Rússia, 0- Espanya, 3 (Euro 2008-Semifinals)

31. Xavi (0-1)

Hi ha pocs jugadors a la història que, amb la seva manera de jugar, determinin com ho fa la resta de l'equip. En el FC Barcelona i la selecció espanyola de final de la primera dècada i principi de la segona d'aquest segle es van succeir els èxits basant-se en una manera de jugar en què associar-se al voltant de la pilota era imprescindible. I en tots dos casos, la velocitat amb la qual actuaven venia determinada per un dels millors centrecampistes de la història, segons la FIFA. Era l'egarenc Xavi Hernández.

I no ho va tenir fàcil, per triomfar. Els èxits importants li van arribar quan ja s'acostava a la trentena. Abans, havia arribat a ser discutit per la seva pròpia afició blaugrana, en unes temporades en què l'equip estava en crisi i se li criticava un cert abús de la passada lateral, sense profunditat. Xavi, nascut a Terrassa, és un producte genuí de la Masia, el planter barcelonista, al qual es va incorporar als onze anys. En el seu creixement, però, el va perjudicar un estigma, el de ser comparat amb un dels seus ídols, qui en el futur seria el seu entrenador, Pep Guardiola.

Perquè en els equips de base, Xavi jugava de mig centre defensiu, en la mateixa posició que el mencionat Guardiola. Però després es va veure que la posició no s'avenia del tot a les seves característiques, tot i que va ser aquesta la que va ocupar quan va debutar amb el primer equip del Barça, amb 18 anys, de la mà de Louis van Gaal. Aquella temporada, el seu equip va guanyar la lliga, amb un recordat gol seu a Valladolid, justament amb el cap, tot i la seva baixa alçada, que va salvar el del tècnic neerlandès abans de ser campió. Però el 1999 seria l'inici d'una llarga travessia del desert de cinc anys sense que el club no guanyés res.

Paral·lelament, la seva importància en les seleccions de base era evident. Ell marcava el ritme de l'equip que va ser campió del món juvenil el 1999 a Nigèria i medalla de plata, l'any següent, en els Jocs Olímpics de Sydney. Aquell mateix any li va arribar la primera internacionalitat, tot i que els seus inicis van ser de convocatòries intermitents. Va ser convocat per José Antonio Camacho per al mundial del 2002, a Japó i Corea. Només hi va jugar un partit de titular, l'últim de la primera fase, amb la classificació ja aconseguida, i mitja hora més entre dos duels. Va ser convocat per a l'Eurocopa del 2004, però el tècnic, Iñaki Sáez, no li va donar cap minut. Aquell any, però, la seva sort va començar a canviar.

Al FC Barcelona ja hi havia hagut un canvi en l'exercici anterior, amb l'arribada de Frank Rijkaard a la banqueta. Ell va ser qui va decidir avançar-li la posició. Creia que tenia bona arribada a l'àrea i, a més, bona última passada i per això el va retirar del mig centre i el va situar d'interior. Seria la millor decisió que algú va prendre per ell. El Barça va guanyar la lliga fàcilment i, en la temporada següent, quan tot anava bé, es va lesionar greument del genoll. Va arribar just a final d'any per celebrar la Lliga de Campions guanyada a Saint-Denis, tot i que ell no va poder ser a la final. Tot i els problemes, Luis Aragonés, el nou seleccionador, el va portar al mundial d'Alemanya. El tècnic madrileny seria un altre home vital en la seva carrera.

En la Copa del Món, Espanya va caure a vuitens de final, però ell ja es va fer amb la titularitat. Seria la prolongació de l'entrenador al camp durant els següents vuit anys, tant de Luis, com de Del Bosque. Malgrat això, al Camp Nou el FC Barcelona va tornar a entrar en una altra crisi de dos anys. Abans, Xavi ja havia estat a punt de deixar el club per fitxar pel Milan. Ell sempre diu que va ser la seva mare qui li ho va impedir. Ara tornava a ser qüestionat i, després d'un any complicat a Barcelona, arribava amb dubtes a l'Eurocopa del 2008, a Àustria i Suïssa.

I allà va enlairar-se definitivament la seva trajectòria. En un equip amb abundància de centrecampistes, al costat de Senna, Iniesta i Silva, i posteriorment Cesc, es va trobar com peix a l'aigua. Ell marcava el ritme d'un equip que va passar a la segona fase amb tres victòries. En els quarts de final, va resistir l'encreuament amb la bèstia negra italiana i va arribar a les primeres semifinals des de l'Eurocopa del 1984. El rival, a l'Ernst Happel Stadion, era una Rússia que havia perdut 4-1 contra els espanyols a la primera fase però que havia fet un recital en els quarts davant dels Països Baixos.

El gol

El partit va ser d'un domini total d'Espanya sota la fina pluja austríaca. La selecció, però, va tenir un contratemps a la primera part, la lesió del seu màxim golejador, David Villa. Això va provocar que Luis introduís Cesc al camp i encara s'intensifiqués més el control. A l'inici de la represa, la llauna es va obrir.

Va ser en una acció elaborada des de darrere que va passar per Ramos, Senna i el mateix Xavi. Aquest va canviar el ritme de la jugada i va combinar amb el seu gran soci dels següents anys, Andrés Iniesta. Era tanta la seva complicitat, que es canviaven els números depenent de si jugaven al Barça o amb Espanya. Xavi portava el 6 amb el club i el 8 amb la selecció i a l'inrevés. Iniesta va anar cap al mig i va enviar una centrada tensa que Xavi va aprofitar per rematar en cursa i batre Akinfeev. El gol va ser molt similar a un que marcaria anys després en un 5-0 contra el Reial Madrid de Mourinho.

A partir d'aquí, ja no hi va haver color en el partit. El suplent Güiza va anotar el segon cap a la mitja hora de joc i David Silva va rematar el 0-3 definitiu. Tres dies més tard, Espanya guanyaria la seva segona Eurocopa al mateix estadi en derrotar Alemanya per 1-0. El gol va ser marcat per Fernando Torres a passada del mateix Xavi. Va ser triat el millor jugador del torneig.

En aquells moments, el jugador vallesà tenia 28 anys i es preparava per a les seves millors temporades. Aquell estiu, Pep Guardiola va arribar al FC Barcelona i va ser l'inici d'una època triomfal. El sextet del 2009 va tenir continuïtat amb dues lligues més, una Lliga de Campions i, sobretot, el convenciment que aquell era un dels millors conjunts de la història, sempre al ritme que marcava Xavi i també Iniesta. Amb la selecció, les coses no van poder anar millor. Espanya es va proclamar campiona del món el 2010 a Sud-àfrica i va repetir triomf a l'Eurocopa del 2012.

A partir de llavors, amb 32 anys, la seva influència va començar a baixar. L'equip va tenir dos anys complicats, tot i que en el primer va guanyar la lliga. A més, el 2014 Espanya va fracassar al mundial de Brasil. Ell va ser suplent en el duel decisiu, contra Xile, i va decidir retirar-se de l'equip nacional amb 34 anys. La temporada següent també seria la seva última al Barça. El seu físic ja no aguantava tant en un joc més físic, presidit pel trident Messi-Suárez-Neymar i la velocitat que posaven al joc. Tot i això, va poder celebrar un altre triplet aixecant les tres copes, l'última, la Lliga de Campions a Berlín.

Llavors va decidir no retirar-se, però traslladar-se a viure a Qatar. Allà va jugar els seus últims anys amb l'Al-Sadd mentre es formava com a entrenador a l'acadèmia Aspire. Va penjar les botes el 2019 i, des de llavors, és tècnic de l'equip, on ja ha guanyat cinc títols. Tothom sap que tornarà al Barça, segurament per entrenar-lo, el seu gran somni, i traslladar al camp les idees que tenia com a jugador, aquell centrecampista triat en l'equip ideal de tots els temps per la FIFA i que va marcar la manera de jugar dels conjunts que divertien més als aficionats, sobretot a partir d'aquella Eurocopa del 2008, en què ell va anotar un gol decisiu per arribar a la final.