Iugoslàvia, 3- Espanya, 4 (Euro 2000-Primera fase)

47. Alfonso (3-4)

Dins de l'apartat de remuntades èpiques, Espanya ostenta el rècord d'haver entrat en un gran torneig recuperant el marge més ampli de gols que cap selecció ha eixugat en un sol partit. Va ser en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984, quan un 12-1 contra Malta el va fer classificar-se per al campionat deixant fora els Països Baixos. Setze anys més tard, sense arribar a aquest nivell, va aconseguir un altre miracle, en anotar dos gols en el descompte contra Iugoslàvia per entrar als quarts de final de l'Eurocopa 2000. El jugador que va ratificar aquesta gesta va ser el davanter Alfonso Pérez Muñoz.

Ja va aparèixer en aquesta llista amb un altre gol important durant l'Eurocopa anterior, la del 1996. En els quatre anys que havien passat s'havia consolidat com a jugador franquícia del Betis. Els andalusos s'havien fet amb els seus drets, després que aquest hi hagués jugat cedit pel seu club de formació, el Reial Madrid. Hi va estar a punt d'aconseguir la Copa del Rei del 1997, en què va perdre la final davant del FC Barcelona. Aquella temporada va ser segon màxim golejador de la lliga, amb 25 gols, només superat pel blaugrana Ronaldo, i totes aquestes xifres el feien ser un asidu de la selecció.

L'equip nacional afrontava amb esperances el mundial del 1998, però va caure eliminat a les primeres de canvi en un campionat que va arrencar de titular però en què va pagar els plats trencats de la derrota, finalment decisiva, contra Nigèria. A l'inici de la següent fase de classificació va caure el tècnic, Javier Clemente, rellevat per un José Antonio Camacho que no el va poder convocar tant a l'inici, per culpa d'una sèrie de lesions, però que sí que hi va comptar quan es va recuperar.

Alfonso, ja bé de salut, va viure un gran trauma en la temporada 1999-2000 en què va patir l'inesperat descens del Betis a la Segona Divisió. Els seus deu gols no van ser suficients en una temporada en què també van baixar dos històrics com el Sevilla i l'Atlètic de Madrid. Tot i això, el seleccionador el va convocar per a un amistós en el mes de març, en què va marcar un gol en la victòria per 2-0 contra Itàlia, i va entrar a la llista de l'Eurocopa d'aquell mateix estiu.

Va ser suplent en el primer partit, una derrota contra Noruega que comprometia molt el futur de l'equip. En el segon, va ser titular, posteriorment rellevat per Urzaiz, en la victòria contra Eslovènia. Els resultats obligaven els espanyols a guanyar el partit que tancava el grup, davant de Iugoslàvia.

Els gols

A la mateixa hora jugaven Noruega i Eslovènia i els espanyols havien de vèncer o superar el resultat dels nòrdics. Però les coses no van començar bé a Bruges, ja que Savo Milosevic va avançar els iugoslaus a la mitja hora. Vuit minuts després va arribar el primer moment d'Alfonso.

Va ser en una acció plena de rebots que va acabar a peus de Raúl. Aquest va intentar passar pel mig de la defensa balcànica i no es va poder endur la bola amb nitidesa, però va quedar solta davant de la porteria de Kralj. Allà era Alfonso, que seguia l'acció i qui, amb la cama esquerra, va empatar el duel. De fet, l'atacant madrileny destacava pel seu gran domini de les dues cames. Però el partit es complicaria molt per als homes de Camacho. A l'inici de la represa, Govedarica anotaria el 2-1. Per sort, Munitis va empatar tot seguit, però Komljenovic va situar el 3-2 al minut 75. El partit va entrar en el descompte amb un marcador que eliminava Espanya. Necessitava guanyar perquè Noruega seguia empatant contra Eslovènia. En el primer minut del descompte, Abelardo va provocar un penal que va transformar Mendieta. Quedava esperança però poc temps, suficient per arribar a l'èxtasi.

Els espanyols van acumular centrals a l'àrea per deixar pilotes mortes i jugaven també a aprofitar l'alçada d'Urzaiz. Aquest va tocar una primera centrada de Sergi, però els refusos iugoslaus van acabar a peus de Guardiola. El centrecampista blaugrana va centrar, novament Urzaiz va deixar cap al mig i Alfonso, amb una volea amb l'esquerra gairebé caient, va enviar l'esfèrica lluny de l'abast de Kralj. Iugoslàvia ja ni va servir del centre del camp. Entre crits dels periodistes radiofònics exclamant, fins i tot, que Déu era espanyol, Camacho i els seus van entrar com a primers de grup a quarts, van obligar els iugoslaus a enfrontar-se als amfitrions Països Baixos, que els van acabar humiliant per 6-1, i van eliminar Noruega, en l'última aparició fins ara dels escandinaus a l'aparador internacional.

De tota manera, l'Eurocopa no duraria gaire més per a Espanya, eliminada al cap d'uns dies per França al mateix estadi en un xoc cruel en què Raúl fallaria un penal a l'últim minut que hauria conduït a la pròrroga. Alfonso va jugar tot el partit sense saber que aquella seria la seva última cita amb la camiseta de l'equip espanyol, que va deixar amb 38 partits i 11 gols.

Perquè amb el Betis a Segona havia de buscar-se equip i no en va trobar cap altre que el FC Barcelona, el gran rival de l'equip del seu cor, el Reial Madrid. Va trobar una formació blaugrana en plena travessa del desert. Hi va ser un any i mig, en què hi va jugar molt poc i en què va ser víctima, novament, de molts problemes físics. El gener del 2002 seria cedit a l'Olympique de Marsella, amb el qual va acabar la temporada amb quatre gols, i a l'estiu va decidir tornar on havia estat més feliç.

El Betis tornava a ser equip de Primera i el va repescar. Les coses no van ser iguals. En aquesta segona etapa, ocupava un paper més secundari, ja amb 30 anys, i tampoc no va tenir molta continuïtat per les lesions. Només va jugar deu partits de lliga i cinc de Copa l'últim any, però es va poder retirar amb un títol en el seu palmarès, la Copa guanyada pels andalusos davant d'Osasuna, malgrat que ell no pogués disputar el partit. Alfonso va haver de deixar el futbol amb 33 anys amb la sensació que la seva carrera apuntava més alt i castigat pels problemes físics, però amb moments àlgids, com la seva primera etapa a Heliòpolis o aquella tarda en què, segons alguns compatriotes seus, va aconseguir nacionalitzar espanyol fins i tot a Déu.