Suècia, 2- Alemanya, 3 (Euro 92-Semifinals)

363. Kennet Andersson (2-3)

Suècia ha estat un país intermitent en el seu rendiment com a selecció. Va tenir un gran moment a la dècada dels cinquanta, amb l'equip que va quedar subcampió del món a casa davant del Brasil de l'emergent Pelé. Era el conjunt dels Gre-No-Li (Gren, Nordhal i Liedholm) que van triomfar al Milan. No va tornar a fer res de bo als mundials fins al 1994, quan va quedar tercera a la Copa del Món dels Estats Units. Aquell equip va tenir el seu assaig general dos anys abans, justament en l'altre gran campionat que ha organitzat, l'Eurocopa del 1992. El conjunt escandinau va estar a punt de jugar-se el títol contra els seus veïns danesos, però Alemanya li ho va impedir en la semifinal.

L'equip entrenat aleshores per Tommy Svensson va arribar-hi després d'una primera fase amb dues victòries (Dinamarca i Anglaterra) i un empat (en el duel inaugural contra França). Es basava en un 4-4-2 en què el talentós extrem de l'Arsenal Anders Limpar assortia de pilotes la davantera, formada per Thomas Brolin i Martin Dahlin. Aquest darrer li havia pres el lloc a Kennet Andersson, l'atacant amb el qual Svensson havia afrontat el primer partit i a qui Dahlin havia substituït. Andersson era un espigat ariet, molt de l'estil suec, de gran envergadura, però que mostrava més condicions que el simple joc aeri. Era un fals maldestre, ja que semblava lent però podia moure's amb habilitat en espais curts i arribava a moltes pilotes gràcies a les seves llargues cames.

Per a la semifinal, Svensson va deixar Limpar a la banqueta i va tornar a apostar per Andersson. El fet que els alemanys actuessin amb tres centrals en aquella època li devia fer pensar que ell necessitava tres davanters per igualar la qüestió. Les coses, però, no li van sortir gaire bé i Alemanya va arribar a l'últim minut del partit guanyant per 1-3.

El gol

Amb tot perdut, els suecs van buscar l'heroica i gairebé la troben. En una jugada simple com ella sola, el centrecampista Klas Ingesson va enviar una esfèrica a l'àrea des del centre del camp. Semblava que seria per al porter alemany, Bodo Illgner, però Kennet Andersson se li va avançar, va pentinar l'esfèrica i aquesta va entrar a la porteria.

L'anotació va obrir una llum d'esperança per als aficionats presents al Rasunda Stadion, el mateix escenari que la final del 1958, però va durar poc. El partit va acabar amb 2-3 i Alemanya era a la final. En canvi, va significar l'inici d'una molt bona trajectòria del jove Kennet Andersson, que aleshores tenia 24 anys, amb l'equip nacional. Va esclatar del tot en el següent mundial, al costat de Brolin i Dahlin, en què va anotar cinc gols cabdals per al tercer lloc del seu conjunt. La no presència de Suècia en les següents grans cites, l'Eurocopa 96 i el Mundial 98, va obligar a esperar més actuacions seves fins a l'Euro 2000. Va actuar en tres partits, però ja no va poder anotar. Tenia 32 anys.

Andersson va ser un jugador més conegut per les seves intervencions a la selecció que en els clubs. En el moment de l'Eurocopa 92 era al Malines. Va tornar mig any a casa, al Norrköping, abans d'iniciar una llarga trajectòria en equips de segona fila de França, Itàlia i el Fenerbahçe turc. Després va retornar a la lliga sueca, a la qual es va retirar. L'únic gol d'Andersson a una Eurocopa va servir de poc, però va ser un petit trampolí per al que l'esperava dos anys més tard.