino en una acció en què Pereda també va ser protagonista, ja que és qui li va fer la centrada, després de rebre l'esfèrica de Rivilla. Curiosament, en les imatges que es van difondre durant anys, la centrada era d'Amancio. I és que els operadors de càmera no van captar el moment de la centrada i es diu que Franco va ordenar que es muntés fent veure que havia estat obra de l'extrem del Reial Madrid, que era un dels seus jugadors favorits. 

Pereda, tot i el títol i el seu gran protagonisme, només disputaria tres partits més amb la selecció, dos en la classificació per al mundial del 66, en què curiosament va marcar tres gols, novament a Irlanda, i un per al del mundial del 70, en què Espanya no aconseguiria el seu objectiu. Durant la seva trajectòria amb el FC Barcelona no va completar mai una temporada sencera, víctima de suplències i lesions, però hi va aconseguir dues Copes i una Copa de Fires. El seu últim partit de blaugrana va ser la dolorosa derrota en la final de la Recopa del 1969 a Basilea contra l'Slovan de Bratislava, per 3-2. Després, va esgotar la seva carrera al Sabadell, on només va actuar en cinc partits fins que va plegar, amb 32 anys, el 1970.

Posteriorment, Pereda va fer una gran carrera com a entrenador d'equips de base de la federació espanyola. Va tornar a ser campió d'Europa, en aquest cas sub-16, amb l'equip estatal el 1988, en una final guanyada per penals, també a Madrid però al camp del Rayo, contra Portugal. Abans, el 1985, havia estat subcampió del món juvenil, perdent la final, curiosament a la URSS, contra Brasil per 1-0 a la pròrroga. La seva única experiència com a primer entrenador de club va ser amb el Xerez, durant mig any en la temporada 1995-96. Després, Pereda es va quedar a viure a Barcelona, on va morir el 2011, als 73 anys, víctima d'un càncer. Estimat per tothom, pel seu caràcter directe i de vegades fort, però sempre honest, l'Eurocopa del cop de cap de Marcelino no s'explicaria sense els seus dos gols i la seva assistència, les obres d'un heroi gairebé anònim.