Itàlia, 2- Iugoslàvia, 0 (Euro 68-Final-desempat)

69. Pietro Anastasi (2-0)

En la tercera Eurocopa, la del 1968, es va donar un cas únic a la història del futbol que és impossible que es torni a repetir. És molt difícil que el primer partit internacional d'un jugador amb la selecció absoluta arribi en una final d'un gran torneig, però encara ho és més, avui en dia no pot succeir, que el segon partit del mateix jugador sigui també una final i que hi aconsegueixi un dels gols de la victòria. És el que li va passar al davanter italià Pietro Anastasi.

La imatge que acompanya aquest gol és la d'Anastasi amb la camiseta del Varese, el seu primer equip a la màxima categoria, perquè encara hi pertanyia el 10 de juny del 1968, quan ell tenia vint anys i encara no es trobava a l'elit màxima del futbol transalpí. De fet, havia estat la gran aparició del país en els últims mesos, en un conjunt que acabava d'ascendir a la màxima categoria, que només havia aconseguit 28 gols dels quals 11 els va anotar aquest jove ariet de 20 anys.

Anastasi havia nascut a Catània, a Sicília, i havia debutat en els equips absoluts a la quarta categoria amb el Massiminiana, un conjunt de la ciutat amb el qual va aconseguir 18 gols amb només 18 anys. A partir d'aquí, la seva progressió va ser meteòrica. Es tractava d'un davanter completíssim, de forta complexió atlètica, gran rematada amb els peus i el cap però, alhora, gens matusser a l'hora de moure's per d'altres zones del camp. Després de l'estrena, va cridar l'atenció del Varese, de Serie B, i es va haver de traslladar a viure a l'altra punta del país, amb només 19 anys, però va ser un canvi profitós. En el seu primer any, va contribuir a l'ascens de l'equip, tot i que només amb 6 gols. Va ser en la campanya 1967-68 quan va ser conegut per tothom i va cridar l'atenció del seleccionador, Ferruccio Valcareggi, per a la fase final de l'Eurocopa que s'havia de disputar a casa. 

En les semifinals, contra la URSS, el tècnic va apostar per Domenghini i Prati en punta i Mazzola a darrere. Els transalpins no van poder foradar la porteria soviètica, però van tenir la sort de cara en un sorteig que els va classificar per a la final. Valcareggi va pensar que calia fer canvis per buscar més el gol en la final davant de Iugoslàvia. Així, va retirar Mazzola del terreny de joc i va apostar per aquell jove atacant del Varese. Les coses van anar bé a mitges. Itàlia va marcar un gol, de Domenghini, però només va servir per empatar el del iugoslau Dzajic. No hi va haver anotacions en el temps suplementari i es va haver de recórrer a un duel de desempat, perquè aleshores no hi havia penals. Allà arribaria el moment d'Anastasi.

El gol

La segona final es va jugar només dos dies després de la primera, també a Roma, i Valcareggi hi va tornar a introduir relleus. Aquest cop va recuperar Mazzola i, a més, va comptar amb un altre davanter potent i jove, de 23 anys, Luigi Riva. Però no va retirar del camp l'inexpert Anastasi, que havia debutat amb la selecció 48 hores abans, sinó que va prescindir del milanista Pierino Pratti. I les coses no van poder sortir millor. Als 13 minuts, Riva va caçar a l'àrea el xut desviat de Domenghini i va afusellar Pantelic per anotar el primer gol. Vint minuts després arribaria la sentència, després que el mateix Riva hagués perdonat poc abans.

En una de les transicions italianes, el mateix Domenghini va passar a Anastasi, a la frontal de l'àrea. Era tan poc esperable la seva actuació en la fase final que lluïa el número 2 a l'esquena, habitualment reservat per als laterals. Però ell era un davanter de raça i ho va demostrar aturant la pilota i, amb una gran mitja volta, etzibant una rematada creuada imparable per al porter balcànic. El 2-0 ja no es mouria. Anastasi tenia dos partits amb la selecció, dues finals, un gol i un títol. I tot amb vint anys.

Pocs dies després va ser fitxat per la Juventus, on va jugar durant vuit temporades i amb la qual va emportar-se tres lligues. Hi va anotar 78 gols en poc més de 200 partits. El 1970, s'havia perdut l'oportunitat de disputar el mundial de Mèxic per culpa d'una lesió quan estava inclòs a la llista de Valcareggi, la d'un grup que finalment va ser subcampió, només derrotat pel millor Brasil de la història. La seva segona oportunitat li va arribar el 1974, al mundial d'Alemanya. Va anotar un dels gols en el debut amb victòria contra Haití (3-1), però la selecció va quedar eliminada en la primera fase després de caure contra Argentina i Polònia. Només jugaria dos partits més amb l'equip nacional, en la fracassada fase de classificació per a la següent Eurocopa.

El 1976, amb 28 anys, va fitxar per l'Inter de Milà. A San Siro només hi va guanyar una Copa en dues temporades i les seves xifres de gol van baixar força, sobretot el segon any. Després, va actuar tres anys en el modest Ascoli, tots tres a la màxima categoria, i va retirar-se el 1982, l'any en què Itàlia va tornar a ser campiona, en aquesta ocasió del món, al Lugano suís. Tot i que va provar de ser entrenador de joves, ho va deixar aviat i es va dedicar a ser comentarista de futbol per televisió. Anastasi va tenir un dur final de la seva vida. Li van diagnosticar esclerosi lateral amiotròfica (ELA) que, unida a un tumor intestinal, va precipitar la seva mort l'any passat, just abans de l'esclat de la pandèmia, amb 72 anys.