Països Baixos, 3- Alemanya, 1 (Euro 92-Primera fase)
i Països Baixos, 2 (4)- Dinamarca, 2 (5) (Euro 92-Semifinals)

96. Frank Rijkaard (1-0 i 2-2)

Els Països Baixos, sacsejadors del futbol mundial durant la dècada dels setanta de la mà de Johan Cruyff, van viure una segona època daurada a final dels vuitanta i principi dels noranta amb una generació que va obtenir l'únic títol de la seva història, l'Eurocopa del 1988. Quatre anys més tard, la majoria dels campions es mantenien a l'equip i eren favorits per tornar a vèncer. Un dels seus puntals era un futbolista extremadament intel·ligent que podia alternar la defensa i el centre del camp. Era Frank Rijkaard.

La seva història va lligada a la d'un altre dels grans protagonistes del futbol neerlandès de l'època, Ruud Gullit. Els pares de tots dos, Herman i George, van arribar al país com a emigrants procedents de Surinam, una antiga colònia situada a Amèrica del Sud. Ningú no hauria dit llavors que els fills dels dos amics es convertirien en estrelles del futbol mundial i compartirien títols amb el Milan i la selecció. En el cas del petit Franklin, la mare del qual, Neel, és originària d'Amsterdam, va ser captat aviat per l'Ajax, moment en què es va separar del seu amic de la infantesa, que es va traslladar a viure a l'est de la ciutat, primer, i a Rotterdam per actuar amb el Feyenoord, després. Rijkaard va destacar aviat per la seva potència física i també per la versatilitat i va debutar a la màxima categoria de la mà del tècnic Leo Beenhakker a punt de fer 18 anys. A més, va marcar en el seu primer partit, al camp del Go Ahead Eagles.

La trajectòria de Rijkaard a l'Ajax va ser llarga, de vuit temporades, en què va guanyar tres lligues, en va coincidir dues amb Johan Cruyff al camp i va ser internacional des dels 19 anys. El problema va ser que va enganxar uns anys de transició que van deixar el país sense assistir a dos mundials i una Eurocopa. En el seu últim any sencer a l'equip d'Amsterdam, va guanyar una recordada Recopa contra el Lokomotiv Leipzig a Atenes, amb un cop de cap de Van Basten, però aleshores va arribar la polèmica.

Rijkaard, jugador i persona de més caràcter del que sembla, va entrar en conflicte amb Cruyff, qui ja era entrenador, i va dir que no tornaria a jugar mai més a les seves ordres després que aquest l'apartés en assabentar-se que havia firmat un precontracte amb el PSV Eindhoven. Al final, va sortir de l'equip i va acabar la temporada al Saragossa sabent que la següent la iniciaria al Milan, que ja s'havia posat en contacte amb ell per contractar-lo i reunir-lo amb el seu amic Gullit i amb el seu excompany Van Basten.

Aquell 1988 va ser un any important per a ell. Els Països Baixos s'havien classificat per a l'Eurocopa, deixant amb facilitat Grècia, Hongria, Polònia i Xipre a la cuneta i, tot i un mal inici, van acabar enduent-se el campionat amb Rijkaard de titular i jugant de lliure al costat de Ronald Koeman. Va iniciar uns anys de somni a l'Ajax, on va encadenar dues Copes d'Europa seguides, el 1989 i el 1990, aquesta amb un únic gol seu en la final davant del Benfica. En el mundial d'aquell any, l'equip va caure en els vuitens de final contra Alemanya, precisament a Milà, en un partit del qual va sortir marcat per una escopinada que li va clavar a un rival, Rudi Völler. 

El Milan va viure dos anys complicats, amb eliminació a Europa, sanció sense participar-hi i sortida del tècnic, Arrigo Sacchi, però els neerlandesos es van trobar el 1992 amb la possibilitat de tornar a ser campions d'Europa a Suècia. Van començar el torneig amb un curt triomf davant d'Escòcia, amb gol de Bergkamp. En el segon partit, empat a zero contra la Comunitat d'Estats Independents, el que quedava de la URSS, i en el tercer, revenja davant dels alemanys. La primera anotació va arribar aviat.

Va ser en una falta lateral llançada per Koeman. Rijkaard, que tornava al mig de la defensa i no al centre del camp, on solia jugar en el Milan, es va avançar al seu marcador, va rematar de cap, la pilota va descriure una paràbola i va superar Illgner. Una falta llançada per Rob Witschge va significar el 2-0 i, tot i que Klinsmann va reduir la distància, Bergkamp va sentenciar amb un 3-1 que donava el primer lloc del grup als neerlandesos. El rival en les semifinals no seria ni França, ni Suècia, ni Anglaterra. Seria la sorprenent Dinamarca.

Els danesos jugaven el torneig per l'exclusió de Iugoslàvia per la Guerra dels Balcans i havien deixat fora els francesos en l'últim partit del grup. A Göteborg, en la semifinal, es van avançar amb un gol de Henrik Larsen empatat per Bergkamp. El mateix Larsen va anotar el segon i semblava que es consumaria la sorpresa, fins a falta de quatre minuts per al final.

Un córner llançat per Witschge va ser pentinat per Gullit. Van Basten va entrar a totes, no va contactar amb la pilota, però aquesta va quedar morta a l'àrea petita i Rijkaard, encarregat de recollir la brossa, la va introduir a la porteria de Schmeichel. El duel va anar a la pròrroga i, d'allà, als penals. En aquesta sort, Rijkaard va anotar el quart xut del seu equip, però abans, Van Basten havia fallat el segon i Dinamarca entrava a una final que guanyaria a Alemanya.

Rijkaard va aguantar una temporada més al Milan, la de l'epíleg d'una era. Van guanyar la lliga amb Fabio Capello d'entrenador, però el darrer partit va ser la derrota en la final de la primera Champions, contra l'Olympique de Marsella a Munic. Ell i Van Basten hi van jugar el seu últim partit. Amb 31 anys va tornar a l'Ajax, on es va posar al capdavant d'una il·lustre generació que anava creixent a les ordres del tècnic Louis van Gaal. El 1994 va disputar el seu últim gran torneig com a jugador, el mundial dels Estats Units, amb menys protagonisme i eliminació en els quarts contra Brasil. El 1995 es va retirar com a jugador i el seu adéu no va poder ser més dolç, guanyant el Milan, el seu antic equip, en la final de la Champions a Viena amb un gol de Kluivert.

Rijkaard va iniciar després una carrera d'entrenador que el va dur a ser seleccionador en una Eurocopa, la del 2000, disputada a casa i a Bèlgica, en què l'equip neerlandès va caure en semifinals contra Itàlia per penals. Després va liderar quatre temporades el FC Barcelona, durant les quals va guanyar una Lliga de Campions, la del 2006. En marxar del Camp Nou va entrenar durant un any el Galatasaray, sense gaire sort, i el 2016 va anunciar que no faria més de màxim tècnic responsable. Ara lidera projectes d'ajut, entre els quals a Surinam, la terra dels seus pares, mentre pot repassar un palmarès envejable en el qual hi ha la presència a diferents Eurocopes, la guanyada, l'entrenada, i aquella en què va aconseguir marcar-hi dos gols.