Espanya, 1 (5)- Dinamarca, 1 (4) (Euro 84-Semifinals)

83. Antonio Maceda (1-1)

Els lliures eren un tipus de jugador que ja no existeix, però que durant dècades van ser essencials en els grans equips de futbol. Eren futbolistes híbrids entre defenses i centrecampistes, que es col·locaven darrere dels marcadors de partida, però que s'incorporaven a la zona ampla sovint gràcies a la seva capacitat futbolística, que els permetia combinar amb facilitat, i a la seva llibertat tàctica, ja que no tenien encarregat seguir cap jugador. Als vuitanta, un futbolista es va convertir en el gran lliure del futbol espanyol, i hauria pogut arribar més lluny si el dret de retenció primer, i les lesions després, no l'haguessin frenat. Era Antonio Maceda.

Nascut a Sagunt, a València, Maceda va cridar l'atenció dels responsables de Mareo, un dels planters més fecunds de l'època del futbol espanyol, el de l'Sporting de Gijón. Dotat d'una combinació de condicions físiques i tècniques no vistes fins aleshores en l'arquetípic jugador del país, als divuit anys va deixar l'Acero, el club de la seva ciutat, per traslladar-se a Astúries i durant deu anys va ser emblema del millor Sporting de la història, amb el qual va ser subcampió de lliga, va arribar a dues finals de Copa i es va classificar per a les competicions europees. 

Maceda era alt i fort, amb qualitats per ser un bon defensa, però alhora era prou bo tècnicament com per sumar-se a l'atac i ajudar en les combinacions del seu equip. A part, tenia un instint especial en les accions a pilota parada per avançar-se als defenses rivals i rematar gairebé sempre. Va estrenar-se a l'elit amb un descens a Segona, però quan l'equip del Molinón va tornar a dalt, després d'un parell d'anys de presències més intermitents, es va consolidar a l'eix de la rereguarda de la mà de Vicente Miera, el seu gran valedor.

La temporada del seu esclat va ser la 1980-81, i la seva presència en tres partits amistosos, entre ells una gran victòria a Wembley, va suposar que fos cridat per José Emilio Santamaría per al mundial d'Espanya, del 1982. Allà, la seva participació va ser testimonial, només 17 minuts en l'intranscendent partit final, també davant dels anglesos, però ja era un jugador seguit pels grans. El problema era el dret de retenció. Els equips modestos tenien el dret de quedar-se els futbolistes i no vendre'l si no volien. Aquesta mesura evitava que molts d'ells poguessin abandonar els seus clubs, i això va passar amb Maceda.

Cada estiu, els grans del futbol espanyol el volien fitxar, però l'Sporting no cedia. Després del mundial d'Espanya, ja amb 25 anys, va començar a viure les seves millors temporades. Cada cop era un golejador més prolífic i, a més, va gaudir de la total confiança del nou seleccionador, Miguel Muñoz. Va disputar gairebé tota la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984, inclòs el mític partit davant de Malta, en què va aconseguir dos dels dotze gols que van classificar Espanya per a la fase final.

En aquesta, Maceda va formar un gran tàndem al centre de la defensa amb Goikoetxea, tot i que els primers partits van ser complicats. Dos empats amb Romania i Portugal, aquest després d'un gol de Sousa per als lusitans que va arribar per una errada seva, va comprometre la classificació espanyola. Però es va redimir amb un gol a l'últim minut, del qual parlarem més endavant en aquesta llista, contra Alemanya Federal, que deixava els vigents campions eliminats i feia que Espanya passés a les semifinals.

 

El gol

El partit de Lió seria contra Dinamarca, un conjunt que havia causat sensació en la primera fase. A més, va començar molt malament, ja que als set minuts els nòrdics es van avançar mitjançant Lerby. El partit va ser disputat i Espanya va fer entrar davanters a la represa. Als 23 minuts, va arribar el moment del lliure de l'Sporting.

Va ser després d'una rematada al pal de Sarabia, que havia rellevat Julio Alberto. La pilota va caure a Señor, qui va centrar des de la dreta. Carrasco no va arribar a la rematada en lluita amb un defensa i l'esfèrica va anar cap a l'altre costat. Allà, Gordillo la va recollir abans no sortís per la línia de fons, la va tornar enrere novament a Carrasco, que va provar de regatejar Busk. Aquest va refusar i la bola va caure a peus de Maceda, incorporat a l'atac qui, de primera, va batre Qvist amb un xut ras. 

El partit va anar fins a la pròrroga i després als penals. Maceda no en va xutar cap, però una errada d'Elkjaer-Larsen va donar el pas als espanyols a la final. El problema va ser que el defensa havia vist una targeta en el partit contra els danesos i se la va perdre. Segur que la seva presència es va trobar a faltar en la derrota per 2-0 davant dels amfitrions, amb la famosa errada d'Arconada a xut de falta de Platini.

Maceda es va estar un any més a l'Sporting, en què va classificar l'equip per a la Copa de la UEFA en finalitzar quart a la lliga, i l'estiu del 1985 va poder sortir-ne, ja que es va abolir el dret de retenció, i el va contractar el Reial Madrid. Era l'inici de la quinta del Buitre i de les cinc lligues seguides dels blancs. Ell va tenir paper fonamental en la primera, amb 5 gols en 28 partits. En plena forma i amb 29 anys va ser convocat per al mundial de Mèxic, el 1986.

Allà va arribar el debut contra Brasil, però va acabar el partit amb molèsties a un genoll i ja no va poder tornar a jugar en tot el campionat. Sembla que no es va curar bé d'una afectació de menisc després d'un cop en un partit de lliga amb el jugador del Sevilla Moisés i ho va pagar car. De retorn a Espanya, només va poder actuar en deu partits més amb el Madrid en les tres següents temporades. Mai no va fer net del problema. Així, amb 31 anys, es va haver de retirar del futbol. Després va engegar una intermitent carrera d'entrenador, al Badajoz i a l'Sporting, i també va col·laborar en mitjans de comunicació. Va quedar per saber on hauria pogut arribar si hagués pogut jugar abans en un equip més gran, o si el genoll no li hagués fallat en el millor moment de la seva carrera.