URSS, 1- Hongria, 0 (Euro 72-Semifinals)

37. Anatolii Konkov (1-0)

La història del futbol als països de l'est d'Europa, sobretot durant els anys de la Guerra Freda i del teló d'acer, ens ofereix històries poc conegudes. Durant dècades, molts dels jugadors d'aquells països eren desconeguts a l'Europa occidental fins que feien un gran torneig amb el seu club, o amb la selecció. Un cop caigut el comunisme, molts d'ells es van resituar com a jerarques i alguns van estar implicats en casos foscos. És el cas de l'ucraïnès Anatolii Konkov.

Les primeres quatre edicions de l'Eurocopa van veure tres finals amb la presència de l'equip soviètic. Durant la dècada dels cinquanta havien entrat en els tornejos de seleccions, com ara el mundial de Suècia, el 1958, i els seus clubs i, sobretot, l'equip nacional, mostraven el seu poder quan podien. La URSS va ser campiona el 1960 i subcampiona el 1964. Després d'un parèntesi el 1968, en què una moneda els va deixar fora de la final contra Itàlia, van tornar al partit decisiu el 1972, ja sense Iàxin a la porteria, però amb un bon gruix de futbolistes que serien importants durant els anys següents. Era el cas de Konkov.

El 1972, tenia 23 años i estava desenvolupant la seva carrera al Xakhtar Donetsk. L'equip soviètic havia participat al mundial anterior, el de Mèxic, i havia quedat eliminat en els quarts de final per culpa d'un polèmic gol de l'uruguaià Espárrago. La federació va decidir renovar l'equip i rejovenir-lo. Konkov, un mig centre amb gran desplegament físic i sentit tàctic, va disputar tres partits de la fase de classificació, inclosos els quarts de final davant de Iugoslàvia, resolts en la segona part del duel de tornada. La URSS entrava a la fase final del torneig amb Konkov com a peça fonamental al mig del camp.

El gol

Els soviètics havien de jugar contra un altre país de l'est d'Europa que havia estat protagonista de fases finals anteriors, una Hongria per a la qual ja havien passat els millors dies, però que encara era un adversari complicat. El partit es va jugar a Brussel·les, però no a Heysel, sinó a l'estadi de l'Anderlecht, més petit, a la mateixa hora que es disputava el Bèlgica-Alemanya a Anvers. Per això gairebé no hi havia públic a les graderies, ja que els aficionats de les dues seleccions no es podien desplaçar en massa, com es fa ara, per culpa dels respectius règims. El duel va ser molt igualat i es va resoldre al minut 8 de la segona part.

Va ser en un córner servit pels soviètics. El central hongarès Balint va refusar cap a la frontal de l'àrea i allà, Konkov, amb una rematada a sobrebot, va enviar un xut fortíssim que va doblegar les mans del porter Géczi. Però el partit encara no estava acabat i els hongaresos van estar a punt d'empatar-lo. Va ser en una acció per la banda esquerra de Dunai, que havia entrat al quart d'hora de la represa, que va ser matusserament obstaculitzat pel defensa soviètic Troixkin. Zambo tenia l'opció de dur el xoc a la pròrroga.

Però va ser un altre ucraïnès, tot i que nascut a Moscou, el porter Rudakov, qui va endevinar la intenció de l'atacant de l'Ujpest Doszá i va permetre a la URSS arribar a la final. Aquesta, disputada quatre dies després a Heysel, ja no va tenir color i Alemanya Federal va passar per damunt dels soviètics, a qui van vèncer per un rotund 3-0.

A la selecció hi va haver un canvi a la banqueta. Aleksander Ponomarev va ser rellevat per un Ievgueni Gorianski que no va comptar tant amb Konkov. La URSS no va entrar al mundial del 1974 perquè havia de superar una eliminatòria contra Xile a la qual no es va presentar pel cop d'estat del general Pinochet. Gorianski va ser destituït i va assumir les regnes de l'equip el gran gurú del futbol soviètic de l'època, l'ucraïnès Valeriy Lobanovski, que no només va comptar amb Konkov per a la selecció, sinó que el va fitxar pel seu equip, el Dinamo de Kíev.

Així, Konkov va ser campió de la Recopa mig any després d'arribar a la capital, en una victòria contra un conjunt precisament hongarès, el Ferencváros, i l'any següent va obtenir la medalla de bronze olímpica als Jocs de Mont-real. Konkov va ser un puntal en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 76, però la URSS va ser eliminada en els quarts de final pel posterior campió, Txecoslovàquia. El centrecampista no va disputar cap altra fase final de cap torneig, perquè la URSS no va arribar ni al mundial d'Argentina, del 1978, ni a l'Eurocopa d'Itàlia, del 1980, i es va retirar al Dinamo, el 1981.

Llavors va iniciar una carrera d'entrenador que el va dur a tot de clubs d'actuals estats de l'antiga Unió Soviètica, com el Xakhtar, ucraïnès, el Zenit, rus, o l'Inter Baku, azerbaidjanès. Quan va deixar les banquetes, el 2012, va arribar a presidir la Federació Ucraïnesa de Futbol on va arribar l'escàndol. Va ser acusat de corrupció pels seus continuats viatges per Europa i la despesa que hi feia. A més, va omplir l'ens federatiu d'amics no qualificats, però afins a ell, que li permetien mantenir-se al poder. Va deixar l'organisme el 2015. Va ser una manera trista d'acabar per a algú que va fer créixer el futbol ucraïnès des del camp i que va tenir el seu moment de reconeixement amb un gol que va donar el bitllet a la selecció soviètica per a una final europea.