Espanya, 1- França, 2 (Euro 2000-Quarts de final)

87. Zinédine Zidane (0-1)

Si la França campiona de l'Eurocopa del 1984 va tenir un líder absolut en la persona de Michel Platini, la que va encadenar el mundial del 1998 i l'Eurocopa del 2000 en tenia un altre. Segurament no era tan extravertit com el primer, però tenia el talent dels elegits, compartia amb el seu antecessor el fet d'haver triomfat a la lliga italiana i al mateix equip, la Juventus i, a més, tenia la mateixa habilitat en els llançaments de falta. És Zinédine Zidane.

En un altre gol d'aquesta llista ja vam veure la seva habilitat en els lliures directes, demostrada en l'Eurocopa de quatre anys més tard de del 2000, que és la que ens ocupa ara. En aquell moment de la seva carrera, ja amb 28 anys, la figura de Zidane era incontestable en el futbol internacional des de feia dos estius, quan s'havia proclamat campió del món amb França a casa. Però aquella generació volia demostrar que també podia guanyar a l'estranger i en tindria l'oportunitat al torneig europeu de Bèlgica i els Països Baixos.

Zidane era originari de Marsella, on va néixer després que els seus pares, algerians, emigressin des de la Cabília, al país nord-africà. Allà va créixer amb figures de l'Olympique com Francescoli i Papin com a ídols i jugava en equips de barri. Fins que va poder anar a disputar un torneig organitzat per la federació francesa i va ser descobert pel club de la veïna Canes. Allà va transformar-se en jugador professional, però també va començar a descobrir la cara negra del racisme, en ser insultat en alguns partits. Els seus entrenadors el van convèncer perquè traslladés la seva ràbia al camp i mostrés les seves virtuts com a manera de fer més mal a aquells que li faltaven al respecte.

I ho va fer. Zidane va mostrar aviat un cabal de solucions inacabable. Era un fals lent, un jugador que semblava que fes les coses ballant damunt del terreny de joc, que dominava la pausa i l'arrencada com volia, amb una gran potència física, una qualitat tècnica indiscutible i també una bona relació amb el gol gràcies a un potent xut a porteria. Després d'un debut aïllat amb només setze anys, es va consolidar al Canes i, el 1992, va ser traspassat al Bordeus per 7 milions d'euros. Va ser allà on va esclatar.

En les següents quatre temporades, el club no va passar del quart lloc a la lliga, però la seva aportació hi era regular i anava creixent. La seva gran temporada va ser la 1995-96, quan el Girondins va arrencar disputant la Copa Intertoto, la competició estival classificatòria per a la UEFA, i va finalitzar el curs enfrontant-se al Bayern de Munic, contra qui va perdre, en la final del torneig, després d'una recordada eliminatòria de quarts de final en què va remuntar un 2-0 al Milan de Fabio Capello. Zidane i Dugarry eren les estrelles de l'equip i aquell estiu van sortir cap a destins oposats, el Milan, precisament, per al davanter, i la Juventus per al centrecampista. 

A més, Zidane ja feia dos anys que havia debutat en la selecció. El fracàs de l'eliminació en la fase prèvia del mundial dels Estats Units del 1994, amb el recordat gol del búlgar Kostadínov a París, va suposar el final del seleccionar Gérard Houllier i l'arribada d'Aimé Jacquet a la banqueta. Ell havia de ser l'encarregat de regenerar la selecció i ho va fer. En l'Eurocopa del 1996, Zidane ja havia assumit els galons al centre del camp amb només 24 anys, però l'equip havia perdut per penals en les semifinals contra la República Txeca amb la final a l'abast. 

Poques setmanes després es va incorporar a una Juventus campiona d'Europa i hi va caure de peu. Va impulsar l'equip a dues lligues seguides, a part d'una Supercopa i una Intercontinental, i la collita encara hauria pogut ser millor de no haver perdut dues finals de la Lliga de Campions seguides, contra el Borussia Dortmund per 3-1 i davant del Reial Madrid per 1-0. Però al cap d'unes setmanes d'aquest partit va viure el seu moment de glòria, amb el mundial guanyat a casa i amb dos gols seus a la final davant de Brasil (0-3).

Quan era al cim del futbol, amb 26 anys, però, les coses es van torçar una mica. No va guanyar cap de les dues següents lligues amb la Juventus, amb una sisena posició en la primera i per un punt contra la Lazio en la segona. A més, el 1999 va quedar fora de la seva tercera final europea seguida quan tot semblava fet davant del Manchester United. L'Eurocopa del 2000, per tant, era un bon lloc per reivindicar-se. I Zidane va respondre amb un gran torneig.

El gol

Potser no ho va ser tant a l'inici. França va debutar amb dues victòries més efectives que brillants davant de Dinamarca, per 3-0, i contra la República Txeca per 1-2. A més, va perdre el primer lloc del grup contra els Països Baixos per 2-3 en un duel en què el seleccionador, que ara ja era Roger Lemerre, el segon de Jacquet fins al 98, va utilitzar molts suplents. Això va provocar que França hagués de jugar contra Espanya a Bruges en els quarts de final en un típic partit de rivalitat que va veure els tres gols en onze minuts.

I qui primer va colpejar va ser França. Als 33 minuts, una falta d'Aranzabal a Djorkaeff a la frontal de l'àrea va quedar situada en un lloc magnífic per a Zidane. Mentre alguns protestaven, el jugador de la Juventus va plantar la pilota, va mirar, i va deixar anar un xut perfecte, per damunt de la barrera, davant del qual Cañizares no va poder fer res. Golàs i 0-1. 

El partit va ser intensíssim. Quatre minuts més tard, empataria Mendieta després d'un penal de Thuram a Munitis, però abans del descans arribaria l'1-2 de Djorkaeff. Espanya hauria pogut igualar de nou el partit en l'últim minut, però Raúl va enviar un penal desviat quan Barthez ja estava superat. Qui sap què hauria passat a la pròrroga, però en aquell partit, Zidane i el seu equip en van sortir triomfadors. Faltaven dues passes per al títol i la propera seria davant de Portugal en les semifinals de Brussel·les.