Escòcia, 0- Anglaterra, 2 (Euro 96-Primera fase)

70. Paul Gascoigne (0-2)

La propera Eurocopa viurà un apassionant Anglaterra-Escòcia a Wembley. Es tracta del partit entre seleccions més antic del món i també aquell del qual s'han disputat més partits. L'únic que s'ha disputat fins ara en un gran torneig, Eurocopa o Mundial, es va dur a terme, justament al mateix escenari, el 1996 i és recordat per tothom per un gol marcat per un jugador genial, imprevisible i únic, tant a dins com a fora del camp. Va ser el dia del gran gol de Paul Gascoigne.

No hi ha espai a tot Internet per escriure sobre Gascoigne. La seva vida mereixeria una sèrie de somriures i llàgrimes. Capaç del millor i del pitjor en totes les facetes de la seva vida, el fet cert és que durant la seva etapa de jugador va deixar imatges i accions per al record i aquesta en va ser una, quan ja tenia 29 anys, en un instant que per a tots els futbolistes és de maduresa, encara que aquesta paraula no es pot fer servir quan es parla d'ell.

Gascoigne va ser un bona peça des de jove. Nascut a Gateshead, just al sud de Newcastle, les seves habilitats amb la pilota contrastaven amb el seu comportament fora del camp. Va acabar als mapies després de proves no superades amb l'Ipswich Town, el Middlesbrough i el Southampton. Potser el seu caràcter els feia tirar enrere. Un dels dirigents del Newcastle va arribar a dir d'ell que era "com George Best sense cervell", en referència al díscol mite del Manchester United. De fet, semblava predestinat. Es diu Paul John per l'afició del seu pare als Beatles.

La seva infantesa no havia estat fàcil, amb la mort sobtada d'un amic en accident de trànsit, una malaltia del seu pare, que patia convulsions i ell mateix, que va començar a desenvolupar obsessions, com ara a les maquines de joc. A més, tenia dificultats amb el pes, amb tendència a engreixar-se. Tot i això, als 15 anys va decidir que el futbol trauria de pobre la seva família i es va prendre seriosament, fins al punt on podia arribar algú com ell, la seva carrera.

Així, va portar el Newcastle al triomf en la Copa juvenil del 1985, any en què va debutar a la màxima categoria, amb 18. La temporada següent, ja va marcar nou gols en el campionat i el 1988 va debutar amb la selecció, just després del fracàs d'aquesta en l'Eurocopa d'Alemanya. Aquell mateix estiu havia fitxat pel Tottenham, conjunt en el qual creixeria exponencialment. Tot i que no va disputar la majoria de partits de la fase de classificació per al mundial, la gran temporada 89-90 dels Spurs el va ajudar a ser convocat pel gran campionat de la seva vida, el mundial d'Itàlia, el 1990.

Allà el món va conèixer aquell insolent de 23 anys que arrossegava masses, que dirigia el joc de l'equip amb el seu dinamisme, conducció, bona tècnica i arribada a l'àrea rival, a part de divertir l'afició amb els seus gestos histriònics. Gasgoigne es va convertir en un ídol i, a més, va entrar en el cor de la gent quan va veure una targeta groga en les semifinals contra Alemanya que no li permetia disputar la final, en cas que el seu equip s'hi hagués classificat. Va plorar i aquelles van ser les llàgrimes de tothom. De tota manera, els anglesos van quedar eliminats i es van haver de conformar amb el quart lloc.

El 1991 va guanyar la Copa, el seu únic títol amb el Tottenham i l'estiu següent el va fitxar un dels grans del futbol europeu del moment, la Lazio, per 7,4 milions d'euros. A Itàlia, no es va adaptar mai al joc en les tres temporades en què hi va ser, durant les quals la premsa parlava més d'ell per fets extrafutbolístics que pel que feia al camp. Va agredir periodistes, va menysprear la filla del propietari dient-li a aquest que ella tenia els pits grans i va anar perdent la forma física fins arribar a nivells impresentables. A més, va començar a excedir-se amb l'alcohol. No va anar a l'Eurocopa del 1992 i la selecció va quedar fora del mundial del 1994, tot i que ell va actuar força en la fase de classificació. Una derrota a Noruega va fer que els nòrdics i els Països Baixos deixessin l'equip de Graham Taylor eliminat.

El 1995 va decidir tornar a les Illes, però no a Anglaterra, sinó al Glasgow Rangers, a Escòcia. Allà, sense tanta pressió, va poder tornar a ser ell. A més, tenia una gran motivació, ja que Anglaterra organitzaria l'Eurocopa del 1996. Es va posar en forma i va rebre la confiança de Terry Venables, que el va convocar per a la cita. Tornava al primer nivell internacional ja amb 29 anys, sis després de la seva explosió al mundial.

Anglaterra va patir en el primer partit, en què només va poder empatar davant de Suïssa. Gascoigne va ser titular i rellevat per David Platt a poc per al final. El segon partit era contra els escocesos, que havien igualat davant dels Països Baixos en el debut. Qui guanyés, tindria la classificació segura per a quarts. I el duel va ser molt emocionant.

El gol

Anglaterra es va avançar a l'inici de la segona part, quan Shearer va rematar amb el cap una centrada de Gary Neville. La diferència era molt curta i podia passar de tot. I de tot va passar en poc més de dos minuts, els que van anar del possible empat escocès al golàs de Gascoigne.

Tony Adams, el central, va estar poc encertat en cometre un clar penal sobre el davanter Gordon Durie a dotze minuts per al final de l'enfrontament. Dos dies abans, els neerlandesos havien derrotat els suïssos i, si Escòcia empatava, podia deixar Anglaterra en una mala posició de cara a l'última jornada davant dels oranje. El capità, McAllister, va disparar fort, però massa centrat i Seaman va desviar amb el colze. El central Colin Hendry va cometre falta en el córner posterior, però no sabia encara què li esperava. Perquè el porter anglès va servir ràpidament la falta i, després d'una deixada de Sheringham i d'una passada d'Anderton, Gasgoigne va recollir l'esfèrica, va fer un barret monumental a Hendry, que havia recuperat la posició, va esperar que la pilota caigués i va afusellar el porter Goram. El 0-2 seria definitiu i Gascoigne, que va celebrar el gol com un boig, tornava a estar a la boca de tothom.

En la resta del torneig, va tornar a demostrar les seves millors qualitats. Davant dels Països Baixos va fer un recital i en les tandes de penals contra Espanya i Alemanya va prendre la responsabilitat de xutar el que li tocava. Lamentablement, en aquest últim partit, l'errada de l'actual seleccionador anglès, Gareth Southgate, va costar l'eliminació dels britànics. Va ser l'última oportunitat de Gascoigne de guanyar res amb l'equip nacional.

Va aguantar dues temporades més als Rangers, on es va enfrontar a l'afició catòlica del Celtic per gestos ofensius i va arribar a ser amenaçat de mort, i el 1998 va rebre un fort cop. El seleccionador, Glenn Hoddle, influït per algunes imatges dels tabloides en què es veia Gascoigne menjant inapropiadament i begut a altes hores de la matinada, el va deixar fora del mundial de França en una concentració a la Manga del Mar Menor. Coneguda la notícia, Gazza, com és conegut, va fer veure que anava a jugar a golf, però va tornar, va entrar a l'habitació de Hoddle i la va destrossar. No cal dir que no va tornar més a l'equip nacional.

L'any anterior havia fitxat pel Middlesbrough, amb el qual va ser subcampió de la Copa de la Lliga, i encara va anar jugant com va poder a l'Everton, el Burnley, ja a Segona, i a un equip amateur, el Boston United, previ pas efímer per la lliga xinesa, abans de retirar-se amb 38 anys. I llavors va començar el calvari de veritat. Sense el futbol, els fantasmes van tornar al cap de Gascoigne. Va haver de ser ingressar en psiquiàtrics per problemes mentals, va ser arrestat múltiples cops per accidents conduint begut i ha aparegut als diaris en condicions inexplicables, molt desmillorat físicament. Fins i tot va ser acusat d'agressió sexual. Gascoigne només té 53 anys, però no es preveu un bon final per a ell. Una llàstima per a un nen gran que, en alguns moments de la seva carrera, com amb aquell gol contra els escocesos a Wembley, va demostrar que tenia un do per jugar a futbol però queno el va saber aprofitar com calia.