URSS, 2- Iugoslàvia, 1 (Euro 60-Final)

79. Milan Galic (0-1)

La selecció iugoslava de futbol va estar durant dècades lluitant per aconseguir un gran títol internacional però no va tenir tanta sort com les seves companyes d'altres esports, com la de bàsquet, per exemple. Sempre trobava algú que es posava en el seu camí en les eliminatòries, perdia algun partit decisiu que li comportava emparellaments complicats i no accedia gairebé mai a la final. Per això va lamentar l'oportunitat perduda el 1960, quan va arribar a disputar la pròrroga però va acabar cedint sis minuts abans de forçar un duel de desempat contra la URSS. En aquell partit va marcar una llegenda del futbol del seu país que tot just iniciava una bona trajectòria amb l'equip nacional. És el mateix amb el qual vam començar aquesta llista de gols, el davanter Milan Galic.

El jugador del Partizan va viure un gran any 1960, ja que mesos després de caure en la final d'aquesta Eurocopa es va proclamar campió olímpic a Roma. Tenia 22 anys i havia nascut a Malesevo, localitat situada molt a prop de la frontera entre l'actual Sèrbia i Romania. Galic era un golejador, però tampoc de xifres escandaloses. No es tractava només d'un rematador, sinó que s'implicava força en el joc de l'equip. Per la seva joventut, i pel fet que encara actuava al Proleter, el club en el qual es va formar a Zrenjanin, al nord de Belgrad, no va entrar a la llista per al mundial del 1958 a Suècia. Allà els iugoslaus es trobarien una de les seves bèsties negres.

Alemanya Federal va fer fora els balcànics de dues Copes del Món consecutives, el 1954 i el 1958. En aquesta última ocasió, els iugoslaus havien derrotat la gran França de Kopa i Fontaine a la fase inicial, però dos empats inesperats davant de Paraguai i Escòcia els van empènyer cap a una ronda de quarts enverinada en la qual van cedir per culpa d'un gol de Helmut Rahn. Dos anys després, però, els alemanys, juntament amb els anglesos i els italians, no s'havien apuntat al nou invent que era l'Eurocopa, un torneig que no s'havia celebrat mai del qual molts no preveien un gran futur. La falta de tants esculls aplanava el camí.

Galic, que va aterrar al Partizan aquell mateix 1958, va ser important en les dues rondes prèvies a la fase final de quatre equips. Va marcar en la victòria a casa contra Bulgària en els quarts de final, per 2-0, que va precedir l'empat a un de Sofia. En els quarts, l'adversari era una Portugal encara sense Eusébio però amb alguns dels grans jugadors del posterior gran Benfica. Iugoslàvia va caure per 2-1 a Lisboa però va apallissar per 5-1 els lusitans a Belgrad. Galic va segellar el triomf i es preparava per a la fase final.

Aquesta es va disputar a França per honrar l'inventor del torneig, l'exfutbolista, exàrbitre i dirigent Henri Delaunay. Iugoslàvia va iniciar la competició deixant fora els amfitrions al Parc dels Prínceps de París amb un impressionant 4-5. Galic hi va aconseguir el primer gol de la història del torneig. La final seria al mateix escenari contra els soviètics quatre dies més tard.

El gol

El partit no va tenir gaire afluència de públic. La falta de l'equip de casa en la final i el fet que els països de l'est no poguessin traslladar aficionats en aquells moments va propiciar que l'estadi estigués mig buit. Tot i això, va ser emocionant i competit i, abans del descans, Iugoslàvia es va avançar.

Va ser en una extraordinària jugada per la banda dreta del croat Drazan Jerkovic, curiosament nascut a Sibenik, la mateixa ciutat que un Drazan posterior i llegendari, el jugador de bàsquet Petrovic. Es va escapar d'un passiu Maslionkin i va centrar al primer pal on Galic es va avançar al mític capità Netto i va batre el no menys llegendari porter Iàxin. Els iugoslaus van arribar amb avantatge al descans, però poc després de la represa va empatar el georgià Metreveli. Va caldre anar a la pròrroga i, quatre minuts abans del final, Ponedelnik va donar el campionat a la URSS i va deixar els iugoslaus a les portes del torneig.

Galic va poder disputar el mundial dos anys més tard després d'una eliminatòria prèvia en què un gol seu contra Polònia va donar l'accés al a fase final de Xile. En el torneig, Iugoslàvia va tornar a perdre en el debut contra la URSS, en un partit en què va tornar a marcar el botxí Ponedelnik, però va revenjar-se dels alemanys en els quarts de final, amb una anotació d'un altre croat, Radakovic, del Rijeka, a Santiago. Semblava que la final era possible, però llavors els iugoslaus van caure de manera inesperada amb dos gols en els últims deu minuts contra Txecoslovàquia a Viña del Mar. Jerkovic, l'assistent de Galic a París, va marcar però no va ser suficient. L'equip va ser quart, la seva millor classificació en un mundial, en caure en la consolació contra l'amfitrió, Xile. Va ser l'últim gran partit internacional de Galic.

Perquè l'equip va ser sorprenentment eliminat per Suècia en el camí cap a l'Eurocopa del 1964 i pels francesos en la classificació per al mundial del 1966. Va ser una temporada estranya per a ell, ja que va unir aquesta decepció amb una altra, la final de la Copa d'Europa perduda davant del Reial Madrid a Brussel·les. Galic només tenia 28 anys, l'edat en què els països de l'est permetien els seus jugadors anar a jugar a l'estranger. I ho va fer, a l'Standard de Lieja belga i al Reims francès, Ja no tornaria a vestir-se més de blau. Deixava la selecció com a segon màxim golejador de la història, només sis anys després d'aquell cop de cap que va fer somiar per uns minuts un país que ja no existeix.