França, 2- Portugal, 1 (Euro 2000-Semifinal)

129. Thierry Henry (1-1)

El passat 27 d'agost apareixia en aquesta llista el primer gol d'un dels millors jugadors francesos d'aquest principi de segle. Aleshores es va explicar la primera anotació del davanter en l'Eurocopa del 2000, a Bèlgica i els Països Baixos. Però en van arribar més i un d'ells va ser decisiu en el camí cap al títol definitiu per a la seva selecció. Es tracta de Thierry Henry.

En aquell moment, Henry encara no era l'estrella en què es convertiria. Als 23 anys, ja era campió del món, però no havia tingut el protagonisme desitjat en aquell títol i la seva experiència a nivell de clubs, a la Juventus, tampoc no havia estat bona. Nascut als afores de París, d'ascendència antillana, de Guadalupe el seu pare i de Martinica la seva mare, Henry havia viscut al suburbi de Les Ulis, on li havien descobert un gran potencial. En un dels tornejos de joves va ser captat per un tècnic que havia enviat el Mònaco a seguir futures estrelles i el club del principat el va reclutar amb 15 anys. 

En aquells moments, destacava per la seva gran camada a l'hora de córrer i se li atribuïen condicions d'extrem per la rapidesa i agilitat dels seus moviments, molt elegants. Amb 17 anys acabats de fer va debutar a la lliga i va contribuir a que el Mònaco guanyés la lliga el 1997. Va enlluernar en la Champions del 1998, en què l'equip va quedar eliminat per la Juventus a les semifinals i aquell estiu va entrar a la llista d'Aimé Jacquet per al mundial. A la Copa del Món va debutar amb tres gols en els dos primers partits, però llavors va anar alternant titularitat i suplència i li va quedar l'espina de no jugar cap minut de la final, guanyada a Brasil per 3-0.

Aquell mateix estiu el va fitxar la Juventus, però mai no es va adaptar al tancat joc italià, en què no trobava espais per explotar el seu talent, tot i fer parella amb el seu amic David Trézéguet. Per això, l'estiu del 1999 Arsène Wenger el va portar a l'Arsenal. Va ser un descobriment. A Highbury va adaptar la seva posició a tot el front d'atac, tot i que partia des de la banda esquerra per dur a terme la seva jugada favorita, arribar a l'àrea i xutar a l'altre pal. Ho va fer tan bé que va ser convocat per Roger Lemerre, substitut de Jacquet, per a l'Eurocopa. 

De fet, van ser els bons mesos amb l'Arsenal els que van provocar que hi anés, ja que gairebé no havia disputat cap partit de la fase de classificació mentre era jugador de la Juventus. Però amb un any d'experiència a Anglaterra ja tornava a ser el del Mònaco i va iniciar de titular l'Eurocopa. Va marcar en el partit contra Dinamarca i en el segon, una victòria davant de la República Txeca per 2-1. Va descansar contra els Països Baixos i també va jugar de titular en els quarts guanyats contra Espanya per 2-1. Les semifinals eren a Brussel·les davant de Portugal. I les coses no van començar bé.

El gol

Nuno Gomes va avançar els lusitans als vint minuts i els portuguesos posaven en perill la porteria de Barthez. Però als sis minuts de la represa va arribar l'empat.

Va ser Nicolas Anelka, que l'any anterior havia abandonat l'Arsenal i aquell 2000 havia estat campió d'Europa amb el Reial Madrid, qui va caure cap a la banda i va centrar enrere. Henry havia ocupat el seu espai, va recollir la passada i va rematar creuat lluny de l'abast del porter Vítor Baía. França ja no havia de remar en contra, però no va poder sentenciar el seu pas a la final fins a la pròrroga, quan un penal per mans d'Abel Xavier al minut 117 va permetre Zidane anotar el gol d'or. A la final, contra Itàlia, va tocar tornar a remuntar el gol de Delvecchio. Henry va jugar els 103 minuts que va durar el partit i va veure l'empat agònic de Wiltord i un altre gol d'or, el de Trézéguet.

Des d'aquella Eurocopa, la carrera d'Henry a l'Arsenal el va projectar fins a l'estrellat. Tot i que amb la selecció no guanyaria cap més torneig i només s'hi acostaria amb el subcampionat del món del 2006 a Alemanya, amb l'Arsenal es va convertir en un dels millors davanters del món. Hi va assolir dues lligues, la segona amb l'equip imbatut, i tres Copes i va jugar una final de la Champions, perduda contra el FC Barcelona el mateix 2006. 

Aquell estiu, els blaugrana el van voler fitxar, però va haver d'esperar un any per arribar al Camp Nou. La primera temporada va ser difícil, però en la segona va formar part del gran primer equip de Guardiola que va guanyar el sextet. Ell va saldar el seu deute amb la Champions. El 2010, afectat per moltes lesions i amb 33 anys, va deixar el futbol d'elit i va jugar amb el New York Red Bulls durant quatre campanyes, interrompudes durant un mes per ajudar el seu Arsenal, el 2012.

Llavors va iniciar una carrera d'entrenador que va arrencar sent l'assistent de la selecció belga que va ser tercera al mundial de Rússia 2018, amb Robert Martínez. Va fitxar per Mònaco, immers en una gran crisi, però els resultats no van ser bons i ara prepara els Montreal Impact, de la MLS. Henry pretén transmetre als seus equips la qualitat que tenia ell jugant, però això és complicat. I això que ell va haver de fer un pas enrere per arrencar una gran carrera, un pas que segurament va confirmar-se en aquella Eurocopa del 2000.