Suècia, 2- Alemanya, 3 (Euro 92-Primera fase)

46. Karl-Heinz Riedle (0-2 i 1-3)

Durant els gloriosos anys vuitanta i principi dels noranta de la selecció alemanya de futbol, una de les seves identitats va ser actuar gairebé sempre amb dos davanters. La disposició tàctica podia variar, però a davant hi solia haver dos atacants de similars característiques, ràpids, incisius, lluitadors i golejadors. La parella clàssica va ser la que van formar Rudi Völler i Jürgen Klinsmann, tot i que també hi va haver d'altres elements anteriors com Karl-Heinz Rummenigge o Klaus Allofs. Però quan fallava un dels dos titulars, el combinat germànic va trobar un bon relleu en un altre anotador de similars característiques. Era Karl-Heinz Riedle.

Riedle ja tenia gairebé 27 anys el 1992 i havia estat campió del món dos abans a Itàlia, però l'Eurocopa de Suècia va ser el seu torneig i la culminació a anys de gols i més gols que l'havien dut, precisament, a jugar al país transalpí. Nascut molt a prop de la frontera amb Àustria i Suïssa, al sud de Baviera, Riedle va disputar les seves primeres temporades en categoria superior a la veïna Augsburg, que llavors tenia l'equip a segona categoria, però aviat va debutar a la Bundesliga, tot i que va haver de viatjar força quilòmetres per fer-ho.

El 1986, Alemanya Federal acabava de ser subcampiona del món a Mèxic i el jove Riedle, de 21 anys, fitxava pel Blau-Weiss Berlín, conjunt que no va poder evitar quedar últim però en què ell va marcar catorze gols entre lliga i Copa. Aquell talent no es podia perdre a la categoria inferior i per això va ser contractat pel Werder Bremen i va ser arribar i moldre. Va anotar 18 gols en la competició ajudant l'equip a aconseguir el títol de lliga amb quatre punts sobre el Bayern. A més, va estar a punt d'arribar a la final de la UEFA, en perdre contra el Leverkusen en semifinals. Aquell equip va arribar a quarts de final de la Copa d'Europa la temporada següent i només va ser eliminat pel posterior campió, el Milan, amb un gol de penal de Van Basten. Riedle no va poder disputar el partit decisiu a San Siro ja que havia vist la segona targeta en el 0-0 de l'anada a casa.

Tots aquests èxits l'havien fet debutar amb la selecció absoluta, amb gol contra Finlàndia, en la fase de classificació per al mundial del 1990. Aquella tardor va ser olímpic a Seül, però només va poder disputar-hi 29 minuts ja que va recaure d'una lesió en els quarts de final davant de Zàmbia. Problemes a un engonal van provocar que el seleccionador, Franz Beckenbauer, no el pogués convocar gaire en el camí cap a la Copa del Món, però sí que el va incloure en la llista definitiva del torneig.

A Itàlia 90 va ser suplent en tres partits i titular en la victòria en els quarts de final contra Txecoslovàquia per la sanció a Rudi Völler. Es va proclamar campió del món sense jugar la final, a l'Estadi Olímpic de Roma, i ja s'hi quedaria perquè l'havia fitxat la Lazio. A Itàlia hi va assolir bones xifres, tot i que l'equip estava perdut a mitja classificació. Amb la selecció entrava en els plans del nou tècnic, Berti Vogts. Va anotar dos gols en la fase de classificació i va ajudar a fer entrar l'Alemanya unificada a l'Eurocopa.

En el debut, va aconseguir prendre-li la titularitat a Klinsmann i la va assegurar quan l'altre davanter, Rudi Völler, es va lesionar per a tot el torneig en un duel contra la Comunitat d'Estats Independents, el combinat que comprenia els nous estats de l'antiga URSS. Alemanya només va empatar el partit, i gràcies, amb un gol de falta a l'últim minut de Hässler, va superar Escòcia, amb un gol seu, i va perdre contra els Països Baixos, amb la qual cosa s'havia de creuar amb l'amfitrió, Suècia, en semifinals.

Els gols

A l'estadi Rasunda de Suècia, va ser justament Hässler qui va avançar els alemanys en el marcador a la primera meitat. Els suecs, molt ofensius, s'havien de llançar a l'atac, però van deixar espais a la defensa que Riedle es va encarregar de castigar.

Novament Hässler va robar una pilota a Thern en el centre del camp i va iniciar una combinació amb Matthias Sammer. Aquest va penetrar per l'esquerra amb potència i va atreure l'atenció del central Björklund. Va ser un error, perquè va deixar sol al mig els dos davanters alemanys habituals, Riedle i Klinsmann, contra Eriksson. Sammer va centrar i Riedle, al primer pal, va batre amb facilitat Ravelli. Sis minuts més tard, els escandinaus van reduir la distància amb un penal tranformat per Brolin i l'emoció es va mantenir fins a l'últim minut. Allà va arribar la sentència.

De la defensa de cinc habitual dels alemanys, era el lliure el que tenia permís per avançar, en aquest cas Thomas Helmer. Des d'una situació no habitual en ell, va veure la desmarcada de Riedle enmig dels dos centrals i li va enviar una passada mil·limetrada. El davanter de la Lazio va aconseguir els metres suficients per poder rematar amb comoditat i, tot i tenir poc angle, batre per sota Ravelli. El gol de Kennet Andersson en la jugada posterior només va servir per maquillar el resultats i donar una mica d'emoció als últims segons. Era la gran oportunitat dels alemanys per completar el doblet mundial-Eurocopa, però cinc dies més tard, amb Riedle a l'equip inicial, van caure de manera sorprenent en la final de Göteborg contra Dinamarca.

A nivell internacional, Riedle encara va complir un cicle de dos anys més amb l'equip nacional, fins al mundial del 1994. Llavors no feia falta fase prèvia, ja que el campió hi estava classificat d'ofici. En la cita nord-americana, va ser titular en dos partits, amb un gol contra Corea del Sud, però no va jugar ni contra Bèlgica, en els vuitens, ni contra Bulgària, en l'eliminació de quarts. Amb 28 anys, ja no jugaria més amb l'equip nacional per decisió pròpia, tot i que encara li quedaven bons anys en actiu.

A nivell de clubs, havia aguantat a la Lazio fins l'estiu posterior a l'Eurocopa i va tornar a casa, al Borussia Dortmund, amb el qual va triomfar, amb dues lligues, dues Supercopes i, sobretot, la Lliga de Campions del 1997. Ell va anotar dos gols en aquella final, a Munic, amb triomf contra la Juventus per 3-1. Va ser el seu últim partit de groc i negre i amb gairebé 32 anys va fitxar pel Liverpool, per provar l'aventura de la Premier. No hi va guanyar cap títol i va marcar-hi només onze gols en dos anys i mig, abans de ser traspassat al Fulham, a qui va ajudar a ascendir en la seva segona campanya abans de retirar-se. Va ser l'últim servei d'un jornaler del gol, un Riedle que va estar massa sovint a l'ombra d'algú altre però que va tenir grans moments, com la Champions amb el Dortmund o aquells dos gols de Solna que van valer arribar a una final d'Eurocopa.