França, 2- Portugal, 1 (Euro 2000-Semifinals)

23. Zinedine Zidane (2-1)

El vam deixar en el número 87 d'aquesta llista anotant un gol decisiu davant d'Espanya en l'Eurocopa que França acabaria guanyant el 2000 als Països Baixos. Les semifinals d'aquell torneig farien reviure un clàssic, una rivalitat entre francesos i portuguesos que s'ha repetit en diversos campionats i en fases molt avançades i que ha proporcionat episodis magnífics de la història de les seleccions. En aquest cas, es va resoldre de manera inesperada i qui en va tenir la clau va ser el genial Zinedine Zidane.

El paper dels francesos en el campionat va ser un xic desconcertant. Venien de quedar campions del món dos anys abans a casa i, tot i que havien canviat l'entrenador, els trets d'identitat continuaven sent els mateixos. Roger Lemerre no va voler canviar gaire de l'ideari d'Aimé Jacquet però, a més, disposava de més armes, una d'elles clau. Thierry Henry, sense gaire participació a la Copa del Món de dos anys abans, ara era una gran estrella després d'haver encarat bé la seva carrera a l'Arsenal. De tota manera, la trajectòria de l'equip en el torneig no havia estat del tot perfecta.

Sí que va iniciar-lo amb una fàcil victòria davant de Dinamarca. Però després va patir molt per vèncer per 1-2 a la República Txeca i va finalitzar la primera fase reservant molts titulars i gairebé sense competir per la primera plaça del seu grup amb els Països Baixos. Aquest fet podia ser interpretat com falta de competitivitat o també com a gran confiança en les possibilitats pròpies. Els possibles rivals eren Espanya o Iugoslàvia, conjunts de similar potencial, o Noruega, en cas de no haver arribat el miraculós gol d'Alfonso a Bruges. Lemerre va prioritzar fer descansar jugadors a lluitar per la primera plaça i el temps li va acabar donant la raó, tot i que amb un punt de sort.

Perquè en els quarts de final, França va vèncer per 2-1 però va tenir molta fortuna amb el fet que Raúl fallés un penal amb el temps complert que hauria portat a una pròrroga imprevisible, quant al resultat. El rival en les semifinals era un vell conegut, una selecció portuguesa que, segurament, es trobava en el seu millor moment des del 1966 i que, a més, volia revenja.

Setze anys abans, França i Portugal havien protagonitzat un dels millors partits de la història de les Eurocopes a Marsella. En una pròrroga inoblidable, els gals havien remuntat un 1-2 en el temps suplementari i s'havien classificat per a una final que després guanyarien davant d'Espanya. La població portuguesa a França és enorme i, per tant, la proximitat amb Brussel·les, la seu del partit, també ho era. L'estadi de Rei Balduí es preparava per a un gran espectacle.

El gol

I aquest va començar bé, amb un gol d'una de les revelacions del torneig, el portuguès Nuno Gomes, a la primera meitat. Però a l'inici de la represa, Thierry Henry va igualar l'enfrontament i aquest es va igualar molt. Tots dos equips volien vèncer, però també defensar el marcador i es va entrar a la pròrroga. Feia dos anys que s'havia instaurat el gol d'or. En l'últim mundial, havia servit als francesos per eliminar Paraguai i es va demostrar, amb el temps, que lluny de provocar que els equips anessin a l'atac per aconseguir l'anotació salvadora els tornava més conservadors per evitar un KO directe. Cal recordar que, en el gol d'or, quan un equip marcava s'acabava el partit. La pròrroga de Brussel·les, però, va ser oberta i es va resoldre dos minuts abans d'arribar als penals.

Feia només un minut que el lateral -Rui Jorge havia tallat com havia pogut una passada de Zidane a Wiltord que el deixava sol davant del porter Vitor Baía. Després d'un xut fluix de Sergio Conceiçao, els francesos van iniciar una altra transició i, en aquesta ocasió, el defensa lusità es va quedar a prop d'interceptar una passada de Thuram al mateix Wiltord. Aquest va combinar amb Trézéguet, qui va voler regatejar Baía. El porter li va tocar la pilota i aquesta va tornar a recaure en Wiltord qui, amb poc angle, va disparar a porteria. La pilota semblava que entrava, però va ser desviada per Abel Xavier.

El col·legiat, l'austríac Günter Benkö, va marcar córner, però va ser el seu assistent, l'eslovac Igor Sramka, qui va avisar-lo que Abel Xavier havia tocat la pilota amb la mà. Llavors encara no hi havia VAR, però en les successives repeticions es pot observar que així va ser. Els jugadors portuguesos van protestar molt. Figo fins i tot es va treure la samarreta i Nuno Gomes va ser expulsat. Però no hi havia marxa enrere. Zidane es va apressar a agafar la pilota i, amb gran tranquil·litat, va enganyar Vítor Baía i va classificar França per a la seva segona final de l'Eurocopa, un altre cop deixant Portugal a la cuneta en l'últim minut d'una pròrroga.

Quatre dies després, els francesos es proclamarien campions en un altre partit amb allargament i amb un altre gol d'or, dels quals en parlarem més endavant. Completaven el doblet de mundials i d'Eurocopes i es confirmaven com la millor selecció del moment, tot i els viaranys pels quals havien hagut de passar per arribar a l'èxit. No s'acabaria la rivalitat amb Portugal. Sis anys després, França va tornar a vèncer l'equip ibèric en una altra semifinal, ara del mundial d'Alemanya, amb un altre gol de penal de Zidane. Però la venjança és un plat que se serveix fred i el 2016 Portugal es va prendre la revenja total vencent en la final de l'Eurocopa als francesos al seu propi jardí, l'Stade de France, a Saint-Denis. Havien passat setze anys des del penal d'Abel Xavier a Brussel·les i des de la lliçó de tranquil·litat de Zidane des dels onze metres.