França, 3- Portugal, 2 (Euro 84-Semifinals)

26. Jean-François Domergue (1-0 i 2-2)

Els dos primers títols de la història de la selecció francesa van ser aconseguits a casa, l'Eurocopa del 1984 i el mundial del 1998. I, curiosament, en tots dos casos l'accés a la final va arribar després d'unes semifinals duríssimes que van decidir defenses que només van marcar aquells dos gols en la seva carrera amb l'equip nacional. El 1998, el triomfador va ser Lilian Thuram, amb dues anotacions davant de Croàcia. Catorze anys abans, ho habia estat un protagonista molt menys inesperat, un altre lateral, en aquest cas esquerrà. Es tracta de Jean-François Domergue.

A més, el gran dia de la vida esportiva de Domergue va ser molt assenyalat, la vigília de Sant Joan del 1984, just el del seu 27è aniversari. La seva presència en el torneig era tan improbable que abans de començar-lo tenia una experiència de només 45 minuts amb la camiseta blava, la d'un amistós contra Alemanya disputat dos mesos enrere a Estrasburg, en què havia rellevat Maxime Bossis. Abans d'això, una carrera de molt esforç i de poca brillantor que va arribar a aquell 23 de juny en una demostració que les coses passen perquè han de passar.

Domergue va néixer a Bordeus i es va formar a les categories inferiors del Girondins. Va debutar amb aquest equip a la màxima categoria amb 18 anys i s'hi va estar durant cinc campanyes en què va arribar a anotar fins i tot set gols en alguna d'elles. Podia combinar tasques de marcador i de lliure en un conjunt que sovintejava la zona mitjana de la classificació. El 1980, el Bordeus va fitxar l'experimentat lliure Marius Trésor i Domergue, tement de perdre el seu lloc, va fitxar pel Lilla. Tot i la seva bona trajectòria, no havia cridat l'atenció del seleccionador, que no el va portar al mundial d'Espanya.

Un cop passades dues campanyes a l'equip, el va contractar l'Olympique de Lió, on va tornar a marcar molts gols, un total de vuit, sobretot perquè era un consumat especialista en els llançaments de penal. Només va romandre un any al conjunt del Loira i es va traslladar al sud, a Tolosa. La temporada 1983-84 va veure com el conjunt del Llenguadoc obtenia una esplèndida cinquena posició a la lliga i això va provocar que el seleccionador, Michel Hidalgo, el convoqués per a l'amistós d'Estrasburg, on el seu rendiment en mitja part li va permetre entrar a la llista final de l'Eurocopa. De fet, Domergue no apareix en les col·leccions de cromos prèvies al torneig ja que poca gent pensava que hi seria.

Va començar el campionat a la banqueta, però una acció en què no estava involucrat va canviar el seu futur. En el duel inaugural, entre França i Dinamarca, va tenir lloc una jugada tan desafortunada com colpidora.

En una pilota dividida, el lateral francès Yvon Le Roux i la veterana estrella danesa Allan Simonsen van anar a buscar l'esfèrica. Tots dos van anar a la pilota, però les dues tíbies van xocar. La força de Le Roux va ser superior a la del petit extrem, que va acabar amb l'os trencat, una lesió que el va acabar de retirar del futbol. Le Roux va aguantar al camp fins al minut 60, però va quedar massa afectat per la jugada, un cop coneixedor de la gravetat de la lesió de Simonsen. Per això, Hidalgo va decidir substituir-lo per Domergue, que era al camp quan Michel Platini va anotar el gol guanyador del partit.

Hidalgo va decidir no tocar res per al següent enfrontament i Domergue va estrenar titularitat. El 5-0 sobre Bèlgica va ser concloent i ja se sap que no cal canviar allò que funciona. Situat al lateral esquerre, va ser titular també en la remuntada contra Iugoslàvia i s'hi va mantenir de cara a les semifinals, que es disputarien el dia del seu aniversari, el 23 de juny, a Marsella. Tot i que Le Roux havia tornat a l'equip, qui havia caigut de la titularitat era el veterà lateral Amorós. Ara, Domergue era indiscutible.

Els gols

L'ambient a l'antic Velòdrom era espectacular i els afortunats que van assistir al duel van gaudir d'un dels millors partits de la història de les Eurocopes, per joc, emoció i drama. Als 24 minuts, va arribar la primera acció que pocs s'esperaven.

França va provocar una falta bastant centrada, potser millor per a un esquerrà, però que també podia assumir un dretà. Quatre dies abans, Michel Platini n'havia clavat una contra Iugoslàvia i semblava que seria ell qui assajaria el tret. Aleshores, sense dir res a ningú, Domergue va agafar carrera i va deixar anar un obús amb la cama esquerra que va entrar per l'escaire del pal que havia de defensar el porter Bento. França era més a prop de la final. Però el camí encara seria llarg. Portugal va provocar la pròrroga i després es va avançar en el marcador gràcies a dues anotacions del seu davanter Jordao. Els francesos es van llançar a l'atac a totes. Només faltaven sis minuts quan va arribar un atac salvador.

La jugada va ser molt llarga i va poder acabar abans, però un xut de Giresse va ser blocat per la defensa portuguesa. Domergue, incorporat a l'atac, va combinar precisament amb l'home a qui havia rellevat el primer dia, un Le Roux que, aprofitant el seu físic, ja estava instal·lat com a davanter centre. El defensa va rematar, hi va tornar a haver un rebot que va caure en Platini, que es va endur la bola però no va xutar, obstaculitzat per un contrari, Aleshores, Domergue, que havia seguit l'acció, va arribar i amb l'esquerra va tornar a batre Bento. No marcaria cap més gol amb la camiseta blava de l'equip nacional. 

França va entrar a la final gràcies a un gol de Platini en l'últim minut abans dels penals després d'una acció de gran jugador de Jean Tigana. En el partit decisiu, que Le Roux no va tornar a acabar, ja que va ser expulsat, i amb Domergue de titular, els francesos van guanyar el torneig en superar Espanya per 2-0 al Parc dels Prínceps.

Després de l'èxit tardà, es podria pensar que la carrera de Domergue es va enlairar molt, però no va ser així. Només va jugar tres partits més amb l'equip nacional, un amistós i dos duels de classificació per al mundial de Mèxic 86, per al qual ja no seria convocat. Va estar-se un any més al Tolosa abans de firmar per un Marsella on va ocupar definitivament la posició de lliure i va estar a punt d'arribar a la final de la Recopa del 1988. La temporada següent va fitxar pel modest Caen, a qui va salvar del descens abans de retirar-se, després de tenir problemes amb l'entrenador.

Domergue va iniciar aleshores una carrera a cavall entre la gerència i les banquetes. Va fer ascendir el Le Havre a la màxima categoria i el seu nom va sonar com a seleccionador francès el 2002, després del fracàs de Roger Lemerre al mundial. Finalment, el lloc el va ocupar Jacques Santini i no va poder dirigir l'equip nacional en una altra Eurocopa, precisament la que s'havia de disputar a Portugal, la formació a qui havia deixat sense final en aquell calorós vespre de juny a Marsella, on ell va celebrar de la millor manera el seu aniversari més recordat.