Anglaterra, 1- Països Baixos, 3 (Euro 88-Primera fase)

43. Marco van Basten (0-1, 1-2 i 1-3)

En la història de l'Eurocopa, en les seves quinze edicions, segurament hi ha tres actuacions individuals molt per damunt de les altres. La millor va ser la de Michel Platini, el 1984, amb nou gols en cinc partits. També va ser esplèndida, en només dos partits, la de Gerd Müller el 1972, quan quatre anotacions seves van guiar Alemanya Federal al seu primer títol. La tercera, probablement, va ser el 1988 i va tenir com a protagonista el neerlandès Marco van Basten.

La seva carrera va ser més curta del compte, per culpa, sobretot, d'una lesió de turmell que en va precipitar la retirada. La seva història es pot llegir en un llibre autobiogràfic aparegut aquest any i que es titula "Basta". És molt il·lustratiu sobre la personalitat de l'atacant i també explica molt bé com va viure la dualitat entre una carrera esportiva d'èxit i els problemes físics que el van conduir a haver de deixar el futbol massa jove.

Nascut a Utrecht, Van Basten va ser una estrella fugaç, però que va brillar molt mentre va durar. Era el davanter perfecte. Amb un físic privilegiat, que li permetia lluitar de cos a cos amb els rivals i fins i tot guanyar-los batalles aèries, semblava que flotés per damunt del terreny de joc i tenia una capacitat anotadora a l'alçada dels millors. A més, podia rematar de qualsevol manera, amb les dues cames i en situacions acrobàtiques, a part de tenir un gran instint per aparèixer sempre en els moments oportuns.

Després de la seva infantesa a l'Utrecht, va ser captat per l'Ajax i va anar creixent en els equips inferiors, a més velocitat de la normal, fins que va debutar a l'Eredivisie als 17 anys. En el seu segon any complet a l'equip, la temporada 1983-84, va esclatar, amb 28 gols en 26 partits a la lliga i el debut a Europa, tot i que el conjunt d'Aad de Moos no va poder guanyar el campionat. Hi va ser tercer.

Van Basten va debutar amb la selecció en la fase de qualificació per a l'Eurocopa del 1984, en què va marcar un gol a Dublín en dos partits disputats. Aquesta va ser la ronda en què els Països Baixos van quedar fora del torneig per culpa del mític 12-1 d'Espanya, posterior subcampiona, a Malta. Qui sap quin paper haurien fet els joves neerlandesos en el torneig. L'equip taronja tampoc no va poder entrar al mundial de Mèxic 86 per culpa d'Hongria, que es va basar en una victòria a Rotterdam per 1-2 per fer fora l'equip de Kees Rijvers del torneig.

A nivell de clubs, Van Basten anava evolucionant. Va acumular tres lligues i tres Copes amb l'Ajax i el seu rendiment va augmentar quan Johan Cruyff se'n va fer l'entrenador. Hi va tenir un enfrontament perquè havia signat un precontracte amb el Milan, però en l'any del seu adeu, la temporada 1986-87, va anotar el gol a Atenes que va donar a l'equip d'Amsterdam la Recopa davant del Lokomotiv de Leipzig. Va ser la seva última rematada amb l'elastica blanca i vermella. A més, els Països Baixos es van classificar amb facilitat per a l'Eurocopa del 1988, amb dos gols en cinc partits del davanter. Tot semblava anar bé, menys per una cosa.

Van Basten, que ja arrossegava problemes al turmell dret mentre era a l'Ajax, va haver d'estar molts mesos aturat en la seva primera temporada al Milan. Seria l'aperitiu del que l'esperava més endavant. Només va poder jugar onze partits de lliga, gairebé tots en el tram final, en el títol de l'Scudetto de la formació d'Arrigo Sacchi. Tot i jugar poc, va arribar a temps perquè el veterà entrenador Rinus Michels el convoqués per al torneig.

Els gols

Aquest va començar malament per als neerlandesos. Van Basten va començar de suplent de Johnny Bosman i va entrar cinc minuts després que el soviètic Rats anotés el gol que costava la primera derrota dels taronja. El segon partit, a Düsseldorf, era contra Anglaterra, que també havia caigut en el debut, davant d'Irlanda. Era un duel a cara o creu en què, a més, els anglesos van avisar primer amb un xut de Lineker al pal a porteria buida. Semblava que s'arribaria al descans sense anotacions, però aleshores va arribar una acció de les estrelles neerlandeses.

Ruud Gullit, el jugador més cobdiciat del moment i company de Van Basten al Milan, es va escapar per l'esquerra d'Stevens i va enviar una centrada a l'àrea cap a l'exatacant de l'Ajax, Aquest va respondre en una acció de virtuosisme. Va aturar la pilota amb l'esquerra, amb la dreta va retallar espectacularment Tony Adams i va batre Shilton creuant l'esfèrica. Era el 0-1 abans del descans. Tornant dels vestidors, Brian Robson va empatar pels anglesos i, a més, Glenn Hoddle havia estavellat una rematada al pal. El partit era obert, però als 27 minuts va tornar a aparèixer Van Basten.

Aquest cop va ser en una pilota penjada a l'àrea amb mil i un rebots. Finalment, la pilota va caure a Wouters, que va xutar en una semierrada que va tenir la virtut d'anar a raure als peus de Gullit. Aquest va aixecar el cap i no es va obcecar. Va mirar a l'esquerra i la va cedir a Van Basten qui, aquest cop amb l'esquerra, va tornar a creuar la rematada a Shilton. I l'exhibició no s'havia acabat.

Aquest cop va ser a pilota aturada. Erwin Koeman va fer el llançament al primer pal on va aparèixer el davanter del PSV Eindhoven Wim Kieft, qui la va pentinar enrere. Van Basten esperava al segon pal, es va avançar al seu marcador i, de volea, va anotar el tercer. Hat-trick decisiu. Els Països Baixos sobrevivien i l'empat en l'altre partit entre la Unió Soviètica i Irlanda deixava els anglesos, un gran equip que venia de jugar els quarts de final, i ser víctimes de Maradona, en l'últim mundial i disputarien les semifinals en el següent, fora de concurs. Després dels problemes de tota la temporada, Marco van Basten resistiria tot el partit i ja no l'apartarien de la titularitat. Era l'aperitiu del que succeiria els següents dies. 

Espanya, 1 (5)- Dinamarca, 1 (4) (Euro 84-Semifinals)

44. Manu Sarabia (5-4 en els penals)

El camí d'Espanya en l'Eurocopa 84 va ser digne d'una pel·lícula de suspens. La qualificació la va afrontar amb la necessitat de renovar l'equip després del fracàs del mundial de casa, del 1982, però va entrar en el torneig final havent de remuntar onze gols en un últim partit històric contra Malta; després, es va classificar per a les semifinals amb una anotació miraculosa de Maceda contra els vigents campions, Alemanya Federal, en l'últim minut. I va entrar a la final havent d'esgotar tots els llançaments de penals de la tanda davant de Dinamarca. L'encarregat de segellar el passaport va ser el davanter de l'Athletic de Bilbao Manolo Sarabia.

Només cal veure que el conjunt basc havia guanyat les dues últimes lligues espanyoles, amb doblet recent el 1984, sumant-hi el triomf a la Copa, per adonar-se que segurament alguns dels seus homes entrarien a la llista de Miguel Muñoz per a l'Eurocopa del 1984. Al final van ser quatre, el porter suplent, Zubizarreta, el lateral Urkiaga, el central Goikoetxea i el davanter Sarabia. L'estil de joc de l'equip de Javier Clemente era dur i intens, però no hi faltaven els jugadors amb tècnica i Sarabia s'apartava força de l'estereotip. Era elegant, amb una gran cama esquerra i un bon xut a porteria, a part d'una bona capacitat associativa.

La família de Sarabia és originària de la província de Jaén. De fet, el seu germà Lázaro, dos anys més gran, hi va néixer i per aquest motiu no va poder formar part de les categories inferiors de l'Athletic de Bilbao, ja que el club només volia jugadors originaris dels territoris d'Euskal Herria. Manuel sí que podia, ja que havia nascut prop de Barakaldo. Va arribar a Lezama procedent del San Pedro de Sestao i el 1976, amb 19 anys, ja va debutar amb el primer equip. Tot i això, el tècnic de l'època, Koldo Agirre, no va comptar gaire amb ell i va ser cedit al Barakaldo, justament.

El mateix tècnic, però, el va recuperar dues temporades més tard i ja es va quedar al primer equip. Juntament amb ell, va anar creixent una lleva de futbolistes que formarien la columna vertebral del posterior Athletic campió. Noms històrics com Iribar, Villar, Irureta o Txetxu Rojo anaven cedint pas als Argote, Dani, De Andrés, Urkiaga, Noriega, Goikoetxea o Liceranzu, entre d'altres. 

Així, la temporada 1982-83, després del mundial, l'equip de San Mamés va sorprendre tothom i, venint del quart lloc de l'any anterior, va assolir el títol de lliga. Va ser el curs en què Sarabia va debutar amb la selecció espanyola, on mai no va tenir un paper de titular, però sí hi intervenia de revulsiu. Només tenia una experiència d'un partit sencer i un minut en un altre quan va anotar l'onzè gol espanyol del 12-1 contra Malta, el de la classificació per a l'Eurocopa. Aquell dia havia estat titular i va entrar a la llista del torneig, encara més després de la gran temporada a Bilbao, amb la lliga i la Copa al sarró.

Sarabia no va tenir protagonisme en el campionat. En la primera fase, només va jugar vint minuts en l'empat contra Portugal, en què va intervenir en l'acció del gol de Santillana, després que Sousa hagués avançat en el marcador els lusitans. També hauria d'interpretar el paper de revulsiu en les semifinals, a Lió contra Dinamarca.

El gol

Els nòrdics s'havien avançat a la primera part, amb un gol de Lerby, però Maceda havia igualat en la represa, en una jugada en què Sarabia havia intervingut. Havia entrat al camp set minuts abans, en el lloc de Julio Alberto, i la seva presència havia dotat de més perill l'atac espanyol, tot i que sense resultat. El partit s'hauria de decidir per penals.

Espanya i Dinamarca ja s'havien enfrontat dos mesos abans en un amistós a València, guanyat per 2-1 pels locals. Però això ja no va comptar en una tanda tensa, en què tothom va anar marcant excepte Laudrup. L'àrbitre anglès Courtney va fer repetir el llançament perquè va determinar que Arconada s'havia mogut, fet que va enfurismar el porter donostiarra, que va reaccionar d'una manera que avui en dia segurament li hauria costat l'expulsió. La tanda va seguir i va ser Elkjaer-Larsen, la figura danesa, qui va llançar el cinquè massa alt. Sarabia tenia l'opció de fer entrar Espanya a la seva primera final en vint anys i no la va desaprofitar, amb un xut sec que va batre Qvist. Tres dies després seria titular en la final del Parc dels Prínceps contra França, però no va poder impedir la victòria local per 2-0.

Sarabia, que aquell mateix any guanyaria la Supercopa d'Espanya perquè no es va arribar a disputar, ja que l'Athletic era campió de lliga i Copa, tenia aleshores 27 anys i només va aparèixer quatre cops més amb la selecció, una en partit de competició, la classificació per al següent mundial, en què va anotar un gol important a Islàndia. Amb l'Athletic, les coses no van anar gaire bé. Va protagonitzar una agra polèmica amb l'entrenador, Javier Clemente, que va propiciar que el club hagués de triar entre un dels dos. Sarabia es va quedar al club i Clemente va ser acomiadat. Va jugar fins al 1988 a Bilbao i després tres temporades al Logronyès, al qual va estar a punt de classificar per Europa, abans de retirar-se, el 1991.

Després de la seva etapa com a futbolista, Sarabia va entrenar el filial de l'Athletic i també va tenir dues aventures més, al Badajoz i al Numància, abans de dedicar-se als mitjans de comunicació. Des de fa moltes temporades treballa a Canal Plus, primer, i ara a Movistar, on sol fer els comentaris dels partits de Segona Divisió. El seu fill Eder ha estat fins ara un reconegut tècnic assistent, entre d'altres equips de Las Palmas, Betis i FC Barcelona, amb Quique Setién, amb qui el seu pare va compartir vestidor a Logronyo. Ara, Eder entrena com a primer tècnic l'Andorra, a Segona B. El seu caràcter vehement recorda poc el del seu pare damunt del camp, un Manu Sarabia que solia tenir el cap fred i resolia amb elegància, com en la tanda de penals de Lió que va merèixer una final d'Eurocopa per a la selecció espanyola, el 1984.

Bèlgica, 1- Alemanya Federal, 2 (Euro 72-Semifinals)

45. Günter Netzer i Gerd Müller (0-1 i 0-2)

Moltes vegades, tant important com la rematada és la creació de la jugada. Grans golejadors han viscut tota la vida de fer el toc necessari per culminar accions de la resta de l'equip. Ja s'ha parlat, i es tornarà a parlar, en aquesta llista dels gols de Gerd Müller en tota la seva trajectòria i en l'Eurocopa del 1972. Però en aquest torneig, l'extraordinari joc de la selecció alemanya es pot personificar en un genial centrecampista, Günter Netzer. L'aliança de tots dos va situar la selecció a la final del torneig.

Es va repassar l'inici de la carrera de Müller i es tornarà a parlar d'ell en un altre gol d'aquest rànquing. Netzer, per la seva banda, va néixer a Mönchengladbach i va jugar al segon equip de la ciutat, el FC Mönchengladbach, fins que als 19 anys va ser captat pel Borussia. A partir d'aquí, es va convertir en una llegenda dels poltres, per als quals va guanyar dues lligues i una Copa. Dotat d'una capacitat tècnica extraordinària i d'una gran personalitat, era capaç de moure ell sol un equip. Però a la selecció alemanya va tenir un mur a davant que no li va permetre assolir més metes: Wolfgang Overath.

El centrecampista del Colònia jugava justament en la seva posició i el seleccionador, Helmut Schön, el preferia a ell per la seva més gran rigorositat tàctica en contrast amb l'exhuberància del borusser. Així, tot i haver guanyat la lliga aquell any amb el Borussia, i haver debutat amb l'equip nacional el 1964, la presència d'Overath va deixar fora Netzer del mundial d'Anglaterra 66 i del de Mèxic, el 1970. 

En la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1972, els va alternar en alguns partits, però semblava que Overath tornaria a ser el titular quan arribessin els rivals durs. Aleshores, però, aquest es va lesionar just abans de l'eliminatòria de quarts de final contra Anglaterra, a final d'abril. Schön va utilitzar Netzer per enfrontar-se a Anglaterra a Wembley i el resultat va ser un dels recitals més importants de l'equip nacional en tota la seva història. Un 1-3, amb gol seu inclòs i un altre de Müller, que va deixar el pas per a la fase final encarrilat i que només es va haver de ratificar amb un 0-0 a Berlín. Netzer tindria la seva oportunitat en una gran cita.

Els gols

I el debut era contra els amfitrions. Bèlgica, organitzadora de l'esdeveniment, va posar el petit estadi d'Anvers com a escenari del partit. Pretenien que fos una ratonera, però es va convertir en l'aparador per a tothom de com es podia fusionar l'enorme talent de Netzer i la inigualable capacitat rematadora de Gerd Müller.

Els alemanys, superiors tècnicament, s'anaven passant la pilota per la frontal de l'àrea al minut 24 de partit quan, de sobte, Netzer va veure la desmarcada del davanter. Va enviar una centrada subtil exactament al lloc on calia, al cap de Müller, que es va avançar al defensa Thissen i a l'embogida sortida del porter Piot per anotar el primer gol. L'equip de Schön ja manava i va deixar la victòria gairebé enllestida als 26 minuts de la represa. 

Netzer, dominador de l'acció, tornava a conduir al centre del camp i, un altre cop, de sobte, va tornar a enviar una passada a l'espai, on ningú no el veia menys Müller. Aquest es va tornar a escapar de l'atrafegat Thissen i es va tornar a avançar a Piot per marcar el 0-2 amb un altre subtil toc. El gol belga, d'Odion Polleunis, al minut 83 només va donar emoció al tram final. Alemanya Federal va arribar a una final en què, conduïda per Netzer i amb dos gols de Müller, es va endur el primer dels seus tres títols europeus en la primera ocasió en què participava en una Eurocopa.

Semblava que, als 27 anys, Netzer podia sortir del torneig amb la titularitat, però no va ser així ni fitxant el 1973 per un dels grans d'Europa com el Reial Madrid. Overath va tornar a ser el favorit de Schön, tant en els amistosos previs al mundial 74, que es disputava a Alemanya Federal, com en la fase final. En els set partits del campionat, Netzer només va jugar 21 minuts del nefast duel contra Alemanya Democràtica a Hamburg. Va sortir als 24 minuts de la segona part, justament per donar descans a Overath, i tretze després els germans pobres van marcar mitjançant Sparwasser. Va ser campió del món, però ell no va estar ni un minut més al camp. Només jugaria dos partits més amb la selecció, de classificació per a l'Eurocopa del 1976, que no va arribar a disputar. Ja tenia 32 anys i la seva millor època ja havia passat.

La connexió Netzer-Müller va ser efímera. Van jugar sempre en equips rivals i, en la selecció, l'entrenador els va fer jugar poc junts. Però veient com s'entenien, qui sap si els grans èxits que Alemanya Federal va obtenir en aquella època, amb un mundial, una Eurocopa i dues semifinals més de la Copa del Món, a part de ser efectius no haurien pogut ser encara més estètics d'haver coincidit més damunt del camp.

Suècia, 2- Alemanya, 3 (Euro 92-Primera fase)

46. Karl-Heinz Riedle (0-2 i 1-3)

Durant els gloriosos anys vuitanta i principi dels noranta de la selecció alemanya de futbol, una de les seves identitats va ser actuar gairebé sempre amb dos davanters. La disposició tàctica podia variar, però a davant hi solia haver dos atacants de similars característiques, ràpids, incisius, lluitadors i golejadors. La parella clàssica va ser la que van formar Rudi Völler i Jürgen Klinsmann, tot i que també hi va haver d'altres elements anteriors com Karl-Heinz Rummenigge o Klaus Allofs. Però quan fallava un dels dos titulars, el combinat germànic va trobar un bon relleu en un altre anotador de similars característiques. Era Karl-Heinz Riedle.

Riedle ja tenia gairebé 27 anys el 1992 i havia estat campió del món dos abans a Itàlia, però l'Eurocopa de Suècia va ser el seu torneig i la culminació a anys de gols i més gols que l'havien dut, precisament, a jugar al país transalpí. Nascut molt a prop de la frontera amb Àustria i Suïssa, al sud de Baviera, Riedle va disputar les seves primeres temporades en categoria superior a la veïna Augsburg, que llavors tenia l'equip a segona categoria, però aviat va debutar a la Bundesliga, tot i que va haver de viatjar força quilòmetres per fer-ho.

El 1986, Alemanya Federal acabava de ser subcampiona del món a Mèxic i el jove Riedle, de 21 anys, fitxava pel Blau-Weiss Berlín, conjunt que no va poder evitar quedar últim però en què ell va marcar catorze gols entre lliga i Copa. Aquell talent no es podia perdre a la categoria inferior i per això va ser contractat pel Werder Bremen i va ser arribar i moldre. Va anotar 18 gols en la competició ajudant l'equip a aconseguir el títol de lliga amb quatre punts sobre el Bayern. A més, va estar a punt d'arribar a la final de la UEFA, en perdre contra el Leverkusen en semifinals. Aquell equip va arribar a quarts de final de la Copa d'Europa la temporada següent i només va ser eliminat pel posterior campió, el Milan, amb un gol de penal de Van Basten. Riedle no va poder disputar el partit decisiu a San Siro ja que havia vist la segona targeta en el 0-0 de l'anada a casa.

Tots aquests èxits l'havien fet debutar amb la selecció absoluta, amb gol contra Finlàndia, en la fase de classificació per al mundial del 1990. Aquella tardor va ser olímpic a Seül, però només va poder disputar-hi 29 minuts ja que va recaure d'una lesió en els quarts de final davant de Zàmbia. Problemes a un engonal van provocar que el seleccionador, Franz Beckenbauer, no el pogués convocar gaire en el camí cap a la Copa del Món, però sí que el va incloure en la llista definitiva del torneig.

A Itàlia 90 va ser suplent en tres partits i titular en la victòria en els quarts de final contra Txecoslovàquia per la sanció a Rudi Völler. Es va proclamar campió del món sense jugar la final, a l'Estadi Olímpic de Roma, i ja s'hi quedaria perquè l'havia fitxat la Lazio. A Itàlia hi va assolir bones xifres, tot i que l'equip estava perdut a mitja classificació. Amb la selecció entrava en els plans del nou tècnic, Berti Vogts. Va anotar dos gols en la fase de classificació i va ajudar a fer entrar l'Alemanya unificada a l'Eurocopa.

En el debut, va aconseguir prendre-li la titularitat a Klinsmann i la va assegurar quan l'altre davanter, Rudi Völler, es va lesionar per a tot el torneig en un duel contra la Comunitat d'Estats Independents, el combinat que comprenia els nous estats de l'antiga URSS. Alemanya només va empatar el partit, i gràcies, amb un gol de falta a l'últim minut de Hässler, va superar Escòcia, amb un gol seu, i va perdre contra els Països Baixos, amb la qual cosa s'havia de creuar amb l'amfitrió, Suècia, en semifinals.

Els gols

A l'estadi Rasunda de Suècia, va ser justament Hässler qui va avançar els alemanys en el marcador a la primera meitat. Els suecs, molt ofensius, s'havien de llançar a l'atac, però van deixar espais a la defensa que Riedle es va encarregar de castigar.

Novament Hässler va robar una pilota a Thern en el centre del camp i va iniciar una combinació amb Matthias Sammer. Aquest va penetrar per l'esquerra amb potència i va atreure l'atenció del central Björklund. Va ser un error, perquè va deixar sol al mig els dos davanters alemanys habituals, Riedle i Klinsmann, contra Eriksson. Sammer va centrar i Riedle, al primer pal, va batre amb facilitat Ravelli. Sis minuts més tard, els escandinaus van reduir la distància amb un penal tranformat per Brolin i l'emoció es va mantenir fins a l'últim minut. Allà va arribar la sentència.

De la defensa de cinc habitual dels alemanys, era el lliure el que tenia permís per avançar, en aquest cas Thomas Helmer. Des d'una situació no habitual en ell, va veure la desmarcada de Riedle enmig dels dos centrals i li va enviar una passada mil·limetrada. El davanter de la Lazio va aconseguir els metres suficients per poder rematar amb comoditat i, tot i tenir poc angle, batre per sota Ravelli. El gol de Kennet Andersson en la jugada posterior només va servir per maquillar el resultats i donar una mica d'emoció als últims segons. Era la gran oportunitat dels alemanys per completar el doblet mundial-Eurocopa, però cinc dies més tard, amb Riedle a l'equip inicial, van caure de manera sorprenent en la final de Göteborg contra Dinamarca.

A nivell internacional, Riedle encara va complir un cicle de dos anys més amb l'equip nacional, fins al mundial del 1994. Llavors no feia falta fase prèvia, ja que el campió hi estava classificat d'ofici. En la cita nord-americana, va ser titular en dos partits, amb un gol contra Corea del Sud, però no va jugar ni contra Bèlgica, en els vuitens, ni contra Bulgària, en l'eliminació de quarts. Amb 28 anys, ja no jugaria més amb l'equip nacional per decisió pròpia, tot i que encara li quedaven bons anys en actiu.

A nivell de clubs, havia aguantat a la Lazio fins l'estiu posterior a l'Eurocopa i va tornar a casa, al Borussia Dortmund, amb el qual va triomfar, amb dues lligues, dues Supercopes i, sobretot, la Lliga de Campions del 1997. Ell va anotar dos gols en aquella final, a Munic, amb triomf contra la Juventus per 3-1. Va ser el seu últim partit de groc i negre i amb gairebé 32 anys va fitxar pel Liverpool, per provar l'aventura de la Premier. No hi va guanyar cap títol i va marcar-hi només onze gols en dos anys i mig, abans de ser traspassat al Fulham, a qui va ajudar a ascendir en la seva segona campanya abans de retirar-se. Va ser l'últim servei d'un jornaler del gol, un Riedle que va estar massa sovint a l'ombra d'algú altre però que va tenir grans moments, com la Champions amb el Dortmund o aquells dos gols de Solna que van valer arribar a una final d'Eurocopa.

Iugoslàvia, 3- Espanya, 4 (Euro 2000-Primera fase)

47. Alfonso (3-4)

Dins de l'apartat de remuntades èpiques, Espanya ostenta el rècord d'haver entrat en un gran torneig recuperant el marge més ampli de gols que cap selecció ha eixugat en un sol partit. Va ser en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984, quan un 12-1 contra Malta el va fer classificar-se per al campionat deixant fora els Països Baixos. Setze anys més tard, sense arribar a aquest nivell, va aconseguir un altre miracle, en anotar dos gols en el descompte contra Iugoslàvia per entrar als quarts de final de l'Eurocopa 2000. El jugador que va ratificar aquesta gesta va ser el davanter Alfonso Pérez Muñoz.

Ja va aparèixer en aquesta llista amb un altre gol important durant l'Eurocopa anterior, la del 1996. En els quatre anys que havien passat s'havia consolidat com a jugador franquícia del Betis. Els andalusos s'havien fet amb els seus drets, després que aquest hi hagués jugat cedit pel seu club de formació, el Reial Madrid. Hi va estar a punt d'aconseguir la Copa del Rei del 1997, en què va perdre la final davant del FC Barcelona. Aquella temporada va ser segon màxim golejador de la lliga, amb 25 gols, només superat pel blaugrana Ronaldo, i totes aquestes xifres el feien ser un asidu de la selecció.

L'equip nacional afrontava amb esperances el mundial del 1998, però va caure eliminat a les primeres de canvi en un campionat que va arrencar de titular però en què va pagar els plats trencats de la derrota, finalment decisiva, contra Nigèria. A l'inici de la següent fase de classificació va caure el tècnic, Javier Clemente, rellevat per un José Antonio Camacho que no el va poder convocar tant a l'inici, per culpa d'una sèrie de lesions, però que sí que hi va comptar quan es va recuperar.

Alfonso, ja bé de salut, va viure un gran trauma en la temporada 1999-2000 en què va patir l'inesperat descens del Betis a la Segona Divisió. Els seus deu gols no van ser suficients en una temporada en què també van baixar dos històrics com el Sevilla i l'Atlètic de Madrid. Tot i això, el seleccionador el va convocar per a un amistós en el mes de març, en què va marcar un gol en la victòria per 2-0 contra Itàlia, i va entrar a la llista de l'Eurocopa d'aquell mateix estiu.

Va ser suplent en el primer partit, una derrota contra Noruega que comprometia molt el futur de l'equip. En el segon, va ser titular, posteriorment rellevat per Urzaiz, en la victòria contra Eslovènia. Els resultats obligaven els espanyols a guanyar el partit que tancava el grup, davant de Iugoslàvia.

Els gols

A la mateixa hora jugaven Noruega i Eslovènia i els espanyols havien de vèncer o superar el resultat dels nòrdics. Però les coses no van començar bé a Bruges, ja que Savo Milosevic va avançar els iugoslaus a la mitja hora. Vuit minuts després va arribar el primer moment d'Alfonso.

Va ser en una acció plena de rebots que va acabar a peus de Raúl. Aquest va intentar passar pel mig de la defensa balcànica i no es va poder endur la bola amb nitidesa, però va quedar solta davant de la porteria de Kralj. Allà era Alfonso, que seguia l'acció i qui, amb la cama esquerra, va empatar el duel. De fet, l'atacant madrileny destacava pel seu gran domini de les dues cames. Però el partit es complicaria molt per als homes de Camacho. A l'inici de la represa, Govedarica anotaria el 2-1. Per sort, Munitis va empatar tot seguit, però Komljenovic va situar el 3-2 al minut 75. El partit va entrar en el descompte amb un marcador que eliminava Espanya. Necessitava guanyar perquè Noruega seguia empatant contra Eslovènia. En el primer minut del descompte, Abelardo va provocar un penal que va transformar Mendieta. Quedava esperança però poc temps, suficient per arribar a l'èxtasi.

Els espanyols van acumular centrals a l'àrea per deixar pilotes mortes i jugaven també a aprofitar l'alçada d'Urzaiz. Aquest va tocar una primera centrada de Sergi, però els refusos iugoslaus van acabar a peus de Guardiola. El centrecampista blaugrana va centrar, novament Urzaiz va deixar cap al mig i Alfonso, amb una volea amb l'esquerra gairebé caient, va enviar l'esfèrica lluny de l'abast de Kralj. Iugoslàvia ja ni va servir del centre del camp. Entre crits dels periodistes radiofònics exclamant, fins i tot, que Déu era espanyol, Camacho i els seus van entrar com a primers de grup a quarts, van obligar els iugoslaus a enfrontar-se als amfitrions Països Baixos, que els van acabar humiliant per 6-1, i van eliminar Noruega, en l'última aparició fins ara dels escandinaus a l'aparador internacional.

De tota manera, l'Eurocopa no duraria gaire més per a Espanya, eliminada al cap d'uns dies per França al mateix estadi en un xoc cruel en què Raúl fallaria un penal a l'últim minut que hauria conduït a la pròrroga. Alfonso va jugar tot el partit sense saber que aquella seria la seva última cita amb la camiseta de l'equip espanyol, que va deixar amb 38 partits i 11 gols.

Perquè amb el Betis a Segona havia de buscar-se equip i no en va trobar cap altre que el FC Barcelona, el gran rival de l'equip del seu cor, el Reial Madrid. Va trobar una formació blaugrana en plena travessa del desert. Hi va ser un any i mig, en què hi va jugar molt poc i en què va ser víctima, novament, de molts problemes físics. El gener del 2002 seria cedit a l'Olympique de Marsella, amb el qual va acabar la temporada amb quatre gols, i a l'estiu va decidir tornar on havia estat més feliç.

El Betis tornava a ser equip de Primera i el va repescar. Les coses no van ser iguals. En aquesta segona etapa, ocupava un paper més secundari, ja amb 30 anys, i tampoc no va tenir molta continuïtat per les lesions. Només va jugar deu partits de lliga i cinc de Copa l'últim any, però es va poder retirar amb un títol en el seu palmarès, la Copa guanyada pels andalusos davant d'Osasuna, malgrat que ell no pogués disputar el partit. Alfonso va haver de deixar el futbol amb 33 anys amb la sensació que la seva carrera apuntava més alt i castigat pels problemes físics, però amb moments àlgids, com la seva primera etapa a Heliòpolis o aquella tarda en què, segons alguns compatriotes seus, va aconseguir nacionalitzar espanyol fins i tot a Déu.

Alemanya, 1- Itàlia, 2 (Euro 2012-Semifinals)

48. Mario Balotelli (0-1 i 0-2)

Hi ha jugadors que neixen amb un do especial per jugar a futbol però que durant tota la seva carrera, per diverses raons, s'entesten a no aprofitar-lo de la millor manera. Són futbolistes polèmics pel seu comportament i això afecta la seva trajectòria. Ara bé, en els comptats moments en què estan centrats en allò que han de fer, són imparables. Aquesta petita finestra de lucidesa la va tenir, l'estiu del 2012, l'atacant italià Mario Balotelli.

Jugador tan genial com poc fiable, és capaç de fer les accions més impensables però també de ser un llast per a l'equip perquè es pensa que el món està contra ell les 24 hores del dia. Balotelli ha notat sempre com els orígens li han pesat. Va néixer com a Mario Barwuah a Palerm i és fill d'una parella d'emigrants ghanesos que van traslladar-se prop de Brescia, al nord del país, quan ell tenia dos anys. Llavors van veure que no el podien mantenir i el van posar en acolliment familiar. Va ser acollit per Francesco i Silvia Balotelli, que vivien en aquella zona. Ella és filla de víctimes de l'Holocaust.

Durant els anys posteriors, vivia els caps de setmana amb els seus pares biològics i, entre setmana, amb els nous fins que aquests finalment se'l van quedar a temps complet i li van donar el seu cognom, però no el van adoptar legalment. Per això, va haver d'esperar fins als 18 anys per ser ciutadà italià i per jugar amb la selecció, un fet que ansiava tremendament.

Va començar a jugar a futbol al Lumezzane, un petit club de la Llombardia i, després de ser descartat en una prova pel FC Barcelona, el va captar l'Inter de Milà. Va debutar a la Serie A amb 17 anys de la mà de Roberto Mancini. Fort, potent i amb una gran rematada amb les dues cames, ho tenia tot per ser un gran del futbol europeu, però el cap li fallava. Sempre enutjat, sempre enfadat i amb poca capacitat de disciplina, la seva trajectòria a l'Inter va acabar amb José Mourinho a la banqueta. L'any del triplet de l'equip, ell va acabar jugant força, però enfrontat amb tothom i va deixar el club a final de temporada, malgrat que el tècnic portuguès també en va sortir.

Abans, Balotelli havia debutat amb la selecció sub-21, amb la qual va arribar a les semifinals de l'europeu del 2009, on va caure contra una Alemanya amb jugadors que es trobaria poc després en l'edat adulta, com Özil, el porter Neuer o el central Hümmels. L'agost del 2010, després del fracàs de l'equip de Marcello Lippi al mundial de Sud-àfrica, va debutar amb l'absoluta. Només hi va jugar dos partits de la fase de classificació per a l'Eurocopa, però el 2012 les coses va semblar que canviaven.

Dos anys abans, havia deixat l'Inter en direcció al Manchester City i, en la seva segona campanya, va fer un gran any, novament al costat del seu gran valedor, Roberto Mancini, i donant l'assistència que va servir al Kun Agüero per anotar el gol del triomf final a la lliga contra el Queen's Park Rangers. Balotelli havia anotat 13 gols en 23 partits, després d'haver tingut alguns problemes amb les lesions, i va ser inclòs per Cesare Prandelli en la llista per a l'Eurocopa del 2012, el seu primer gran campionat internacional.

Va ser titular des de l'inici i, fins i tot, a la primera fase, va marcar quan no ho va ser, en el tercer partit, davant d'Irlanda. En els quarts de final, va anotar un gol en la tanda de penals que va servir per derrotar Anglaterra. Però el seu gran moment arribaria just després.

Els gols

Alemanya es tornava a creuar en unes semifinals europees tres anys després del partit sub-21 de Helsinborg en un capítol més de l'enfrontament històric entre els dos països que, majoritàriament, ha acostumat a caure de la banda transalpina. Alemanya, com era habitual, va dur el control del joc, però en poc més de mitja hora ja havia rebut dos cops duríssims d'un desfermat Balotelli.

Al minut 20, un altre jugador genial i amb poca disciplina, Antonio Cassano, va dur a terme una acció fantasia per la banda esquerra superant Hümmels. Va enviar una centrada perfecta i, a la frontal de l'àrea petita, Balotelli va guanyar la partida al central Badstuber i va batre Neuer. Dotze minuts més tard, va arribar la segona picada.

En aquesta ocasió va ser en un contraatac. Montolivo el va veure tot sol i li va enviar una pilota llarga agafant mal situat Philipp Lahm, que feia la cobertura. Balotelli va rebre l'esfèrica, va encarar la porteria i, afavorit per un petit bot, va deixar anar un xut salvatge que va entrar per l'escaire de Neuer. Després, va celebrar el gol traient-se la samarreta i mostrant tots els músculs del tors en tensió. Era la seva reivindicació particular després d'anys sentint-se incomprès i víctima de racisme, sobretot en la infantesa. Itàlia va mantenir el resultat, només va rebre un estèril gol de penal d'Özil, i va arribar a la final. Aquesta va ser un desencís per a Balotelli, ja que Espanya va passar per sobre del seu equip i la va acabar perdent per 4-0.

Es pot dir que aquest, amb poc més de 21 anys, va ser el punt culminant de la seva carrera, perquè a partir de llavors no va guanyar cap altre títol. Tot i que Prandelli hi confiava, i se'l va endur primer a la Copa Confederacions del 2013 i, després, al mundial de Brasil del 2014, on va marcar un gol contra Anglaterra abans que els italians fossin eliminats en la primera fase, ell ja havia entrat en una espiral perillosa. Polèmiques a fora del camp, amb festes, baralles i una vida impròpia d'un esportista d'elit, havien significat la seva sortida del City el 2013 i el fitxatge pel Milan, en una operació polèmica pel seu passat interista.

A l'altre equip de San Siro s'hi va estar una temporada i mitja i, tot i bons moments i 14 gols, l'equip ja havia entrat en una decadència que el va arrossegar. En va sortir després del mundial del 2014 i va fitxar pel Liverpool per substituir Luis Suárez, però en la seva única temporada a Anfield va ser més polèmic a fora del camp que a dins, amb contínues i polèmiques aparicions en xarxes socials. Els reds el van tornar a cedir al Milan, on només va marcar 3 gols en 23 partits. De la selecció, ni parlar-ne.

Només va tornar a l'equip nacional quan Mancini hi va ser-hi de nou. Li va donar dues oportunitats més en dos amistosos i un partit de la Lliga de Nacions, de fa dos anys. Estava encadenant bones temporades al Niça francès, una de les quals amb 18 gols en un campionat menys exigent, i per això va rebre una altra oportunitat. Però en va sortir per anar a una plaça complicada com Marsella, primer, i el Brescia, després, amb descens inclòs. Als 30 anys, ara juga al Monza, el nou projecte de Berlusconi i Galiani, amb el qual pretén tornar a la Serie A. Per edat, no hauria d'estar acabat, però sembla complicat tornar a veure aquell pletòric Balotelli dels dos gols a Alemanya a Varsòvia, quan va impressionar tothom, i no només pels seus músculs.

URSS, 2- Iugoslàvia, 1 (Euro 60-Final)

49. Slava Metreveli (1-1)

La geopolítica europea del segle XX va ser tan complicada i convulsa que va provocar trasllats de població que ho van afectar tot, fins i tot el futbol. El 1918 va esclatar l'anomenat conflicte de Sotxi, entre els georgians i els bolxevics d'Abjàsia del Nord, que volien fer-se seu un territori que fins aleshores no els havia pertanyut. Després de tres anys de disputes, es van fixar les fronteres de l'actual estat de Geòrgia a partir del riu Psou, que desemboca al sud de la ciutat de Sotxi. Va succeir, però, que molts georgians van quedar a la banda nord. Aquest va ser el cas dels pares d'un dels herois del primer i únic títol absolut de la Unió Soviètica, l'Eurocopa del 1960. Era Slava Metreveli.

Perquè ell va néixer precisament a Sotxi, actualment a la Federació Russa i fora de les fronteres de la república soviètica de Geòrgia, el 1936. Allà va créixer jugant a futbol i aviat va destacar per la seva capacitat tècnica i el domini de la pilota. Va començar a formar part de les seleccions de la regió de Krasnodar, de la qual es va proclamar campió i, després de ser fitxat pel Torpede Victòria de Nijní Novgòrod, ja molt a prop de Moscou, va ser fitxat per un altre Torpede, el de la capital soviètica, on va quedar sota les ordres del posterior seleccionador Konstantin Beskov.

Metreveli tenia tendència a jugar d'extrem dret, però també a anar cap al mig i a combinar amb els companys. No era tan ràpid com tècnic. Dos anys després de desembarcar a Moscou va convertir-se en internacional en un escenari immillorable, Wembley, tot i que l'equip soviètic, en renovació després d'haver debutat mesos enrere en un mundial, a Suècia 58, hi va perdre per 5-0. Va participar en la victòria contra Hongria en la primera ronda de l'Eurocopa, amb un gol seu. La URSS no va haver de disputar els quarts de final per la renúncia d'Espanya a jugar contra un adversari comunista i, per tant, es va classificar directament per a la primera fase final de la història, a França.

El 1960 va ser un gran any per a ell. El Torpede acabaria sent campió de la lliga i la Copa de la URSS i ell va entrar en la convocatòria del seleccionador, Gavriil Katxàlin, per a l'Eurocopa. Va jugar el primer partit, en què els soviètics no van tenir gaires problemes per derrotar Txecoslovàquia per 3-0. L'esperava la final, en un calorós 10 de juliol, al Parc dels Prínceps.

El gol

Aquesta no va començar gairebé, perquè Iugoslàvia, el rival, es va avançar abans del descans amb una rematada de cap de Milan Galic. A la mitja part, els soviètics sabien que els calia un gol per, almenys, forçar la pròrroga, i aquest va arribar molt aviat.

El davanter del Lokomotiv Babukin va avançar sense que ningú no el marqués i va disparar des de fora de l'àrea amb la cama esquerra. La pilota semblava fàcil per al porter Vidinic, però li va fer un bot just abans d'arribar a ell i no la va poder atrapar. El rebot va caure cap a un costat, des d'on va arribar amb rapidesa Metreveli, qui la va allotjar al fons de la porteria. Quatre minuts de la represa i tot tornava a començar. La final no es va resoldre fins al temps suplementari quan, sis minuts abans del final, Ponedelnik va donar el títol a la URSS, l'únic de la seva història entre europeus i mundials.

Després de l'èxit, la carrera de Metreveli, que només tenia 24 anys, es va propulsar encara més. Va participar en els quatre partits de classificació, amb dos gols, de la URSS per al seu primer mundial, el de Xile, el 1962. Aquell campionat va ser molt dur i ell va rebre molta llenya. El porter suplent d'aquell torneig, Vladímir Malasxenko, també del Lokomotiv, recorda l'acció del primer partit del torneig, la revenja contra els iugoslaus, quan va anar a rematar de cap una pilota dividida i va rebre un cop que li va obrir la cella. Va acabar el partit, perquè llavors no hi havia canvis, però no va poder jugar més en tot el campionat. De tota manera, Malasxenko explica que el bon caràcter de Metreveli el feia encaixar els cops amb estoïcitat i sense queixar-se mai. La URSS va notar la seva baixa en l'eliminació en els quarts de final, en una altra guerra, contra els amfitrions xilens.

El 1963, Metreveli va fer cas a les seves arrels i va fitxar pel Dinamo Tbilissi, el conjunt emblemàtic de Geòrgia, la terra dels seus pares. Potser per aquest canvi no va ser cridat per la selecció que va ser subcampiona d'Europa a Madrid, tot i la presència de Beskov com a seleccionador i que el Dinamo va guanyar la lliga de la URSS. Però després del torneig hi va tornar i va ajudar amb tres gols en sis partits a la classificació per al mundial d'Anglaterra, del 1966. Allà, la URSS va arribar a semifinals, el seu millor resultat, però el tècnic, Nikolai Morozov, el va usar poc. Només en dos partits, entre ells la derrota contra Portugal en el partit de consolació, en què va marcar.

Metreveli va tornar a estar tres anys més sense anar amb l'equip nacional, amb el qual va jugar només tres partits més, entre el 1969 i el 1970, abans de deixar-lo definitivament. L'any següent, penjaria les botes de manera definitiva amb 35 anys. Va iniciar una curta carrera d'entrenador en el Dinamo i el Dila, també georgià, abans d'abandonar el futbol. Fins i tot va regentar un restaurant. Quan ja no era jugador va ser quan se li van reconèixer tots els mèrits des de les dues bandes. A Sotxi, la seva ciutat natal, van posar el seu nom a un estadi i una entitat que reuneix els georgians que hi viuen van recaptar fons per erigir-li un monument. A Geòrgia, el consideren una llegenda pròpia i té l'Orde d'Honor del país. Després d'una llarga malaltia cerebral, va morir el 1998, amb només 61 anys, sense conèixer ningú. Metreveli, el futbolista que va empatar la final de l'Eurocopa del 1960, se'n va anar deixant un llegat no només esportiu, sinó també de vida, de com una sola persona pot unir els sentiments de dues realitats en principi enfrontades.

Alemanya, 1 (6)- Anglaterra, 1 (5) (Euro 96-Semifinals)

50. Stefan Kuntz (1-1)

Quan es passa dels trenta anys, la majoria de jugadors perceben que el final de la seva carrera i que el que els pot passar en el futur és complicat que superi el que ja han viscut en el passat. Però en alguns casos no és així. Debutar com a internacional als 31 anys i tres després convertir-te en campió d'Europa sent titular no és a l'abast de tothom, sinó de jugadors que creuen en les seves possibilitats fins al final. Aquest era una mica l'estil de joc de l'alemany Stefan Kuntz.

De fet, Kuntz és saarlandès, de la regió que ha passat de mans alemanyes a franceses durant diversos conflictes bèl·lics i que, fins i tot, ha arribat a competir com a estat independent. Nascut a Neunkirchen, va ser un davanter lluitador, llest i molt molest per a les defenses, ja que tenia la intuició d'estar sempre en el lloc correcte per arribar al gol. A més, treballava molt per als seus equips. 

Després de debutar a la segona categoria amb el Borussia de la seva ciutat natal, va ser fitxat pel Bochum amb 21 anys, el 1983, i en el mateix equip es retiraria setze temporades més tard. La seva carrera va transcórrer gairebé íntegrament a Alemanya, però la gran densitat de davanters del país en una època gloriosa, amb elements com Rudi Völler, Jürgen Klinsmann o Karl-Heinz Riedle, li tancava sempre les portes de l'equip nacional.

El 1986, un cop va haver cobert tres campanyes al Bochum, amb 22 gols en l'última i sent màxim golejador del campionat previ al mundial de Mèxic, per al qual no va ser convocat, va fitxar pel Bayer Uerdingen. Va ser-hi tres temporades, amb 13 gols en les dues últimes, i el 1989, ja amb 26 anys, va iniciar el millor període de la seva trajectòria amb el que seria l'equip on rendiria més, el Kaiserslautern.

A Betzenberg va guanyar consecutivament la Copa del 1990 i la lliga del 1991, en un equip rocós entrenat per Kalrheinz Feldkamp que va poder canviar la història del FC Barcelona el novembre d'aquell any. Tenia els blaugrana eliminats per entrar a la primera fase de grups de la Copa d'Europa però, des del camp, va veure el gol de Bakero que els eliminava de la competició. El Barça guanyaria el seu primer ceptre continental mesos després, un torneig tan recordat per aquella anotació al Fritz Walter Stadion com pel gol posterior de Koeman a la final.

Kuntz va seguir a Kaiserslautern i el 1993 li va arribar una oportunitat que ja pocs esperaven. Alemanya havia perdut la final de l'última Eurocopa, contra Dinamarca, i el seleccionador, Berti Vogts, va fer proves en una gira hivernal pels Estats Units. Va fer debutar Kuntz contra els Estats Units a Califòrnia, en un partit que els alemanys van guanyar per 0-3 i en què ell va formar al costat de Klinsmann i va anotar un gol. Li va agradar el que va veure, i el va seguir cridant.

L'any següent va anar al mundial, però només va actuar quatre minuts en la victòria contra Bèlgica de vuitens de final. L'equip va ser eliminat per Bulgària en el següent enfrontament en l'últim partit del veterà Rudi Völler i calia trobar un acompanyant per a Klinsmann, ja que Riedle també va deixar l'equip després del campionat. Kuntz va jugar cinc partits de la fase de classificació i un total de 12 en dos anys, comptant els amistosos, i va guanyar el càsting per ser titular en l'Eurocopa, tot i que només havia aconseguit dos gols en aquestes cites. La seva feina bruta, però, era molt valorada.

A Anglaterra, va ser titular des de l'inici. Només va descansar en el partit contra Itàlia en què els alemanys ja estaven classificats i com a primers de grup. En els quatre primers enfrontaments, però, comptant els quarts contra Croàcia, no va poder marcar. Arribaven les semifinals, a Wembley i davant d'Anglaterra, l'amfitrió. A ell li faltaven tres mesos per fer 34 anys.

El gol

Les coses no van poder començar pitjor, amb un gol d'Alan Shearer per als locals al minut 3 en una acció a pilota parada. Però en uns primers minuts molt moguts, Alemanya va refer la igualtat de seguida.

Steffen Freund va robar una pilota mal controlada per David Platt i es va iniciar l'atac alemany. Reuter v semblar sense idees però va trobar la pujada a l'atac d'un dels tres centrals de la disposició germànica, Thomas Helmer. Aquest la va cedir a Möller, qui es va girar i l'hi va tornar. Aleshores, Helmer va jugar de memòria. En una situació no habitual en ell, va centrar ras cap al mig sense mirar ni qui hi havia. La pilota es va passejar per la zona de perill i Kunt, llest com sempre, va anar més de pressa que un despistat Stuart Pearce i va afusellar Seaman. Va ser el seu únic gol en un gran torneig, però va valer el seu pes en or.

El partit va ser molt ensopit, amb molta por per totes dues bandes, i va caldre arribar a la tanda de penals. Allà, Kuntz va tenir molta pressió, ja que li va tocar el cinquè i, si el fallava, Anglaterra arribava a la final. Però va batre Seaman de nou i va posar tota la pressió damunt de l'actual seleccionador anglès, Gareth Southgate, que va errar. L'anotació posterior d'Andreas Möller classificava Alemanya per a una final que guanyaria quatre dies després davant de la República Txeca, amb Kuntz de titular. Era campió d'Europa quan, en arribar als trenta anys, ningú ja no apostava per ell.

Stefan Kuntz ja només va jugar dos partits més amb la selecció, de classificació per a un mundial al qual no va arribar. A nivell de clubs, el 1995 havia deixat el Kaiserslautern i va iniciar una única aventura d'un any a l'estranger, al Besiktas turc. Però no li va acabar de fer el pes, tot i que l'entrenava el seu compatriota Christoph Daum, i va tornar a Alemanya, on va jugar dos anys a l'Arminia Bielefeld i l'últim al Bochum, on es va retirar un any abans que la selecció defensés el títol que ell havia guanyat a Wembley.

Kuntz va iniciar una tasca d'entrenador d'equips de la seva zona, com el Borussia Neunkirchen, on havia començat a jugar a futbol, el Karlsruhe, el Waldorf Mannheim i l'Ahlen abans de ser contactat per la federació. Va posar-se a entrenar la selecció sub-21 que el 2017 va proclamar-se campiona d'Europa amb un gol de Weiser contra Espanya a Cracòvia. Kuntz podrà explicar als més joves que cal estar sempre atent i no rendir-se, ni quan sembli que està tot perdut, ja que no se sap mai quan t'arribarà la gran oportunitat, per molt tard que sembli.

França, 1- Dinamarca, 2 (Euro 92-Primera fase)
Països Baixos, 2 (4)- Dinamarca, 2 (5) (Euro 92-Semifinals)

51. Henrik Larsen (0-1, 0-1 i 1-2)

Que el triomf final de Dinamarca en l'Eurocopa del 1992 va ser gairebé un miracle ho demostren una sèrie de dades que difícilment es tornaran a repetir. La que ja sap gairebé tothom és que els danesos van jugar el campionat tot i haver quedat eliminats en la fase prèvia perquè Iugoslàvia va ser desqualificada pel paper del seu govern a les guerres dels Balcans que tenien lloc en aquell moment. Una altra és que el seu màxim golejador, i el del torneig, deu haver estat l'únic danès amb una certa repercussió internacional que ha fet més carrera en els clubs de casa que no pas a l'estranger. Van ser els grans dies del centrecampista Henrik Larsen.

Store Larsen (gran Larsen), com era conegut pel seu físic massís, era un element d'anada i tornada, de gran desplegament i de bona arribada a l'àrea, tot i que una nova dada demostra com d'extraordinari va ser aquell campionat. Va acabar la seva carrera amb 39 partits internacionals i només cinc gols. Més de la meitat, tres, els va fer en aquella Eurocopa màgica. 

Els millors anys de la carrera de Larsen no van ser ni a Alemanya, ni a Itàlia, ni a Anglaterra, on va jugar. Van ser a la seva ciutat, a Konengs Lyngby, un suburbi del nord de Copenhaguen. Al Lyngby, tradicional, però modest conjunt de la primera divisió danesa, havia estat dos cops campió de Copa en la dècada dels vuitenta i principi de la dels noranta però no es pot dir que hagués tingut una trajectòria espectacular. Amb 26 anys, n'havia jugat sis en aquesta formació i havia provat una aventura al Pisa italià, amb el qual va jugar molts partits però amb qui no va poder evitar el descens. I potser allò el va acostar més a l'Eurocopa.

Perquè els transalpins el van tornar cedit al seu conjunt d'orígen ja que només podien comptar amb dos estrangers a la segona categoria i van preferir els altres dos que tenien, dos argentins: José Chamot i un tal Diego Pablo Simeone. Amb el Lyngby va dur a terme un gran any que va finalitzar amb la segona, i fins ara última, lliga de la història de l'entitat. Acabat el campionat, el 8 de juny, Larsen i els seus companys s'havien de preparar per marxar de vacances, però no va ser així. Iugoslàvia estava eliminada i el seleccionador, Richard Möller-Nielsen, havia hagut de fer una convocatòria d'urgència per al torneig. Ell havia actuat en alguns partits de la fase de classificació, els últims, curiosament tots amb victòria. Dinamarca havia quedat eliminada per un sol punt, segurament per culpa de la prematura derrota a casa contra els iugoslaus, però havia acabat en forma i només sis dies després de guanyar la lliga, Larsen viatjava pocs quilòmetres cap a l'est, a la veïna Suècia, per afrontar l'Eurocopa.

Els gols

Aquesta va començar amb un empat a zero contra Anglaterra, amb Larsen tots els minuts a la banqueta, seguit d'una derrota davant de Suècia. Ell va sortir els 26 minuts finals, i a Möller-Nielsen li devia agradar el que va veure-li perquè li va donar la titularitat en el tercer xoc, davant de França. Els danesos estaven obligats a vèncer i es van avançar en el marcador a Malmö, a vint minuts de Copenhaguen, on ja havien disputat el primer partit.

Poulsen va abaixar una pilota i Larsen, en la seva faceta d'arribador, va empalar una volea tremenda amb l'esquerra que va superar Bruno Martini. França empataria amb un gol de Papin, però l'anotació final de Lars Elstrup va donar a Dinamarca un sorprenent accés a les semifinals. Allà es trobaria el vigent campió, els Països Baixos. Larsen tornaria a jugar des de l'inici i va deixar la seva empremta des dels cinc minuts.

Koeman va refusar una pilota llarga de Christofte però Frank de Boer va voler treure-la jugada i el que va aconseguir va ser regalar-la a Brian Laudrup. Aquest va aprofundir encarant novament Koeman i va enviar una centrada al segon pal que va superar un Van Breukelen massa avançat. Al segon pal, Larsen va ocupar el lloc just i va rematar l'1-0. Els neerlandesos empatarien tot seguit, mitjançant Bergkamp, un altre dels golejadors del campionat, juntament amb Larsen, Brolin i Riedle. Però era el dia de Dinamarca, que es va tornar a avançar als 32 minuts.

Va ser Larsen mateix, qui va iniciar l'acció cedint a Poulsen. Aquest va centrar passat amb l'esquerra perquè Vilfort la deixés amb el cap al centre i el petit dels Laudrup rematés. Koeman va rebutjar cap al mig de manera segurament innecessària, ja que Van Breukelen hauria aturat la pilota amb facilitat. i la va deixar a la frontal de l'àrea perquè Henrik Larsen, que havia seguit tota l'acció, empalmés un xut ras que va entrar a la porteria neerlandesa. Els Països Baixos van igualar miraculosament abans de la pròrroga, amb un gol de Rijkaard, però van caure en la tanda de penals per culpa d'una errada de Van Basten. No cal dir que Henrik Larsen hi va marcar el seu, el primer de la tanda. Tot seria l'aperitiu del triomf de l'equip danès en el torneig, només quatre dies més tard, en derrotar per 2-0 Alemanya en la final.

Es pot pensar que aquesta gran Eurocopa va catapultar la carrera de Henrik Larsen, però els seus drets continuaven pertanyent al Pisa, que era a Segona. El van cedir a l'Aston Villa, però no fa agradar a l'entrenador, el prestigiós Ron Atkinson i els italians, tot i que ja havien venut Simeone al Sevilla, tampoc no li van fer espai. Per això se'n va anar al Waldorf Mannheim, de la segona divisió alemanya, una categoria molt per sota del que havia demostrat a l'Eurocopa feia només un any i escaig. Davant de totes aquestes desventures, va decidir que com a casa, enlloc, i va tornar al Lyngby.

Tot i que just després del títol europeu va comptar molt per a Möller-Nielsen, malgrat la seva situació al Pisa, l'eliminació en la fase prèvia del mundial dels Estats Units a mans d'Espanya va provocar canvis al l'equip nacional, al qual va tornar de manera esporàdica. Però amb la tornada a casa, va semblar que s'obria un camí. Va disputar un sol partit de la classificació per a l'Eurocopa del 1996 i, de manera sorprenent, Möller-Nielsen el va tornar a convocar. Va ser-hi titular en els dos primers partits, però la derrota per 3-0 contra Croàcia en el segon li va valer l'eliminació, tot i que llavors es va poder acomiadar de la camiseta vermella, ja amb 30 anys, amb un bon triomf contra Turquia.  Després del campionat va fitxar pel Copenhaguen, on encara va guanyar una Copa en les tres temporades en què hi va jugar abans de retirar-se, el 1999.

Després, Henrik Larsen va dur a terme una interessant tasca d'entrenador a Dinamarca, tant principal, com ajudant dels seus excompanys campions d'Europa Flemming Poulsen i John Jensen. Fins i tot va dirigir la selecció de les illes Fèroe durant tres anys, amb cinc victòries en 29 partits, un bon registre tenint en compte la selecció de què parlem. Larsen va ser un rara avis en un futbol, el danès, que exporta qualitat a l'estranger en quantitats industrials. Va tenir els seus dies de glòria i els va aprofitar per passar a la història.

Txecoslovàquia, 2 (5)- Alemanya Federal, 2 (3) (Euro 76-Final)

52. Karol Dobias (2-0)

Històricament, la posició de lateral dret havia estat de les més menyspreades d'un equip de futbol. Aleshores, els laterals eren simples marcadors, alguns destralers, que es conformaven evitant que les estrelles del rival brillessin. Amb els anys, la figura de lateral va anar creixent i alguns dels ocupants d'aquesta demarcació duien a terme tasques superiors a les que se'ls suposaven. En aquesta llista hem vist exemples com el belga Gerets i aquí en trobem un altre, el de l'eslovac Karol Dobias.

Perquè ell era un més de la llarga llista d'eslovacs que formaven la selecció txecoslovaca campiona del 1976. I un dels que tenia més pes en l'equip. Amb 28 anys, es tractava d'un dels supervivents de la selecció que havia pres part en l'últim gran torneig fins aleshores, el mundial de Mèxic 70. Ell es va haver d'enfrontar a la Brasil de Pelé o a l'Anglaterra de Bobby Charlton a Guadalajara, i havia fet tota la travessa del desert fins arribar a l'Eurocopa del 1976.

Dobias era nascut a Handlova, força a l'est de Bratislava, ciutat a la qual es va aproximar quan va deixar el Baník de la seva localitat natal per fitxar per l'Spartak Trnava. Això era a final de la dècada dels seixanta, quan els conjunts eslovacs van començar a fer-se coneguts a Europa. L'Slovan va guanyar la Recopa al FC Barcelona el 1969, el mateix any en què l'Spartak va posar molt en perill l'accés de l'Ajax a la final de la Copa d'Europa. Els neerlandesos havien vençut per 3-0 a casa i van caure per 2-0 a fora. Llavors, perdrien la final contra el Milan. En aquell torneig, un jove Dobias, amb 21 anys, havia marcat tres gols als finlandesos del Reipas Lahti, la qual cosa demostrava que, a part de seguir els davanters, tenia inquietuds ofensives.

En el mundial del 70, Dobias va jugar els tres partits, amb eliminació a primera fase i es va convertir en un fix de la selecció, amb la qual acabaria disputant 67 partits, amb 6 gols. A part de defensa, es podia incorporar amb facilitat al centre del camp gràcies a la seva tècnica, motiu pel qual era molt útil per als entrenadors. Amb l'Spartak va guanyar tres lligues més a mitja dècada dels 70 i va arribar als quarts de final de la Copa d'Europa del 1974, en què l'Ujpest Doszá hongarès va eliminar l'equip per penals.

Amb la selecció, Romania els va eliminar en la fase de grups de l'Eurocopa 72 i Escòcia va fer el mateix de cara al mundial d'Alemanya, el 1974. Ja era un veterà, tot i tenir només 28 anys, quan l'equip va eliminar la URSS i va entrar en l'Eurocopa de Iugoslàvia, en què els txecoslovacs eren els tapats absoluts, al costat dels alemanys, campions mundials, els neerlandesos, subcampions, i els locals balcànics.

En el primer partit, a Zagreb, però, va saltar la sorpresa i els Països Baixos de Cruyff van caure després d'una polèmica pròrroga, en un duel jugat sota la pluja. Txecoslovàquia va vèncer per 3-1 i es va classificar per la final contra els alemanys. Evidentment, Dobias seria titular, com ho havia estat en la ronda prèvia.

El gol

El partit va començar molt bé per a la presumpta víctima, amb un gol de l'habitual suplent Svehlík als 8 minuts. Disset més tard, l'equip doblaria l'avantatge amb una acció no gaire esperada. 

Masný va llançar una falta per l'esquerra de l'atac txecoslovac. Beckenbauer va refusar amb força, però directament als peus de Dobias, que esperava un possible refús. Aquest, amb rapidesa, va parar la pilota amb la dreta i va xutar amb l'esquerra, que no era la més útil de les dues. L'esfèrica va travessar l'oposició de Dietz, que s'havia posat al mig, i aquest fet va poder despistar el porter Maier, que no va fer la millor estirada de la seva carrera. 25 minuts i 2-0, davant de la sorpresa de tots. Alemanya Federal va poder empatar amb gols de Dieter Müller i de Hölzenbein, aquest a l'últim minut, però va acabar cedint en els penals amb l'errada de Hönness i el mític gol de Panenka.

Dobias va jugar un any més a l'Spartak abans de fitxar pel Bohemians de Praga, precisament l'equip de Panenka, on va jugar tres temporades. Va ser convocat per a l'Eurocopa posterior, la d'Itàlia, després que Txecoslovàquia hagués quedat eliminada novament per Escòcia en el seu viatge cap a Argentina 78. En el torneig transalpí, però, no va actuar-hi cap minut. Ja tenia 33 anys i aquell estiu aprofitaria per iniciar una aventura tardana a l'estranger, al Lokeren i al Gant belgues, en els quals es va retirar el 1984. Després, va iniciar una llarga trajectòria d'entrenador per equips de les actuals Txèquia i Eslovàquia que va tenir com a moment àlgid el títol de lliga amb l'Sparta de Praga, el 1994, quan les dues parts de l'antiga Txecoslovàquia ja s'havien separat. Dobias tenia l'aspecte d'un jugador d'una altra època, però es va saber adaptar a la seva des d'una posició en la qual no estava cridat a brillar.

Portugal, 0- República Txeca, 1 (Euro 96- Quarts de final)

53. Karel Poborský (0-1)

Ja ha quedat clar que una gran actuació en un torneig important pot catapultar un jugador que fins aleshores potser no era tan conegut a l'estrellat. Abans encara succeïa més d'ara, ja que no arribava tanta informació de segons quines lligues. Va succeir el 1996 amb una gran quantitat de jugadors de la República Txeca, que va acabar com a subcampiona del torneig. Un dels que després gaudiria d'una carrera més reconeguda va ser el gairebé incontrolable, a dins del camp, Karel Poborský.

Quan va afrontar l'Eurocopa, ja tenia 24 anys i aquella mateixa temporada havia arribat amb el seu equip, l'Slavia de Praga, a les semifinals de la Copa de la UEFA, en què havia quedat eliminat pel Girondins de Bordeus d'un tal Zidane, però el nom de Poborský sonava només per a alguns entesos. A Anglaterra, però, aquell ràpid extrem, que llavors va anar evolucionant cap a posicions més centrades, va entusiasmar per la seva verticalitat i la manca de por a l'hora d'encarar les defenses rivals. 

Poborský va néixer a Jindrichuv Hradec, força a prop de la frontera austríaca, i es va formar al Ceske Bodejovice, un club del sud del país, prop de la seva població d'origen. Va debutar a la màxima divisió amb 19 anys i, després d'un pas pel Viktoria Zizkov, club proper a Praga amb el qual va disputar una eliminatòria de Recopa davant del Chelsea, va fitxar per l'Slavia just l'any abans de l'Eurocopa, 

Havia arribat a jugar amb la selecció txecoslovaca sub-21 abans de la divisió del país, el 1993, i es va estrenar l'any següent amb l'absoluta txeca en un amistós guanyat a Turquia per 1-4 i com a titular. La formació de Dusan Uhrin s'anava omplint de talent de mica en mica i va assolir el bitllet per a l'Eurocopa després de superar un grup duríssim, amb un punt d'avantatge respecte dels Països Baixos i de Noruega. Els neerlandesos van obtenir el bitllet per diferència de gols. Poborský ja havia estat 14 cops internacional abans de l'Eurocopa, però sense haver anotat cap gol.

Amb l'Slavia va ser arribar i moldre. Onze anotacions i títol de lliga en el seu únic any amb l'equip blanc-i-vermell i aquella UEFA en què un gol seu va servir per eliminar el Lens en els vuitens de final i un altre no va poder ser remuntat per la Roma en els quarts. El Girondins va fer-los fora amb dos escarransits 1-0. Amb aquestes grans actuacions, Poborský afrontava l'Eurocopa, el seu primer gran torneig.

L'equip va debutar amb una derrota comprensible contra Alemanya per 2-0 el primer dia, en què va ser rellevat al descans. Després, victòria històrica contra Itàlia i classificació agònica, amb un gol de Smicer, en empatar a tres contra Rússia. Ell va disputar tots els minuts d'aquests partits, que van servir per accedir a quarts. L'eliminatòria seria a Birmingham, contra els molt favorits portuguesos.

El gol

El conjunt lusità arribava després d'una primera fase gairebé perfecta i exhibint un bon joc en el seu primer gran torneig en deu anys. Portugal va dur el pes del partit sempre, amb els txecs esperant a que arribés una contra. I aquesta es va presentar de la manera menys esperada, amb una resolució brillant.

Poborský va deixar la banda i va rebre entre línies. Va tenir una mica de sort, ja que la pilota va ser tocada per Paulo Sousa, va rebotar en Océano i li va quedar perfecta. A partir d'aquí, però, tot es va deure al seu talent. Va entrar a l'àrea i, quan qualsevol s'hauria ofuscat disparant fort, va veure com se li creuava el central Hélder i que l'única alternativa era l'aèria. Va posar el peu sota l'esfèrica i va enviar una vaselina descomunal que es va elevar molt, per damunt del defensor i del porter Vítor Baía, abans de veure com la pilota entrava a la porteria. Només era el minut 8 de la segona part i Portugal tenia molt temps per reaccionar, però la defensa txeca es va encarregar de contrarrestar totes les seves ofensives.

En el seu primer gran torneig, els txecs van superar també França en les semifinals per penals, en la particular revenja de Poborský respecte de Zidane. Ell va anotar el seu tir de la tanda i va fer bona la tradició que diu que mai cap txec, ni cap eslovac, no han fallat cap penal en la resolució d'un gran campionat. En la final, va provocar el penal que va transformar Berger i que a donar avantatge a la selecció contra Alemanya, però els dos gols de Bierhoff li van arrabassar l'oportunitat de ser campió d'Europa. El segon, ja el va enganxar a la banqueta, rellevat per Smicer.

La gran Eurocopa va permetre que Poborský rebés moltes ofertes i va acceptar la del Manchester United d'Alex Ferguson, que va pagar per ell 4 milions d'euros. Hi va estar dues temporades. En la primera va ser campió de lliga i l'equip va arribar a les semifinals de la Champions, però la seva estrella va caure en la segona en què, a més, els txecs no van poder classificar-se per al mundial de França. Així, el 1998 va ser fitxat pel Benfica.

En les seves tres temporades a Portugal, el país que havia eliminat de l'Eurocopa el 1996, va tornar a tenir un rendiment decreixent. Com a mínim, va poder tornar a competir en un torneig europeu de seleccions, el del 2000, tot i que allà els txecs van recaure en un grup dur, amb França i els Països Baixos, Una derrota contra els neerlandesos i una altra davant dels gals, que es prenien la revenja de quatre anys abans, per un sol gol va deixar els txecs eliminats. Poborský hi va anotar un gol estèril, precisament contra França.

Després del torneig va ser fitxat per una Lazio que acabava de ser campiona de lliga. Va ser la seva tornada a un gran campionat, però el club va anar perdent poder econòmic de mica en mica, malgrat que ell hi va jugar bé, i el 2002, ja amb trenta anys i sense poder arribar a un altre mundial, va decidir tornar a casa. Però no ho va fer a l'Slavia, sinó a l'Sparta, el gran rival ciutadà, al qual va conduir a dues lligues i una Copa a raó de títol per any en les tres temporades en què hi va ser.

I és que la maduresa de Poborský va ser bona com la joventut. Sense tanta velocitat, però amb més comprensió del joc, va exercir de veterà de la selecció txeca, gran favorita en l'Eurocopa de Portugal fins que es va estavellar contra el mur grec en les semifinals. Ara eren ells els que dominaven i els adversaris els que els posaven els paranys. El 2006, per fi, es va poder retirar de l'equip nacional prenent part d'un mundial, un torneig que va començar bé amb una victòria contra els Estats Units però que va finalitzar amb dues derrotes, davant de Ghana i Itàlia. La seva última temporada va servir perquè Poborský tornés a casa i pengés les botes al Ceske Budejovice amb un any tranquil.

Després de plegar, Poborský no es va dedicar a res més relacionat amb el futbol i va tornar a ser notícia fa cinc anys quan va estar a punt de morir per una infecció cerebral que li va deixar la cara paralitzada. Si hagués arribat més tard a l'hospital, segurament no ho explicaria. Sortosament ho pot fer, això i una carrera llançada a l'estrellat amb la vaselina a Birmingham que posava un nou país, reminiscència d'un campió anterior, en el mapa futbolístic europeu.

França, 0- Grècia, 1 (Euro 2004-Quarts de final)

54. Angelos Charisteas (0-1)

Ja ens hem atipat a dir en aquesta llista que la victòria de Grècia en l'Eurocopa del 2004 és una de les grans sorpreses de la història del futbol. I encara més, de la manera com es va produir. Els hel·lens van treure un extraordinari partit als set gols que van anotar en sis partits i, sobretot, als tres marcats en les tres eliminatòries, que van guanyar per 1-0, una fita només millorada pels quatre 1-0 d'un combinat amb un joc antagònic com Espanya en el mundial de Sud-àfrica del 2010. El primer d'aquests tres gols va servir per tombar un campió i el va anotar un jugador que ja havia marcat en la primera fase i que ja ha aparegut en el rànquing. El davanter Angelos Charisteas.

L'atacant, que aquell estiu deixaria el Werder Bremen per l'Ajax, ja havia anotat en la primera fase de la competició. Havia estat un gol contra Espanya que després seria fonamental perquè el seu equip passés de fase per primera vegada a la història. Després, els grecs van tenir molta sort i es van classificar tot i perdre l'últim enfrontament contra Rússia gràcies a la diferència de gols amb els hispans, a qui ja havien derrotat en la fase de classificació. L'anotació de l'altre davanter de l'equip, Zisis Vryzas, havia estat determinant tot i la derrota.

De cara a les eliminatòries directes, el caràcter defensiu de Grècia encara es faria més evident. De la mà del tècnic alemany Otto Rehhagel, no hi havia cap por de cedir la iniciativa al rival i esperar a darrere una oportunitat. Els francesos havien estat primers del seu grup i, tot i que amb una formació veterana, volien reeditar la victòria de quatre anys abans a Bèlgica i els Països Baixos i venjar-se del seu mal paper al mundial del 2002, en què no havien superat la primera fase. Tot i que havien mostrat dubtes, sobretot davant d'Anglaterra i Croàcia, eren clars favorits contra els grecs.

El gol

Però es va arribar a la mitja part gairebé sense ocasions per les dues bandes. Els hel·lens havien aconseguit tancar-se bé a darrere i, tot i que no amenaçaven, estaven fent bo el pla. Calia esperar un moment adequat per fer mal i va arribar als vint minuts de la represa.

Va ser quan Zagorakis, que posteriorment seria designat el millor jugador del torneig, va rebre des de la  banda dreta i va avançar-se a l'intent de tall del lateral Lizarazu. Va aprofundir, va aixecar el cap i va veure tres opcions a l'àrea. Va apostar per una d'elles i va enviar una centrada perfecta cap a la del mig, Charisteas. Aquest va aixecar-se i va fer un clínic de com rematar de cap. Saltant sol, i marcant espectacularment els temps, va imprimir una gran força a la pilota i va superar un Barthez venut. Faltava molt, però els francesos ja no es refarien del cop. Grècia entrava a les semifinals, que també superaria per un gol, així com la final, amb una altra anotació de Charisteas de cap que, evidentment, veurem més endavant.

Després de l'èxit de l'Eurocopa, i amb només 24 anys, tot i un món s'obria per al davanter de Serres qui, de tota manera, no va gaudir de la trajectòria esperada a nivell de clubs. En els nou anys més que va durar la seva carrera va jugar en nou equips diferents, amb la qual cosa podem dir que la seva trajectòria va ser de tot, menys estable. Només va ser dos anys a l'Ajax, on va guanyar una Copa i una Supercopa abans d'anar al gran rival, el Feyenoord, on va superar per un gol, 9 a 8, el seu millor registre a Amsterdam, però on va deixar el conjunt de Rotterdam en un dramàtic setè lloc.

Després, va decidir tornar a Alemanya, on havia triomfat, al Werder Bremen, però ni al Núremberg, amb una temporada a segona divisió inclosa, ni en l'any de cessió al Leverkusen no va triomfar. Va refugiar-se,  ja amb trenta anys, a l'Arles-Avignon francès, amb el qual només va jugar set partits abans de rebre una bona oferta del Schalke. No hi va jugar gairebé gens però, oficialment, és campió de Copa amb el conjunt miner. Llavors, va tornar a Grècia, on va jugar 24 partits amb el Panetolikos abans de tancar la trajectòria buscant més el rendiment econòmic, que l'esportiu, a l'Al-Nassr saudita. A sobre, hi va perdre la final de Copa en una tanda de penals en què ell en va errar un. Era nou anys després del seu gran moment, el dels tres gols a Portugal, el segon dels quals havia tombat el rei en aquell partit a l'estadi Alvalade de Lisboa.

 

 Anglaterra, 1- Islàndia, 2 (Euro 2016-Vuitens de final)

55. Kolbeinn Sigthórsson (1-2)

La trajectòria de la majoria de futbolistes no és lineal sinó que descrius pujades i baixades. Els més regulars aconsegueixen que, sobretot les segones, no siguin excessivament pronunciades, pero n'hi ha d'altres que alternen moments d'eufòria amb d'altres d'indiferència absoluta per part del món del futbol. Una mica així es podria definir l'itinerari esportiu del davanter islandès Kolbeinn Sigthórsson.

Segurament és un dels elements més talentosos de la selecció insular que va entusiasmar en l'Eurocopa del 2016 i que també va assolir la classificació per al mundial del 2018. Es va donar a conèixer a un des clubs més populars d'Europa, l'Ajax, i el seu nom va sonar durant temps per anar a conjunts de més potencial. Al final, la seva carrera ha quedat a mitges, tot i que en el torneig europeu de seleccions de fa cinc anys va tenir moments de glòria, com l'anotació d'un dels gols més importants de la història del país.

Sigthórsson, nascut a la capital, es va formar al planter del Vikingur, un dels clubs amb més tradició del país, però als 16 anys va canviar d'equip i va fitxar per l'HK Kopavogur, conjunt d'una localitat situada just al sud de Reykjavík. La seva participació en fases prèvies de campionats d'Europa amb les diferents seleccions va cridar l'atenció de grans del continent, com el Reial Madrid o l'Arsenal, però ell va anar més a poc a poc i va acceptar l'oferta de l'AZ Alkmaar neerlandès quan ja havia debutat a la lliga del seu país i tenia 20 anys.

Allà va jugar una sola temporada, però el resultat va ser brillant. Va marcar 18 gols entre lliga i Lliga Europa i va ser fitxat per l'Ajax per 4,5 milions d'euros. Va ser al club d'Amsterdam on la seva cotització va pujar. Hi va actuar quatre temporades i, tot i que no va passar mai dels deu gols a la lliga, hi va guanyar tres campionats. No hi era titular fix, a les ordres de Frank de Boer, però hi jugava molt, compartint punta d'atac amb companys que anaven des de Bojan a Milik, passant per Siem de Jong. 

Havia debutat a la selecció el 2010, quan militava a l'AZ, i va participar en dues fases de classificació per a grans campionats de les quals Islàndia en va sortir eliminada. De tota manera, ell es va anar consolidant com a titular, en lluita amb dos davanters més, Finnbogason i Bödvarsson, per una de les dues posicions de l'habitual 4-4-2 de l'equip nacional. En la fase prèvia per a l'Eurocopa de França del 2016, ho va jugar pràcticament tot i va marcar tres gols en la classificació històrica del país per al torneig.

La fase final va agafar Sigthórsson amb 26 anys i un després d'haver tornat a fer un gir a la seva vida. De manera sorprenent, havia fitxat pel Nantes francès, un club històric, però en decadència, quan semblava que disposava de millors opcions. En el seu primer any amb els canaris va decebre bastant, amb 3 gols en 26 partits en un equip que va acabar en una mediocre 14a posició. Ell no és un ariet, ni un golejador, sinó un davanter que juga millor amb un acompanyant i amb una notable tècnica individual, però amb els gals semblava que se n'havia oblidat. De tota manera, els seleccionadors, el suec Lagerbäck i l'islandès Hallgrímsson, el van incloure en la convocatòria per a l'Eurocopa.

El gol

Islàndia va ser la sensació del torneig, dins i fora del camp, des de l'empat a un gol contra Portugal del primer dia. Una igualada més contra Hongria i la victòria davant d'Àustria li van donar una enverinada primera posició del grup F que el conduïa a afrontar els vuitens de final davant d'Anglaterra. Sigthórsson havia jugat de titular, i havia estat rellevat, en les tres cites. Va tornar a arrencar d'inici contra els anglesos, que es van avançar amb un penal tranformat per Rooney. El partit va tenir vint minuts inicials vibrants. Islàndia va igualar en una acció assajada per al central Ragnar Sigurdsson i, al minut 18, va arribar el moment del davanter del Nantes.

Va ser en la continuació d'una acció a pilota parada. La pilota va caure en el jugador de més qualitat de l'equip, Gylfi Sigurdsson, que va iniciar una combinació perfecta cap als dos davanters. Bödvarsson va passar-la a Sigthórsson i aquest, davant de la passivitat de Cahill, va xutar col·locat. El porter Hart hauria pogut posar les mans amb més força, però el tret les hi va doblegar i l'esfèrica va entrar lentament a la porteria. Tot i que encara quedaven 72 minuts a Niça, va ser l'anotació que els anglesos ja no van poder remuntar.

En el partit de quarts, Islàndia s'havia d'enfrontar a França i els aficionats del Nantes no entenien com aquell atacant que havia fet tan mala temporada amb el seu equip ara havia fet fora els anglesos del torneig. Fins i tot temien que fes el mateix amb els francesos. Però no va ser així. El conjunt de Didier Deschamps es va imposar per un claríssim 5-2. Sigthórsson hi va anotar el momentari 4-1, a l'inici de la segona part.

Des de llavors, les dents de serra de la seva carrera s'han convertit més aviat en un continuat descens. Va estar al Nantes fins al 2019, tot i que enmig va haver-hi una cessió estranya al Galatasaray, que va cancel·lar-la sense ni haver-lo vist debutar. Va tornar a França, rebutjant una oferta del Göteborg, i va arribar a jugar fins i tot a l'equip B abans, d'ara sí, recaure en la lliga sueca, però a l'AIK Solna. Després sí que va fitxar pel Göteborg, on encara segueix.

Tot això li va costar estar una època apartat de la selecció, amb la qual cosa es va perdre el mundial de Rússia del 2018. Això sí, quan va tornar a competir seriosament va tornar a entrar en els plans del nou seleccionador, el suec Erik Hamrén i, a part d'actuar en dues Lligues de Nacions, va anar jugant, tot i que no de titular, en la classificació per a l'Eurocopa del 2021. Va ser a la semifinal, amb victòria contra Romania, però no la final, amb una derrota duríssima a Budapest que va deixar els islandesos fora del proper torneig. Potser un Sigthórsson més en forma hauria estat decisiu en aquell partit, com ho va ser aquella nit de Niça en què la petita Islàndia, gràcies a un gol seu, va eliminar el gegant anglès.

Espanya, 2- Hongria, 1 (Euro 64-Semifinals)
Espanya, 2- URSS, 1 (Euro 64-Final)

56. Chus Pereda (1-0 i 1-0)

Alguns jugadors passen a la història per haver aconseguit el gol de la victòria en un gran campionat. El seu nom és recordat, però sovint això succeeix en partits en què hi han hagut d'altres anotacions o jugades sense les quals no s'hauria pogut arribar a aquell final. Durant 44 anys, l'únic títol de la selecció espanyola va ser l'Eurocopa del 64, recordada pel cèlebre gol de Marcelino a la final, o fins i tot pel d'Amancio en la pròrroga de les semifinals. Però en tots dos partits, acabats amb 2-1, un jugador havia aconseguit obrir el marcador i en el segon, a més, va fer la passada de la victòria. Va ser el centrecampista Chus Pereda.

Es tractava d'un futbolista de gran generositat i desplegament físic i bona relació amb el gol que, durant tota la seva carrera, va quedar ocultat pel virtuosisme d'altres i al qual potser va faltar sort per arribar més lluny. Nascut a Medina de Pomar, al nord de la província de Burgos, Pereda es va formar a la veïna Euskadi, en concret a Indautxu, prop de Bilbao. El seu espai natural havia de ser l'Athletic, però juntament amb alguns companys no va ser fitxat pel club basc pel seu lloc de naixement, fora dels territoris d'Euskal Herria. Tots ells es van moure cap a la capital d'Espanya i, mentre alguns van anar a l'Atlètic, ell va ser fitxat pel Reial Madrid.

El seu palmarès amb els blancs és d'una lliga i una Copa d'Europa, les úniques de la seva trajectòria, durant el mig any que hi va ser, però les seves intervencions, quan tenia 20 anys, hi van ser esporàdiques. Era la temporada 1957-58 i només va jugar-hi cinc partits. En un d'ells, una tornada de la màxima competició europea amb l'eliminatòria ja decidida per un 8-0 de l'anada, va marcar dos gols al camp del Sevilla. L'any següent, després d'una temporada cedit al Valladolid, va ser moneda de canvi per primer cop. El Madrid va fitxar el sevillista Pepillo i va traspassar als andalusos els drets de Pereda. A Nervión hi va viure dues bones temporades, sobretot la primera, amb 11 gols, que el van dur a debutar amb la selecció en sis amistosos, la majoria en una gira que l'equip espanyol va fer per Amèrica del Sud l'estiu del 1960, dos anys abans que Xile acollís el mundial.

Totes aquestes oportunitats li van donar renom i el 1961, amb 23 anys, va tornar a un dels punters del futbol espanyol. Luis Suárez havia estat traspassat pel FC Barcelona a l'Inter de Milà per 25 milions de pessetes. 7 d'aquests els va invertir en Pereda, que va actuar les vuit temporades següents al Camp Nou. Per desgràcia seva, li va tocar una època de sequera en el club blaugrana, en què no va guanyar cap lliga en catorze anys. Però el fet de jugar al Barça li va permetre sovintejar més l'equip nacional. Hi va tornar el 1962, després del fracàs d'Espanya al mundial, i va ser fix en l'eliminatòria de quarts de final de l'Eurocopa en què Espanya va eliminar Irlanda. El país acolliria la fase final el 1964 i el seleccionador, José Villalonga, hi tenia tota la fe.

Els gols

Espanya va debutar en les semifinals contra Hongria a l'estadi Bernabéu, que distava molt de presentar una gran entrada malgrat la importància del duel. Era la segona edició de l'Eurocopa i segurament encara no havia penetrat tant en els aficionats com per considerar-la una competició de primer ordre. Els espanyols van trigar poc més de mitja hora en avançar-se

Va ser en una típica centrada del madridista Amancio per la banda dreta. Pereda, un arribador de primer ordre, va avançar-se a la defensa magiar i, amb un gran cop de cap, va anotar el primer gol. Hongria empataria cinc minuts abans del final amb un gol de Bene, però a la pròrroga, als tres minuts de la segona part, Amancio faria el gol que donaria a Espanya el bitllet per a la final. 

Aquesta sí que va despertar més expectació ja que era contra la URSS. En plena dictadura feixista del general Franco, els soviètics eren vistos com l'ogre comunista. A més, quatre anys abans, els espanyols s'havien negat a viatjar a Moscou per jugar-hi l'eliminatòria de quarts de final, prèvia a la fase definitiva que la URSS va guanyar a França. Eren els vigents campions i el Bernabéu es va omplir fins a la bandera. A més, va trigar poc a veure gols.

Com explica el mateix Pereda en aquest vídeo, Luis Suárez, l'home que, marxant, l'havia portat al Barça, va robar una pilota a Ivanov al centre del camp. Va combinar amb Amancio i, immediatament, va enviar una centrada a l'àrea. La pilota va rebotar en el cos de soviètic Xustíkov i va quedar morta per a un Pereda que havia tornat a arribar des de segona línia. El centrecampista no ho va dubtar i va afusellar Iàxin amb un xut fortíssim. Només dos minuts més tard, la URSS va empatar amb una rematada de Khussaínov que es va empassar Iribar i els locals van haver d'esperar al minut 85 per endur-se el títol gràcies a una rematada de cap de Marcelino en una acció en què Pereda també va ser protagonista, ja que és qui li va fer la centrada, després de rebre l'esfèrica de Rivilla. Curiosament, en les imatges que es van difondre durant anys, la centrada era d'Amancio. I és que els operadors de càmera no van captar el moment de la centrada i es diu que Franco va ordenar que es muntés fent veure que havia estat obra de l'extrem del Reial Madrid, que era un dels seus jugadors favorits. 

Pereda, tot i el títol i el seu gran protagonisme, només disputaria tres partits més amb la selecció, dos en la classificació per al mundial del 66, en què curiosament va marcar tres gols, novament a Irlanda, i un per al del mundial del 70, en què Espanya no aconseguiria el seu objectiu. Durant la seva trajectòria amb el FC Barcelona no va completar mai una temporada sencera, víctima de suplències i lesions, però hi va aconseguir dues Copes i una Copa de Fires. El seu últim partit de blaugrana va ser la dolorosa derrota en la final de la Recopa del 1969 a Basilea contra l'Slovan de Bratislava, per 3-2. Després, va esgotar la seva carrera al Sabadell, on només va actuar en cinc partits fins que va plegar, amb 32 anys, el 1970.

Posteriorment, Pereda va fer una gran carrera com a entrenador d'equips de base de la federació espanyola. Va tornar a ser campió d'Europa, en aquest cas sub-16, amb l'equip estatal el 1988, en una final guanyada per penals, també a Madrid però al camp del Rayo, contra Portugal. Abans, el 1985, havia estat subcampió del món juvenil, perdent la final, curiosament a la URSS, contra Brasil per 1-0 a la pròrroga. La seva única experiència com a primer entrenador de club va ser amb el Xerez, durant mig any en la temporada 1995-96. Després, Pereda es va quedar a viure a Barcelona, on va morir el 2011, als 73 anys, víctima d'un càncer. Estimat per tothom, pel seu caràcter directe i de vegades fort, però sempre honest, l'Eurocopa del cop de cap de Marcelino no s'explicaria sense els seus dos gols i la seva assistència, les obres d'un heroi gairebé anònim.