Iugoslàvia, 3- Espanya, 4 (Euro 2000-Primera fase) 

i Espanya, 1- França, 2 (Quarts de final) 

141. Gaizka Mendieta (3-3 i 1-1))

Llançar bé els penals és un art. Sovint es parla de la loteria de les tandes, després de les pròrrogues, però no és ben bé així. Cada vegada més, els entrenadors de porters analitzen com els xuten els rivals per tal que els porters els puguin aturar les rematades quan arribi el moment. Però aquests tècnics devien tenir molts mals de cap per intentar discernir quin era el patró d'un superespecialista de la matèria com va ser el centrecampista Gaizka Mendieta.

De tota manera, Mendieta era molt més que un especialista en tirs directes. Durant uns anys, a final de segle i començament de l'actual, va ser el timó d'un València que va arribar dues vegades a la final de la Lliga de Campions. Havia arribat al club procedent del Castelló, ciutat a la qual va créixer perquè el seu pare, originari d'Euskadi, hi jugava. De fet, Gaizka va néixer a Lekeitio, a Biscaia, però des de petit va traslladar-se al Mediterrani i, després de jugar a les categories inferiors del conjunt albinegre, va ser contractat pel filial valencianista per 30 milions de pessetes (180.000 euros), una quantitat apreciable el 1992 per un jugador jove.

Va debutar en el primer equip l'any següent i, poc a poc, es va anar fent un lloc al centre del camp, tot i que la seva progressió va ser lenta. La primera explosió li va arribar la temporada 95-96, amb Luis Aragonés a la banqueta, en què l'equip va quedar segon a la lliga. Hi va actuar en 34 partits. El mateix any va disputar la final de l'Eurocopa sub-21 que Espanya va perdre contra Itàlia en els penals. Curiosament, ell no en va xutar cap, en la tanda, però poc després, a part de disputar també aquell any els Jocs Olímpics, va començar a prendre la responsabilitat de disparar-los amb el seu equip.

La tècnica de Mendieta des dels onze metres era depurada. Cursa lenta, aixecar el cap, esperar que el porter es mogués i xut fluix cap a l'altra banda o al mig. La tranquil·litat que demostrava al camp es traslladava en aquesta especialitat. De fet, Mendieta era un prodigi tècnic i físic. Abarcava molt camp i tenia una capacitat de passada i d'arribada a porteria enorme, que es van reflectir amb Claudio Ranieri a la banqueta valencianista i va debutar amb l'equip nacional de la mà de José Antonio Camacho en un recordat 9-0 contra Àustria. 

En el mateix curs, el València va guanyar la Copa, amb un extraordinari gol seu a la final. En el següent, canvi d'entrenador però encara més protagonisme al costat d'Héctor Cúper. El València va eliminar la Lazio i el FC Barcelona abans de caure per 3-0 contra el Reial Madrid a la final de la Champions del 2000. Poques setmanes després, arribava l'Eurocopa, el primer gran torneig internacional de Mendieta.

Els gols

Les coses no van començar gens bé. Ell va ser suplent i va entrar els últims disset minuts de la derrota contra Noruega. En el segon partit, sí que va arrencar de sortida, i va donar l'assistència del gol a Etxeberria per a l'1-2 favorable davant d'Eslovènia. El tercer partit era contra Iugoslàvia i s'havia de guanyar per ser a quarts de final. L'enfrontament va ser una bogeria. Cada cop que els balcànics marcaven, mitjançant Milosevic i Govedarica, responien els espanyols, a través d'Alfonso i Munitis. A un quart d'hora per al final, Komljenovic anotava el 3-2 i el partit s'endinsava en el temps de descompte. Espanya necessitava dos gols i un va arribar aviat.

Va ser en una centrada cap al segon pal en què Govedarica va agafar Abelardo, que hi va posar molt de la seva part per caure. El col·legiat francès Gilles Vessière va indicar penal. Mendieta va assumir la responsabilitat del xut i no va fallar. Seria un gol vital perquè, poc després, Alfonso anotés el quart i donés la classificació als espanyols de manera agònica. El següent partit, ja d'eliminatòria, va ser contra França. I tampoc no va començar bé, ja que Zidane va avançar el seu equip amb un gran llançament de falta. Cinc minuts més tard, una nova oportunitat per a Mendieta.

Munitis va entrar per l'esquerra de l'atac i va ser objecte d'una clara i imprudent escombrada per part de Thuram. Mendieta va tornar a agafar la pilota, va mirar els ulls del porter Barthez i va esperar que es llancés cap a la seva dreta per fer entrar la pilota pel centre de la porteria. Abans del descans, Djorkaeff va avançar França. Al minut 57, Camacho va retirar del camp Mendieta per fer entrar Urzaiz. Va ser un error, perquè Espanya es va tornar a trobar un penal a favor a l'últim minut de partit.

Sense Mendieta al camp, Raúl va assumir la responsabilitat després d'una falta força absurda de Barthez a Abelardo. El davanter del Reial Madrid va enganyar el porter, però el seu xut es va escapar per un dit a fora. Espanya quedava fora del campionat. Amb Mendieta al camp, és probable que el final hagués estat un altre i potser França no hauria estat campiona d'Europa.

La temporada següent de Mendieta va tornar a ser bona, tot i que el València es va tornar a quedar a les portes de la Champions per culpa dels penals davant del Bayern. Ell havia transformat els seus en el partit i en la tanda definitiva. Aquell estiu, amb 27 anys, va acceptar la superoferta de la Lazio, que va pagar 8.000 milions de pessetes (48 milions d'euros) pel jugador. Però a Itàlia no va triomfar. Hi va ser una sola temporada, en què no s'hi va adaptar. Com a mínim, va ser convocat per al mundial de Corea i Japó, en què va marcar un gol de falta contra Sud-àfrica. Va xutar en la tanda de penals guanyada a Irlanda a vuitens de final, però no en la perduda contra els coreans a quarts. Segurament hauria hagut de fer el cinquè llançament, que no va arribar mai.

Aquell estiu, Mendieta va fitxar pel FC Barcelona buscant el retorn a la lliga espanyola, on havia triomfat, però en plena època de vaques magres de l'equip blaugrana. Hi va ser una temporada i va fitxar pel Middlesbrough anglès, on sí que va tornar a trobar el seu lloc al món. Ja no era convocat per la selecció des de l'octubre del 2002, però a Riverside hi va estar quatre temporades en què van apreciar el seu joc i s'hi va convertir en un ídol. A més, va poder explotar la seva passió per la música. Es va convertir en DJ i, un cop acabada la seva carrera, amb 33 anys, el 2007, va passar a col·laborar amb mitjans de comunicació i ara és ambaixador de la lliga espanyola. L'estrella de Mendieta va durar pocs anys, però són temporades molt recordades, i per més habilitats que la seva gran capacitat per no errar cap penal.