França, 1- Dinamarca, 2 (Euro 92-Primera fase)

36. Lars Elstrup (1-2)

La història del futbol està plena de jugadors que segurament no estan preparats per ser al focus d'atenció. En alguns casos, és tot el que envolta aquest món el que fa aflorar problemes psicològics, tot i que en d'altres segurament aquests haurien sorgit encara que haguessin desenvolupat qualsevol altra professió. Dinamarca no hauria estat campiona d'Europa sense el seu gol, un moment de glòria que anys després es va tornar en un infern. És el corprenedor cas del davanter Lars Elstrup.

Elstrup era un atacant virtuós. No era un ariet golejador, sinó que sabia trobar els espais gràcies a la seva intel·ligència i era capaç de teixir accions de força mèrit. Era jove quan va coincidir amb l'extraordinària generació dels anys vuitanta, la Dinamita Vermella, amb la qual no va arribar a jugar mai ja que no va debutar amb la selecció fins que en tenia 25. Abans, havia nascut prop de Randers, a la part peninsular de Dinamarca, lluny de Copenhaguen. Es va formar en l'equip de la ciutat i va debutar a Primera amb 18 anys. En cinc temporades va marcar 59 gols per a l'equip, una xifra força destacable.

El 1986 va fitxar pel Brondby, un dels grans de Dinamarca, però només hi va actuar durant set xocs. Va rebre una oferta del Feyenoord per sortir a l'estranger i la va acceptar. Però a Rotterdam no va triomfar. Només nou gols en dues temporades el van fer tornar a casa, en aquest cas a l'Odense. I allà les coses van començar a anar millor. Va aconseguir el títol de lliga, la tercera i fins ara última de la història de l'entitat, va començar a ser convocat per Sepp Piontek per a l'equip nacional i es va guanyar una contractació al Luton Town anglès, que aleshores era a la màxima categoria.

Va ser la seva millor etapa. Va estar-se dos anys a Anglaterra on, sobretot en el segon, la temporada 1990-91, va deixar mostres del seu talent amb 15 gols. Amb la selecció, no es va classificar per al mundial d'Itàlia, del 1990, però solia anar convocat i afrontava la classificació per a l'Eurocopa del 1992. Però el Luton va baixar i ell va tornar a canviar de formació. Va tornar a l'Odense, on havia rendit bé i des d'allà va veure com Dinamarca era repescada per al torneig europeu per l'expulsió de Iugoslàvia. El nou seleccionador, Richard Möller-Nielsen, no va dubtar a convocar-lo per l'única fase final de la seva carrera.

El gol

Dinamarca no va començar gaire bé el torneig, amb un empat a zero contra Anglaterra, aquest força meritori, però amb una derrota davant de Suècia que comprometia la seva classificació. Calia superar França en el tercer duel, a Malmö, a vint minuts de Copenhaguen, i amb les graderies tenyides de vermell. L'equip escandinau es va avançar amb un gol de Henrik Larsen que posteriorment igualaria Papin. El setge francès era total. Els gals en tenien prou amb un empat, però volien guanyar el partit, i aquesta va ser la seva perdició, dotze minuts abans del final.

França va fer malament el fora de joc en una pilota llarga per la mala posició del central Boli i del lateral Casoni. Flemming Poulsen el va trencar i va penetrar per la dreta. Va aixecar el cap i va veure Elstrup desmarcant-se. La seva centrada rasa no la va tocar Boli de poc, el lateral Amorós tampoc no va arribar a la cobertura i l'atacant de l'Odense, amb classe, amb l'interior del peu esquerre, va allotjar la pilota a la porteria de Martini. França ja no empataria un gol sense el qual els danesos haurien quedat eliminats i no haurien estat campions al cap de pocs dies. 

A més, el gol havia arribat de les botes d'un jugador que no havia disputat cap dels dos primers partits i que havia entrat al camp deu minuts abans de marcar. En les semifinals, tampoc no va ser titular. Va entrar a l'hora de joc i va tenir temps de transformar el seu penal a la tanda contra els Països Baixos. Elstrup no va jugar la final, en què Dinamarca va derrotar Alemanya per 2-0. Campió d'Europa amb poc més de vuitanta minuts al terreny de joc.

Tot semblava anar bé. Va ser convocat en la majoria de partits de la fase de classificació per al mundial dels Estats Units i va seguir jugant a l'Odense. Però a l'estiu següent, amb trenta anys acabats de fer, anunciaria que deixava el futbol. Va començar a pensar que no estava fet per a això i es va apartar de l'ambient que l'havia envoltat durant tota la vida. Aquests dubtes el van portar a ajuntar-se a la secta Darando i això el va fer anar pel mal cami.

Va combinar denúncies per assetjament a escolars, amb intents de suicidi, depressions i ingressos a la presó. El súmmum va arribar quan va irrompre totalment despullat en un partit de la lliga danesa entre un dels seus exequips, el Randers, i el Silkeborg. Es va passejar pel terreny de joc i va fer el pi abans de ser retirat per les autoritats. L'Odense va intentar rehabilitar-lo oferint-li feina, però ja era massa tard. El seu cap no funcionava com abans i es va retirar de la vida pública. Ara mateix, no se sap res d'ell. Una llàstima de final per a un virtuós de la pilota, que va tranformar la genialitat, escenificada en el vital gol de Dinamarca contra França a Malmö, en bogeria.