França, 2- Espanya, 0 (Euro 84-Final)

13. Michel Platini (1-0)

És totalment casual que aquest gol sigui el número 13 de la llista, és a dir, el de la mala sort, però realment és un dels més desgraciats de tot el rànquing. Va marcar la carrera del gran porter Luis Arconada, que va formar part de la millor Reial Societat de la història i que es va mantenir durant més de quatre anys com a indiscutible a la porteria de l'equip espanyol. El gol, però, va ser transcendental perquè un gran jugador no es retirés de la selecció sense un títol que mereixia i que es va guanyar amb una actuació immillorable en l'Eurocopa del 1984. És l'última aparició de Michel Platini.

Feia quatre dies que Platini havia decidit una semifinal èpica contra Portugal amb un gol en l'últim minut de la pròrroga que havia evitat una agònica tanda de penals. La final contra Espanya era la gran oportunitat de rubricar una carrera esplèndida a la qual, curiosament, encara faltaven els seus millors moments. Estava triomfant a Itàlia, a la Juventus, conjunt amb el qual aquell mateix any havia aconseguit guanyat la lliga, en la qual havia estat màxim golejador amb 20 gols, i la Recopa, però li faltava endur-se un títol amb la selecció i també una Copa d'Europa, que cauria la primavera següent. 

El rival a la final era una selecció espanyola que havia anat passant pantalles de manera miraculosa. Per començar, s'havia classificat per al torneig guanyant per 12-1 Malta en l'últim duel de la ronda prèvia i deixant a la cuneta els Països Baixos. Després, en el campionat, va arrencar amb dos tristos empats i va salvar els mobles amb un gol de Maceda a l'últim minut per destronar els campions, els alemanys. I finalment, havia remuntat en els semifinals contra una Dinamarca que semblava superior i havia vençut en la tanda de penals. L'equip de Miguel Muñoz era un conjunt supervivent, i això el feia més perillós, malgrat que no comptava amb els dos centrals, Maceda i Goikoetxea, per al duel decisiu del Parc dels Prínceps.

El gol

I França va trobar problemes a la primera part. Dominava territorialment, però no podia sotmetre un conjunt espanyol ben posicionat que pensava que el pas del temps l'afavoria i que els amfitrions es podien posar nerviosos. Tot semblava controlat quan una acció, als onze minuts de la represa, ho va canviar tot.

El col·legiat eslovac Vojtech Christov, molt protestat pels espanyols, va decretar una falta de Salva, substitut de Maceda, a Lacombe a la frontal de l'àrea. L'ocasió per als francesos era clara, i més amb Michel Platini en el llançament. L'estrella gala havia anotat des de la mateixa posició contra Iugoslàvia en la primera fase i el seu company Domergue també havia anotat de falta directa en la semifinal davant de Portugal. Arconada, el porter espanyol, havia estat el millor del seu equip durant el torneig, amb grans intervencions, i res no feia pensar que tindria problemes per aturar el xut fluix i pel seu pal del jugador de la Juventus. Però quan ja semblava que tenia la pilota atrapada, se li va escolar per sota el cos i, amb una mà, se'l va introduir a la porteria. El seu esforç final per evitar que l'esfèrica travessés la línia de gol ja va ser inútil.

Amb el gol a favor, França es va dedicar a defensar sense complexos i a sortir a la contra. No es pot dir que patís gaire per conservar el resultat i, a més, en el temps de descompte, va trobar un contraatac que va finalitzar Bruno Bellone amb el segon gol. Els francesos aconseguien el seu primer gran títol i Platini es coronava com a rei del continent. A final d'any, sumaria el segon de les tres Pilotes d'Or que va guanyar en la seva carrera.

Aquesta va durar als terrenys de joc fins als 32 anys i després va seguir en d'altres esferes. Primer, com a entrenador. Va fracassar en l'intent de classificar França per al mundial d'Itàlia 90, però van seguir confiant en ell. Va entrar amb molt lluïment, com a millor combinat de tots els grups, en la fase final de l'Eurocopa de Suècia, el 1992, però l'equip va ser eliminat en la primera fase després de dos empats i una derrota contra Dinamarca. Després va dedicar-se als despatxos i va ser un dels presidents del comitè organitzador del mundial de França, el 1998. La seva feina va ser bona, el seu prestigi enorme, i va anar escalant en l'escalafó de les grans organitzacions.

Així, el 2007 va derrotar el suec Lennart Johansson i es va convertir en president de la UEFA durant nou anys, però el 2016 el va esquitxar tot l'escàndol de corrupció que va suposar la sortida de la FIFA del seu màxim dirigent, Joseph Blatter. Platini va ser trobat culpable per corrupció, per haver rebut dos milions d'euros de Blatter en concepte de feines d'assessoria sense que els pagaments estiguessin justificats. Va ser condemnat a vuit anys sense exercir cap càrrec del món de l'esport. També ha desvetllat afers com que França i Brasil van ser sortejats de manera que no es poguessin trobar fins a la final al mundial del 1998 i ha estat implicat en casos com la compra de vots perquè Qatar fos seu del mundial del 2022. Tot d'afers lletjos després d'una carrera futbolística brillant, que va arribar al màxim nivell en aquella Eurocopa del 1984.