Alemanya Federal, 1- Països Baixos, 2 (Euro 88-Semifinals)

15. Marco van Basten (1-2)

La rivalitat entre Alemanya Federal i els Països Baixos en el futbol és absoluta. Té components històrics, sobretot després de l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, i després es va traslladar a un camp de batalla menys sagnant, però també molt passional. El triomf dels teutons sobre els oranje en la final del mundial del 1974, campionat que havia d'encimbellar la taronja mecànica de Johan Cruyff, va tornar a obrir una distància que els neerlandesos van trigar catorze anys a segellar. Qui va posar-hi la rúbrica va ser la gran estrella del seu equip en aquell campionat, l'enorme davanter Marco van Basten.

Per arribar al partit del 21 de juny del 1988 calia retrocedir en el temps. Els neerlandesos encara recorden l'ocupació del Tercer Reich durant la guerra. A part d'assassinar moltes persones, entre elles la nena Anna Frank, autora del seu famós diari i capturada a Amstedam, una de les accions dels alemanys va ser robar totes les bicicletes als neerlandesos. Aquest vehicle és el senyal d'identitat i la més gran font de mobilitat dels seus habitants, i encara més a mitjan segle XX. Aquest episodi tindrà importància al final d'aquesta història.

Des del punt de vista futbolístic, durant dècades no hi va haver color. Alemanya Federal ja va ser campiona del món el 1954, quan els Països Baixos eren uns comparses al Vell Continent. Però a final de la dècada dels seixanta, els neerlandesos van anar despertant, de la mà del nou Ajax de Cruyff, i van encadenar quatre Copes d'Europa seguides, primer amb una del Feyenoord i després amb tres de l'equip d'Amsterdam, que també havia estat finalista el 1969. En el mundial 74, disputat a Alemanya, els neerlandesos van enlluernar, però van caure en una final en què s'havien avançat a mans de la practicitat local. Després, s'havien tornat a trobar al mundial del 1978, a Argentina, on un empat va facilitar el camí dels Països Baixos cap a una final que perdrien davant, novament, dels locals, i en l'Eurocopa del 1980, en un duel de primera fase que va veure un hat-trick de Klaus Allofs i que va classificar virtualment els germànics per a una final que guanyarien a Bèlgica. 

El 1988, després de no haver participat en els tres darrers tornejos, els neerlandesos tornaven a tenir una gran selecció. Havien arribat a les semifinals després d'haver superat una derrota inicial contra la URSS amb dos triomfs, contra Anglaterra, amb tres gols de Van Basten, i agònica davant d'Irlanda, amb una rematada de Wim Kieft. Més senzill havia estat el trajecte amfitrió, amb cinc punts en tres partits, dues victòries i un empat inicial. La seu del partit també tenia la seva pròpia història. 

El Volksparkstadion d'Hamburg havia estat l'escenari d'una de les derrotes més amargues d'Alemanya Federal. Va ser en el tercer partit de la primera fase de grups del mundial del 1974. En aquell campionat debutava l'altra Alemanya, l'anomenada Democràtica. El partit havia de determinar quina de les seleccions quedava primera de grup i el germà pobre va vèncer de manera sorprenent amb un gol de Jürgen Sparwasser. Després es va dir que Alemanya Federal s'havia deixat vèncer per no quedar primera de grup i creuar-se amb els neerlandesos, ni amb Brasil, en la segona fase del torneig. El fet, però, és que la derrota va fer molt mal, tot i que dies després es mig oblidaria pel títol mundial aconseguit. Per tant, l'estadi no portava els millors records per als locals.

De tota manera, les coses van semblar diferents quan un polèmic penal sobre Klinsmann va propiciar el gol de Lothar Matthäus. Minuts després, però, el col·legiat romanès Igna ho compensaria amb una altra pena màxima, aquesta del tot inexistent, de Köhler a Van Basten que va propiciar l'empat de Koeman. Com en el 1974, els dos primers gols havien arribat de penal. Feia falta saber de quina banda cauria el decisiu.

El gol

L'enfrontament, molt tens com tots els d'aquest tipus, semblava que anava directe a la pròrroga. Però a l'últim minut, una acció ho va canviar tot i va demostrar el gran estat de gràcia d'un davanter que pràcticament no havia disputat cap partit durant tota la temporada per culpa d'una lesió de turmell que, a la llarga, segaria la seva brillant carrera.

El partit agonitzava quan Koeman va treure una pilota jugada cap a Wouters. Aquest es va girar i, alhora, la pilota li feia un bot que li situava perfecta per passar-la endavant. Marco van Basten, amb l'elegància habitual, va projectar una desmarcada i va guanyar un metre de distància sobre el seu implacable marcador, Jürgen Köhler. La passada de Wouters a l'espai va ser perfecta i Van Basten, llançant-se a terra, va creuar l'esfèrica lluny de l'abast del porter Immel. L'1-2, aquest cop, era neerlandès, i sense temps per remuntar. Quatre dies després, els Països Baixos completarien la seva revenja proclamant-se campions a l'Estadi Olímpic de Munic, el mateix on havien perdut la final del 1974.

La rivalitat seguiria dos anys després en el mundial. En un altre partit brusc a Milà, Alemanya Federal, liderada pels tres jugadors de l'Inter, Brehme, Matthäus i Klinsmann, va derrotar els Països Baixos dels tres futbolistes del Milan, Gullit, Van Basten i Rijkaard, en un duel marcat per les expulsions d'aquest últim i de Rudi Völler, amb escopinada inclosa del primer. Va ser la venjança de la venjança teutona. Però el 1988, els que van riure van ser els neerlandesos, que van fer popular una pancarta amb la qual celebren cada triomf davant dels veïns alemanys: "Oma, we hebben je fiets gevonden". Traduït: "Iaia, hem trobat la teva bicicleta".