Alemanya Federal, 3- URSS, 0 (Euro 72-Final)

72. Herbert Wimmer (2-0)

L'Alemanya Federal dels anys setanta va passar a la història per les seves fites. Va tocar el cel amb la Copa del Món del 1974 amb una formació en què destacaven els jugadors del Bayern que, a partir d'aquell any, encadenarien tres Copes d'Europa seguides. Però els bavaresos lluitaven contra una formació que, durant aquell decenni, arribaria a guanyar cinc campionats, una Copa i una UEFA i que competia a la seva alçada. Era el Borussia Mönchengladbach i un dels seus elements més icònics va ser el centrecampista Herbert Wimmer.

La seva història personal és curiosa. Va néixer a Alemanya, però en una zona que deixaria de ser-ho al cap de pocs mesos. Va venir al món a Eupen, ciutat que ara és de Bèlgica però que el 1944 encara formava part dels territoris ocupats pel Tercer Reich. La seva formació va tenir lloc a una altra ciutat fronterera, Aquisgrà, ja a la nova Alemanya Federal. Va créixer a un Borussia, el de Brand, localitat propera, però als 21 anys va traslladar-se a Mönchengladbach, d'on ja no se'n va moure en tota la seva trajectòria.

Va ser un centrecampista que va ajudar a equilibrar el joc virtuós dels seus companys. Amb un gran recorregut, no estava mancat de tècnica i d'arribada a la porteria rival, motiu pel qual, durant els primers anys de la seva carrera s'aproximava als deu gols per temporada, registres que després van anar descendint. Va ser descobert pel mític Hannes Weisweiler per al Gladbach i aviat es va fer un forat a l'equip titular verd-i-negre. En la seva quarta temporada al club, el 1970, 'Hacki', com era conegut, va guanyar la lliga amb el seu equip, fita que repetiria la temporada següent.

A nivell internacional, va debutar amb la selecció el 1968 i va entrar a la preselecció per al mundial de Mêxic, però no va formar part de la plantilla de 22 jugadors que va arribar a semifinals a la cita del 1970. Per al següent campionat, el seleccionador, Helmut Schön, va introduir alguns canvis i l'equip els va notar. Es diu que la selecció que va disputar la qualificació i la fase final de l'Eurocopa del 1972 és, segurament, la que millor ha jugat a futbol i la més virtuosa del conjunt teutó fins a la de l'última dècada. 

Wimmer, que el 1972 va guanyar la Copa amb el seu equip, va disputar els sis partits de la ronda prèvia, entre ells l'eliminatòria de quarts de final davant d'Anglaterra, amb un 1-3 a Wembley que segueix sent un dels triomfs més recordats de la història de la Mannschaft. Per primer cop, Alemanya Federal entrava en una final a quatre del torneig i la casualitat va voler que se celebrés a Bèlgica, l'estat on ara es trobava Eupen, la ciutat natal de Wimmer. Va ser titular en les semifinals, a Anvers, en què Alemanya va haver de basar-se en dos gols de Gerd Müller per imposar-se a l'amfitrió, que va reduir la distància infructuosament mitjançant Polleunis. La final seria a Brussel·les, quatre dies més tard, davant del primer campió del torneig, la Unió Soviètica.

El gol

Va ser un recital dels alemanys, que es van avançar amb una rematada de Gerd Müller, el màxim golejador de l'últim mundial i que també ho seria de l'Eurocopa, al minut 28. Els primers compassos de la represa van ser nefastos per als soviètics, que van encaixar dos gols més. 

I Wimmer va fer el segon. Beckenbauer va treure la pilota jugada, va combinar amb Hoeness i aquest amb Netzer, que va alliberar la pilota cap a Jupp Heynckes, company al Mönchengladbach. Aquest s'havia endarrerit i va deixar un espai a l'àrea que va aprofitar un arribador com Wimmer qui, amb la seva capacitat física, va rematar de primera amb l'esquerra. El xut no era ni fort, ni col·locat, però el porter ucraïnès del Dinamo de Kíev Rudakov va ajudar amb una estirada poc afortunada i la pilota va entrar. Era el 2-0 al minut 52 i, cinc més tard, novament Gerd Müller establiria el resultat definitiu. Alemanya Federal obtenia la seva primera Eurocopa.

Tot i l'èxit, Wimmer va desaparèixer gairebé de l'equip en els següents anys. Molt proper a Netzer, la caiguda en desgràcia d'aquest el va acabar perjudicant i el seu lloc va ser ocupat per d'altres jugadors com Bonhof o Cullmann. Entre l'Eurocopa i el mundial només va ser present en cinc amistosos i, a la Copa del Món, només va entrar de suplent en un duel i va ser rellevat en un altre, dels més secundaris del torneig. Es va proclamar campió, tot i que la seva participació hi va ser baixa.

En els anys posteriors, el Bayern va guanyar les Copes d'Europa però les lligues eren per al Borussia. Tres de consecutives entre el 1975 i el 1977, a part d'una UEFA i la final de la màxima competició continental en l'última d'aquestes temporades. Aquests èxits van tornar a convertir Wimmer en un habitual de la selecció, Schön el va tornar a alinear en tota la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1976 i va comptar amb ell per a la fase final de Iugoslàvia. Allà va ser titular en les semifinals, contra els amfitrions, i en la final, davant de Txecoslovàquia. Va ser substituït els dos dies anant darrere en el marcador i l'equip va perdre la final per penals. Va ser el seu últim partit, amb 31 anys, amb el combinat nacional.

Wimmer va jugar dues temporades més a alt nivell. En la final de la Copa d'Europa del 1977 davant del Liverpool, perduda per 3-1 a Roma, es va lesionar al minut 24. L'any següent, va tornar a ser eliminat pels reds, que van remuntar amb un 3-0 un 2-1 de l'anada del Gladbach i l'equip va quedar segon a la Bundesliga, a tres punts del Colònia. Amb 33 anys, va deixar el futbol en un punt alt, fidel a uns colors, els de la seva formació i als del seu país, amb el qual va trobar el seu punt àlgid amb aquella rematada no gaire estètica, però molt efectiva, del 1972 a Heysel.