Països Baixos, 1- Rússia, 3 (Euro 2008-Quarts de final)

63. Dimitri Torbinski (1-2)

Hi ha jugadors que han arribat al primer nivell perquè han fet passar la seva passió pel futbol per davant de tot. Ni que les condicions no hagin estat les adequades, tant des del punt de vista econòmic, com de situació geogràfica de procedència, ni tampoc de sort amb el físic, han fet tots els esforços possibles per triomfar i, al final, ho han aconseguit a la seva manera. Fins i tot, durant alguns moments, es converteixen en ídols d'una nació tan gran com Rússia, tot i que després siguin gairebé oblidats. Li va passar, als 24 anys, al centrecampista Dimitri Torbinski.

Els seus pares són de Moscou, però es van traslladar a la remota Norilsk, a la regió de Kranoiarsk, al centre i al nord de l'immens país, perquè van trobar feina a l'empresa més important de la regió, ella d'enginyera i ell, de constructor. A 2.900 quilòmetres de la capital va néixer Dimitri, al qual va agradar el futbol des de ben petit, però que no tenia possibilitats de practicar-lo en un equip federat perquè no n'hi havia. Només podia jugar amb els fills dels treballadors de la fàbrica, on ja destacava. Veient les seves qualitats, el seu oncle Sergei el va portar a Moscou a fer una prova amb els equips inferiors de l'Spartak, quan tenia dotze anys i el tècnic Ievgeni Vorobiov el va inscriure a l'escola del club. La tècnica que tenia, després d'haver practicat minifutbol, una mena de futbol sala, a Norilsk, el feien diferent dels altres.

Torbinski es va adaptar ràpidament a les mides més grans del terreny de joc i a les categories inferiors de l'Spartak es va convertir aviat en un centrecampista ofensiu capaç d'anotar entre deu i quinze gols per temporada. Quan tot funcionava bé, i ja havia arribat al segon equip, va tenir una greu lesió, un trencament de lligaments creuats i menisc que el va fer estar mig any de baixa. En tornar, l'octubre del 2002, amb 18 anys, ho va fer directament al primer equip, castigat per una plaga de lesions.

Però ell també en va ser víctima durant els anys següents. Primer per una malaltia, i després per més problemes als genolls, que van frenar la seva progressió. El 2005 va haver de tornar a començar a una mena de filial de l'Spartak, el Txeliabinsk, i allà es va posar en forma. Després de tan infortuni, semblava que les coses anaven millor i així ho va declarar el tècnic del primer equip, l'exjugador de l'Espanyol Dmitri Kuznetsov, que l'agost d'aquell mateix any el va recomanar per tornar amb els grans.

Així, el 2006 va ser l'any de la seva resurrecció i el del debut amb la selecció russa, que s'havia quedat fora de l'Eurocopa de Portugal i del mundial d'Alemanya. Torbinski va debutar de la mà de Guus Hiddink en una victòria a Estònia i, a més, de titular en una posició més endarrerida per crear joc. Tot i que les crítiques no van ser extraordinàries, va ser destacat per qui després seria màxim responsable dels esports del país, el famós Vitali Mutko, implicat en tots els escàndols de dopatge d'estat que provoquen que Rússia estigui sancionada a nivell internacional.

Hiddink va seguir confiant en ell i Rússia va entrar a l'Eurocopa deixant a la cuneta Anglaterra. Torbinski, que dos anys enrere era a un llit d'hospital, ara jugaria el torneig internacional als 24 anys, sis mesos després de canviar d'equip, ja que havia fitxat pel Lokomotiv. Va debutar en la derrota contra Espanya per 4-1, però el tècnic va seguir confiant en ell i Rússia va vèncer Grècia en el segon partit. Però l'entrada d'Arxavin, sancionat fins aleshores, va provocar una sèrie de canvis i li va tocar rebre a ell. No va jugar el partit decisiu contra Suècia, que va significar l'accés als quarts de final i, en aquest següent duel, va tornar a arrencar des de la banqueta davant dels Països Baixos.

El gol

En el millor partit del campionat, Rússia es va avançar a Basilea amb un cop de cap de Pavliutxenko que es va encarregar d'igualar Van Nistelrooy just abans del final. Va ser cinc minuts després que Torbinski hagués entrat al camp en substitució del davanter Saenko buscant més control. Rússia no l'havia trobat, però sí que va gaudir de les qualitats ofensives del jugador del Lokomotiv a la pròrroga.

Era el partit d'Andrei Arxavin, que feia anar de corcoll els neerlandesos. Així, als set minuts de la segona part del temps suplementari el gran jugador del Zenit es va escapar per l'esquerra i va enviar una centrada sense angle que superar l'oposició d'Ooijer. La pilota va descriure una estranya paràbola, ja que no va tocar en el defensa, va passar per damunt de Van der Sar i, quan ja es perdia per l'altra banda, va aparèixer Torbinski, avançant-se a Van Bronckhorst, per introduir la pilota a la porteria. Va ser un cop gairebé decisiu rematat només quatre minuts després per Arxavin amb l'1-3 final. Torbinski, però, havia rebut una targeta groga un minut abans del seu gol. Era la segona i això li va impedir disputar les semifinals, en què Rússia va tornar a perdre contra Espanya per 0-3.

Semblava que tindria un gran futur per davant. De fet, el Lokomotiv va lluitar pel títol a Rússia i Hiddink seguia confiant en ell, però les lesions van tornar a aparèixer i van llastar la progressió fins al punt de ser rebaixat a l'equip B del conjunt ferroviari. El 2011, just abans de l'Eurocopa, va deixar d'anar convocat per la selecció i el 2013 va iniciar una sèrie d'anys en què canviava de formació cada temporada, primer al Rubin Kazan, després al Rostov i, el 2015, al Krasnodar. Va ser aquesta temporada quan Fabio Capello el va tornar a convocar per l'equip rus, que buscava entrar a l'Eurocopa de França. No ho va aconseguir, el tècnic italià va ser acomiadat i aquí es va acabar la seva carrera internacional, amb 32 anys. A nivell de clubs, la cosa tampoc no va anar gaire millor, amb un any a Xipre, al Paphos, i retorn a casa, a Kaliningrad, primer, i a la seva terra, a l'Enisei Krasnoiarsk, després, per posar punt final a la seva carrera. Torbinski va haver de superar grans dificultats per arribar al cim aquell vespre suís del 2008, però amb la mateixa força va anar caient fins a convertir-se en un record.