Espanya, 0 (4)- Itàlia, 0 (2) (Euro 2008-Quarts de final)

62. Cesc Fàbregas (4-2, en els penals)

Hi ha un seguit de seleccions en el decurs de la història que no han pogut superar sostres de vidre. Els Països Baixos, per exemple, han disputat tres finals de mundials sense aconseguir el títol; un fet similar va succeir amb Iugoslàvia, que va jugar dues finals d'Eurocopa; o Mèxic, que fa set campionats seguits que no passa dels vuitens de final d'una Copa del Món. Però d'altres els han trencat, com Portugal guanyant l'últim torneig europeu. Espanya no havia superat mai una ronda de quarts de final, tant en Eurocopes, com en mundials, i a més feia 88 anys que no deixava fora Itàlia d'un gran campionat. Tot es va acabar després d'un penal transformat per Cesc Fàbregas.

Les úniques vegades que la selecció espanyola havia quedat entre els quatre primers d'un gran torneig no hi havia quarts de final en la fase final. En el mundial de Brasil, el 1950, la fase de grups conduïa a una lligueta definitiva de quatre equips, de la qual els espanyols van ser últims, i en l'Eurocopa guanyada el 1964, els quarts eren una eliminatòria a doble partit anterior al torneig. En l'altra final disputada, la del 1984, també hi havia fase de grups abans de les semifinals. Espanya, a més, no eliminava Itàlia d'un gran campionat des dels Jocs Olímpics d'Anvers, el 1920. Posteriorment, els transalpins els havien fet fora de la Copa del Món del 1934 i de la del 1994, justament en els quarts, a més d'eliminar-los en la primera fase de l'Eurocopa del 1988.

A part de l'historial nefast contra els italians, Espanya havia caigut en uns quants quarts de final recentment. Havia passat en el mundial de Mêxic, el 1986, davant de Bèlgica i en l'Eurocopa del 1996, contra Anglaterra, en els dos casos per penals. També derrota contra França en el torneig europeu del 2000, amb un penal errat per Raúl en l'últim minut, i desfeta en tanda de la Copa del Món del 2002 contra Corea del Sud, novament des del punt fatídic i després d'un arbitratge molt advers de l'egipci Al-Ghandour. A Espanya es creia que hi havia un malefici.

Però l'equip es mostrava molt confiat en l'Eurocopa del 2008. Luis Aragonés havia dotat d'un estil la selecció espanyola, tot i que li havia costat a l'inici, amb una formació molt reconeixible que va començar amb dos davanters, Villa i Torres, i que va acabar amb un de sol per la lesió en les semifinals de l'asturià. Al centre del camp, un únic mig centre, Marcos Senna, feia la feina bruta perquè es lluïssin Xavi, Iniesta i Silva. En aquest entramat, el primer suplent que entrava era Cesc Fàbregas.

Aleshores tenia 21 anys i era l'estrella d'un Arsenal que havia perdut l'estiu anterior Thierry Henry. Al conjunt londinenc actuava més de director de joc, però a la selecció era un element clau quan entrava habitualment en el lloc d'un dels dos davanters per crear una gran superioritat el centre del camp. Ja havia actuat en l'últim mundial i a Àustria havia entrat els dos primers partits de suplent i havia estat titular en la intranscendent victòria davant de Grècia. Espanya anava llançada, però la bèstia negra es creuava en el camí.

Itàlia havia tingut molts problemes per entrar en els quarts de final, després d'una clara derrota davant dels Països Baixos i d'un empat suat contra Romania, amb penal aturat per Buffon a Mutu inclòs. Un triomf contra una dèbil França, en la reedició de l'última final del mundial, havia donat el bitllet al conjunt de Roberto Donadoni que, com sempre, seria un rival temible a Viena.

El gol

El partit, que amb el temps representaria un enfrontament entre el vigent campió del món i el següent, va ser una batalla d'estils sense guanyador. Itàlia no va deixar que Espanya practiqués el seu joc ràpid i fins i tot hauria pogut vèncer amb una ocasió molt clara de Camoranesi. No hi va haver gols, ni en els 90 minuts, ni en la pròrroga i, per tant, calia anar a la tanda, de tan mal record per als hispans en d'altres campionats. Però aquest cop la cosa a anar rodada. Villa, Grosso i Cazorla van anotar els tres primers entre els dos conjunts, però Casillas va aturar el de De Rossi. Tot seguit, van marcar Senna i Camoranesi. Güiza podia establir el 4-2, però el va fallar i tot es tornava a igualar. Va ser aleshores quan Casillas li va aturar el xut a Di Natale i va donar l'oportunitat a Cesc de fer història.

El centrecampista català, el més jove de la convocatòria de Luis Aragonés, tindria la gran responsabilitat i no va fallar. Va enganyar totalment Buffon i va fer entrar Espanya en les semifinals. La resta és història, amb clara victòria contra Rússia per 0-3 i victòria en la final, contra Alemanya, per 1-0 amb el gol de Torres. Tot al mateix estadi. Curiosament, quatre anys més tard, Cesc també anotaria el penal que classificaria Espanya per a la segona final de l'Eurocopa, a Polònia i Ucraïna, que significaria el tercer títol continental per a la selecció.

Molt s'ha parlat de què hauria passat si Espanya, un combinat habitualment fatalista, hagués perdut la tanda dels quarts de l'Eurocopa del 2008. Possiblement, la sensació d'invulnerabilitat que va projectar en els anys posteriors hauria estat mancada d'una dosi de confiança. Espanya va guanyar el mundial dos anys després superant tots els partits eliminatoris per 1-0, amb dues pròrrogues incloses. Però aleshores jugava amb l'avantatge d'haver trencat un sostre de vidre, el que va caure quan Cesc Fàbregas va introduir la pilota a la porteria de l'Ernst Happel Stadion, al Prater vienès.