Portugal, 1- Espanya, 1 (Euro 84-Primera fase)

210. António Sousa (1-0)

La selecció portuguesa ha encadenat onze classificacions seguides per als grans campionats en les darreres dècades, que disputa de manera ininterrompuda des de l'Eurocopa del 2000. Però fins l'any 1984, només havia intervingut en un gran torneig, el mundial del 1966, en què va ser tercera. Per això era complicat gaudir en el panorama internacional de seleccions alguns dels seus millors jugadors. I un dels centrecampistes més destacats de la dècada va ser António Augusto Gomes de Sousa.

Nascut a Sao Joao de Madeira, al sud de Porto, va dedicar als Dragoes els millors anys de la seva vida, tot i que també va ser protagonista d'un intercanvi que acabaria sent crucial en la història del futbol portuguès. Era un migcampista de no gaire físic, però de bona tècnica individual, dels habituals al país en aquells moments en què triomfaven les seleccions de base, però en què no es consumava la feina en l'absoluta. Va arribar als 22 anys a Das Antas, després d'una bona trajectòria al Beira Mar, i allà va ajudar a ratificar el canvi de domini del futbol portuguès, de Lisboa al nord del país.

Però no va ser en la seva primera etapa. En aquesta, entre el Benfica i l'Sporting es van endur totes les lligues. El Porto va treure el cap el mateix 1984, quan es va classificar per a la final de la Recopa, que va perdre contra la Juventus per 2-1 a Basilea. Sousa hi va anotar el momentani empat, que no va ser suficient. Segurament aquest bon final de campanya va provocar que el seleccionador, Fernando Cabrita, el portés a una Eurocopa de França de la qual Sousa no havia disputat cap partit de la fase de classificació.

El gol

Portugal havia deixat fora del torneig la URSS gràcies a una victòria final a Lisboa amb un gol de penal de Jordao. Va debutar a França amb un meritori empat contra la campiona, Alemanya Federal, a zero gols en què Sousa va ser titular. El segon duel era contra Espanya i, tot i les ocasions dels rivals ibèrics a la primera part, sobretot una de Santillana, Portugal es va avançar.

El millor portuguès del torneig, el poderós centrecampista Chalana, va enviar una esfèrica llarga cap a l'esquerra perquè hi arribés l'extrem Álvaro. Semblava que el lliure espanyol, Maceda, se li avançaria i li prendria la pilota al tall, però no va ser així. Álvaro se la va endur, la va passar enrere cap a Sousa i aquest, aixecant el cap i amb un gran toc parabòlic, va superar per dalt la felina estirada d'Arconada.

Els portuguesos no van poder aguantar l'avantatge per culpa de l'empat de Santillana, però una victòria contra Romania els va classificar per a les semifinals. Allà, en un dels millors partits de la història de les Eurocopes, Portugal va perdre l'oportunitat d'arribar a la final en una trepidant pròrroga contra França per culpa d'un gol al final de Michel Platini. Sousa va disputar tots els minuts del torneig.

En tornar a casa, va protagonitzar un traspàs que va passar a la història. El Porto es va fer amb els drets d'una futura gran promesa provinent de l'Sporting, Paulo Futre, a canvi de dos jugadors, Jaime Pacheco i el mateix Sousa. Fins aleshores, els blanc-i-blaus havien guanyat només sis títols de lliga des del 1939, és a dir, en 45 anys. Des de llavors fins ara, en 36 anys, n'han guanyat 21. Els dos següents van ser per a ells i Sousa es va quedar sense premi a l'Sporting, però el 1986, ell i Pacheco van tornar a casa i el guardó va ser encara més gran, ja que van formar part de l'equip que va quedar campió d'Europa a Viena contra el Bayern. Sousa va disputar tots els minuts de la final del Prater.

L'any anterior, el del segon traspàs, el 1986, també havia disputat tots els minuts de la participació lusitana en el mundial de Mêxic, en què l'equip va començar molt bé, guanyant Anglaterra, però va quedar eliminat amb derrotes contra Polònia i Marroc. Portugal no tornaria a jugar cap altra fase final fins deu anys més tard, l'Eurocopa d'Anglaterra, quan Sousa ja s'havia retirat.

El centrecampista va guanyar, per fi, l'ansiada lliga el 1988 i l'any següent va deixar el club. Va ser també l'últim en què va disputar partits amb la selecció portuguesa, set més des de la cita mundialista, però sense poder entrar ni a l'Eurocopa 88, ni al mundial 90. Dels 32 als 36 anys, fent gala de la seva bona tècnica i posicionament al camp, encara va actuar quatre temporades al Beira Mar i es va retirar de l'elit al Gil Vicente, abans de tornar al Sanjoanense, l'equip de la seva localitat, on va penjar les botes exercint de jugador-entrenador alguna temporada. Va ser l'inici d'una carrera a les banquetes d'equips de segona fila portuguesos, com el mateix Beira Mar, el Trofense, el Rio Ave o el Penafiel.