Portugal, 1- Espanya, 1 (Euro 84-Primera fase)

162. Santillana (1-1)

Hi ha jugadors que passen a la història per una habilitat que els fa famosos. El brasiler Garrincha, per exemple, ho va fer per la seva manera de regatejar, que deixava sec qualsevol defensa, provés el que provés; o el porter colombià Higuita, que va popularitzar que els jugadors de la seva demarcació sortissin de l'àrea i ara ho veiem amb naturalitat. Un davanter centre espanyol va passar a la història perquè, tot i no ser gaire alt, només 1,75 metres, tenia una extraordinària habilitat rematant de cap, fins al punt que era considerat el millor d'Europa en aquesta especialitat durant lustres. Era Carlos Alonso González, més conegut com a Santillana.

Perquè aquest no era el seu cognom, sinó el nom de la localitat on va nèixer, Santillana del Mar, a Cantàbria. Amb només divuit anys va debutar amb el Racing de Santander a Segona Divisió. Va quedar màxim golejador de la categoria, amb setze gols, i va cridar l'atenció del president del Reial Madrid, Santiago Bernabéu, que el va fitxar juntament amb el seu company d'equip Aguilar. En el seu primer any a Chamartín ja va guanyar la lliga, la primera de les nou que aconseguiria vestit de blanc, i a marcar gols, un total de deu. Es tractava d'un davanter centre dels d'abans, d'àrea, que caçava tot el que queia a prop de la porteria i que, sobretot, aprofitava extraordinàriament les centrades gràcies a una excepcional coordinació en el salt.

Però Santillana va haver d'estar a punt de deixar el futbol dos anys després. En un partit contra l'Espanyol, el 1973, va ser objecte d'una falta per part del defensa De Felipe i va notar de seguida molt mal a a l'esquena. A la nit va orinar sang i li van fer una prova en què van descobrir que només tenia un ronyó, un fet que ningú no havia detectat. Hi havia metges que deien que havia de deixar de jugar, perquè un altre cop en aquella zona li podria suposar la mort, però després d'una visita a l'insigne uròleg Antoni Puigverd, a Barcelona, va rebre el llum verd per seguir. La lògica del doctor era evident: també tenim només un cor o un fetge i no per això deixem de fer activitats de la vida diària.

Dos anys després, el 1975, va debutar amb la selecció, amb la qual va disputar 50 partits i hi va anotar 15 gols. No va entrar a l'Eurocopa del 76, però sí al mundial del 1978, a Argentina, en què va entrar després de la derrota inicial contra Àustria. Va jugar tot el partit en l'empat amb Brasil i la victòria davant de Suècia, però no es va poder evitar l'eliminació. Eren els seus millors moments. A la lliga havia aconseguit 24 gols, la seva millor marca. Li va quedar el punt negre de no guanyar cap Copa d'Europa amb el club que n'ha assolit més. Va jugar la final del 1981, contra el Liverpool, però la va perdre per 1-0 a París.

El 1980 només va jugar un partit en l'Eurocopa d'Itàlia, una derrota contra Anglaterra, i en el mundial del seu país, el 1982, després de passar-se tota la primera fase a la banqueta, superat pel jugador de la Reial Societat Satrustegui, vigent campió de lliga amb els bascos, va entrar en la segona fase. Va disputar tots els minuts contra Alemanya Federal i Anglaterra, però una derrota i un empat, i cap gol anotat per ell, van deixar la selecció fora del torneig. 

El 1984 ja tenia 32 anys però encara estava en forma. Uns mesos abans, havia participat amb quatre gols en la mítica golejada per 12-1 sobre Malta que havia donat a Espanya l'accés al torneig continental. El seleccionador, Miguel Muñoz, el va convocar i va disputar tots els minuts del torneig. En el debut, Espanya va empatar contra Romania a un gol. El segon partit havia de ser contra Portugal a Marsella.

El gol

El duel ibèric va ser força monòton, però els portuguesos el van desequilibrar a l'inici de la segona part amb un gran xut del centrecampista Sousa. Els espanyols havien de buscar la igualada, ja que una derrota els deixava virtualment fora del campionat. I van trobar el gol al minut 73.

Va ser en un córner llançat per Carrasco. Els dos centrals espanyols eren molt forts en el joc aeri i primer va tocar la pilota Maceda i després Goikoetxea. Aquesta va anar prop de la porteria, cap a la posició de Sarabia, que havia entrat dos minuts abans al camp, però el davanter de l'Athletic de Bilbao va xutar a l'aire. Gairebé va anar millor, perquè aquesta va quedar solta i va caure als peus de Santillana qui, amb una rematada no gaire ortodoxa, va superar el porter Bento. Seria el seu primer i únic gol en un torneig internacional.

Espanya va ser subcampiona d'Europa després de guanyar un sol partit de cinc disputats durant els noranta minuts. Va derrotar Alemanya Federal en el següent enfrontament amb un miraculós gol de Maceda; després va deixar enrere Dinamarca, però per penals, després d'empatar-hi a un. Finalment, va perdre per 2-0 la final davant de la França de Platini, víctima de la greu errada d'Arconada en intentar aturar un llançament de falta de l'estrella local.

Després de l'Eurocopa, Santillana encara va jugar tres partits més amb la selecció. Amb el Madrid, va encadenar dues Copes de la UEFA consecutives i va assistir a l'arribada de la quinta del Buitre, que va aconseguir cinc campionats seguits per al club. El 1985, l'arribada del davanter mexicà Hugo Sánchez al club el va anar apartant de la titularitat, però encara hi va coexistir tres temporades, fins al final de la campanya 1987-88. Amb gairebé 36 anys deia adeu al futbol un dels millors rematadors de cap de tots els temps i un jugador de gran rendiment per al seu equip durant una dècada i mitja.