Iugoslàvia, 1- Anglaterra, 0 (Euro 68-Semifinals)

28. Dragan Dzajic (1-0)

La globalització a tots els nivells ha provocat que avui en dia coneguem la història de qualsevol jugador que destaqui al racó més apartat del món. Fa dècades, això no era així, sobretot amb els futbolistes provinents dels països de l'est d'Europa. Si ja costava saber del tot què passava a Itàlia, Anglaterra o Alemanya, encara més a equips dels quals només es tenien notícies en grans cites o quan jugaven contra conjunts propers. Per això, segurament, no es té idea aquí de la dimensió que va adquiri en els anys seixanta i setanta el millor futbolista serbi de la història, l'extrem Dragan Dzajic.

Perquè, per molts títols que hagin aconseguit successors seus, molts aficionats i entesos al seu país encara el cataloguen d'aquesta manera. Dzajic era un futbolista genial al qual només va faltar un gran campionat, o haver jugat a un dels grans d'Europa, per consagrar-se. La normativa del moment va provocar que hagués d'estar gairebé tota la seva carrera a l'Estrella Roja, tret d'un parèntesi al Bàstia cors, amb el qual va tenir moments de lluïment, així com amb la selecció iugoslava. 

El 1968, Dzajic tenia només 22 anys i des dels 17 ja actuava a l'equip de Belgrad, amb el qual tancaria la seva trajectòria amb cinc lligues i quatre copes. Havia debutat quatre anys abans amb la selecció absoluta i havia participat als Jocs Olímpics de Tòquio, el 1964. Tot i la seva joventut, era el referent de l'equip que havia aixafat França i s'havia classificat per a l'Eurocopa d'Itàlia. El debut seria a Florència i el rival era ni més, ni menys que la campiona del món, Anglaterra.

El gol

El partit va ser duríssim, una autèntica guerra. Aleshores encara no hi havia substitucions i Iugoslàvia va veure com es quedava aviat sense el concurs del seu armador de joc, Osim, per una dura entrada de Hunter. De fet, els anglesos es quedarien amb deu homes, també, a la segona part, per una duríssima entrada de Mullery a Trivic. L'anglès va ser el primer expulsat de la història de les Eurocopes. Semblava que el partit anava cap a la pròrroga, com també havia succeït a la tarda amb la primera semifinal, entre Itàlia i la URSS, quan una acció ho va canviar tot.

El bosnià Musemic va entrar per la banda esquerra i, amb cama canviada, va enviar una centrada esplèndida a l'àrea. El llegendari Bobby Moore, que va tenir accions més encertades en el decurs de la seva brillant carrera, se la va empassar i a darrere seu hi havia Dzajic, el jugador més brillant del partit. Va aturar l'esfèrica amb el pit i va afusellar Gordon Banks. Iugoslàvia va defensar-se en els tres minuts que faltaven i arribava a la seva segona final en tres edicions del torneig.

I com la primera, també la va perdre. El mateix Dzajic va anotar un gol que semblava que li donaria el títol, però Domenghini va igualar per als italians a dotze minuts per al final i va provocar un segon partit que els transalpins ja guanyarien per 2-0. Iugoslàvia s'havia tornat a avançar en una final, com el 1960, i l'havia deixada escapar. Tot i això, aquell any Dzajic va ser tercer en la votació per la Pilota d'Or. El mateix Franz Beckenbauer es va mostrar contrari a aquesta decisió i va declarar que el jugador balcànic mereixia el premi. I no va ser l'única lloança.

El mateix 1968, el desembre, Iugoslàvia va disputar un recordat amistós a Maracaná. Dzajic es va poder enfrontar al millor jugador del món en aquell moment, Pelé. El resultat va ser de 3-3, amb un gol de l'extrem de l'Estrella Roja. L'astre brasiler va dir d'ell que "és un miracle, un autèntic bruixot. Em sap greu que no sigui brasiler perquè no havia vist mai un futbolista tan natural".

Durant els anys posteriors, Dzajic no va tenir tantes possibilitats de destacar en l'escena internacional, però el 1971 l'Estrella Roja semblava en disposició de lluitar el títol de campió d'Europa a l'Ajax, que aquella temporada s'enduria el seu primer ceptre continental impulsat per Johan Cruyff. Els serbis van quedar aparellats amb el Carl Zeiss Jena, conjunt de l'Alemanya Democràtica, en els quarts de final. 

El resultat de l'anada va ser de 3-2 per als locals, però Dzajic, provocat pels contraris durant tot el partit, va ser expulsat per enfrontar-se a un rival. Va rebre quatre partits de sanció ell i tres el seu company Antonijevic. L'Estrella Roja va superar l'eliminatòria, en vèncer per 4-0 en la tornada, però en les semifinals, contra el Panathinaikos, la seva absència es va notar. Els iugoslaus van vèncer per 4-1 a Belgrad, però sense Dzajic van caure per 3-0 a Atenes i van quedar fora de la final. Un xoc decisiu a Wembley amb el duel entre dos dels talents més grans del moment, Cruyff i Dzajic, va ser un gust que els aficionats no van poder tenir.

En els següents anys, va disputar el mundial d'Alemanya, el 1974, amb un gol marcat i portant l'equip a la segona fase, i l'Eurocopa del 1976, en què va tornar a marcar en unes semifinals, aquest cop contra Alemanya Federal, abans que els teutons remuntessin i vencessin per 2-4. El 1979, als 33 anys, va rebre un partit d'homenatge contra la campiona del món, una Argentina en la qual aquell dia no va intervenir Maradona. Quedava enrere aquell 1968 en què va derrotar als campions anglesos a Florència amb un gol seu que va conduir a una final que es va escapar per poc.