França, 4- Iugoslàvia, 5 (Euro 60-Semifinals)

29. Drazan Jerkovic (4-4 i 4-5)

Les remuntades han estat a l'ordre del dia a l'Eurocopa. N'hi ha hagut de tots colors, algunes d'elles molt èpiques, com ja s'ha destacat en aquest rànquing. Una de les més espectaculars va arribar en el primer partit d'una fase final. França vencia per 4-2 a Iugoslàvia al Parc dels Prínceps i faltava un quart d'hora per al final. Però els balcànics van anotar tres cops en quatre minuts i van arribar a la final. Els dos últims gols van ser obra del davanter croat Drazan Jerkovic.

Jerkovic va créixer a Sibenik, on naixeria anys després un altre mite de l'esport del seu país que tenia el mateix nom de pila, el basquetbolista Drazan Petrovic. Ell va ser un davanter centre implacable, la punta de llança d'un equip que dos anys més tard aconseguiria la seva millor fita en una Copa del Món, el quart lloc a Xile'62, amb ell de màxim golejador, trofeu compartit amb d'altres jugadors.

De fet, ell és originari de l'illa de Hvar, situada davant de la costa de la Croàcia continental, al sud de Split i de Sibenik, on la seva família es va traslladar a viure. Després, per un tema laboral, els seus pares es van desplaçar fins a Zagreb, l'actual capital i aleshores la segona ciutat més important de Iugoslàvia. Es va formar al Dinamo, amb el qual va guanyar dues lligues a final dels anys 50 i, fins i tot, va actuar en dos partits de la Copa d'Europa, en què el seu equip va ser eliminat pel Dukla de Praga txecoslovac.

El debut amb la selecció li va arribar just abans de la primera edició de l'Eurocopa. Ell, que aleshores tenia 23 anys, no va participar en cap dels partits de classificació, però va comptar per al grup de seleccionadors en un amistós que Iugoslàvia va disputar a Wembley i que va acabar en un espectacular 3-3. Un mes i mig més tard, era titular en les semifinals del torneig europeu.

El partit, el primer de la història del campionat, va ser una bogeria. Tret del gol inicial de Milan Galic, França va dur sempre la iniciativa. Tot i les baixes per lesió de Just Fontaine, Raymond Kopa i de Roger Piantoni, els seus tres davanters titulars, que havien causat sensació a l'últim mundial de Suècia, els francesos es van situar amb un 3-1 favorable, amb gols de Vincent, Heutte i Wisnieski. Zanetic va reduir la distància fins al 3-2, però el mateix Heutte va respondre amb el seu segon gol. Amb 4-2, al minut 75, tot semblava definit. Però faltava l'últim gir de guió, amb l'ajuda del porter gal.

Els gols

Georges Lamia, del Niça, no era l'habitual dos anys abans al mundial, però havia rellevat el veterà Claude Abbès, del St. Etiènne, en la fase de classificació. En quatre minuts es va crear tota una llegenda amb tres errades dramàtiques per als francesos. Primer, va deixar el pal lliure en una rematada de Knez que es va convertir en el 4-3 i, després, en tres minuts, va arribar el desastre i el gran moment de Jerkovic.

Al minut 77, el porter va entregar la pilota a un contrari amb la defensa sortint. Aquesta va acabar a peus de Kostic, que va centrar. Lamia no va rebutjar bé i va fer rebotar la pilota en el davanter croat qui, tot sol, va acabar introduint la pilota a la porteria. Però tot just després que els francesos servissin de centre, va arribar el cinquè. Una nova jugada de Kostic per l'esquerra acaba amb un fort xut novament de Knez. Lamia rebutja, però deixa la pilota morta a l'àrea petita a peus d'un Jerkovic que anota el 4-5 final. Els amfitrions, eliminats. Lamia, que tenia 27 anys en aquell moment, només va jugar un partit amistós més amb la selecció en tota la seva carrera.

Iugoslàvia va disputar la primera final de l'Eurocopa, al mateix escenari, quatre dies més tard, contra la Unió Soviètica. Tot i que Galic es va tornar a avançar en el marcador, els gols de Metreveli i de  Ponedélnik van donar el títol a la URSS. Va ser la gran oportunitat de tota una generació d'obtenir un títol.

Dos anys després, al mundial de Xile, Jerkovic va contribuir amb quatre gols a la quarta posició de la seva selecció en el campionat. En va marcar un contra Uruguai, dos davant de Colòmbia, a la primera fase, i va anotar el gol del momentani empat davant de Txecoslovàquia en la semifinal disputada a Viña del Mar, que els balcànics van perdre per dos gols de Scherer, un de penal, en els deu últims minuts. Després, caurien en la final de consolació davant dels amfitrions. Va compartir l'honor de ser el màxim anotador amb el xilè Leonel Sánchez, els brasilers Vavá i Garrincha, el soviètic Ivanov i l'hongarès Albert.

Tenia 25 anys, però només disputaria dos partits més amb la selecció, que no va entrar a l'Eurocopa del 1964. L'any següent, va aprofitar la possibilitat que tenien els jugadors iugoslaus de fitxar per un equip estranger quan arribaven als 28 i va recalar en el Gant belga. D'aquesta manera, segons les normes d'aquell moment, es declarava invàlid per jugar a la selecció, ja que només admetia futbolistes que actuessin a la lliga nacional. Va deixar el Dinamo havent anotat 322 en 315 partits, una autèntica bestiesa.

Però la sortida de Iugoslàvia no va anar tan bé com esperava. Es va lesionar en un entrenament i va haver de rescindir el contracte i, fins i tot, retirar-se del futbol. Després va començar una llarga carrera d'entrenador que el va dur al Dinamo, a Àustria i, fins i tot, a ser seleccionador iugoslau. Més tard, amb la independència de Croàcia, va tenir l'honor de ser l'entrenador en el seu primer partit, una victòria per 2-1 davant dels Estats Units a l'estadi Maksimir de Zagreb. Però els seus últims anys van ser durs.

Patia diabetis des de feia temps i això li va provocar una mala circulació de la cama esquerra. El 2008, els metges li van dir que calia amputar-la a l'alçada del genoll. Al cap de nou dies de l'operació, un infart va acabar amb la seva vida. Abans de la intervenció, havia arribat a dir que no li feia falta cap cama esquerra perquè mai no havia anotat cap gol amb ella. S'equivocava. Els dos del Parc dels Prínceps, els de la gran remuntada davant de França, els va marcar justament amb aquell peu.