Anglaterra, 1- Islàndia, 2 (Euro 2016-Vuitens de final)

64. Ragnar Sigurdsson (1-1)

L'èxit d'Islàndia en l'Eurocopa de França del 2016 no va ser fruit de la casualitat. Des de feia anys, el país havia començat a treballar en un sistema intensiu a totes les categories, començant de la base, que va proporcionar una gran quantitat de jugadors que podien anar a jugar a lligues estrangeres de diferent nivell. Alguns dels elements d'aquell equip ja feia temporades que actuaven en conjunts de fora amb bon rendiment i van arribar a la maduresa aleshores. Un dels  que exemplifica aquesta evolució és un dels centrals de la formació, Ragnar Sigurdsson.

Quan es va disputar el torneig acabava de fer trenta anys i en feia deu que jugava a d'altres lligues, a Dinamarca, Suècia i Rússia, però no va ser fins que va aparèixer en un gran torneig en un aparador internacional com l'Eurocopa que la Premier League no es va fixar en algú que admira el futbol britànic. Nascut a la capital, va jugar al planter del Fylkir, un dels seus equips, i va disputar partits amb les categories inferiors d'Islàndia, en formacions que, de mica en mica, deixaven de ser el rival fàcil dels grups de classificació per convertir-se en un oponent incòmode gràcies a un joc simple i directe, però efectiu tàcticament.

El 2007, nou anys abans de l'Eurocopa, Sigurdsson va iniciar el seu periple internacional a Suècia, amb el Göteborg. Ja havia debutat amb la selecció absoluta en una fase de classificació per al torneig continental del 2008 en què Islàndia va ser sisena d'un grup de set, només davant de Liechtenstein, tot i que ja hi va fer bons partits. Per exemple, només va perdre per 1-0, amb un gol al minut 81 d'Iniesta a Palma, contra la posterior campiona, Espanya.

A Suècia, el central islandès va viure bons anys a l'inici, amb una lliga i una Copa, jugant gairebé tots els partits i fins i tot marcant gols. Amb la selecció, però, va tocar fons. Només va disputar dos partits de la classificació per al mundial del 2010, en què Islàndia va ser fins i tot superada per Macedònia. Això sí, el 2011 va canviar d'aires i va fitxar pel Copenhaguen, un conjunt efervescent a Europa amb el qual va arribar a debutar a la Lliga de Campions del 2013 i a enfrontar-se a rivals com el posterior campió, el Reial Madrid, o la Juventus.

Va ser quan Islàndia va fer el canvi de mentalitat. Va quedar segona en la classificació per al mundial de Brasil, aprofitant la bondat d'un grup en què només Suïssa va ser millor i en què va avançar Eslovènia o Noruega. No va entrar al torneig perquè Croàcia la va deixar fora a la repesca, però només per un global de 2-0. Ja havien avisat. L'estiu del 2014, Sigurdsson va buscar una lliga més potent i va fitxar per Krasnodar. Amb el conjunt del sud del país va arribar a ser tercer a la potent competició russa i va arribar la festa amb l'equip nacional.

Islàndia va sorprendre tothom. Sabent que era possible entrar a una Eurocopa ampliada a 24 equips, i esperonada per la seva bona actuació en la fase anterior, va acabar segona del seu grup, darrere de la República Txeca i davant de potències com Turquia o els Països Baixos. La classificació era un fet i el 8% de la població del país viatjaria a França per animar l'equip. A més, aquest va acabar imbatut la primera fase, amb dos empats, contra Portugal i Hongria, i una victòria contra Àustria que li donava el primer lloc del grup. Arribaven els vuitens de final i el rival era el país a qui la majoria d'aquells jugadors, inclòs Sigurdsson, admiraven: Anglaterra.

El gol

Perquè gairebé tots ells havien crescut mirant la Premier League. El mateix Ragnar Sigurdsson explicava que era la competició que preferia i el joc directe islandès bevia d'aquelles fonts. En el partit disputat a Niça, els anglesos es van avançar aviat, amb un gol de Wayne Rooney de penal al minut 4. Però aviat tot començaria a virar.

I ho va fer en una acció molt britànica. En els mesos anteriors s'havien posat de moda els gols directes en llançaments de banda a càrrec de l'Stoke City i impulsats per l'internacional irlandès Rory Delap. Islàndia treballava l'estratègia especialment i feia pujar els centrals en totes les ocasions en què podia. Així, el poderós mig centre Aron Gunnarsson va fer el llançament al cor de l'àrea, un dels centrals, Kari Arnason, va pentinar amb el cap, la pilota va sobrepassar tots els defenses anglesos i, entrant de darrere, l'altre central, Ragnar Sigurdsson, va afusellar Joe Hart. Islàndia empatava de manera sorprenent. I encara va xocar més quan dotze minuts més tard, el davanter Sigthórsson anotava un segon gol que els anglesos ja no remuntarien en 72 minuts de joc. L'equip islandès havia entrat als quarts de final, tot i que el repte d'eliminar França a casa seva era massa dur i va acabar perdent per 5-2. 

Els jugadors islandesos es van convertir en celebritats de la nit al dia i en productes molt apreciats, sobretot a Anglaterra. Així, després de nou anys vagant per Europa sense haver estat avistat per cap equip, molts mànagers van girar els ulls cap a Ragnar Sigurdsson, que va ser contractat pel Fulham, de la segona categoria, per sis milions d'euros. Va fer-hi un any correcte, però va anar de més a menys i a final de curs, sense assolir el repte de l'ascens, va tornar a Rússia, al Rubin Kazan.

Paral·lelament, el boom islandès no s'aturava i la selecció va arribar al mundial, precisament de Rússia. Les actuacions no hi van ser tan brillants. Sigurdsson hi era un fix, però l'equip només va empatar contra Argentina i va caure davant de Nigèria i Croàcia per dir adeu a la competició. En els últims anys, el central islandès ha actuat al Rostov i al Copenhaguen de nou i no serà present, als 35 anys, a l'Eurocopa perquè Islàndia va ser dolorosament eliminada en dos minuts fatídics a Hongria quan tenia el bitllet a l'abast. Caldrà veure si resisteix una altra fase de classificació, la del mundial de Qatar. De tota manera, si es retira abans, ho podrà fer amb el record d'aquella Eurocopa de França i del gol de pissarra que va començar a eliminar alguns dels seus ídols en aquella nit d'estiu a la Costa Blava.