Rússia, 3- República Txeca, 3 (Euro 96-Primera fase)

93. Vladímir Smicer (3-3)

En la seva primera participació internacional en una fase final, després de la separació d'Eslovàquia, la República Txeca va ser la gran sorpresa de l'Eurocopa del 1996. La nau comandada per Dusan Uhrin es va plantar a la final sense que ningú no s'ho esperés gràcies a una nova generació de jugadors alguns dels quals van estar més d'una dècada a l'elit del futbol europeu. Però res no hauria estat igual de no haver arribat un gol salvador del davanter Vladímir Smicer.

Fins i tot des del punt de vista personal, aquella acció va canviar la vida d'un Smicer que ja va aparèixer en un altre gol de dues Eurocopes després en aquesta llista i que va començar el campionat sense jugar cap minut i que va ser titular en els dos partits següents. Nascut a Decin, molt a prop de Dresden i de la frontera de la que era la República Democràtica Alemanya, Smicer va començar jugant de migcampista, però poc a poc el seu joc va anar derivant cap a la davantera en una posició híbrida entre extrem i mitja punta que mai no va acabar d'estar clara del tot. Això sí, tenia una gran relació amb el gol.

Es va formar al prolífic planter a de l'Slavia de Praga i va debutar a la màxima categoria quan els estats encara no s'havien separat i la lliga era la de Txecoslovàquia. De fet, va arribar a debutar amb la selecció txecoslovaca absoluta, en un partit davant de Xipre, i ho va fer amb la de la República Txeca en un duel de la fase de classificació per a l'Eurocopa, només en un. La selecció va entrar, juntament amb els Països Baixos, en el torneig amb només un punt de diferència respecte de Noruega.

A nivell de club, la temporada 1995-96 va ser molt bona. L'equip blanc-i-vermell va guanyar la lliga, amb nou gols seus i, amb 23 anys, va despertar l'interès d'alguns equips estrangers. Però ell pensava tan poc que podia anar a l'Eurocopa, que abans del torneig va arribar a un acord amb el Lens francès per integrar-s'hi. Veient com va anar tot, si s'hagués esperat segurament hauria disposat de millors ofertes damunt de la taula. Gràcies al seu gran any a nivell de club, Uhrin el va convocar per al campionat continental.

Com ja ha quedat dit abans, Smicer no va jugar cap minut en el debut txec, en la derrota per 2-0 davant d'Alemanya, i va estar 26 minuts damunt del camp en la victòria contra Itàlia per 2-1. Calia guanyar el tercer partit davant de Rússia a Anfield o, com a mínim, puntuar i esperar a veure el resultat de l'Itàlia-Alemanya de Manchester. 

El gol

Smicer va tornar a ser suplent en un partit que va començar molt bé per als txecs, amb dos gols en 19 minuts del defensa Suchoparek i del davanter Kuka. Però els russos, que havien de vèncer i esperar que ls italians perdessin en l'altre enfrontament per forçar un triple empat, van empatar en cinc minuts de la segona meitat amb encerts de Mostovoi i Tetradze. L'empat encara servia als txecs, ja que els italians no guanyaven en l'altre partit, però Rússia atacava. El tècnic va fer entrar Smicer en el lloc d'un esgotat Kuka per caçar un contraatac, però cinc minuts abans del final el que va arribar va ser un gol de Bestchastknikh que no servia per a res a Rússia, però que deixava la Repúbica Txeca fora del torneig. Faltaven cinc minuts, i els centreeuropeus els van aprofitar.

Tot i anar guanyant, els anàrquics russos van deixar un forat immens a l'eix de la seva rereguarda que va aprofitar Lubos Kubik, un dels defenses, per enviar una passada a l'espai. Smicer, jugador que sempre ha llegit molt bé aquests forats, va córrer a buscar la pilota i hi va arribar abans que el central Nikiforov. Amb la porteria de cara, va xutar des de la frontal de l'àrea un tret fluix, però col·locat, que va deixar clavat el porter Txertxessov. A Manchester, italians i alemanys van empatar i, per tant, el gol classificava la República Txeca per a quarts de final davant de l'alegria dels aficionats que assistien al primer campionat del seu nou país.

L'anotació va provocar que Smicer passés del res al tot i fos titular en els quarts, guanyats contra Portugal, i en les semifinals contra França, en què va ser rellevat al descans d'un partit resolt per penals. En canvi, en la final contra Alemanya va tornar a la banqueta. Va entrar dos minuts abans dels noranta, aquest cop per Poborský, i va assistir als cinc del temps suplementari al gol d'or de Bierhoff que el deixava sense títol.

Però l'Eurocopa el va donar a conèixer. Va viure tres bones campanyes al Lens, on va arribar a guanyar una lliga dos anys després actuant de mitja punta, per darrere de dos davanters com Drobnjak i Vairelles, i això el va catapultar al Liverpool, precisament l'equip que juga a Anfield, l'estadi on va marcar el gol contra els russos sense el qual, segurament, tot hauria estat diferent.