Espanya, 1- Bulgària, 1 (Euro 96-Primera fase)

89. Alfonso (1-1)

Sovint és complicat per a alguns futbolistes suportar la càrrega de les expectatives. Després d'una època brillant al Reial Madrid, la de l'anomenada Quinta del Buitre, en què l'equip havia guanyat cinc lligues consecutives a final dels anys vuitanta, es buscava successors per a aquell grup de jugadors en general i, en particular, per a Emilio Butragueño, el davanter que li donava nom. Calia algú sorgit del planter, pel factor d'identificació, i amb suficient qualitat per liderar un nou projecte. Des de ben aviat, tots els ulls es van girar cap a l'atacant Alfonso Pérez.

Nascut a Getafe, ciutat a la qual ara dona nom al camp de futbol, el Coliseum, Alfonso venia apuntant bones maneres des de les categories inferiors del Reial Madrid i va debutar amb el primer equip blanc la temporada 1990-91, precisament la primera en què la Quinta començava a mostrar símptomes de debilitat i el FC Barcelona de Johan Cruyff anava llançat cap al títol de lliga. El Madrid necessitava incentius i, en la segona part de la temporada, va trobar-los en un Alfonso que, tot i que no va marcar en les nou estones disputades, feia tenir esperances sobre el seu futur.

No era un davanter centre a l'ús, un rematador, ni tampoc un jugador tan fantasiós com Butragueño, però sabia moure's bé per tot el front d'atac, havia demostrat en els equips inferiors que tenia bona relació amb el gol i mostrava detalls de qualitat. Tot es va disparar després de la seva segona temporada, en què el Madrid va perdre la primera de les lligues de Tenerife. Ell va marxar del camp guanyant per 1-2 i el partit es va cedir per 3-2 i, amb ell, el campionat. Però aquell estiu, Alfonso va ser un dels líders de la selecció que va guanyar la medalla d'or als Jocs Olímpics de Barcelona. A continuació, ja va debutar amb l'absoluta, de la mà de Javier Clemente, i va intervenir en alguns partits de la classificació per al mundial 94.

Però la progressió d'Alfonso, ja campió d'una Copa i d'una Supercopa amb els blancs el 1993, es va aturar de cop amb una duríssima lesió al Camp Nou el gener del 1994. Va ser en la derrota per 5-0, la dels tres gols de Romário. Havia marcat 5 vegades en 18 partits, però es va perdre la resta de la temporada i el mundial per un trencament del lligament creuat del genoll dret. Va estar set mesos de baixa i va reaparèixer la temporada següent. El Madrid va recuperar el ceptre de lliga després de quatre anys, però ell no va poder entrar mai en l'equip titular, davant de la bona forma d'homes com el nouvingut Raúl, que ja li havia pres el lloc al cor de l'afició, i Zamorano. Per això, l'estiu següent va acceptar una mena de cessió al Betis. I aquell va ser el seu lloc al món.

Amb l'equip andalús es va retrobar amb el seu millor nivell. Va anotar dotze gols en 35 partits en la lliga i, tot i que no va passar del vuitè lloc en el torneig, va tornar a cridar l'atenció de Javier Clemente. Només va ser convocat en dues ocasions abans de l'Eurocopa que s'havia de disputar a Anglaterra, però van ser suficients perquè el tècnic de Barakaldo l'inclogués en la llista per al torneig. I allà, hi trobaria la porteria aviat.

El gol

Espanya havia de debutar a Leeds contra Bulgària, quarta classificada en el mundial de dos anys abans. Alfonso va ser suplent en aquell partit, ja que Clemente confiava en un esquema amb molts homes per darrere de la pilota i amb Pizzi de davanter centre en solitari. Però les coses es van torçar amb un penal en contra que va representar el gol búlgar, marcat per Stoitxkov. Calien canvis, i Alfonso va entrar al camp per Amor. Va trigar tres minuts a marcar.

Va ser en una acció afortunada. Una falta a la frontal de l'àrea va ser xutada per Hierro. Un dels defenses búlgars, de manera il·legal permesa pel col·legiat italià Ceccarini, va blocar el tret. La pilota va quedar morta per al lateral Sergi, qui va disparar a porta. L'esfèrica anava molt desviada, però Alfonso era enmig de la trajectòria, li va picar al peu, ell va saber posar-lo en la direcció correcta i Mihailov no va poder evitar el sorprenent gol. La reacció espanyola, de tota manera, va quedar aturada un minut després, quan Pizzi va veure la targeta vermella directa. El partit va acabar en empat.

Alfonso va ser titular en el següent partit, unes altres taules davant de França, i va tornar a la banqueta per jugar contra Romania. Però tornant a ser suplent va ser important en l'assistència del gol de l'1-2 a Amor, que permetia la classificació per als quarts de final. En aquesta ronda, va entrar al descans, però no va poder marcar, ni ell, ni Espanya, que va perdre a Wembley en els penals davant d'Anglaterra. L'equip espanyol quedava eliminat, però Alfonso completava una temporada que, encara amb 23 anys, el projectarien cap als millors moments de la seva carrera.