Alemanya Federal, 3- URSS, 0 (Euro 72-Final)

21. Gerd Müller (1-0)

Els esportistes professionals en general, i els futbolistes en particular, tenen una vida activa molt curta. Quan arriben als trenta anys, una edat insultantment precoç, ja els volen començar a retirar i molts d'ells deixen l'activitat quan els queda més de mitja vida per davant. Adaptar-s'hi pot ser molt dur i tots els èxits viscuts fins aleshores poden ser inversament proporcionals a allò que espera en el futur, ja sigui per decadència personal, per ruïna econòmica o per malaltia. És el que li ha passat en les últimes dècades a un emblema del Bayern i de la selecció alemanya, el mític Gerd Müller.

El 2013, quan Müller va felicitar Miroslav Klose per superar-lo com a màxim golejador de la selecció alemanya amb 68 gols, l'Alzheimer ja estava fent estralls en el seu cervell. Dos anys abans, viatjant amb els equips inferiors del Bayern, al qual treballava després d'un temps tèrbol, amb l'alcohol com a perillós company de viatge, va haver de ser recollit del carrer a Trento, a Itàlia. Havia sortit de l'hotel i no hi sabia trobar-lo de nou. De seguida va tornar a casa i li van diagnosticar la terrible malaltia.

Això li està passant encara avui en dia a un personatge particular. Ho havia de ser pel seu tipus de joc. Un futbolista sense capacitats físiques, ni tècniques aparents però amb una gran obsessió: la porteria contrària. Les seves xifres golejadores encara es mantenen vives. Fa poques setmanes, Robert Lewandowski es va posar segon en la classificació de realitzadors de la Bundesliga, però encara li falten cent gols per a arribar a Müller, fet que demostra la magnitud de la seva gesta.

Va començar a destacar a final dels seixanta i va ser conegut arreu del món després de convertir-se en el màxim anotador del mundial de Mèxic, el 1970, amb deu gols. Ja havia guanyat dues lligues, quatre Copes i una Recopa amb el Bayern quan va arribar l'Eurocopa del 1972, la primera a la fase final de la qual va arribar Alemanya Federal. Va ser una de les millors seleccions teutones de la història, amb una fase de classificació brillant i una eliminatòria recordada contra Anglaterra de la mà del binomi que va formar amb el centrecampista del Borussia Mönchengladbach Günter Netzer. Entre ells dos van anotar els dos gols que van derrotar Bèlgica, l'amfitrió, en les semifinals d'Anvers. La final es va disputar quatre dies després a Heysel.

El gol

Els alemanys eren clars favorits davant d'una selecció soviètica que disputava la seva tercera final en quatre Eurocopes. L'equip d'Aleksandr Ponomarev havia vençut en les semifinals Hongria gràcies a un solitari gol de Konkov, però havia perdut estrelles com el porter Iàixin i sortia com a víctima, pronòstic que es va confirmar als 28 minuts.

Beckenbauer va iniciar la jugada amb elegància trencant línies des de la seva posició de lliure. Va combinar amb Müller i aquest va descarregar cap a Netzer, que va enviar un espectacular xut al travesser. El rebot va anar al defensa del CSKA de Moscou Istomin, que va voler rebutjar, però li va entregar la pilota a Heynckes. Aquest va rematar creuat, Rudakov va desviar el tret, però ho va fer malament. Va deixar la bola davant de la porteria i això, davant d'un caçagols com Müller, és sinònim de mort segura. L'1-0 va obrir la llauna.

Després, arribarien dos gols més, de Herbert Wimmer i del mateix Gerd Müller a la segona part, que van culminar una de les finals més desequilibrades de la història. Va ser l'inici dels anys daurats d'un davanter que marcaria el gol amb el qual Alemanya Federal es proclamaria campiona del món del 1974. A més, es convertia en el màxim golejador de la història de les Copes del Món, amb 14 anotacions. Caldria esperar un quart de segle perquè el superés Ronaldo, primer, i Klose, després. A més, amb el Bayern va enllaçar tres Copes d'Europa, entre el 1974 i el 1976. Però algunes coses ja no eren normals.

Després de la Copa del Món va decidir renunciar a la selecció, un fet del qual més tard va dir que se n'havia penedit sempre. Va jugar al Bayern fins al 1979, quan ja tenia 33 anys, i després va estar tres temporades actuant a l'emergent, i posteriorment desapareguda, lliga dels Estats Units. El problema li va arribar quan va deixar el futbol. Va quedar-se sense raó de ser a la vida, sense pilota i sense gols per marcar.

Va començar a beure a Florida i va seguir en tornar a Munic. En alguns partits amistosos de veterans, deixava el camp i seguia bevent d'amagat. Alguns dels seus excompanys de la selecció i del Bayern, com Sepp Maier o Uli Höness el van provar d'ajudar i van gestionar el seu ingrés a una clínica de desintoxicació de Murnau, a 70 quilòmetres de Munic. Se'n va sortir i va rebre feines al Bayern, com a entrenador de davanters i també com a relacions públiques, rebent personalitats a la llotja. 

El 2011 va marcar el seu futur. L'episodi de Trento va provocar que el visitessin i descobrissin que tenia Alzheimer en una fase incipient. El 2014, quan Alemanya va tornar a ser campiona del món, ja no recordava gairebé res. Des de llavors, retirat a una residència i visitat cada dia per la seva esposa, camina per les ombres. Segons ella, la seva actitud és pacífica i va avançant poc a poc cap al final. Trist epíleg per a un golejador únic, per algú que sempre deia que l'única cosa que recordava era on es trobava la porteria, i que no hi havia motiu per voler marcar gols bonics perquè valien tant com els lletjos, segurament com aquell de Brussel·les que va obrir el camí cap a la primera Eurocopa d'Alemanya.