Alemanya Federal, 0- Espanya, 1 (Euro 84-Primera fase)

34. Antonio Maceda (0-1)

La trajectòria de la selecció espanyola durant l'Eurocopa del 1984, ja fins i tot abans que comencés la fase final, va venir presidida per situacions límit que gairebé la van fer ser campiona. En la ronda de classificació, va haver de vèncer per 12-1 a Malta per deixar fora els Països Baixos per diferència de gols. I ja a França, va estar a un minut de quedar eliminada en el primer tram de la competició. Ho va evitar un gol que ja ningú no esperava del lliure Antonio Maceda.

Ja vam parlar d'ell fa uns mesos, per un gol que marcaria posteriorment i que ajudaria a entrar a la final d'aquell torneig. El d'avui va ser encara més decisiu, tot i que va tenir lloc en una fase anterior de la competició. El jugador de l'Sporting de Gijón, que en el moment de la fase final tenia 27 anys i es trobava en el millor moment de la seva carrera esportiva. S'havia especialitzat en la demarcació de lliure, amb capacitat per incorporar-se a l'atac des d'una posició defensiva, i era capaç de marcar diferències.

Havia debutat amb la selecció de la mà del tècnic José Emilio Santamaría, en els amistosos previs al mundial d'Espanya, del 1982. Però no s'hi havia consolidat. L'entrenador confiava en d'altres homes i a ell li tocava esperar. Així, en la fase final d'aquell torneig només va jugar disset minuts en l'intranscendent empat a zero contra Anglaterra. Però les coses van canviar amb l'arribada de Miguel Muñoz a la banqueta.

El veterà tècnic, campió de la Copa d'Europa com a jugador i entrenador del Reial Madrid en els anys cinquanta i seixanta, va començar a confiar en joves futbolistes i va establir un tàndem defensiu format per ell i el central de l'Ahtletic de Bilbao Andoni Goikoetxea que va ser fonamental. En la fase de classificació per a l'Eurocopa, Maceda va jugar set dels vuit partits i va aconseguir quatre gols, una xifra no habitual en un defensa, ni que fos el lliure.

En aquesta ronda, Espanya es va complicar la vida amb un empat a tres gols a Dublín contra Irlanda, en un duel en què Maceda va marcar i en què els locals van igualar un 1-3 en contra. El rival eren els Països Baixos i en el doble enfrontament aquests van guanyar a casa 2-1 en el penúltim partit, amb la qual cosa compensaven l'1-0 de Sevilla. El problema va ser que els oranje també s'havien deixat un punt, un empat encara més incomprensible a Islàndia que acabaria sent la seva tomba.

Aleshores, els partits no es jugaven en el mateix moment sinó que no hi havia dates fixes. Espanya va aconseguir jugar contra Malta al Benito Villamarín de Sevilla sabent tots els resultats del seu rival. El problema, però, és que la seva diferència de gols era de +5 i la dels neerlandesos de +16. Calia vèncer els dèbils illencs per onze gols. Al final, tothom coneix la història, amb un 12-1 molt recordat i amb dos gols del propi Maceda dels nou que Espanya va aconseguir en una embogida segona meitat.

D'aquesta manera, Espanya va arribar a l'Eurocopa i no a va començar gaire bé. Els dos primers partits van començar amb empat, a un gol, davant de Romania i Portugal. Els resultats provocaven la necessitat de derrotar Alemanya Federal, la vigent campiona, al Parc dels Prínceps de París o esperar que els lusitans no vencessin els romanesos a Nantes.

El gol

Tot i que s'esperava un recital dels alemanys, que en tenien prou amb un empat per accedir a les semifinals, no va ser així. Espanya va plantar cara i, a més, va tenir l'actuació d'un gran Arconada per evitar les ocasions teutones. A un minut per al descans, va arribar una acció que hauria pogut canviar el partit. 

Al minut 26, Goikoetxea es va lesionar i va deixar el seu lloc a Salva, central format al planter del Barça, cedit al Saragossa i que tornaria al Camp Nou aquell estiu. Aquest va sortir de la cova, no el va seguir ningú i, prèvia combinació amb Gallego, va entrar a l'àrea abans de ser obstaculitzat amb duresa per Stielike. El clar penal podia desencallar el partit, però Carrasco, que havia marcat contra Romania en la primera fase, va veure com Schumacher li endevinava la intenció i l'hi parava.

La segona part va ser novament d'anades i vingudes. Els alemanys estaven a punt de trencar el partit, però no trobaven la manera de superar Arconada i, amb el pas dels minuts, es van tornar més conservadors. Paral·lelament, Portugal havia marcat contra Romania, amb un gol de Nené que ja obligava Espanya a guanyar. Si els lusitans no haguessin aconseguit el gol, alemanys i espanyols haurien passat fase, però ara un dels dos havia de caure. I quan només faltava un minut per al final, va arribar l'acció definitiva.

Va ser el propi Maceda qui va iniciar la jugada, sortint de la defensa i anant cap a l'àrea després d'un refús de Littbarski. L'acció va acabar amb una falta d'un jove Matthäus a Francisco, qui la va servir ràpidament i va obrir a la dreta, on hi havia Señor, el jugador que, amb el seu gol a Malta, havia obert el camí de l'Eurocopa. Aquest va centrar i Maceda, tot sol, com havia quedat Salva a la primera part, a causa de les marques individuals alemanyes que no atenien els jugadors que arribaven des de darrere, va rematar de cap i va doblegar les mans del porter alemany. Ja no hi havia temps per res més. Espanya endavant, i a més com a primera de grup, evitant França en el creuament, i Alemanya Federal cap a casa.

En les semifinals, Maceda va tornar a ser decisiu en marcar el gol de l'empat contra els danesos que va derivar en una tanda de penals victoriosa. Però ho va pagar amb una targeta que no li va deixar disputar una final en què, sense els dos defenses centrals titulars, als espanyols se'ls van acabar els miracles i els va arribar tota la mala sort, amb un error d'Arconada que va precipitar la victòria francesa per 2-0.

Maceda tindria dos bons anys més, tant en els clubs, quan va fitxar pel Reial Madrid el 1985, com en la selecció, a qui va conduir al mundial de Mèxic amb més exhibicions. Però aleshores una lesió mal curada va precipitar la seva retirada. Van ser quatre anys esplèndids per a ell, amb jerarquia i gols decisius, com aquell de París que va tombar tot un campió.