Itàlia, 1- Iugoslàvia, 1 (Euro 68-Final, 1r partit)

12. Angelo Domenghini (1-1)

Hi ha hagut jugadors a la història que han tingut la facultat d'estar situats gairebé sempre al millor lloc, en el millor moment. En ser un esport col·lectiu, el futbol no només depèn de les aptituds personals, sinó també d'estar envoltat d'equips guanyadors. Aquests futbolistes han pogut nodrir de trofeus les seves vitrines i han estat valuosos per les seves formacions i equips nacionals en èpoques importants de les seves trajectòries. Això va passar amb els equips i amb la selecció italiana que van tenir la fortuna de comptar amb el davanter Angelo Domenghini.

Nascut a Lallio, al costat mateix de Bèrgam, a la Llombardia, Domenghini es va formar en un dels planters, encara avui en dia, més prolífics del futbol transalpí, el de l'Atalanta. Ell mateix explicava que la seva infantesa no va ser fàcil. Eren nou germans, sis noies i tres nois, que s'aplegaven en dues habitacions. Es tractava de posar-se a treballar com més aviat millor per portar diners a casa. Ell, a més, era molt trapella de petit, no parava quiet, però també tenia habilitat per jugar a futbol. El van convèncer per disputar un torneig de bar i d'allà a l'Atalanta hi va haver un pas.

Va debutar als 19 anys a la màxima categoria amb la Dea, a qui va portar al títol de Copa tres anys després, en una final guanyada al Torí amb tres gols seus a San Siro. Curiosament, la victòria no va poder ser celebrada a la ciutat perquè l'endemà va morir el papa Joan XXIII, originari de Bèrgam. Va mantenir-s'hi un any més i el 1964 va ser fitxat per l'Inter, vigent campió europeu. En la seva primera temporada, va ser campió de lliga, de la Intercontinental i de la Copa d'Europa, tot i que ell no va disputar ni les semifinals, ni la final del torneig, en una època en què encara no s'havien introduït les substitucions.

Havia debutat amb la selecció efímerament quan encara era a l'Atalanta, en un xoc de qualificació per a l'Eurocopa del 1964 contra la URSS, però s'hi va consolidar després del fracàs transalpí en el mundial del 1966, a Anglaterra, del qual ell va quedar descartat. El nou seleccionador, Ferruccio Valcareggi, va confiar en ell en la fase de classificació per al torneig europeu del 1968 i ell li va respondre amb quatre gols en set partits, entre ells un en els quarts de final contra Bulgària. El país seria l'amfitrió de la final a quatre i ell, un dels protagonistes.

En el duel de semifinals, a Nàpols, Itàlia va resistir com va poder amb deu homes al camp, per la lesió de Rivera, sense que llavors hi hagués substitucions, i es va veure afortunada pel sorteig posterior al partit, perquè no hi havia penals. La final era davant de Iugoslàvia a Roma, i va ser molt complicada.

El gol

Domenghini va arrencar d'inici, al costat d'Anastasi i Prati en la davantera, però la iniciativa va ser balcànica. La jove estrella Dzajic va avançar el seu equip abans del descans i el conjunt de Rajko Mitic va disposar de moltes oportunitats per sentenciar, entre elles una rematada que va passar arran de pal i a la qual el mateix Dzajic no va arribar per poc. La desesperació creixia en els amfitrions, però va arribar una falta a la frontal de l'àrea.

El central Paunovic va saltar de manera matussera damunt de Lodetti i el va fer caure. L'àrbitre suís Dienst no tenir cap dubte en indicar la infracció. Domenghini va prendre la responsabilitat de xutar. Els iugoslaus sempre han protestat la jugada, en entendre que el col·legiat estava situant la barrera, però en les imatges es veu el mur ben posat. El problema va ser que un dels seus components, el centrecampista Holcer, va obrir les cames i va deixar venut el porter Pantelic. El gol del davanter de l'Inter salvava Itàlia del desastre.

La pròrroga següent no va donar com a resultat cap gol i la final es va haver de repetir dos dies després al mateix escenari. Iugoslàvia havia perdut la seva gran oportunitat i Itàlia es va imposar amb dos gols en la primera meitat de Luigi Riva i de Pietro Anastasi. Aquestes van ser les anotacions que van donar el títol, però sense l'encert de Domenghini, res no hauria estat possible.

Va actuar un any més al conjunt milanès i, el 1969, va fer una passa arriscada i va fitxar per un emergent Càller per completar una gran davantera amb Riva. Li va tornar a sortir bé l'aposta i es va convertir en un dels futbolistes de l'equip sard que van entrar a la llegenda com a campions de lliga. Després, va anar al mundial, tot i haver-se perdut alguns partits de la fase de classificació, i va ser un fix en l'equip que va arribar a la final, perduda davant de Brasil per 4-1. Ell hi va anotar un gol, el de la victòria davant de Suècia del debut. Només tenia 29 anys, però tan sols va disputar quatre partits més, de classificació per a la següent Eurocopa, amb l'equip nacional.

Domenghini va seguir al Càller fins al 1973, abans de fitxar per la Roma i retirar-se de la sèrie A al modest Foggia, als 35 anys. Abans, ja havia descendit una temporada a la Serie B, al Verona, i va acabar a tercera categoria, amb l'Olbia i el Trento. El 1979, amb 37 anys, va penjar definitivament les botes. Ja en feia molts que no era tan decisiu com en la primera part de la seva carrera, però per al record havia deixat títols i gols, com el que va evitar que Itàlia perdés l'Eurocopa a casa.