Portugal, 2- Gal·les, 0 (Euro 2016-Semifinals)

32. Cristiano Ronaldo (1-0)

De vegades es diu que una gran figura internacional no té completa la seva carrera fins que no guanya un títol amb la selecció del seu país. Aquesta interpretació requereix matisos. Hi ha hagut grans jugadors que era força complicat que ho aconseguissin per la debilitat dels seus equips nacionals, com ara George Weah amb Libèria, George Best amb Irlanda del Nord o Ryan Giggs amb la Gal·les en què va jugar. A més, seria molt simple valorar la carrera d'un jugador només per un torneig de tres o quatre setmanes. De tota manera, una de les grans figures del futbol mundial dels últims anys es va poder treure l'espina el 2016 i assolir un títol que feia dotze anys que perseguia amb Portugal. És Cristiano Ronaldo.

Com s'ha explicat en reiterades ocasions en aquesta llista, els intents de guanyar una Eurocopa o un mundial per part de la Portugal del geni de Madeira havien estat constants. El 2004 havia perdut la final del torneig a casa contra Grècia, el 2006 havia arribat a les semifinals del mundial d'Alemanya i el 2012 havia perdut per penals en la mateixa fase de l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna. El 2016, però, Portugal no apareixia en el grup de grans favorites, malgrat disposar del millor jugador del continent i, aquell any, també del món, en una gran forma.

El quadrienni entre les dues Eurocopes havia tingut dues parts per a Cristiano. Fins al 2014, havia patit amb el Reial Madrid, després de la marxa de José Mourinho de la banqueta. Aquell any, però, el Madrid va guanyar la desena Copa d'Europa contra l'Atlètic, amb gol seu a la final, i tot i que la durant la temporada següent les coses no van anar tant bé, l'arribada de Zinedine Zidane a la banqueta va provocar que el conjunt madridista tornés a regnar al Vell Continent després de vèncer de nou el mateix rival en una final resolta per penals a Milà.

Portugal, per la seva banda, havia fracassat al mundial del 2014 a Brasil. Eliminat a primera ronda, la desfeta havia costat el lloc al tècnic Paulo Bento i la federació havia recorregut a Fernando Santos, que havia fet una gran feina a Grècia en els anys anteriors. La fase de classificació va ser plàcida. En un grup en què només Dinamarca podia plantar cara i amb una Sèrbia que va claudicar des del primer moment presa de polèmiques polítiques amb Albània, els portuguesos van entrar a l'Euro com a primers i sense patir. A la fase final, les coses ja van ser diferents.

Perquè la primera fase va acabar amb tres empats i amb un partit, el tercer contra Hongria, en què els magiars es van posar dues vegades a davant. Dos gols de Cristiano van salvar els mobles i, a més, van deixar la selecció per la banda del quadre més oberta, sense els grans rivals continentals i amb força opcions d'accedir a la final. De tota manera, va caldre una dosi de fortuna per eliminar Croàcia a la pròrroga dels vuitens, amb un gol de Quaresma, i a Polònia, per penals, en els quarts. El rival en semifinals era una Gal·les modesta, però crescuda.

El gol

Era un duel entre Cristiano i el seu company d'equip al Reial Madrid Gareth Bale, que havia superat el seu rècord de traspàs més car de la història. La relació entre tots dos va ser sempre cordial, tot i que segurament força distant, i els dos països afrontaven una oportunitat única per arribar a una final europea. El partit va ser molt disputat i obert a la primera part, però es va resoldre en tres minuts a la represa.

Ja ha quedat exposada també en aquest rànquing l'extraordinària capacitat de Cristiano en el joc aeri. El 2004, ja va marcar un gol en les semifinals contra els Països Baixos a la sortida d'un córner. I contra els gal·lesos ho va repetir. Portugal va llançar el servei de cantonada en curt, Guerreiro va enviar una bona centrada que va millorar el davanter, que es va elevar de manera espectacular per damunt del salt del defensa Chester i, amb una gran violència, gairebé com si hagués rematat amb el peu, va afusellar el porter Hennessey. Tres minuts després, Nani anotaria el segon gol, que portava Portugal a una final que guanyaria quatre dies després amb el gol en la pròrroga d'Éder, en un partit en què la gran estrella es va lesionar a la primera part, però en què va poder aixecar el trofeu.

Les següents temporades van ser brillants per a Cristiano, amb un doblet de lliga espanyola i Lliga de Campions el 2017 i el torneig europeu el 2018, amb Pilota d'Or en el primer dels dos anys. Hi va haver l'entrebanc del mundial de Rússia, en què Portugal va caure en els vuitens de final davant d'Uruguai, tot i que ell havia iniciat el campionat marcant tres gols a Espanya. Aquell estiu, va canviar el Reial Madrid per la Juventus, conjunt on ha guanyat dues lligues consecutives. Als 36 anys, definitivament reconvertit a la posició de davanter centre, no té tanta influència en el joc, però és un rematador insaciable, un criminal de l'àrea amb un físic privilegiat, una estrella que intentarà revalidar en la propera Eurocopa, segurament més ben acompanyat, aquells dies de glòria de l'estiu del 2016.