Itàlia, 1- Suècia, 1 (Euro 2004-Primera fase)

68. Zlatan Ibrahimovic (1-1)

En el món del futbol hi ha hagut futbolistes virtuosos, destralers, forts, ràpids, golejadors i de tot tipus. La majoria d'ells tenen característiques que els fa semblants a d'altres, tant en virtuts, com en defectes. Però llavors n'hi ha que trenquen el motllo, que no s'assemblen a ningú i que són recordats perquè són diferents. De vegades, tant és que hagin guanyat molts títols o pocs, simplement són una marca i una icona en ells mateixos. I si han dut a terme una carrera de més de vint anys, encara són reconeguts per més generacions. És el cas del genial Zlatan Ibrahimovic.

El seu joc pot agradar més o menys, però segur que no passa desapercebut per a ningú. A més, ha anat mutant en el decurs dels anys, des d'un davanter que ho lluitava tot al principi, fins a un anotador més selectiu al final, però sempre amb una combinació de característiques físiques i tècniques gairebé impossibles de trobar i a les quals ha extret un gran rendiment, tot i que sempre queda la sensació que hauria pogut fer un pèl més per pujar al màxim nivell.

Ibrahimovic és suec, tot i que el seu nom no enganya. Fill de bosni musulmà i de croata, emigrats al país escandinau a final dels anys setanta, la seva vida a un dels barris més conflictius de Malmö, Rosengard, va marcar un caràcter complicat que no en poques ocasions li ha comportat problemes. Però Ibrahimovic l'ha utilitzat sempre al seu favor. El principal equip de la ciutat el va captar aviat d'un conjunt de fills d'emigrants balcànics i hi va jugar dos anys, tot i que només una lliga sencera. L'Arsenal el va voler captar, de la mà d'Arsène Wenger, però va ser més llest Leo Beenhakker, que el va portar a l'Ajax per poc més de vuit milions d'euros només amb 19 anys.

Als Països Baixos va començar a ser conegut a tot arreu. No hi va ser excessivament golejador, però hi va guanyar dues lligues i una Copa en tres anys. Fins i tot va debutar al mundial de Japó i Corea del 2002, en què va estar dues estones a damunt del camp, una d'elles en l'eliminació davant de Senegal en els vuitens de final. Mentre anava creixent en l'Ajax, va prendre part en la fase de classificació per a l'Eurocopa de Portugal del 2004, a la qual Suècia va entrar tranquil·lament. L'estiu del 2004, quan tenia 22 anys, va ser molt mogut. El va fitxar la Juventus i va debutar en el màxim torneig europeu, on deixaria una mostra inesborrable de la seva qualitat.

Suècia va debutar apallissant Bulgària per 5-0 en un partit en què ell va marcar de penal el quart gol. El segon compromís era a Porto davant d'Itàlia, la selecció del país on jugaria a partir de l'estiu i un duel fonamental per a la classificació. 

El gol

Els transalpins, que havien empatat el primer partit davant de Dinamarca, es van avançar en el marcador amb un cop de cap de Cassano en el tram final de la primera part. El resultat no era un desastre total per als suecs, però segurament els obligava a vèncer els danesos en l'últim partit per arribar a quarts. El tècnic, Lars Lagerbäck, va començar a fer canvis ofensius i, cinc minuts abans del final, Zlatan va aturar el temps.

Källström va llançar un córner que entre Jakobsson i Allbäck van introduir a l'àrea. El central Mellberg va anar a totes per rematar, però no va aconseguir-ho, com tampoc no ho va fer Ljungberg en un intent de xilena. Aleshores, va sorgir Ibrahimovic amb una idea genial. D'esquena a porteria, i amb la pilota a una gran alçada, va deixar anar un toc d'esperó màgic davant de Buffon. La pilota va descriure una paràbola increïble i va entrar pel petit espai entre els 185 centímetres de Christian Vieri, en funcions defensives i saltant, i el travesser. Un gol per recordar que el jove Zlatan va celebrar embogit.

El resultat va permetre que a Suècia li valgués un empat contra Dinamarca, a més d'un gol, en l'últim partit, i els dos veïns escandinaus van obtenir el resultat que necessitaven en l'últim minut amb una rematada de Mattias Jonson que deixava Itàlia fora. Lamentablement per als suecs, van perdre en els quarts de final per penals contra els Països Baixos, allà on jugava Ibrahimovic fins aleshores, en una tanda en què l'errada del nou jugador de la Juventus va ser determinant.

La carrera posterior d'Ibrahimovic és llarga i extensa, amb més llums que ombres però també amb episodis turbulents en alguns equips. El 2006, després de guanyar dues lligues amb la Juventus, va deixar l'equip, descendit a Segona per l'escàndol Calciopoli, i va fitxar per l'Inter, on va aconseguir tres lligues més. Però van ser anys en què la Lliga de Campions se li va escapar. El 2009 era als llombards quan el títol va ser guanyat pel FC Barcelona. Ell va fitxar pels catalans deixant el conjunt de Mourinho i, tot i que va guanyar la lliga espanyola, va veure com el seu anterior equip era campió d'Europa i assolia el triplet. A més, ell no es va adaptar al joc de Pep Guardiola, a qui després no ha perdut ocasió per criticar de manera acarnissada, no es va voler supeditar a l'estrellat de Messi i va tornar a Itàlia, al Milan.

Amb la selecció, havia caigut a quarts de final del mundial del 2006 i a primera ronda de l'Eurocopa del 2008, tot i anotar-hi dos gols en tres partits. Suècia es va perdre el mundial de Sud-àfrica, però no el torneig europeu del 2012, en què va caure a la primera fase tot i dos gols de la seva estrella. El conjunt nòrdic tampoc no va ser al mundial de Brasil, del 2014, però sí a l'Eurocopa del 2016, en què va anunciar la seva retirada de l'equip nacional un cop eliminat a la primera fase. Va fer un simulacre de retorn un cop va veure que Suècia, contra tot pronòstic, havia eliminat Itàlia i havia entrat al mundial de Rússia, però el seleccionador, Janne Andersson, va mantenir-se ferm i va dir que el premi era per qui se l'havia guanyat, encara que qui quedava fora fos el màxim anotador de la història de la selecció.

Amb els equips, encara va viure una lliga amb el Milan abans de la decadència de l'equip. Ell la va veure venir i va fitxar per un París Saint-Germain que s'havia convertit en un nou ric d'Europa. Ho va guanyar tot a nivell nacional, com ara quatre lligues i dues Copes, però va xocar cada temporada amb la Champions, el gran torneig que se li ha resistit. El 2016, ja amb 35 anys, va ser contractat per un altre gran vingut a menys, el Manchester United, amb el qual encara va endur-se una Lliga Europa, i semblava que es retiraria als Estats Units, a Los Angeles Galaxy, però l'esperit competitiu el va fer tornar a Europa superant una llarga lesió.

Així, de camí cap als 40 anys torna a ser al Milan, on bat xifres golejadores i vol retornar l'entitat al seu lloc històric com a campió de lliga, després de l'últim campionat guanyat per ell mateix fa deu anys. Tot, amb el posat altiu i de superioritat de sempre, segurament creient-se més del que és però sense deixar-se trepitjar per ningú. Ho va aprendre des de petit als carrers de Malmö i ho ha portat fins al final, amb mil i un detalls per als grans gurmets de futbol, com aquell cop d'esperó de l'estadi Dragao que va meravellar tothom.