Alemanya, 1 (6)- Anglaterra, 1 (5)

42. Andreas Möller (6-5 en els penals)

Una de les millors coses que sol oferir l'esport és que sempre hi ha possibilitat de revenja. Les grans derrotes es poden tornar en victòries en el futur ni que hagin passat molts anys. El 1966, Anglaterra va aconseguir el seu únic mundial després de derrotar Alemanya Federal en una final molt polèmica a Wembley. Trenta anys més tard, al mateix escenari, els alemanys van obtenir la venjança, en un plat fred però saborós i de manera cruenta, després d'una tanda de penals. Qui va segellar la seva victòria va ser el centrecampista Andreas Möller.

Es tracta d'una baula més en la nòmina de grans centrecampistes que ha tingut el futbol alemany en tota la seva història i que es van mostrar en tota la seva esplendor en la dècada dels vuitanta i dels noranta. Cadascun amb característiques lleugerament diferents, Pierre Littbarski, Thomas Hässler o Lothar Matthäus, entre d'altres, van marcar els èxits de l'equip germànic en aquesta època. Möller, com els dos últims, també va arribar a jugar a Itàlia. Segurament no era tan distribuïdor, però sí que tenia fusta de líder, a part d'una gran arribada a l'àrea i un molt bon xut a porteria.

Nascut a Frankfurt, va formar-se a l'equip principal de la ciutat, l'Eintracht, i va ser part de la selecció alemanya que va estar a punt d'aconseguir la glòria en el recordat mundial juvenil del 1987, que finalment es va endur Iugoslàvia. Möller era la figura d'aquell equip que va caure en una fatídica tanda de penals. Aleshores ja havia debutat a la Bundesliga i va ser justament en la temporada anterior, la 86-87, quan va fer el gran salt de rendiment i, als 19 anys, va cridar l'atenció del Borussia Dortmund.

La seva trajectòria va estar plena d'anades i tornades entre dos equips alemanys, a part d'un període de dos exercicis amb la Juventus. En el seu primer tram al Dortmund, hi va guanyar una Copa i una Supercopa. Va entrar en els petits canvis que Franz Beckenbauer va preparar per a l'equip nacional després de l'Eurocopa del 1988, va intervenir en quatre partits de la classificació per al mundial d'Itàlia i se'n va arribar a proclamar campió, tot i que ell només va estar 22 minuts damunt del terreny de joc.

Aquell 1990 va tornar a Frankfurt, on va assolir les millors marques realitzadores de la seva carrera fins aleshores prèvies a l'Eurocopa de Suècia. Allà només va jugar els tres partits de la primera fase. Va pagar els plats trencats de la derrota contra els Països Baixos per 3-1 i el canvi des sistema de Berti Vogts, que va introduir una defensa de cinc i va prescindir d'un centrecampista, va provocar que no jugués les semifinals, guanyades a Suècia, ni la final, perduda contra Alemanya.

Després del torneig va fitxar per la Juventus, en la seva única aventura internacional va estar-se dos anys a Itàlia, amb només una Copa de la UEFA al sarró. No ho va fer malament, però va decidir sortir-ne de retorn a Dortmund, abans del mundial dels Estats Units. Möller, ja amb 26 anys, hi va tenir més protagonisme, però l'equip va cedir el ceptre en els quarts de final davant de Bulgària.

La seva segona etapa al Borussia Dortmund va ser molt més productiva. S'hi va estar sis anys, fins al 2000, amb dues lligues, una Copa i, sobretot, la Lliga de Campions del 1997. Abans, però, va arribar un altre gran torneig amb la selecció, l'Eurocopa del 1996 a Anglaterra. Allà, Möller ja hi era capità general, després de la retirada d'alguns veterans i de la sortida de l'equip nacional d'altres campions del món del 1990. Va marcar en el duel inaugural contra la República Txeca i va ser titular en tots els partits fins arribar a les semifinals. Eren a Wembley, i contra Anglaterra. La revenja de la cèlebre final de la Copa del Món del 1966 en el mateix teatre.

El gol

Anglaterra va colpejar primer, amb un gol d'Alan Shearer, però Alemanya va empatar aviat amb una oportunista rematada de Stefan Kuntz. El duel va ser igualat, però amb cap efectivitat rematadora i es va haver d'anar a la pròrroga, i després als penals, per determinar-ne el guanyador. Abans, al minut 80, Möller va veure una targeta. Era la segona del torneig i ja sabia que, si l'equip guanyava, ell no jugaria la final. Amb aquest inconvenient va arrencar la tanda.

Que no va tenir errades en els deu llançaments reglamentaris. Els anglesos, que van començar, van anotar mitjançant Shearer, Platt, Pearce, Gasgoigne i Sheringham. Els alemanys, a través de Hässler, Strunz, Reuter, Ziege i Kuntz. El moment també era especial, ja que sis anys abans, al mundial d'Itàlia, els alemanys havien vençut als britànics en una tanda de semifinals abans de ser campions del món. Aleshores havia errat el lateral Stuart Pearce, que ara aconseguia marcar. Calia desempatar. Va xutar l'actual seleccionador anglès, Gareth Southgate, i un Andreas, Köpke, el porter, va aturar el llançament. L'altre Andreas, Möller, tenia l'opció de classificar el seu equip i va batre Seaman d'un potent xut. Alemanya era a una final que el centrecampista no jugaria, però en la qual s'acabaria proclamant campió en derrotar la República Txeca per 2-1.

Al Dortmund, Möller va ser campió d'Europa de clubs l'any següent com a director de joc de l'equip. Als 30 anys, el seu paper ja no va ser protagonista en la participació al mundial de França 98. Només va jugar dos partits més, amistosos, amb la selecció, de la qual es va retirar el 1999, l'any abans de deixar el Dortmund. No va abandonar la conca del Ruhr, ja que se'n va anar al gran rival dels grocs, els blaus del Schalke. I és que Möller va ser sempre un jugador de molt caràcter, a qui no importava què diguessin d'ell. A Gelsenkirchen va guanyar dues Copes seguides en tres temporades i, en la campanya 2003-04, amb 36 anys, va retornar a l'Eintracht, en una tercera etapa, per retirar-s'hi.

El 2016, dotze anys després, encara viuria una altra Eurocopa. En aquesta ocasió seria com a assistent del tècnic Bernd Storck, excompany seu a Dortmund i seleccionador hongarès, a França 2016. Möller, un especialista a pilota parada, sobretot en xuts de falta, va utilitzar un tir de penal per fer realitat la revenja del 1966 tot i que ho va pagar amb la sanció que no li va permetre celebrar una Eurocopa damunt del terreny de joc.