Espanya, 2- URSS, 1 (Euro 64-Final)

235. Galimzian Khussaínov (1-1)

Per a molts aficionats espanyols, durant dècades, el partit més important que havia disputat la selecció era el de la victòria en la final de l'Eurocopa del 1964. Fins al període 2008-2012, era l'únic títol aconseguit. Per a tothom és el partit del famós gol de Marcelino. Alguns fins i tot recorden que va obrir el marcador Chus Pereda. Però no tants saben qui va anotar pels visitants. Va ser un atacant tàtar, que va aconseguir poques anotacions amb la selecció soviètica però que va tenir una important i destacada trajectòria al seu país. Era Galimzian Khussaínov.

Nascut a la República del Tatarstan, prop de Kazan, Khussaínov va ser un jugador molt treballador, molt destacat pels seus companys, que sempre va fer equip i que també va haver de passar per alguna tragèdia en la seva vida. Des de ben jove es va traslladar al sud, a la populosa Samara, on va començar a jugar al Krylia Sovetov. El 1960, l'any en què la URSS va guanyar l'Eurocopa a París, va ser fitxat per l'Spartak de Moscou, després que d'altres grans equips de la capital com el Torpede o el CSKA li haguessin anat al darrere. Aquell mateix any va debutar amb la Unió Soviètica i va ser convocat per al mundial de Xile, el 1962. Només hi va disputar un partit, de primera fase, amb victòria contra Uruguai a la desèrtica Arica.

Aquell any va guanyar la lliga i, el següent, la Copa i va ser utilitzat de manera intermitent en les eliminatòries de classificació per a l'Eurocopa del 1964, a la qual només arribaven quatre equips. Els soviètics ho van aconseguir, deixant fora Suècia en un partit en què ell va actuar i amb victòria per 3-1. La URSS tenia ganes de viatjar a Espanya per revenjar-se de la situació de quatre anys abans, quan una decisió de Franco no va permetre els espanyols viatjar a Moscou per enfrontar-s'hi en els quarts de final de l'Eurocopa anterior. Per això, quan Espanya va eliminar Hongria i la Unió Soviètica va fer el mateix amb Dinamarca i van veure que es trobarien a la final, arribava alguna cosa més que un partit.

El gol

Perquè la dictadura franquista s'havia d'enfrontar en un terreny de joc al gran monstre comunista, com era vist aleshores. Els soviètics, vigents campions, volien repetir, però van veure com als cinc minuts ja perdien per culpa d'un gol de Pereda. Aleshores va arribar el moment en què el petit tàtar, un futbolista que no es podria catalogar ni d'extrem, ni de centrecampista, va trobar el seu racó a la història.

Va ser en una transició iniciada pel porter Iàshin i seguida pel lateral del Dinamo, Mudrik. Aquest va aixecar el cap i va veure com Khussaínov ja li havia guanyat l'esquena a Rivilla. El jugador de l'Spartak va deixar córrer la pilota i, abans que Calleja arribés al tall, va posar la punta del peu dret. La rematada, amb poc estil, va sorprendre Iribar, que se la va empassar. Era l'empat a un i només havien passat set minuts.

El partit va ser llarg i no va acabar bé per a Khussaínov i els seus companys, que van cedir el títol per culpa del cop de cap de Marcelino a cinc minuts per al final. No va ser un bon dia, però n'arribarien de millors. Li quedaven nou anys més a l'Spartak, amb el qual va guanyar una altra lliga i hi va anotar 102 gols en 347 partits. També va disputar el mundial d'Anglaterra, ja totalment consolidat a la selecció, amb la qual va arribar a les semifinals, on va caure contra Alemanya Federal. Ja tenia 29 anys i només li quedaven tres compromisos més amb la camiseta de la CCCP.

A part de les seves característiques futbolístiques, Khussaínov va ser un futbolista molt estimat pels seus companys, que valoraven un esforç físic que de vegades consideraven inhumà per a un cos tan petit, d'1,63 metres. Tothom va sentir molt el seu pitjor dia, quan va perdre la seva filla, Marina, de només un any i mig per culpa d'un desafortunat accident domèstic. Però al cap de dues setmanes ja tornava a jugar, demostrant la capacitat de sacrifici d'un home que va entrar a la història per un gol que, al final, va ser anecdòtic.