Països Baixos, 2 (4)- Dinamarca, 2 (5) (Euro 92-Semifinals)

39. Kim Christofte (4-5 en els penals)

El futbol i la vida poden donar segones oportunitats. Molts experts coincideixen a dir que la millor generació de futbolistes danesos no és la dels campions d'Europa del 1992, sinó la de mitjana dècada dels vuitanta, unes temporades abans. La Dinamita Vermella era una màquina de jugar que la selecció espanyola va aturar en el seu moment àlgid. Per edat, el protagonista d'aquest gol pertanyia a aquell grup, però va ser quan ja era veterà, quan ningú s'ho esperava, que li va arribar la glòria. Era el central esquerrà Kim Christofte.

Va ser quatre cops internacional en els anys d'apogeu de la seva selecció, aquells en què els Michael Laudrup, Elkjaer Larsen, Lerby o Morten Olsen feien por a Europa. Però no es va consolidar a l'equip. Nascut a Copenhaguen el 1960, Christofte no era un central especialment dur, ni gaire ràpid, ni molt virtuós amb la pilota als peus, però suplia les mancances amb bona col·locació i entesa del joc. Això sí, fins al gran moment de la seva vida no era un nom gaire conegut en el panorama europeu.

El Brondby va ser el seu club. S'hi va formar i en els primers anys hi va jugar al centre del camp. Ell va ser el primer futbolista de l'entitat per al qual algú va pagar diners. Va ser el Lokeren belga, on també jugava Elkjaer, que va abonar uns 18.000 euros per ell. S'hi va estar tres anys, sense destacar gaire i amb una sola presència en competicions europees, abans de tornar al Brondby, en l'època en què es va estrenar a la selecció en alguns partits de classificació i amistosos. No va entrar a les llistes de l'Eurocopa 84, ni a la del mundial 86.

La seva segona aventura a l'estranger va ser a Suïssa, al modest Wettingen, on va jugar poc abans de retornar a Dinamarca. Després d'una campanya de pont a l'Odense va iniciar una tercera etapa al Brondby que ara sí que seria més llarga. Va durar quatre anys, durant els quals va guanyar dues lligues seguides, el 1990 i el 1991, que calia sumar a la que ja s'havia endut el 1985. Va ser aquesta segona temporada quan l'equip va fer la seva millor actuació europea de la història. Va arribar a les semifinals de la Copa de la UEFA. Després d'eliminar l'Eintracht de Frankfurt, el Ferencvarós i el Leverkusen es va trobar amb el Torpede de Moscou en els quarts de final. L'eliminatòria es va resoldre per penals i l'últim de tots, el que veurem, cal que el conserveu a la memòria.

Després de dues errades russes, Christofte va prendre la responsabilitat, amb poca carrereta, i va enganyar el porter Saritxev amb un xut fluix i pel costat antinatural. El Brondby va quedar eliminat per la Roma en les semifinals. Les seves bones actuacions el van fer tornar a una selecció danesa en reconstrucció després de l'Eurocopa del 1988 i de no haver entrat al mundial del 90. L'equip va ser eliminat per Iugoslàvia i es quedava sense ser al torneig continental. Aleshores, però, va esclatar el conflicte als Balcans, els iugoslaus van quedar desqualificats i Dinamarca va entrar-hi de rebot. Fins tres dies abans de disputar el torneig, els internacionals que actuaven a la lliga local estaven jugant partits de lliga. En acabar-la, en una mala setena posició, Christofte es va traslladar a la veïna Suècia.

El seleccionador, Richard Möller-Nielsen, va confiar en ell des del principi com a un dels centrals de la línia de tres, amb dos carrilers. Va jugar-ho tot, al costat de Lars Olsen, Kent Nielsen i Torben Piechnik, que es repartien les altres dues posicions. Dinamarca sabia que havia d'estar bé en defensa i només va encaixar dos gols en la primera fase, en què es va classificar a última hora en superar França. El rival en les semifinals, el vigent campió, els Països Baixos.

El gol

Va ser el gran dia d'un altre jugador modest, Henrik Larsen, que va marcar els dos gols que van permetre que les anotacions de Bergkamp i de Rijkaard no posessin fi al somni. Dinamarca va resistir i va arribar a una tanda de penals en què les forces estaven més igualades i que es va decidir amb un llançament que va recordar el de Moscou d'un any i tres mesos abans.

Els neerlandesos van començar marcant a través de Ronald Koeman, un xut igualat per Larsen. El porter taronja, Van Breukelen, va tocar aquest xut i el segon, de Poulsen, però abans, l'heroi del 1988, Marco van Basten, cometria l'error fatal de la tanda. A continuació, van seguir marcant Bergkamp, Elstrup, Rijkaard, Vilfort i Rob Witschge. Faltava l'últim xut escandinau i, com davant del Torpede, Christofte podia classificar el seu equip. Va amagar que faria una carrera llarga, però llavors va demanar al col·legiat, l'espanyol Soriano Aladrén, de moure la pilota. Ho va fer i va apostar per la carrera curta i el xut amb l'esquerra cap al costat antinatural. Van Breukelen, segur, no ho havia estudiat. Dinamarca era a la final, que guanyaria quatre dies després contra Alemanya per 2-0. Christofte, un supervivent de la generació daurada, havia arribat més lluny que els seus virtuosos excompanys.

Ja tenia gairebé 32 anys i només jugaria dos partits més amb la selecció, dos partits de la fase de classificació per al mundial posterior que els danesos no disputarien, novament eliminats per Espanya. La seva gran Eurocopa li va permetre fitxar pel Colònia, on només va romandre un any i mig abans d trencar el contracte. Va anar al Lierse belga, però gairebé no hi va actuar ja que va haver de tornar a casa per motius familiars. Va penjar les botes en un equip amateur mentre forjava una bona carrera de jugador de pòquer, amb títols internacionals i tot. Amb les cartes devia ser bo, ja que posava cara de saber enganyar, com ho va fer amb Van Breukelen amb aquell penal de Göteborg, el moment culminant d'una vida esportiva modesta.