França, 3- Portugal, 2 (Euro 84-Semifinals)

16. Michel Platini (3-2)

En el tercer capítol de la millor actuació de qualsevol jugador en una fase final de l'Eurocopa arribem a les semifinals. Va ser un dels partits més impressionants de la història del torneig, fins i tot equiparable a la cèlebre pròrroga del mundial del 1970 en què Itàlia va derrotar Alemanya Federal per 4-3. El partit es va disputar a la caldera del Velodrome de Marsella, va tenir alternatives constants i es va decidir a l'últim minut gràcies a l'oportunisme del gran Michel Platini.

El partit arribava després que les dues formacions haguessin traçat camins diferents fins a la penúltima instància. Els francesos havien fet ple de punts al seu grup, però patint en dos partits. En el primer, una victòria curta contra Dinamarca, amb un gol de la seva estrella, i en el tercer una remuntada contra la ja eliminada Iugoslàvia, amb un hat-trick del crac de la Juventus. La formació de Michel Hidalgo només havia mostrat tot el seu esplendor en el triomf per 5-0 davant de Bèlgica del segon dia.

Per la seva banda, els portuguesos havien mostrat un perfil baix, però amb resultats meritoris. Dos empats, contra Alemanya Federal i Espanya, i una victòria per 1-0, amb gol de Nené en el tram final, davant de Romania els havia donat la segona plaça del seu grup i un creuament molt complicat davant dels amfitrions. Però el conjunt de Fernando Cabrita era rocós, amb bones individuals, i volia aprofitar un moment que feia divuit anys que esperava, des del tercer lloc del conjunt d'Eusébio al mundial d'Anglaterra, el 1966.

El duel va ser extraordinari des del començament. Un dels grans protagonistes del partit va ser inesperat, el lateral Jean-François Domergue, que va obrir el marcador amb una falta directa als 24 minuts. El partit es va disputar durant la vigília de Sant Joan, amb molta calor a Marsella, i els lusitans van igualar a la represa, un quart d'hora abans del final, amb una rematada del seu davanter centre Jordao. El xoc anava cap a la pròrroga.

Aquesta va ser tremenda. El mateix Jordao va avançar els portuguesos en el primer període amb una rematada picada que va sorprendre el porter Bats. França va anar a l'atac amb tot i va trobar novament Domergue quan només faltaven sis minuts per arribar als penals. L'emoció havia arribat al grau màxim.

El gol

Tothom pensava que els llançaments des dels onze metres decidirien el finalista. França tenia una mala experiència en aquesta sort de dos anys abans. En les semifinals del mundial d'Espanya, el conjunt gal havia perdut contra Alemanya Federal per culpa d'una errada del seu central Maxime Bossis, que a Marsella també era damunt del camp. Segurament per aquest record, el grup d'Hidalgo els volia evitar i, en l'últim minut, va arribar el cop d'orgull de tres quartes parts de la gran línia de mitjos.

Va ser el pulmó de l'equip, Luis Fernández, qui va robar una passada perillosa de Chalana i va combinar amb un altre prodigi físic, Jean Tigana. El centrecampista del Girondins va voler combinar per primer cop amb Platini, situat gairebé de segon davanter, però la passada va ser interceptada per Lima Pereira. De tota manera, l'esfèrica va tornar a Tigana, qui va dur a terme una acció plena de força, tenint en compte que portava 120 minuts a les cames. Va arribar a la línia de fons i va centrar. La pilota va superar l'estirada del porter Bento, va agafar a contrapeu Jaime Pacheco, que va caure a terra i va ser recollida per Platini qui, amb una gran sang freda, la va fer passar entremig dels cossos de tres rivals per anotar el gol del triomf. Faltava un minut per al final.

Aquell no seria el moment àlgid de l'Eurocopa per a França, que quatre dies després es proclamaria per primer cop campiona d'un gran torneig en superar Espanya en la final. Platini, amb nou gols en cinc partits, se situava en l'olimp dels grans jugadors de la història.

La temporada següent, el centrecampista gal sumaria l'últim gran torneig que li faltava al palmarès a nivell de clubs. Va conduir la Juventus al triomf en la Copa d'Europa, tot i que aquest va ser agre. El seu gol, gràcies a un penal inexistent que el col·legiat suís André Daina va indicar sobre Boniek, va quedar eclipsat per la tragèdia d'aquell dia a Heysel, on 39 aficionats, majoritàriament italians, van perdre la vida. Aquell mateix 1985, va guanyar la Copa Intercontinental.

Platini només va aguantar damunt del camp fins als 32 anys. Va disputar el mundial del 1986, en què França va estar a punt de tornar a arribar a la final. L'equip va destronar els campions, Itàlia, en els vuitens i va superar Brasil, en els quarts, els dos partits amb gols seus, però es va tornar a trobar els alemanys en les semifinals. Només disputaria tres partits internacionals més abans de retirar-se el 1987. Segons ell, ja no gaudia del que feia. Però no seria una retirada del futbol. Platini encara havia de mostrar un nou vessant a les banquetes i als despatxos.