Espanya, 1- Rússia, 0 (Euro 2004-Primera fase)

321. Juan Carlos Valerón (1-0)

El canari Juan Carlos Valerón deu haver maleït força vegades no haver nascut pocs anys després. El centrecampista d'Arguineguín hauria pogut fer coincidir els seus millors anys amb els de David Silva, que és del mateix poble, i haver-se unit al fantàstic centre del camp de la selecció espanyola que va enllaçar dues Eurocopes i un Mundial. Quan Espanya va guanyar el primer d'aquests torneigs, el 2008, ja tenia 33 anys i un seriós historial de lesions, però la seva tècnica hauria casat absolutament amb companys com el mateix Silva, Xavi, Iniesta, Cazorla i d'altres.

D'aspecte enganyosament fràgil, Valerón era un artista amb la pilota als peus, amb capacitat per combinar, fer l'última passada trobant espais que ningú no veia, i mostrar una bona arribada a l'àrea contrària. La pausa que imprimia al seu joc en el moment en què tothom es posa nerviós el feia diferent. Va esclatar al Mallorca i, després d'un inesperat descens amb l'Atlètic de Madrid, va triomfar amb el Deportivo, equip al qual va estar tretze temporades tot i que no hi va guanyar la lliga, torneig que els gallecs acabaven d'aconseguir el 2000, just quan ell va arribar-hi.

Amb la selecció va debutar el 1998. Va estrenar-se en un gran campionat en l'Eurocopa del 2000 i va protagonitzar un molt bon Mundial del 2002, a Corea i Japó. Dos anys més tard, en el torneig europeu de Portugal, arribava en un gran moment, després d'haver estat a un pas de classificar el Deportivo per a la final de la Lliga de Campions. De tota manera, no va ser titular per al debut del combinat que entrenava Iñaki Sáez a Faro, contra Rússia.

El gol

Espanya encarava amb dubtes el campionat després d'haver-s'hi classificat en la repesca, contra Noruega. I l'estrena no va esvair-los gaire. El joc era molt lent i, tot i el domini, no hi havia manera de foradar la porteria de l'ultraconservador equip rival. Va ser necessari arribar als quinze minuts de la segona part per obrir la llauna.

https://www.dailymotion.com/video/xytbu6

Va ser després que Albelda, que compartia el doble pivot amb Baraja, tal com passava en el València campió de lliga, obrís a la banda cap a Puyol, que aleshores encara actuava de lateral. El jugador blaugrana va arribar a la lína de fons i va fer un bona passada enrere. Etxeberria va deixar passar la pilota i aquesta va arribar a Valerón. El canari feia un sol minut que era al camp, al qual havia entrat en substitució de Morientes. Va tenir la sang freda de parar la pilota en el seu primer toc, deixar passar un defensa de llarg, i superar Ovtxinnikov.

Espanya va guanyar aquell partit, però va empatar el següent contra els posteriors campions, Grècia, davant dels quals ja havia caigut en la fase preliminar. Valerón, tot i el gol, no va entrar de titular i el seu paper de revulsiu, aquest cop, no va funcionar. Sáez ja no va comptar amb ell per al tercer partit, contra Portugal, que va suposar l'eliminació espanyola per 0-1.

El jugador grancanari encara hauria pogut anar al següent mundial, el del 2006, a Alemanya, però el trencament del lligament creuat del genoll esquerre, una lesió que va condicionar el final de la seva carrera, li ho va impedir. El 2008, el seu temps ja havia passat. Una llàstima per a un jugador que hauria tingut més repercussió internacional uns anys després del seu millor moment.