URSS, 0- Països Baixos, 2 (Euro 88-Final)

18. Ruud Gullit (0-1)

La selecció neerlandesa campiona d'Europa del 1988 va aconseguir l'objectiu de guanyar un títol al qual no van poder arribar els seus antecessors de la taronja mecànica dels anys setanta per diversos motius. Entre ells hi havia el d'haver ajuntat una sèrie de futbolistes que es trobaven en el millor moment de les seves carreres i haver-los unit als coneixements del tècnic que havia perdut la mítica final del mundial 74. En aquella formació hi havia molts líders, com Koeman, Rijkaard, Wouters, i molta qualitat, exemplificada en els gols de Van Basten. Però en aquell moment, la icona d'una selecció mestissa i identitària del nou país era un futbolista total, centrecampista a l'inici, però amb capacitat per actuar a davant i, en els últims anys de la seva carrera, fins i tot de defensa. Era Ruud Gullit.

Evidentment, la imatge de Gullit no passava desapercebuda. Un físic descomunal amb unes enormes rastes que no eren tan freqüents en la seva època el convertien en un símbol dels Països Baixos. Durant l'Eurocopa del 88 tenia 25 anys i es trobava en plenitud física i tècnica com a resultat d'una formació que, al principi, no va ser fàcil. Quan va néixer, a Amsterdam, es deia Rudi Dil i era fill de George Gullit, un emigrant surinamès que va arribar a la metròpoli juntament amb Herman Rijkaard, el pare de Frank, i la seva amant, Ria Dil. Ell era professor d'economia i ella treballava al Rijskmuseum, un dels museus d'art de la capital neerlandesa.

El jove Rudi es va formar en equips de barri de la ciutat fins que va arribar al DWS, entitat en la qual va començar a assumir el cognom del seu pare per a l'esport, tot i que en la vida privada continua utilitzant l'apel·latiu de naixement. Al club va coincidir amb futurs campions d'Europa com ell, com els germans Koeman o el davanter Kieft. 

A punt de fer 17 anys va debutar a la màxima categoria amb el modest Haarlem, amb el qual va jugar tres temporades i va convertir la formació en quarta classificada de la lliga, darrere dels grans. Els 14 gols anotats en l'últim exercici van provocar que el Feyenoord es fixés en ell i el contractés després de ser descartat per un Ipswich Town de Bobby Robson que acabava de guanyar la Copa de la UEFA. A Rotterdam es va consolidar amb un doblet la temporada 1983-84 al costat del pare futbolístic d'aquella generació, Johan Cruyff, que havia fitxat pel Feyenoord per despit a l'Ajax i havia conduït el gran rival del club del seu cor a l'èxit. 

Gullit ja havia debutat amb la selecció absoluta amb la qual havia viscut una gran desil·lusió. Va marcar cinc gols en vuit partits en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984, però els Països Baixos en van quedar fora per culpa del 12-1 d'Espanya a Malta. El 1985 el va contractar el PSV Eindhoven i hi va guanyar dues lligues seguides amb grans demostracions de força. Ja era al radar dels principals clubs d'Europa, tot i que no es va poder exhibir al mundial de Mèxic, ja que els Països Baixos van ser eliminats per Hongria en la fase prèvia.

L'estiu del 1987 el va fitxar un Milan en creixement, on havia de fer parella amb Marco van Basten, provinent de l'Ajax. El davanter es va estar gairebé tota la temporada lesionat i Gullit va tibar de l'equip per aconseguir el títol de lliga. A més, la selecció s'havia classificat per a l'Eurocopa amb facilitat amb uns quants recitals seus, com ara dos gols marcats a Polònia. El torneig arribava en el millor moment de la seva vida.

Però no va començar bé. El debut, a Colònia, es va saldar amb una derrota contra la Unió Soviètica. Calia guanyar els dos següents enfrontaments i es va aconseguir, primer amb tres gols de Van Basten contra Anglaterra i, després, amb un de miraculós del seu excompany de joventut Kieft a Irlanda. Les semifinals van ser una revenja de la final del mundial 74. Si aleshores els alemanys havien remuntat un gol de penal de Neeskens, en aquesta ocasió van ser els neerlandesos els que van equilibrar una anotació des dels onze metres de Matthäus. I ho van fer de la mateixa manera, amb un penal per empatar, anotat per Koeman, i amb una rematada del seu golejador, en aquest cas Van Basten com havia estat Gerd Müller catorze anys abans. La final es jugaria a l'escenari de la derrota del 74, l'Estadi Olímpic de Munic, i viuria una altra revenja, en aquest cas del partit inicial, contra els soviètics.

El gol

Tot i que es vulgui vendre que el duel va ser dominat pels neerlandesos, la realitat és que van trobar molta oposició. No es van poder avançar fins al minut 33 i va ser en una acció en què Gullit va demostrar tot el seu assortiment d'habilitats. 

Primer, va posar a prova el porter Dassaev amb un gran llançament de falta. Després, va intentar rematar al primer pal en el córner llançat per Erwin Koeman. La jugada va seguir i la pilota va tornar a aquest, que va enviar l'esfèrica a l'interior de l'àrea. La defensa soviètica va sortir en massa, però Aleinikov es va quedar enganxat i va habilitar Van Basten. L'atacant, amb gran intel·ligència, no va rematar directament sinó que va fer la passada de la mort aèria a Gullit qui, tot sol i també amb el cap, va afusellar el porter de l'Spartak, que la temporada següent jugaria al Sevilla. 

La final no estava decidida. La hi va començar a deixar Van Basten amb el gol més fabulós de la història del campionat, però encara va fer falta patir perquè Belanov va disposar d'un penal per reduir la distància. El porter Van Breukelen, que havia conduït el PSV al títol de campió europeu setmanes abans, va impedir el gol i va començar a conduir el seu país cap al títol.

Els millors anys havien d'arribar per a un Gullit que va ser campió d'Europa de clubs en els dos anys posteriors amb el Milan, projectant una gran sensació de poder. De tota manera, les lesions al genoll el van afectar i van ser recurrents durant tota la seva trajectòria. En la temporada 1989-90, per exemple, només va poder jugar un partit a la Copa d'Europa, la final, i va arribar molt curt de físic a un mundial d'Itàlia en què els Països Baixos van ser eliminats per Alemanya Federal en els vuitens de final. 

Va estar a punt de tornar a ser campió d'Europa de seleccions el 1992, però Dinamarca va barrar el pas a la final dels neerlandesos. Ell va estar-se una temporada més al Milan i, amb 30 anys, va deixar l'equip i va fitxar per la Sampdoria, on va recuperar el gust pel futbol. Va anotar-hi 15 gols i va conduir el conjunt genovès al tercer lloc, motiu pel qual va ser recuperat pel Milan. Però les lesions el van tornar a frustrar. Veia que els seus millors dies havien passat i, de fet, ja no havia disputat el mundial dels Estats Units, del 1994. Aquell any va jugar el seu últim partit amb la selecció, mitja part d'un amistós davant d'Escòcia.

Gullit va retornar a Gènova per uns mesos i, amb 32 anys, va provar l'aventura de la Premier League amb el Chelsea. Va trigar a adaptar-s'hi, però al final s'hi va consolidar tant i s'hi va divertir de tal manera que va assumir el càrrec de jugador-entrenador dels londinencs. Els va portar a un triomf a la Copa, tot i que va ser destituït d'una manera poc amistosa i rellevat per Gianluca Vialli durant la temporada 1997-98. Després va entrenar el Newcastle, el Feyenoord, club del qual sempre s'ha declarat seguidor, i va tenir dues aventures exòtiques a Los Angeles Galaxy i al Terek Grozni.

L'antiga estrella de la selecció ha destacat en els últims anys com a comentarista esportiu en diverses cadenes del seu país i d'Anglaterra amb notable èxit. S'explica a fora de la mateixa manera que al camp, amb un joc exuberant i atractiu que va arribar al zenit aquell estiu del 1988, una plenitud demostrada amb la força del cop de cap que va començar a donar als Països Baixos el seu únic títol fins ara.