Espanya, 2- Hongria, 1 (Euro 64-Semifinals)

24. Amancio (2-1)

La selecció espanyola de mitjans dels seixanta es nodria de jugadors de diversos equips que estaven obtenint títols arreu d'Europa o els havien aconseguit en els anys precedents. El FC Barcelona aportava Pereda o Olivella a l'equip titular; l'Athletic, la joventut del porter Iribar; l'Atlètic de Madrid, la solvència de defenses com Calleja o Rivilla; el gran Saragossa dels magnífics, l'encert de Marcelino o la rapidesa de Lapetra i, fins i tot, hi havia el reforç de l'"estranger" Luis Suárez, campió d'Europa amb l'Inter de Milà. Però l'equip que dominava la lliga nacional era el Reial Madrid post-Di Stéfano, que tenia com a una de les seves figures un extrem ràpid i amb gran relació amb el gol. Era el gallec Amancio Amaro.

Ell va ser un dels pocs jugadors pels quals el sempitern president blanc, Santiago Bernabéu, va perdre el cap. Nascut a La Corunya i format en el Deportivo, va arribar a Madrid sense haver debutat a la màxima categoria, amb 22 anys. En el conjunt blanc-i-blau va fer campanyes espectaculars a Segona, culminades amb la quarta i última, la 1961-62, amb 25 gols, amb els quals es va assegurar el trofeu de màxim golejador i va conduir l'equip a Primera.

Les ofertes no van trigar a arribar, però finalment, després de moltes negociacions i d'incloure diversos jugadors, Bernabéu el va poder portar al Reial Madrid. El rendiment hi va ser espectacular, amb catorze temporades al primer equip, 119 gols, 9 lligues, 3 Copes i una Copa d'Europa, la del 1966 davant del Partizan de Belgrad, amb ell com a líder de l'anomenada generació yé-yé.

Abans, Amancio ja havia arribat a una final de la Copa d'Europa, la del mateix 1964, perduda contra l'Inter de Suárez a Viena, i havia debutat amb la selecció. Va ser, precisament, en la fase de classificació per a l'Eurocopa, en què va contribuir amb dos gols a la victòria sobre Irlanda, avantsala del torneig, que es disputaria a casa. En les semifinals, al Bernabéu, el rival seria un conjunt rocós, Hongria.

El gol

Els magiars, quartfinalistes en l'últim mundial de Xile 1962, en què havien arribat a vèncer Anglaterra liderats pel posterior Pilota d'Or Florian Albert, van presentar batalla. Espanya es va avançar aviat amb un gol de Pereda, però els centreuropeus van igualar cinc minuts abans del final, després d'una errada d'Iribar aprofitada pel davanter Bene. El duel va haver de dirigir-se a la pròrroga i, als tres minuts de la segona part, va arribar l'acció decisiva.

Un córner a la dreta del porter Szentmihályi va ser rematat des del punt de penal pel davanter Marcelino, posterior gran protagonista de la final. Un dels defenses hongaresos, el que tapava el pal dret, va trigar massa a sortir i Amancio, trencant el fora de joc, va posar el peu dret avançant-se al porter i anotant el gol decisiu, el definitiu 2-1. Tot i els atacs d'Hongria durant els dotze minuts restants, Espanya va entrar a una final que guanyaria per 2-1 a la URSS amb un gol del seu assistent en les semifinals, Marcelino.

Amancio només jugaria un gran torneig més amb la selecció, el mundial d'Anglaterra de dos anys després, en què anotaria un gol en l'única victòria espanyola, davant de Suïssa, en la primera fase. La raó és que la selecció no es va classificar fins cap altre torneig internacional fins dotze anys més tard, el 1978, en el mundial d'Argentina, quan ell ja s'havia retirat.

Aquell mateix 1966, va ser campió d'Europa amb el Reial Madrid, amb cinc gols en el torneig, tres d'ells molt importants. Dos van ser en la remuntada per 4-2 contra l'Anderlecht en quarts de final, després de la derrota per 1-0 a Brussel·les. L'altre, en les semifinals. El Madrid havia guanyat per 1-0 a Chamartín i un gol seu a San Siro al minut 20 va deixar freds els llombards, vigents campions, que només van poder igualar el resultat. 

Durant aquells anys, el futbol italià, i més concretament el Milan, el va temptar. L'experiència d'un altre gallec, Suárez, a l'Inter, va provocar que el seu rival ciutadà volgués contraatacar. Però Bernabéu es va mantenir ferm per mantenir a la plantilla una de les seves joies, jugador que el 1964, l'any de l'Eurocopa, havia quedat tercer en la votació de la Pilota d'Or, guanyada per l'escocès Dennis Law, del Manchester United, i amb Suárez en segona posició. 

Lamentablement, amb Amancio a l'equip espanyol aquest no va poder entrar a les dues Eurocopes i als dos mundials posteriors. Es va retirar de la selecció en el famós partit de desempat contra Iugoslàvia en què Katalinski va deixar Espanya fora de la Copa del Món del 1974. Amb el Reial Madrid tampoc no va jugar cap altra final de la Copa d'Europa i la carrera d'Amancio va començar a acabar-se el 8 de juny del 1974, quan va ser objecte d'una criminal entrada per part del defensa del Granada Fernández que li va destrossar la cama. Ja tenia 34 anys i, tot i que va actuar dues campanyes més de blanc, el rendiment ja no va ser el mateix.

Amancio, però, també és molt conegut per la seva faceta d'entrenador de base. Va ser el tècnic del Castella que va criar esportivament l'anomenada Quinta del Buitre, amb els Míchel, Butragueño, Pardeza, Sanchis o Martín Vázquez. El 1984, vist l'èxit, va rebre l'encàrrec d'entrenar el primer equip, però va fracassar i va ser acomiadat a mitja temporada. Va continuar un temps entre els tècnics del club, però després se'n va deslligar. Hi va tornar amb els anys, per formar part de la candidatura de Florentino Pérez a la presidència i per organitzar el Centenari de l'entitat. I és que Amancio és la imatge del Madrid i de la selecció espanyola d'una època en què el combinat nacional només va poder somriure un cop, i una bona part del mèrit va ser del seu gol en aquella pròrroga contra Hongria sense el qual no se sap si la història hauria canviat.