Irlanda, 0- Països Baixos, 1 (Euro 88-Primera fase)

35. Wim Kieft (0-1)

La victòria dels Països Baixos en l'Eurocopa del 1988 és recordada per molts fets. Pels gols de Van Basten, pel lideratge de Koeman i Rijkaard des de la defensa o pel desplegament físic de Ruud Gullit. Però el triomf no hauria estat possible sense el gol d'un davanter que, tot i lluir el mític 14 de Johan Cruyff, no era considerat un prodigi de tècnica, ni d'habilitat, però sí que era terriblement eficaç. Es tracta de Wim Kieft.

La seva història és la d'un golejador compulsiu, un rematador amb una gran capacitat per situar-se a l'àrea i buscar la porteria. Les seves dades així ho demostren. Va guanyar sis lligues i una Copa d'Europa durant dotze anys en què va quedar dos cops màxim golejador de la lliga neerlandesa i va arribar a assolir la Bota d'Or, tot i que el triomf ple li va arribar al gran rival del seu club de formació.

Kieft és d'Amsterdam i, per tant, havia de créixer al planter de l'Ajax. Va debutar a la màxima divisió el 1980, quan encara no tenia 18 anys, i va ser coetani de la gran generació que després guanyaria l'Eurocopa, amb Van Basten, Rijkaard, Van't Schip o Vanenburg, entre d'altres. De seguida va començar a marcar gols per l'equip de la capital. Van ser 69 en quatre temporades que van ajudar l'Ajax a guanyar tres lligues. Tot aquest rendiment el va dur a la selecció, a la qual va entrar amb comptagotes i va ser víctima de la no classificació del país per a les grans cites internacionals. Els Països Baixos es van quedar fora de l'Eurocopa 84, a causa del 12-1 d'Espanya a Malta, i del mundial del 86, però la carrera de Kieft avançava. 

El 1983 va ser contractat pel Pisa, de la Serie A. En aquell moment, la lliga italiana era la més forta del món i cada equip només podia contractar dos estrangers, motiu pel qual ser escollit per un dels seus conjunts era un honor. Kieft va estar-se tres campanyes a la Toscana, amb dos descensos i un ascens i 25 gols aconseguits. Quan l'equip va baixar per segon cop el va fitxar el Torí, però el rendiment hi va ser irregular i, l'estiu del 1987, va decidir tornar a casa, però no al mateix lloc d'on havia sortit.

El va contractar un PSV Eindhoven que estava convertint-se en el dominador de la lliga neerlandesa amb incorporacions espectaculars, moltes d'elles d'exjugadors de l'Ajax. Hi va coincidir amb Koeman i Vanenburg, entre d'altres, jugadors que havien sortit de la factoria d'Amsterdam, i la temporada va ser perfecta. El PSV va guanyar la lliga, la Copa i també la Copa d'Europa a Stuttgart, per penals contra el Benfica. Kieft va ser el màxim golejador de la lliga, amb 29 gols en 32 partits, i va entrar en la llista de convocats de Rinus Michels per a l'Eurocopa, per a la qual els oranje s'havien classificat, per fi.

El gol

En el torneig a Alemanya Federal, Kieft era un suplent clar. Els Països Baixos van perdre el primer partit contra la URSS, en què ell no va actuar tot i que l'equip necessitava gol. Michels havia apostat per Bosman de titular i després va recórrer a Van Basten, que va esclatar amb tres gols en el segon partit davant d'Anglaterra. En aquest duel, Kieft va debutar entrant des de la banqueta i amb una assistència de gol amb el cap. El tercer duel era contra Irlanda i només valia la victòria. Però l'equip insular es va tancar molt bé i no permetia els atacs neerlandesos. Tothom es posava nerviós, perquè el gol no arribava i només faltaven vuit minuts per al final. I aleshores, del no-res, va sorgir el desembussador.

Kieft havia entrat als cinc minuts de la segona part en el lloc d'Erwin Koeman i s'havia situat a dins de l'àrea, al costat de Van Basten. Al minut 82, la pilota va acabar a peus de Gullit, que la va cedir a Wouters. Aquest va centrar i, com durant tot el partit, el central McGrath va rebutjar. Però aquest cop ho va fer cap al centre, a la posició d'un Ronald Koeman que va intentar el xut a porteria. Va sortir rebotat a terra i va anar a parar al cap de Kieft qui, d'esquena a porteria, va rematar. El mateix efecte que duia la pilota va provocar que botés i es dirigís cap a la xarxa, superant l'oposició d'un Pat Bonner mal col·locat. No va ser el gol més estètic del mon, però situava els Països Baixos a les semifinals i valia or.

El davanter del PSV va tornar a entrar a les semifinals contra Alemanya Federal amb l'equip perdent per 1-0 i, tot i que no va tenir influència en el resultat, va col·laborar en la remuntada i la classificació per a la final. En aquesta, no jugaria cap minut, però celebraria el títol aconseguit en vèncer la URSS per 2-0. Era el punt final d'una temporada immillorable.

Kieft va actuar dues temporades més al PSV, amb el qual va endur-se una altra lliga i dues Copes tot i que les seves xifres no van ser tan altes. Entre una lesió el primer any i el fitxatge per part de l'equip d'Eindhoven d'un tal Romário va quedar relegat a un paper més secundari. Tot i això, va participar en el mundial d'Itàlia 90, en què va tornar a ser revulsiu i va marcar un gol, davant d'Egipte. 

Aquell mateix estiu va decidir tornar a sortir a l'estranger. El va fitxar el Girondins de Bordeus. Estava en la seva millor edat, 27 anys, però no va triomfar a França, amb molt poc encert rematador, i per això va retornar a Eindhoven. La temporada 1991-92 es va retrobar amb unes bones xifres de gols i va ajudar l'equip a guanyar una altra lliga. A part, va disputar l'Eurocopa del 1992, en un altre intent de remuntada contra Dinamarca en les semifinals que va quedar avortat en perdre la tanda de penals. Només jugaria dos partits més amb l'equip nacional i es retiraria definitivament el 1994.

Després de plegar, va convertir-se en un rostre popular de la televisió neerlandesa i també va combinar temporades treballant amb les acadèmies de joves jugadors de clubs com el PSV o el Groningen. Però no van ser bons temps per a ell. Com va admetre en una autobiografia publicada fa set anys, després de penjar les botes va caure en addiccions a l'alcohol i la cocaïna que van comprometre el seu futur. Va ser un exentrenador seu, Fred Rutten, qui el va convèncer d'anar a una clínica de desintoxicació. Allà va aconseguir un gol més salvador que el del 1988 a Gelsenkirchen, sense el qual el seu país no hauria guanyat el seu únic títol.