Itàlia, 1- Iugoslàvia, 1 (Euro 68-Final-Primer partit)

98. Dragan Dzajic (0-1)

Iugoslàvia va gaudir de seleccions molt interessants durant els anys en què va existir. Era una habitual dels grans tornejos internacionals, tot i que en les Copes del Món no va arribar mai més enllà d'unes semifinals, en el llunyà Uruguai 30 i a Xile 62. En les Eurocopes sí que va destacar, sobretot a la dècada dels seixanta, en dues de les tres primeres edicions. En la inicial, va perdre la final i en la tercera, també, i en tots dos casos va estar a punt de portar el trofeu a les seves vitrines. El 1968 va ser com a visitant, i l'home que va estar a dotze minuts de convertir-se en llegenda va ser l'extrem Dragan Dzajic.

En aquesta llista, d'aquí a uns quants dies, apareixerà amb el gol amb el qual va classificar els iugoslaus per a la final del torneig disputat a Itàlia. Per tant, ara farem una repassada de la seva trajectòria fins al final de la seva carrera que, per força, ha de començar pel dia del gol. Iugoslàvia havia vençut Anglaterra en les semifinals amb un solitari gol de Dzajic. Els anglesos eren els dominadors de l'any. El Manchester United havia estat campió d'Europa feia unes setmanes i George Best i Bobby Charlton serien primer i segon en la classificació de la Pilota d'Or. Però l'est d'Europa donava bons jugadors, i Dzajic va amargar la vida als britànics a Florència. Només tres dies després, Itàlia seria el rival de la final de Roma.

El gol

90.000 espectadors omplien l'Estadi Olímpic i desitjaven un títol per al seu equip, que no guanyava res des del llunyà mundial del 1938, abans de la Segona Guerra Mundial. Els italians arribaven al campionat dirigits per un Ferruccio Valcareggi que havia rellevat l'humiliat Edmondo Fabbri, que feia només dos anys havia quedat eliminat del mundial del 1966 a Anglaterra davant de la desconeguda Corea del Nord. Els italians havien arribat a la final amb molta sort, i mai millor dit. Havien empatat la seva semifinal a zero contra la URSS i va ser una moneda a l'aire, ja que llavors no hi havia penals, la que els havia fet entrar, de manera sospitosa, a la lluita pel títol. Eren favorits. Però als 36 minuts, l'estadi va emmudir.

El jugador de la Vojvodina Dobrivoje Trivic va entrar per la banda dreta i va centrar a l'àrea. Allà, la defensa transalpina va badar i Dzajic, més llest, va posar la punta del peu esquerre i va batre el porter Zoff. Iugoslàvia era més a prop del campionat, i a la segona part, tot i el setge local, el gol de l'empat no arribava. A part, Iugoslàvia hauria pogut marcar el segon en dues sortides a la contra en què els davanters balcànics no van saber marcar a porta buida. A dotze minuts per al final, però, Itàlia va igualar amb una falta anotada per Domenghini. Es va anar a una pròrroga sense gols i, com que no hi podia haver ni penals, ni sorteig, es va haver de jugar un duel de desempat. Dos dies més tard, Itàlia guanyaria per 2-0. La Iugoslàvia de Dzajic havia perdut la seva gran oportunitat.

L'extrem només tenia 22 anys en aquell torneig, però en feia quatre que jugava a la màxima divisió iugoslava i es va estar al seu equip, l'Estrella Roja, fins al 1975 per la normativa que impedia els jugadors marxar del país fins després dels 28 anys. Aquell any havia fet doblet i set temporades després va marxar havent guanyat cinc lligues i quatre Copes. 

Va ser un habitual de la selecció, que no es va classificar ni per al mundial de Mèxic 70, ni per a la fase final de l'Eurocopa 72, però sí per a la Copa del Món del 1974 a Alemanya Federal. Iugoslàvia va arribar a la segona ronda. Ell va disputar cinc dels sis partits de titular, amb un gol contra Zaire i tres assistències més. Va concloure la seva primera etapa a l'Estrella Roja amb 150 gols en 364 partits, una gran xifra per a un jugador que no era davanter centre. El 1975 va poder sortir del seu país i va fitxar pel Bastia cors.

Va estar dues temporades a l'illa i va donar un gran rendiment a l'equip, que va quedar sisè i tercer, respectivament, a la lliga francesa. Ell va marcar 21 gols en la segona d'aquestes temporades. Enmig, el 1976, va formar part de la selecció iugoslava que actuava d'amfitriona en l'Eurocopa. Va marcar el segon gol del seu equip en la semifinal contra Alemanya Federal, que situava el 2-0 en el marcador. Però els germànics van remuntar (2-4) i van enviar els amfitrions a disputar el partit pel tercer lloc contra els Països Baixos. Ell va marcar el 2-2 que va dur el partit a la pròrroga, però van tornar a perdre per 2-3. Només jugaria tres partits internacionals més fins a la seva retirada, després de 23 anotacions en 85 partits.

Tot i els dos grans anys al Bastia, només amb 31 anys. Dzajic va decidir tornar a l'Estrella Roja, però només hi va jugar tres partits més perquè l'entitat li va oferir un càrrec com a director tècnic que va acceptar. En el seu primer any, l'equip va perdre la final de la Copa de la UEFA. Durant els següents, es va dedicar a formar un conjunt que va anar creixent durant la dècada dels vuitanta i que va finalitzar sent campió d'Europa el 1991. Va tenir un gran poder en el traspàs de jugadors del país i, ja amb Iugoslàvia desmembrada, va convertir-se en president de l'Estrella Roja.

En els anys posteriors, va estar implicat en casos d'irregularitats en venda de jugadors, com ara amb Nemanja Vidic, el central que va acabar al Manchester United. Dzajic se'n va sortir i va tornar a ser president de l'entitat el 2012. En una votació sobre els millors jugadors de la història de l'Eurocopa realitzada el 2016, ell va entrar a la llista de nominats. No va ser escollit a l'equip ideal, però demostra l'ascendència que com a jugador, i també posteriorment com a directiu, va tenir l'home que va estar a una passa de convertir Iugoslàvia en campiona d'Europa en terreny advers aquella nit de juny del 1968.