Espanya, 4- Itàlia, 0 (Euro 2012-Final)

73. Jordi Alba (2-0)

Els laterals cada cop tenen més importància en el futbol modern. En un ecosistema amb elements de banda actuant a cama canviada i buscant gairebé sempre l'interior per rematar a porteria, són aquests jugadors, que fa dècades eren els més menystinguts de l'equip i es limitaven a exercir de marcadors, els que han de donar profunditat. Per això, molts d'ells són atacants reconvertits en tasques defensives que, al final, no ho són tant. És el que va passar amb l'evolució de  Jordi Alba.

Originari de l'Hospitalet de Llobregat, al costat mateix del Camp Nou, Jordi Alba es va formar com a extrem esquerre a les categories inferiors del FC Barcelona, però va ser descartat, entre d'altres motius, per la seva estatura, el 2005, quan ja tenia 16 anys. Es va haver de buscar la vida i va fitxar pel Cornellà, als conjunts inferiors del qual va fer bones temporades i va cridar l'atenció del futbol base del València, que el va contractar per 6.000 euros.

Alba, futbolista ràpid i dinàmic, va actuar al filial valencianista i va acceptar una cessió al Gimnàstic de Tarragona, conjunt de Segona Divisió, on va dur a terme una bona temporada 2008-09, amb 4 gols en 35 partits a les ordres d'un exjugador valencianista, César Ferrando. Actuava al mig del camp, com a interior, per davant del lateral i en aquesta posició va ser repescat pel primer equip del València, entrenat aleshores per Unai Emery.

Va ser el tècnic basc qui li va anar trobant una nova posició. Compartien banda amb el francès Jérémy Mathieu i tots dos tenien la capacitat de jugar de lateral o al centre del camp. Durant tres campanyes van formar una bona banda esquerra al València i això va valer a Alba anar convocat per primer cop amb la selecció absoluta de Vicente del Bosque, que cercava substitut per al campió del món, Joan Capdevila. Alba ja havia estat internacional en categories inferiors, arran del seu fitxatge pel València, i estava seleccionat també per als Jocs Olímpics d'aquell estiu a Londres, però un bon final de campanya amb el seu club va convèncer Del Bosque, que només l'havia fet jugar tres partits, d'endur-se'l a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna i, a més, de titular.

De fet, Alba es va veure beneficiat pel dèficit de jugadors en la posició de lateral esquerre. Els altres dos defenses de banda de la convocatòria, Arbeloa i Juanfran, eren dretans i això va donar via lliure per al jugador del València, que ja havia arribat a un acord per tornar al FC Barcelona, per jugar tots els minuts. Ho va fer en l'empat contra Itàlia i les victòries davant d'Irlanda i Croàcia en la primera fase, en el triomf contra França en els quarts i en l'agònic per penals contra Portugal a les semifinals. Era el moment d'afrontar la primera gran final de la seva carrera, la de l'Eurocopa contra Itàlia.

El gol

El partit va anar rodat per a Espanya des de l'inici. La tàctica d'actuar sense davanter centre i amb Cesc amb molta llibertat va destrossar els italians que, a més, van veure com el central Chiellini es lesionava. Els espanyols es van avançar aviat amb una acció del propi Cesc que va rematar Silva. Quatre minuts abans del descans, va arribar una anotació que pesaria molt i que explica el mateix protagonista en aquest vídeo de la UEFA.

Casillas va enviar una pilota llarga buscant Cesc qui, abandonant la posició de punta, va habilitar de cara Alba. Aquest va combinar amb Xavi i va començar a córrer per trencar la desorganitzada defensa transalpina. La passada mil·limètrica del director de joc del FC Barcelona i de la selecció va deixar tot sol el lateral davant de Buffon i, sense ningú a qui passar l'esfèrica, aquest va optar per resoldre i batre el porter. Era un 2-0 i mitja final. Prandelli, el seleccionador italià, va esgotar els canvis al descans però se li va lesionar Motta tot seguit. La segona part va ser un tràmit que van rematar el tercer gol, de Torres, i el quart, de Mata. 

Jordi Alba, per tant, va entrar amb el peu dret al FC Barcelona on, de seguida, es va fer amb el lloc de lateral. Havia arribat just després de la sortida de Guardiola del club, però amb Tito Vilanova, algú que el coneixia bé del planter, a la banqueta. Va guanyar la lliga el primer any i va seguir titular indiscutible a la selecció, amb la qual va ser subcampió de la Copa Confederacions a Brasil. També hi va jugar el seu primer mundial l'estiu següent, amb fracàs i marxa cap a casa a la primera ronda. 

Al FC Barcelona, després d'una temporada complicada amb Martino d'entrenador, ara amb Luis Enrique a la banqueta i amb el trident Messi-Suárez-Neymar, l'equip va aconseguir el seu segon doblet i ell va començar a crear una societat amb l'argentí que encara dura, aprofitant les entrades del brasiler cap a dins. L'acció de Messi picant la pilota des de la dreta o des del mig a la internada d'Alba per l'esquerra i el retorn d'aquest per la rematada de l'estrella s'ha convertit en un clàssic dels últims anys.

El 2016 també va participar a una Eurocopa que va significar l'adéu de Del Bosque a la selecció, amb revenja d'Itàlia als vuitens de final. Al Barça, la seva relació amb Luis Enrique es va deteriorar després d'un canvi de sistema d'aquest per intentar la remuntada, aconseguida, davant del París Saint-Germain a la Champions. Alba, jugador de caràcter molt fort i irascible, no es va prendre bé quedar fora del 3-4-3 per a aquell partit, però va respondre amb bones temporades un cop va sortir de l'equip el tècnic asturià, i també Neymar, amb dues lligues més a les ordres d'Ernesto Valverde. També va actuar en el convuls mundial del 2018, amb nova caiguda a vuitens, ara davant de Rússia.

En els últims anys, el fet que Luis Enrique hagi estat el seleccionador, tret d'uns mesos, no li ha fet fàcil tornar a l'equip nacional. Ara hi té molta competència, amb homes com Reguilón o Gayá que li posen molt complicat anar a l'Eurocopa del 2021, en part, també, per la seva falta de sintonia amb el preparador. L'estiu passat semblava que podia ser el de la seva sortida del FC Barcelona, amb la crisi esportiva que va acabar amb el 2-8 davant del Bayern a Lisboa, que arribava després de cursos de fracassos europeus, però no ha estat així. Segueix de titular, nou anys després de tornar a casa i d'aquell gol a la final de Kíev que va aplanar molt el camí de la selecció espanyola cap a la seva tercera Eurocopa.

Anglaterra, 0 (2)- Itàlia, 0 (4) (Euro 2012-Quarts de final)

74. Andrea Pirlo (2-2, en els penals)

Alguns futbolistes saben des del primer moment en quina demarcació destacaran. De seguida se'ls veu qualitats per actuar a la defensa, al mig del camp o a la davantera i, amb matisos, hi duen a terme tota la carrera. Però n'hi ha d'altres als quals no descobreixen la seva veritable vocació fins més endavant. Això sí, quan la troben, es poden convertir en un dels millors jugadors del món en aquell lloc. És el que va passar amb el genial Andrea Pirlo.

Pirlo va començar com a davanter i en aquesta posició va fer el seu debut a l'elit. Nascut a Flero, prop de Brescia, va ser en el conjunt d'aquesta ciutat del nord d'Itàlia amb el qual va debutar a l'elit i va ser contractat per l'Inter de Milà el 1998, quan tenia 19 anys. En les tres temporades en què va ser blau-i-negre el van infrautilitzar i ell no va arribar a marcar cap gol amb l'equip. En el segon, va ser cedit a la Reggina, on va aconseguir sis anotacions, i en el tercer, de retorn al Brescia, on va tenir lloc un esdeveniment crucial en la seva vida.

El veterà entrenador Carlo Mazzone ja disposava del llegendari Roberto Baggio a la davantera però valorava les habilitats de Pirlo. Aleshores el va provar al centre del camp, d'organitzador del joc. Van ser només deu partits, a part d'arribar a quarts de final de la Copa i d'assistir a l'estrella en un gran gol contra la Juventus. El primer d'aquells xocs, curiosament, va ser contra el Milan i les seves actuacions van servir perquè l'altre equip de la capital llombarda el fitxés per 17 milions d'euros a final de temporada. La seva posició al Brescia seria ocupada aquell 2001 per Pep Guardiola.

A la banda vermella i negra de San Siro va ser on va triomfar. També va debutar amb la selecció, just després del mundial del 2002, i ja no se'n va moure durant tretze anys. Al Milan va jugar fins al 2011 i, de la mà de Carlo Ancelotti a la banqueta, va viure una gran època, amb dues lligues i dues Lligues de Campions com a títols més destacables. Haurien pogut ser tres de no haver perdut la final d'Istanbul contra el Liverpool, el 2005. Sovint escortat per centrecampistes de tall físic com Gatusso o Ambrosini, entre d'altres, Pirlo donava la llum a l'equip i assistia sovint per als gols dels Xetvtxenko, Crespo o Inzaghi.

Amb la selecció, després que el 2004 s'acabés l'era Trapattoni, amb l'eliminació a la primera fase de l'Eurocopa, va viure el gran moment de la seva vida en proclamar-se campió del món a Alemanya, el 2006, amb la preparació de Marcello Lippi. En l'Eurocopa del 2008, l'equip va ser eliminat a quarts de final i va viure una gran decepció a la Copa del Món del 2010, amb derrota a la primera fase inesperada contra Eslovàquia que enviava l'azzurra cap a casa. 

El 2011, el Milan va decidir que havia de renovar la plantilla i va acceptar que Pirlo, que tenia ja 32 anys, fitxés per la Juventus, el gran rival. Va ser un error, perquè a l'equip de Torí va viure quatre grans temporades més fins al 2015. Al final del seu primer any a la Juve, saldat amb el títol de lliga, va entrar a la convocatòria d'un tècnic al qual agradava el joc de toc com Cesare Prandelli per a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna del 2012.

El gol

Va ser un molt bon torneig per als italians, que va començar amb un empat contra la vigent campiona, Espanya, en el duel inaugural. Després, una altra igualada contra Croàcia, amb gol seu de falta, i una victòria curta davant d'Irlanda obrien el pas cap als quarts de final, a Kíev davant d'Anglaterra. Itàlia va dur el pes del partit, però aquest tampoc no va mostrar gaires oportunitats de cap dels dos equips i es va superar la pròrroga per arribar als penals. Itàlia va iniciar la ronda de xuts amb gol de Balotelli. Va empatar Gerrard, però llavors Montolivo va enviar a fora el seu xut. Rooney consolidava l'avantatge britànic amb el 2-1. El tercer xut dels italians l'havia de fer Pirlo, amb una gran pressió, i explica com va decidir fer el que va fer en aquest vídeo de la UEFA.

En cas d'errada, Itàlia gairebé hauria estat eliminada, però amb tota la sang freda del món va executar un Panenka i va superar Joe Hart. L'acció va fer canviar tot l'estat d'ànim i va afectar tant els anglesos que Ashley Young va disparar el següent tret al pal. Amb l'empat restablert i amb els ànims renovats, Nocerino va fer el 2-3. Tot seguit, un altre Ashley, Cole, va veure com Buffon li aturava un xut ple de desconfiança i ho va deixar tot preparat perquè Diamanti classifiqués els italians per a les semifinals. En aquestes, en un gran partit, van derrotar Alemanya per 2-1 amb dues anotacions de Balotelli. Lamentablement, Espanya va ser massa superior a la final, resolta per 4-0 i amb Itàlia acabant el partit amb deu homes per una lesió de Motta quan ja havia fet els tres canvis. Va ser l'última oportunitat real de Pirlo de guanyar un gran torneig amb la selecció.

En les temporades següents, va seguir guanyant lligues amb la Juventus i impartint mestratge amb un joc cada vegada més reconegut. Va participar en la Copa Confederacions del 2013, en què els penals, aquest cop, i Espanya, novament, el van deixar fora del torneig per una errada de Bonucci. El 2014, Itàlia va fracassar a Brasil. Tot i vèncer Anglaterra en el primer partit, dues derrotes davant de Costa Rica i Uruguai l'apartaven de la competició. Pirlo encara jugaria quatre partits més amb la selecció, l'últim quan ja havia deixat la Juventus, el 2015. Se'n podia haver acomiadat sent campió d'Europa de clubs, però en el seu últim partit de blanc i negre va caure en la final de la Champions davant del FC Barcelona a Berlín, al mateix escenari on havia estat campió del món nou anys abans, per 3-1.

Amb 37 anys va voler viure una nova aventura als Estats Units i va fitxar pel New York City. Va arribar-hi a jugar els play-off dos anys, però sense sort. Es va retirar el 2017 i va iniciar immediatament una tasca d'entrenador que el va dur l'estiu passat a la banqueta de la Juventus en substitució de Maurizio Sarri. Gairebé no té experiència en aquest nou rol, però tothom el respecta, pel que va ser com a jugador i per un caràcter tranquil com el que va demostrar en aquell penal a Kíev, el 2012, en què va deixar glaçats els anglesos.

Espanya, 1- Bèlgica, 2 (Euro 80-Primera fase)

75. Julien Cools (1-2)

En aquesta llista s'ha parlat moltes vegades de la gran era que la selecció belga va viure durant la dècada dels vuitanta, i també com aquells resultats van venir derivats de tota la feina que s'havia fet en l'anterior. En els setanta, els conjunts belgues, fins aleshores molt lluny de l'elit, van anar apareixent en les últimes rondes, i fins i tot a les finals de les competicions continentals i la selecció se'n va beneficiar. Un dels jugadors que va fer aquesta feina perquè llavors se'n beneficiessin d'altres va ser un centrecampista que encara va arribar a temps d'assaborir el subcampionat en l'Eurocopa del 1980. Era Julien Cools.

Nascut a Retie, prop d'Anvers, Cools es va formar al Beringen, un club de la vora que va passar anys a la segona categoria fins que va aconseguir ascendir el 1972. Va ser l'any, justament, en què Bèlgica va acollir la fase final de l'Eurocopa, amb un combinat que encara conservava jugadors dels que havien participat al mundial de Mèxic de dos anys enrere, liderats per Paul van Himst. Mentre als veïns Països Baixos s'apostava pel futbol total de l'Ajax, a Bèlgica va adquirir protagonisme un tipus de joc físic, de reducció d'espais i d'explotar la tàctica del fora de joc liderat pel tècnic Raymond Goethals. Cools va ser un tipus de jugador que es va adaptar bé a una manera de jugar que requeria una gran forma física per tal de mantenir la pressió durant els noranta minuts.

L'any següent de pujar a primera amb el Beringen, el 1973, ja amb 26 anys, Cools va fitxar pel Bruges, el club que el portaria al zènit. Amb l'equip blau-i-negre assoliria tres lligues consecutives entre el 1976 i el 1978, a part d'una Copa i arribaria a dues finals europees. El 1976 va ser la de la UEFA i el 1978, la de la Copa d'Europa. Totes dues es van perdre davant del Liverpool. Però aquestes fites, unides a les Recopes aconseguides per l'Anderlecht durant el final dels setanta, van catapultar el futbol belga cap a les primeres posicions dels més potents d'Europa.

Faltava un èxit per a la selecció. Cools va ser internacional des del 1974, en la seva primera temporada al Bruges, i va participar en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1976, per a la qual Bèlgica va quedar eliminada en ser derrotada pels Països Baixos per 5-0 en els quarts de final. De cara al mundial del 1978, novament es van trobar de cara amb els neerlandesos, posteriors subcampions. Van quedar segons de grup a una important distància. Una derrota a casa per 0-2, amb gols de Rep i Cruyff, que esgotaven els seus últims anys a l'elit, els va barrar el pas.

El 1978, l'any en què el Bruges va ser subcampió d'Europa i l'Anderlecht va guanyar la seva segona Recopa en tres temporades, Cools va ser triat el millor jugador de Bèlgica, Ja tenia 31 anys i veia com arribava una nova generació de talent que, aquest cop sí, es va classificar per a l'Eurocopa del 1980. Ell ja n'era capità i va veure, des del camp, com una victòria a Hampden Park contra Escòcia per 1-3, amb gols dels joves Vanderbergh i Van der Elst, permetia l'accés a la fase final d'Itàlia, del 1980. Ell l'afrontaria com al seu primer torneig gran, ja amb 33 anys, enrolat ja en un equip més modest, el Beerschot, i com a capità.

El grup era molt dur, amb els amfitrions, Espanya i Anglaterra. Només el primer passava a la final i el debut va ser un empat davant dels britànics gràcies a un gol de Ceulemans. El segon partit era davant dels espanyols, en principi el rival més assequible de grup. No perdre estava molt bé, però calia guanyar un partit per arribar a la final.

El gol

La primera part va ser igualada, amb un gol del lateral Gerets per als belgues que va ser igualat tot seguit amb una rematada de cap de Quini. Les dues formacions havien empatat en el primer partit, amb la qual cosa qui guanyés tindria opcions i qui perdés, quedava fora. La jugada decisiva va arribar en una acció plena de desencerts dels espanyols.

Va ser en una jugada de mèrit de Ceulemans, que es va escapar per la banda dreta, això sí, amb moltes facilitats atorgades pel defensa Tendillo. Va centrar a l'àrea i Del Bosque, posterior seleccionador campió del món amb Espanya, va tocar la pilota com va poder. Ho va fer tan malament que va agafar a contrapeu el central Migueli i l'esfèrica va passar per davant d'un Arconada que tampoc no va estar gaire expeditiu en la sortida. A l'altra banda, tot sol, hi havia el davanter centre Vandenbergh a punt per anotar, però va ser Cools qui, venint des de molt lluny, va rematar i va marcar l'1-2 definitiu. 

Seria un gol totalment decisiu, ja que va permetre que, per diferència d'anotacions, Bèlgica en tingués prou amb un empat sense gols contra Itàlia en l'últim partit per arribar a la seva primera, i fins ara única, final d'un gran campionat. En aquesta, va caure contra Alemanya Federal per 2-1, amb un gol de Hrubesch a última hora. L'inici de la gran era belga es va solapar amb el final del seu capità, Cools, amb l'equip nacional.

Ell va seguir jugant una temporada al Beerschot i el seu bon estat de forma li va permetre allargar la seva trajectòria fins als 39 anys amb equips modestos com el Dessel i el Westerlo, amb el qual es va retirar, el 1986, just l'any en què Bèlgica va ser quarta al mundial de Mèxic, liderada per tota aquella colla de joves a qui ell havia capitanejat. El Pilota d'Or belga del 78 i subcampió d'Europa del 1980 havia plantat un llavor en una època complicada de la qual molts futbolistes del seu país se'n van poder aprofitar.

França, 5- Islàndia, 2 (Euro 2016-Quarts de final)

76. Paul Pogba (2-0)

Hi ha jugadors que segurament finalitzen la seva carrera amb un gran palmarès quant a títols, però amb la sensació que podien haver arribat molt més lluny. És complicat de preveure què es dirà d'un jugador que ara mateix té 28 anys i ja té un mundial al seu palmarès, a més d'altres títols amb els seus equips, però aquesta pot ser la maledicció que acompanyi la vida futbolística del centrecampista Paul Pogba.

Les condicions físiques i tècniques de Pogba per jugar a futbol són indiscutibles i se surten de la mitjana. Amb un cos superior a l'hora de resistir al centre del camp, una gran gambada, bon joc de peus i aeri i una gran capacitat de desplegament pel terreny de joc, Pogba ho ha tingut sempre tot per triomfar. A més, s'ha mogut en grans clubs i ha estat gairebé indiscutible a la selecció francesa, però tret d'una etapa a la Juventus, el seu joc sempre ha despertat dubtes. Possiblement hagi estat per les expectatives eren massa altes, o per una tendència a un joc excessivament farcit de toc i i poc fluïd. La realitat, però, és que Pogba ha estat un dels líders de França en un quadrienni en què va ser campiona del món i va estar a un gol de ser-ho d'Europa.

Nascut a Lagny-sur-Marne, a l'est de París, prop d'Eurodisney, el seu joc sovint ha estat més proper a la ficció que a la realitat. És complicat ser tan elàstic i tan vistós. Format a Le Havre, a la Bretanya francesa, a un dels vivers del futbol del país, els seus avantpassats guineans el doten d'una genètica privilegiada a l'hora de fer esport. Les seves bones actuacions en edat de juvenil el van dur a la selecció i va destacar en campionats internacionals, com l'Eurocopa sub-17 de Liechtenstein del 2010. Feia un any que ja havia estat captat pel Manchester United, que l'havia traslladat a la seva acadèmia.

Encara amb Alex Ferguson a la banqueta dels red devils, va debutar en el primer equip el 2011, però només va jugar set partits en tota la temporada. Acabava contracte i, com que quedava lliure, va poder triar el seu futur. La Juventus el va convèncer i se'l va endur a Torí gratis amb només 19 anys. I hi va viure els seus millors anys. Hi va guanyar quatre lligues, una per cada temporada en què hi va ser, va arribar a una final de la Champions el 2015, es va endur dues Copes i dues Supercopes i, sobretot, es va fer un nom a tot Europa. Incrustat al centre del camp, però més desplaçat cap a un costat, al final de la seva primera temporada a Itàlia va ser campió del món juvenil amb França, en el torneig jugat a Turquia i va debutar amb la selecció absoluta en la fase de classificació per al mundial de Brasil del 2014.

Pogba va entrar a la convocatòria de Didier Deschamps per al torneig. El nou seleccionador estava rejovenint l'equip i aquest va aconseguir arribar a quarts de final, on va caure per un solitari gol de Hümmels contra el posterior campió, Alemanya. Ell hi va jugar els cinc partits i hi va marcar un gol, en els vuitens de final davant de Nigèria. La seva progressió semblava imparable i, dos anys després, el 2016, va arribar a una cruïlla de camins.

El Manchester United, un dels seus equips de formació, s'havia adonat de l'errada de deixar-lo marxar. Ara ja no hi era Ferguson, però l'entitat es trobava en una profunda crisi esportiva i anava darrere seu per repatriar-lo. El jugador s'ho estava pensant quan va arribar la gran cita de l'estiu, l'Eurocopa que, a més, es jugava a casa. França va disputar una primera fase plena de dificultats, amb dos triomfs agònics contra Romania i Albània i un empat davant de Suïssa. El joc no era gaire bo i també va caler patir en els vuitens de final, en què dos gols de Griezmann van suposar una remuntada davant d'una Irlanda que s'havia avançat amb un penal comès pel mateix Pogba i tranformat per Brady. L'equip ja era a quarts i el rival seria la gran sensació, la sorprenent Islàndia.

El gol

Els nòrdics eren l'equip més estimat del torneig i encara més després d'haver-se desfet d'Anglaterra en els vuitens. Era complicat saber com sortiria el partit de Saint-Denis, però al final va ser el més senzill per als francesos, que es van avançar als 12 minuts amb un gol de Giroud. Vuit després, arribaria gairebé la sentència.

Va ser en una acció senzilla, però on es va poder comprovar la potència de Pogba. Córner llançat directament a l'àrea per Griezmann i el jugador, encara a la Juventus, va saltar per damunt del davanter Bodvarsson, en funcions defensives, i va rematar tan fort amb el cap que va vèncer l'oposició del lateral Saevarsson, situat al pal. Vint minuts i 2-0. El partit va ser una passejada pels gals, que a la mitja part ja guanyaven per 4-0, amb dos gols més de Payet i Griezmann. Al final, el resultat va ser de 5-2 i França va arribar a les semifinals, en què dos gols més de Griezmann van permetre arribar a la final davant de Portugal. Quan tot semblava favorable per aconseguir el títol, un gol d'Éder va permetre els lusitans donar la sorpresa a Saint-Denis.

Poques setmanes després d'aquella final, es va confirmar el retorn de Pogba al United per 70 milions d'euros. En les cinc temporades que fa que és a Old Trafford, el seu joc no s'ha assemblat més al de la Juventus, també condicionat per la falta de resultats de l'equip. que només ha aconseguit una Copa i una Europa League en aquest temps. Això sí, Pogba va sumar el 2018 el mundial al seu palmarès, un torneig en què va tornar a demostrar el seu millor futbol, amb la confiança del seleccionador, i en què va aconseguir un gran gol a la final.

Aquesta dualitat entre el club i la selecció, que podria tornar a provocar la sortida de Pogba del Manchester United i potser el retorn a la Juventus, serà la que caldrà que resolgui en els propers anys, per saber si al final serà recordat com un bon jugador amb enormes condicions o explota del tot el seu talent i passa a la història com un dels grans.

Països Baixos, 1- Rússia, 3 (Euro 2008-Quarts de final)

77. Andrei Arxavin (1-3)

Els grans campionats internacionals han ofert enormes actuacions individuals de futbolistes que han dut els seus països al triomf, com Maradona, Pelé o Platini, o d'altres que no han aconseguit el títol, com Johan Cruyff. Hi ha un tercer grup de jugadors que també han desenvolupat una bona carrera i han destacat en campionats en concret però que, sobretot, són recordats per un partit colossal. És el que va passar a l'Eurocopa del 2008 amb el rus Andrei Arxavin.

Seria injust resumir tota la seva trajectòria en el món del futbol en una sola nit, ja que va tenir una carrera llarga i, en certs moments, brillant, però tothom recorda Arxavin per la seva descomunal actuació en els quarts de final de l'Eurocopa del 2008, quan va conduir Rússia a les semifinals i va destrossar els Països Baixos. Aquell partit es va inscriure en un any en què ell va conduir també el Zenit a la Copa de la UEFA i en què es va convertir en un dels jugadors a qui tothom volia contractar.

Aquell juny, Arxavin ja tenia 27 anys i la seva trajectòria era reconeguda a Rússia, tot i que potser no tant a l'estranger. De fet, no havia pogut disputar cap gran torneig amb la seva selecció, que no apareixia a l'aparador internacional des del 2002. Aleshores, ell ja havia debutat amb el Zenit, l'equip de la seva ciutat de naixement i, malgrat que va debutar en un amistós previ a la Copa del Món de Corea i Japó, no va entrar a la convocatòria. En els anys posteriors va ser titular indiscutible, tot i que la seva formació no aconseguia guanyar la lliga russa. Des del punt de vista internacional, no va ser important fins a la fase de classificació per al mundial del 2006, en què va marcar cinc gols, però Rússia va quedar fora de la repesca per diferència de gols respecte d'Eslovàquia.

Arxavin era un jugador amb tocs de genialitat. Amb cos d'extrem, era un mitja punta creatiu, regatejador imaginatiu i capaç de posar-se l'equip a l'esquena. La seva gran explosió va arribar el 2007, quan va marcar deu gols i va portar el Zenit del neerlandès Dick Advocaat a un títol de lliga aconseguit en l'última jornada. Va ser el preludi d'una temporada esplendorosa a la segona competició europea, en què l'equip de Sant Petersburg es va doctorar amb exhibicions contra l'Olympique de Marsella, el Leverkusen, el Bayern, amb un 4-0 en què ell no va poder actuar, i la final guanyada per 2-0 al Glasgow Rangers. A més, Rússia havia entrat a l'Eurocopa del 2008 deixant fora Anglaterra amb una victòria per 0-1 agredolça a Andorra, que garantia el bitllet per al torneig, però que va acabar amb Arxavin expulsat i amb una sanció que no li permetria disputar els dos primers partits del torneig.

Aquest es va iniciar amb una derrota dura per 4-1 contra Espanya. Calia vèncer en el segon partit davant de Grècia per tenir opcions, i es va aconseguir. En el tercer i decisiu, triomf contra Suècia per 2-0 amb el debut d'Arxavin i el seu primer gol. Rússia passava com a segona de grup i el seu rival en els quarts de final eren els Països Baixos, invictes després d'una gran primera fase.

El gol

El partit era especial per als russos, entrenats per un altre neerlandès, Guus Hiddink. El duel va ser el millor del torneig, segurament, ple d'alternatives i amb un Arxavin desbocat. Rússia es va avançar amb una rematada de Pavliutxenko, però els oranje van empatar just abans del final mitjançant Van Nistelrooy. Es va entrar a la pròrroga amb tot per decidir. A la segona part d'aquest temps suplementari i, vuit minuts abans del final, Arxavin va tornar a trencar la defensa rival i va centrar per al gol de Torbinski. Faltava posar la rúbrica a la seva actuació, i va arribar quatre minuts després.

Els neerlandesos van badar en un servei de banda en què el lateral Aniukov, company d'Arxavin al Zenit, va estar molt llest. L'estrella de l'equip va aprofitar que en aquesta acció no hi ha fora de joc per posar el cos entre ell i el central Ooijer, encarar Van der Sar i xutar. L'altre central, Heitinga, va desviar mínimament l'esfèrica que va passar per entre les cames del porter Van der Sar. Final de la partida. Rússia a semifinals. Desafortunadament per a l'equip, es va tornar a trobar Espanya i va caure derrotat per 0-3 davant d'un adversari col·lectivament molt superior. Però Arxavin havia impactat i durant les següents setmanes es va especular sobre el seu futur.

Tot i que ell es va vendre com a futur jugador del FC Barcelona, amb la camiseta del qual va arribar a posar i tot, i també el van desitjar conjunts com el Reial Madrid i el Tottenham, es va estar mig any més al Zenit, amb el qual va guanyar la Supercopa d'Europa al Manchester United amb una nova exhibició, i va acabar fitxant per l'Arsenal en el següent mercat d'hivern. Seria injust dir que va fracassar durant les quatre temporades i mitja que va ser a Londres, però segurament se n'esperava més. Va tenir bones actuacions intermitents, però les lesions tampoc no el van ajudar i no hi va guanyar cap títol. El 2012 va tornar puntualment al Zenit per ajudar-lo a guanyar una altra lliga i va anar allargant la seva carrera a l'equip de Sant Petersburg, amb un tram final al Kuban Krasnodar i al Kairat Almaty de Kazakhstan, ja lluny dels seus millors dies.

Amb la selecció, no va poder entrar al mundial de Sud-àfrica del 2010, eliminat en un play-off per Eslovènia, i tot i que va jugar amb Rússia l'Eurocopa del 2012 a Polònia i Ucraïna, quan ja tenia 31 anys, l'equip va ser sorprenentment eliminat després d'haver iniciat el torneig amb un triomf per 4-1 sobre la República Txeca que feia pensar en una reedició de l'èxit del 2008. Va ser el seu comiat de l'equip nacional, aquell amb el qual quatre anys abans havia fet un partit tan enorme que el va convertir en el futbolista més desitjat del món.

Alemanya, 1 (6)- Itàlia, 1 (5) (Euro 2016-Quarts de final)

78. Jonas Hector (6-5 en els penals)

Els one club men són jugadors que romanen fidels a una sola entitat en el decurs de la seva carrera. Trobem casos de futbolistes que ho han estat en formacions que aspiren sempre a títols, com Puyol al Barça, Sanchis al Madrid o Maldini al Milan, però també en d'altres per als quals, en certs moments, hauria estat més fàcil marxar-ne, sobretot quan l'equip perd la categoria. Però a alguns això no els importa i, a més, troben recompensa a la seva feina en moments puntuals, com quan són internacionals o anoten un gol decisiu, ni que sigui en una tanda de penals, en un gran torneig internacional. És el cas del lateral Jonas Hector.

Nascut a Saarbrücken, a la regió del Sarre, històricament convulsa per haver estat motiu d'intercanvi entre França i Alemanya després de les successives guerres, a Hector només se li coneix una temporada a l'Auersmacher, equip de regional profunda de la fronterera població de Kleinbittersdorf, abans de ser captat pel Colònia el 2010, quan tenia 20 anys. La seva trajectòria fins al primer equip no va ser ràpida, ja que va haver de disputar dues temporades a l'equip filial, de lliga regional, abans no va debutar amb els grans. I no va ser a la màxima divisió, sinó a Segona.

El Colònia, històric club que havia dominat el futbol alemany en diverses etapes, l'última a principi dels anys vuitanta, vagava per la categoria inferior quan ell hi va debutar. És un lateral esquerre amb bona arribada a l'àrea però, al mateix temps, amb bon domini de l'esfèrica i del joc, motiu pel qual, posteriorment, ha arribat a actuar al centre del camp, de doble pivot. El 2014, l'any en què Alemanya guanyava el mundial de Brasil, Hector va debutar a la Bundesliga. En aquella Copa del Món es va oficialitzar la retirada de l'equip nacional de Philipp Lahm, el capità que va aixecar el títol i que havia fet de lateral esquerre en la seva última etapa a la formació. A la Mannschaft, per tant, s'obria un forat gran per qui el volgués aprofitar.

I Hector va presentar la seva candidatura des del primer moment. El Colònia va fer una temporada solvent, salvant-se amb facilitat, i ell va ser convocat pel seleccionador, Joachim Löw, en un partit de la fase de classificació per a l'Eurocopa contra Gibraltar. Només hi va actuar 18 minuts en substitució d'Eric Durm, aleshores al Borussia Dortmund, però al tècnic li devia agradar el que va veure, ja va ser titular en el següent enfrontament, a Geòrgia, i ningú no li va prendre el lloc. Va tancar la fase de classificació amb cinc titularitats més i arrencava com un dels fixos abans de l'Eurocopa de França del 2016.

Allà no es va perdre ni un minut en els quatre primers partits, saldats amb tres victòries i un empat de l'equip alemany, que no entusiasmava amb el seu joc, però que anava avançant. Els quarts de final serien contra Itàlia, el botxí de l'edició del 2012 en el qual, segurament, va ser el millor partit del campionat.

El gol

Així, a Bordeus, després d'una primera part sense anotacions, els alemanys es van avançar gràcies a una rematada d'una de les seves estrelles, Mesut Özil. Però abans del final dels noranta minuts, els transalpins van igualar amb un penal força absurd de Boateng transformat per Bonucci. Va passar la pròrroga sense canvis i es va arribar a una espectacular tanda de penals.

Després dels encerts d'Insigne i de Kroos i de les errades consecutives de Zaza, que havia entrat al camp per llançar el penal a la pròrroga per Chiellini, i de Müller, en el tercer tir, Barzagli va anotar, però Özil va fallar. En el quart va ser al revès, amb xut a fora de Pellè i encert de Draxler. En el cinquè, Bonucci, que havia marcat en el partit, va errar però Schweinsteiger va perdre l'oportunitat de classificar el seu equip. Es va entrar a la mort sobtada, amb encerts consecutius de Giaccherini, Hümmels, Parolo, Kimmich, De Sciglio i Boateng. En el novè llançament de cada equip, Neuer va aturar el xut del lateral Darmian. Tot quedava als peus de Jonas Hector. Només faltaven per xutar ell, l'altre lateral, Höwedes, i el propi Neuer. El xut del jugador del Colònia no va ser gens col·locat, però sí fort i va passar per sota el cos de Buffon. El nouvingut classificava Alemanya per a les seves terceres semifinals europees consecutives. Lamentablement, en aquesta fase, l'amfitriona, França, va ser massa superior i va deixar Alemanya fora del campionat.

Hector segurament tenia ofertes, després del seu bon torneig, però va decidir continuar a un Colònia sense aspiracions de títols. El següent estiu va ser campió de la Copa Confederacions de Rússia, la prèvia del mundial, però en la següent temporada va tenir el disgust de veure com el seu equip baixava a la segona categoria. Malgrat això, seguia tenint la confiança de Löw, que el va convocar per a la Copa del Món. No va actuar en el debut, una derrota contra Mèxic, en el qual li va prendre el lloc el jugador de l'Hertha Plattenhardt, però va recuperar la titularitat en els dos següents compromisos, el triomf davant de Suècia i la derrota contra Corea del Sud que deixava Alemanya fora del campionat. En tots dos partits va ser rellevat pel davanter Brandt, ja que l'equip necessitava gols en els últims minuts.

Tot i que el Colònia era a Segona, ell s'hi va quedar, en una demostració d'amor als colors. Per necessitats de l'equip, es va adaptar a jugar al centre del camp i segurament això li va restar opcions de tornar a la selecció. De fet, des del mundial només hi ha actuat en dos partits més, l'últim dels quals el novembre del 2019. Aquesta temporada ha tingut una lesió cervical que l'ha tingut gairebé tres mesos aturat. La seva presència a la propera Eurocopa, que afrontaria amb 31 anys, no es pot ni confirmar, ni descartar, però segur que Löw encara aprecia la constància del jugador que, sense fer soroll, el va classificar per a les semifinals del torneig del 2016.

URSS, 2- Iugoslàvia, 1 (Euro 60-Final)

79. Milan Galic (0-1)

La selecció iugoslava de futbol va estar durant dècades lluitant per aconseguir un gran títol internacional però no va tenir tanta sort com les seves companyes d'altres esports, com la de bàsquet, per exemple. Sempre trobava algú que es posava en el seu camí en les eliminatòries, perdia algun partit decisiu que li comportava emparellaments complicats i no accedia gairebé mai a la final. Per això va lamentar l'oportunitat perduda el 1960, quan va arribar a disputar la pròrroga però va acabar cedint sis minuts abans de forçar un duel de desempat contra la URSS. En aquell partit va marcar una llegenda del futbol del seu país que tot just iniciava una bona trajectòria amb l'equip nacional. És el mateix amb el qual vam començar aquesta llista de gols, el davanter Milan Galic.

El jugador del Partizan va viure un gran any 1960, ja que mesos després de caure en la final d'aquesta Eurocopa es va proclamar campió olímpic a Roma. Tenia 22 anys i havia nascut a Malesevo, localitat situada molt a prop de la frontera entre l'actual Sèrbia i Romania. Galic era un golejador, però tampoc de xifres escandaloses. No es tractava només d'un rematador, sinó que s'implicava força en el joc de l'equip. Per la seva joventut, i pel fet que encara actuava al Proleter, el club en el qual es va formar a Zrenjanin, al nord de Belgrad, no va entrar a la llista per al mundial del 1958 a Suècia. Allà els iugoslaus es trobarien una de les seves bèsties negres.

Alemanya Federal va fer fora els balcànics de dues Copes del Món consecutives, el 1954 i el 1958. En aquesta última ocasió, els iugoslaus havien derrotat la gran França de Kopa i Fontaine a la fase inicial, però dos empats inesperats davant de Paraguai i Escòcia els van empènyer cap a una ronda de quarts enverinada en la qual van cedir per culpa d'un gol de Helmut Rahn. Dos anys després, però, els alemanys, juntament amb els anglesos i els italians, no s'havien apuntat al nou invent que era l'Eurocopa, un torneig que no s'havia celebrat mai del qual molts no preveien un gran futur. La falta de tants esculls aplanava el camí.

Galic, que va aterrar al Partizan aquell mateix 1958, va ser important en les dues rondes prèvies a la fase final de quatre equips. Va marcar en la victòria a casa contra Bulgària en els quarts de final, per 2-0, que va precedir l'empat a un de Sofia. En els quarts, l'adversari era una Portugal encara sense Eusébio però amb alguns dels grans jugadors del posterior gran Benfica. Iugoslàvia va caure per 2-1 a Lisboa però va apallissar per 5-1 els lusitans a Belgrad. Galic va segellar el triomf i es preparava per a la fase final.

Aquesta es va disputar a França per honrar l'inventor del torneig, l'exfutbolista, exàrbitre i dirigent Henri Delaunay. Iugoslàvia va iniciar la competició deixant fora els amfitrions al Parc dels Prínceps de París amb un impressionant 4-5. Galic hi va aconseguir el primer gol de la història del torneig. La final seria al mateix escenari contra els soviètics quatre dies més tard.

El gol

El partit no va tenir gaire afluència de públic. La falta de l'equip de casa en la final i el fet que els països de l'est no poguessin traslladar aficionats en aquells moments va propiciar que l'estadi estigués mig buit. Tot i això, va ser emocionant i competit i, abans del descans, Iugoslàvia es va avançar.

Va ser en una extraordinària jugada per la banda dreta del croat Drazan Jerkovic, curiosament nascut a Sibenik, la mateixa ciutat que un Drazan posterior i llegendari, el jugador de bàsquet Petrovic. Es va escapar d'un passiu Maslionkin i va centrar al primer pal on Galic es va avançar al mític capità Netto i va batre el no menys llegendari porter Iàxin. Els iugoslaus van arribar amb avantatge al descans, però poc després de la represa va empatar el georgià Metreveli. Va caldre anar a la pròrroga i, quatre minuts abans del final, Ponedelnik va donar el campionat a la URSS i va deixar els iugoslaus a les portes del torneig.

Galic va poder disputar el mundial dos anys més tard després d'una eliminatòria prèvia en què un gol seu contra Polònia va donar l'accés al a fase final de Xile. En el torneig, Iugoslàvia va tornar a perdre en el debut contra la URSS, en un partit en què va tornar a marcar el botxí Ponedelnik, però va revenjar-se dels alemanys en els quarts de final, amb una anotació d'un altre croat, Radakovic, del Rijeka, a Santiago. Semblava que la final era possible, però llavors els iugoslaus van caure de manera inesperada amb dos gols en els últims deu minuts contra Txecoslovàquia a Viña del Mar. Jerkovic, l'assistent de Galic a París, va marcar però no va ser suficient. L'equip va ser quart, la seva millor classificació en un mundial, en caure en la consolació contra l'amfitrió, Xile. Va ser l'últim gran partit internacional de Galic.

Perquè l'equip va ser sorprenentment eliminat per Suècia en el camí cap a l'Eurocopa del 1964 i pels francesos en la classificació per al mundial del 1966. Va ser una temporada estranya per a ell, ja que va unir aquesta decepció amb una altra, la final de la Copa d'Europa perduda davant del Reial Madrid a Brussel·les. Galic només tenia 28 anys, l'edat en què els països de l'est permetien els seus jugadors anar a jugar a l'estranger. I ho va fer, a l'Standard de Lieja belga i al Reims francès, Ja no tornaria a vestir-se més de blau. Deixava la selecció com a segon màxim golejador de la història, només sis anys després d'aquell cop de cap que va fer somiar per uns minuts un país que ja no existeix.

Alemanya, 2- Croàcia, 1 (Euro 96-Quarts de final)

80. Matthias Sammer (2-1)

El final de la dècada dels vuitanta i el principi de la dels noranta va significar un autèntic trasbals per al futbol alemany. La caiguda del mur de Berlín i la reunificació entre la banda occidental i l'oriental va provocar que a nivell social i en tots els altres àmbits les diferents parts del nou estat s'haguessin d'adaptar. Des del punt de vista futbolístic, els antics alemanys de l'est eren vistos com a inferiors per la resta, però aquest estereotip el va trencar un jugador que va ser Pilota d'Or, que va impulsar el país a la seva tercera Eurocopa i que havia vingut al món a Dresden. Era Matthias Sammer.

Nascut només sis anys després de la construcció del mur, tota la infància, l'adolescència i la primera joventut de Sammer va tenir lloc en un règim comunista. Als nou anys es va incorporar a les categories inferiors del Dinamo de Dresden i a l'inici era davanter. De fet, l'alternativa al primer equip li va donar el seu pare, Klaus, que era l'entrenador, el 1985. 

El conjunt de la segona ciutat del país havia de competir contra un Dinamo de Berlín que guanyava els campionats gairebé per decret. Però en els últims anys de vigència del règim, l'equip de Dresden el va avançar i, amb Sammer a la plantilla, va guanyar les lligues del 1989 i del 1990, aquesta última ja amb el mur a terra. Ell, aleshores, ja era migcampista, posició a la qual el va situar el nou tècnic de l'equip, Eduard Geyer.

Paral·lelament, havia iniciat la seva carrera com a internacional amb l'Alemanya Democràtica. Lluny quedava el 1974, l'única intervenció de la selecció en un gran campionat, el mundial dels veïns del costat on van ser els únics de derrotar els amfitrions, els posteriors campions. Sammer va arribar amb l'equip alemany democràtic a les semifinals del mundial juvenil de Xile del 1987, on va anotar quatre gols, un en les semifinals contra Iugoslàvia, posterior campiona. Ell va empatar el gol de Stimac, però els rivals van vèncer amb una anotació de Suker. Després, els balcànics derrotarien l'altra Alemanya a la final, per penals. Sobta de veure com pocs anys després, els dos països que es van enfrontar en aquella semifinal deixarien d'existir.

Amb l'equip absolut, Sammer va estar a punt de classificar-se per a l'Eurocopa d'Alemanya Federal del 1988. Al seu equip, on destacaven posteriors estrelles de la Bundesliga com Andreas Thom, Ulf Kirsten o Olaf Marschall, li van faltar dos punts. L'equip també va estar a punt d'entrar al mundial d'Itàlia 90. De fet, quan va caure el mur, estaven concentrats a Àustria per jugar el duel decisiu contra els veïns. Tota la situació creada pel moment polític va afectar la selecció, que va caure per culpa de tres gols de Toni Polster i va quedar sense anar a la Copa del Món novament per dos punts.

El 1990, Alemanya es va reunificar i a Sammer li va tocar canviar de selecció, i també de campionat. Va deixar el Dinamo i va fitxar per l'Stuttgart amb el qual, en la seva segona temporada, va ser campió de lliga. També s'havia hagut d'incorporar a la nova selecció alemanya, just després que aquesta fos campiona del món a Itàlia 90, i va ser convocat per Berti Vogts per a l'Eurocopa de Suècia, el 1992. Allà va ser titular indiscutible en un equip que semblava que faria el doblet, però que va perdre la final contra Dinamarca de manera sorprenent.

L'estiu del 1992 va fitxar per l'Inter, amb 25 anys, però va durar-hi mig any. No es va adaptar mai a l'estil de joc italià i va tornar a Alemanya, on el va fitxar el Borussia Dortmund. Allà hi va viure les seves millors temporades, un total de cinc i mitja. A Alemanya, aleshores, es jugava amb el sistema de tres centrals i dos carrilers i Sammer va adaptar-se del tot a la posició de lliure, al mig de la rereguarda i amb llibertat per incorporar-se al centre del camp. Però a la selecció les coses no anaven tan bé.

Per al mundial dels Estats Units, Vogts va apostar per un veterà reconvertit a lliure. Lothar Matthäus, per ocupar aquesta posició. Sammer va ser bellugat a la zona ampla, però no va ser indiscutible. Va jugar intermitentment en l'equip, que va caure en els quarts de final del mundial davant de Bulgària. Va ser el preludi de dos anys fantàstics a Dortmund, on va guanyar dues lligues. A més, Matthäus s'havia barallat amb Vogts i el davanter Klinsmann i, de cara a l'Eurocopa del 1996, Sammer recuperava la seva posició de lliure amb tots els galons.

L'equip va fer una bona primera fase, amb victòries sobre la República Txeca i Rússia, aquesta amb un gol seu, i un empat contra Itàlia. Com a primera de grup havia de jugar contra l'emergent Croàcia en els quarts de final. Els balcànics, que debutaven en un gran torneig, havien estat massa superbs. Havien reservat els titulars en el tercer partit del seu grup afirmant que tant els feia haver de jugar contra Alemanya, que els podien guanyar igualment. Van pagar cara la llicència.

El gol

En el duel jugat a Manchester, Klinsmann va transformar un penal i va avançar els alemanys. Però a l'inici de la represa, un vell conegut de Sammer del mundial juvenil de nou anys abans, Davor Suker, empatava el partit. Els alemanys havien de tornar a anar a buscar el gol i no van trigar gaire a trobar-lo.

Scholl i Babbel van combinar per la dreta. Aquest va passar literalment per damunt del central Jerkan, que havia anat a fer la cobertura i va centrar. Al mig, Stimac, l'altre golejador del mundial juvenil, esperava la pilota, però Sammer, que era qui havia començat l'acció des de darrere i l'havia seguida, havia arribat a l'àrea, se li havia avançat, va aconseguir que l'esfèrica li quedés morta i va afusellar Ladic. La revenja dels comptes pendents del 1987 era un fet. A més, Alemanya va derrotar Anglaterra per penals en les semifinals i va superar la República Txeca en la final de Wembley amb els dos gols de Bierhoff. A final del 1996, Sammer es va convertir en el primer jugador nascut a l'antiga Alemanya Democràtica de ser guardonat amb la Pilota d'Or.

L'any següent, el 1987, Sammer completaria el doblet de ser campió d'Europa de seleccions i de clubs. El Dortmund va guanyar la Champions en una final en què va derrotar la Juventus per 3-1 a Munic i en què ell va ser titular. Tenia trenta anys i estava en el millor moment de la seva carrera, però va passar el pitjor. Va tenir una dura lesió de genoll que no es va curar mai. Només un any després, amb 31, i amb una temporada en blanc, es va haver de retirar del futbol.

Fora del camp, Sammer va iniciar molt bé la seva carrera de tècnic, amb un títol de lliga amb el Dortmund el 2002 al qual va estar a punt d'unir una Copa de la UEFA, perduda davant del Feyenoord. Quan va deixar el club groc, el va fitxar l'Stuttgart, un altre dels seus exequips, on va durar poc i va passar a tasques de despatx. Les va fer com a director esportiu de la selecció, primer, i del Bayern, després, on va ser peça fonamental en formar l'equip campió d'Europa del 2013. Tres anys més tard, va tenir un trastorn cerebral i els metges li van recomanar que deixés la feina. Sammer fa vida de família ara amb la dona i els tres fills a Munic mentre recorda tota una trajectòria que el va portar d'un país a un altre i que el va fer ser el millor jugador europeu d'aquell 1996 per al record.

Hongria, 0- Bèlgica, 4 (Euro 2016-Vuitens de final)

81. Toby Alderweireld (0-1)

La nova era de la selecció belga com a potència mundial va començar en la fase de classificació per al mundial de Brasil. L'equip que aleshores entrenava Marc Wilmots presentava una particularitat, els quatre membres de la línia defensiva  podien actuar com a centrals. Alguns d'ells s'havien d'adaptar a jugar de lateral, tot i que en el decurs de la seva carrera, posteriorment, es van acomodar a l'eix de la rereguarda. En aquest cas es trobava Toby Alderweireld.

De fet, la versatilitat d'aquests jugadors i la seva bona sortida des de darrere venia determinada perquè tres d'ells, Alderweireld, Vermaelen i Vertonghen, havien passat per l'Ajax, club referent a l'hora de formar defensors que aportin en el joc d'atac dels seus respectius equips. En el cas d'Alderweireld, nascut a Anvers, va començar a jugar al Beerschot fins que als quinze anys va ser captat per la prolífica maquinària del club d'Amsterdam. Va debutar a primera a punt de fer vint anys i en la seva segona temporada ja es va consolidar com a central titular al costat del referit Vertonghen, amb qui després compartiria equip al Tottenham i a la selecció.

Alderweireld, dretà, es complementava bé amb el seu company, esquerrà. Ell és, segurament, el més físic de tots dos, però la seva bona conducció de pilota també li permetia actuar a la banda. Durant sis temporades va guanyar tres lligues i una Copa amb l'Ajax i va començar a sovintejar la selecció des del principi de la seva etapa als Països Baixos. A principi de la dècada del 2010, Bèlgica vivia en un sotrac profund. Havia organitzat l'Eurocopa del 2000 i havia jugat la fase final del mundial del 2002, però sempre havia perdut en la primera fase i en els anys posteriors havia caigut a l'anonimat continental. L'arribada a l'edat adulta de molts fills d'emigrants li va donar una empenta. Així, va passar del quart lloc en la ronda prèvia del mundial del 2010, al tercer, a dos punts de la repesca, en la de l'Eurocopa del 2012, a la classificació rotunda, i com a primera, per al mundial de Brasil del 2014, en un grup amb Croàcia, Sèrbia, Escòcia i Gal·les.

Aquell 2014. Alderweireld havia abandonat l'Ajax i fitxat en el mercat d'hivern per l'Atlètic de Madrid. L'equip matalasser va acabar guanyat la lliga i va quedar a un minut de fer el mateix amb la Lliga de Campions, tot i que ell hi va tenir una participació intermitent, ja que era molt complicat entrar en un engranatge en què Godín i Miranda eren indiscutibles al centre i Juanfran i Filipe Luis, als laterals. Malgrat això, va actuar en 22 partits entre les tres competicions i va marcar un gol al Màlaga en la penúltima jornada que va acabar sent important per al títol.

Aquell estiu va jugar el mundial de Brasil en quatre dels cinc partits del seu equip i ho va fer de lateral dret, en convivència amb tres centrals més, Vertonghen, Kompany i Van Buyten. L'equip va ser eliminat per Argentina en els quarts de final i, a la seva tornada, l'Atlètic va decidir cedir-lo al Southampton. Ho va aprofitar amb un gran any, en què els Saints van ser setens a la lliga de la mà de Ronald Koeman i l'Atlètic ho va aprofitar per fer negoci amb ell i vendre'l al Tottenham per 16 milions d'euros.

Alderweireld es va consolidar de seguida a l'equip de Mauricio Pochettino, de nou al costat de Vertonghen, sempre de central, en defensa de tres o de quatre. Després del seu primer any va ser convocat per a l'Eurocopa del 2016 de França on, novament a les ordres de Marc Wilmots, va tornar a la banda. Va disputar els tres primers partits, amb dues victòries i una derrota que van provocar que Bèlgica fos segona de grup i s'hagués d'enfrontar a Hongria en les vuitens de final.

El gol

El partit es va disputar a Tolosa i, tot i que els magiars havien passat com a primers del seu grup, per davant d'Islàndia i Portugal, van ser netament inferiors als belgues, que fins aleshores s'havien mostrat dubitatius però que van dur a terme la seva millor actuació del campionat. El partit es va aclarir des de ben aviat, als deu minuts.

Kevin de Bruyne va disposar d'una falta a l'esquerra de l'atac del seu equip. Amb la tècnica habitual va penjar la pilota a l'àrea. Lukaku no hi va arribar en primera instància, però just darrere, Alderweireld va saltar encara més i va rematar amb força l'esfèrica per superar la desesperada estirada del porter Király.  Bèlgica va dominar la resta de l'enfrontament, però no va poder sentenciar-lo fins al tram final, amb tres gols pràcticament seguits de Batshuayi, Hazard i Carrasco per al 0-4 final. Lamentablement, l'exhibició no es va repetir en els quarts de final i, tot i avançar-se en el marcador, va caure per 3-1 contra Gal·les, un resultat que va precipitar el final de l'etapa de Wilmots a la banqueta.

Tot i ser reconegut com un dels millors defenses de la Premier League, Alderweireld encara no ha obtingut cap títol amb el Tottenham. El màxim que va aconseguir va ser arribar a la final de la Lliga de Campions del 2019, perduda contra el Liverpool. L'any anterior, el 2018, va formar part de la selecció belga que va obtenir el seu millor resultat en un mundial, la tercera posició a Rússia. El jugador del Tottenham va actuar com a central en la línia de tres imposada pel nou seleccionador, Robert Martínez, i va estar a una passa de la final. El proper juny, ja amb 32 anys, ha de ser peça clau a l'assalt definitiu dels belgues al campionat. Serà una de les últimes oportunitats d'aprofitar una gran generació de jugadors que ells saben perfectament que cal explotar abans no s'acabi i arribi una altra sequera.

França, 0 (5)- Països Baixos, 0 (4)

82. Laurent Blanc (5-4, a la tanda de penals)

Hi ha qui diu que a partir dels trenta anys els jugadors ja entren en la davallada, tant física, com futbolística, i que el que no han donat fins aleshores, ja no ho donaran. Sembla complicat que travessat aquest llindar es puguin obtenir els títols i el reconeixement que no han arribat fins llavors. Però alguns ho aconsegueixen. El 1996, França venia d'una sèrie de traumes importants i calia renovar tota la selecció. Però el tècnic, Aimé Jacquet, va saber allargar la carrera d'alguns dels elements que semblava que ja no havien donat tot i en va treure un gran rendiment. És el que va passar amb el central Laurent Blanc.

Nascut a Alès, entre Marsella, Montpeller i Nîmes, amb 30 anys ja havia fet un recorregut important pel futbol del seu país i, fins i tot, havia jugat un any a la lliga italiana, però fins aleshores els títols se li havien negat gairebé sempre. Central elegant, dotat d'una gran qualitat per treure la pilota jugada i fins i tot amb facilitat per actuar, en els primers temps, al centre del camp, Blanc va debutar a l'elit al Montpeller amb 18 anys, i amb l'equip del sud de França va assolir un títol de Copa, el 1990, en una final guanyada contra el Racing de París amb tres gols a la pròrroga, entre ells el seu.

De fet, les dades golejadores de Blanc al Montpeller, a còpia de marcar penals i en rematades de cap a les sortides de faltes i córners, són impressionants, amb 76 anotacions en 243 partits. El seu bon rendiment no havia passat inadvertit per la selecció, però el combinat gal va quedar sorprenentment fora del mundial del 1990, a Itàlia, a mans de Iugoslàvia i Escòcia. El 1991, Blanc va provar l'aventura al Nàpols, amb el qual no va fer un mal any, amb sis gols. Però no s'hi va sentir a gust i va tornar a França per actuar en el modest Nîmes, amb el qual no va poder evitar l'última posició.

Tot i això, Michel Platini el va convocar per a l'Eurocopa de Suècia del 1992. Hi va jugar els tres partits i va ser testimoni d'excepció del fracàs i del gol d'Elstrup per a Dinamarca que deixava la selecció fora del torneig a les primeres de canvi. Aquell estiu el va fitxar el St. Étienne i, amb la selecció, va tornar a protagonitzar un altre desastre. Ell jugava el dia en què Emil Kostadínov va marcar a l'últim minut al Parc dels Prínceps i deixava França fora del mundial del 1994, als Estats Units. La selecció va fer una neteja absoluta, però Jacquet, que era l'ajudant del destituït Houllier, va decidir seguir comptant amb ell. I el 1995 va canviar la seva sort.

Va ser als trenta anys quan va fer la temporada de la seva vida al modest Auxerre del sempitern Guy Roux. Al costat dels Silvestre, Taribo West, Lamouchi, Martins, Diomède o Laslandes va conquerir un impensable títol de lliga. Evidentment, va ser convocat per a l'Eurocopa de l'estiu següent, a Anglaterra, on França intentaria redimir-se.

El gol

La primera fase va ser bona, amb victòries sobre Romania i Bulgària, aquesta amb un gol seu inclòs, i un empat suficient contra Espanya. Amb la primera plaça del grup assegurada, arribava el duel de quarts de final davant dels Països Baixos a Liverpool. El partit va ser tancat i va acabar sense gols. Caldria anar a la tanda de penals. I aquesta la va acabar de decidir Blanc.

Tothom va anar marcat els seus llançaments, De Kock, Ronald de Boer i Kluivert per als neerlandesos i Zidane, Djorkaeff i Lizarazu per als gals. En el quart tir, Seedorf va permetre l'aturada de Lama, un xut que avui es faria repetir perquè el porter es va avançar massa, en una acció no castigada pel col·legiat malagueny López Nieto. Guérin va fer el quart per França i Blind, el cinquè dels oranje. Tota la responsabilitat queia al peu dret de Blanc qui, amb calma, va enganyar Van der Sar, tot i una relliscada porterior, i va classificar França per a les semifinals.

Tot i la derrota posterior, també per penals, malgrat l'anotació del propi Blanc, contra la República Txeca, els seus següents anys amb la selecció van ser els millors de la seva vida. Aquell estiu va fitxar pel FC Barcelona, per on va passar sense pena ni glòria des del punt de vista personal, que no de títols, durant un curs, amb Copa, Recopa i Supercopa, i el 1997 va ser contractat per l'Olympique de Marsella. De fet, una trajectòria fins aleshores poc brillant es va anar enriquint, ja que després de dos anys al Vélodrome encara jugaria a l'Inter de Milà i al Manchester United, amb qui va guanyar una lliga.

L'explosió, però, arribaria a nivell de selecció. El 1998 va ser mariscal de l'equip que va guanyar el mundial, tot i que una targeta li va fer perdre's la final. En el torneig, en els vuitens contra Paraguai, es va convertir en el primer jugador d'anotar un gol d'or en una Copa del Món. La gran trajectòria es va completar el 2000, amb 34 anys, quan va ser vital en la consecució de l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos, en el seu últim partit internacional.

Quan es va retirar, el 2003, va iniciar una llarga trajectòria d'entrenador que encara dura i en la qual ha entrenat el Bordeus, el París Saint-Germain i la selecció francesa. Va ser l'encarregat de substituir l'irascible Raymond Domènech després del mundial de Sud-àfrica del 2010 i va arribar a quarts de final a l'Eurocopa del 2012 després de retornar una pau a l'equip nacional de la qual es beneficiaria Didier Deschamps en els anys posteriors. Blanc, un líder silenciós i elegant que va sobreviure a uns anys vint de la seva vida poc exitosos per celebrar el millor en una maduresa que va començar en aquella Eurocopa d'Anglaterra.

Espanya, 1 (5)- Dinamarca, 1 (4) (Euro 84-Semifinals)

83. Antonio Maceda (1-1)

Els lliures eren un tipus de jugador que ja no existeix, però que durant dècades van ser essencials en els grans equips de futbol. Eren futbolistes híbrids entre defenses i centrecampistes, que es col·locaven darrere dels marcadors de partida, però que s'incorporaven a la zona ampla sovint gràcies a la seva capacitat futbolística, que els permetia combinar amb facilitat, i a la seva llibertat tàctica, ja que no tenien encarregat seguir cap jugador. Als vuitanta, un futbolista es va convertir en el gran lliure del futbol espanyol, i hauria pogut arribar més lluny si el dret de retenció primer, i les lesions després, no l'haguessin frenat. Era Antonio Maceda.

Nascut a Sagunt, a València, Maceda va cridar l'atenció dels responsables de Mareo, un dels planters més fecunds de l'època del futbol espanyol, el de l'Sporting de Gijón. Dotat d'una combinació de condicions físiques i tècniques no vistes fins aleshores en l'arquetípic jugador del país, als divuit anys va deixar l'Acero, el club de la seva ciutat, per traslladar-se a Astúries i durant deu anys va ser emblema del millor Sporting de la història, amb el qual va ser subcampió de lliga, va arribar a dues finals de Copa i es va classificar per a les competicions europees. 

Maceda era alt i fort, amb qualitats per ser un bon defensa, però alhora era prou bo tècnicament com per sumar-se a l'atac i ajudar en les combinacions del seu equip. A part, tenia un instint especial en les accions a pilota parada per avançar-se als defenses rivals i rematar gairebé sempre. Va estrenar-se a l'elit amb un descens a Segona, però quan l'equip del Molinón va tornar a dalt, després d'un parell d'anys de presències més intermitents, es va consolidar a l'eix de la rereguarda de la mà de Vicente Miera, el seu gran valedor.

La temporada del seu esclat va ser la 1980-81, i la seva presència en tres partits amistosos, entre ells una gran victòria a Wembley, va suposar que fos cridat per José Emilio Santamaría per al mundial d'Espanya, del 1982. Allà, la seva participació va ser testimonial, només 17 minuts en l'intranscendent partit final, també davant dels anglesos, però ja era un jugador seguit pels grans. El problema era el dret de retenció. Els equips modestos tenien el dret de quedar-se els futbolistes i no vendre'l si no volien. Aquesta mesura evitava que molts d'ells poguessin abandonar els seus clubs, i això va passar amb Maceda.

Cada estiu, els grans del futbol espanyol el volien fitxar, però l'Sporting no cedia. Després del mundial d'Espanya, ja amb 25 anys, va començar a viure les seves millors temporades. Cada cop era un golejador més prolífic i, a més, va gaudir de la total confiança del nou seleccionador, Miguel Muñoz. Va disputar gairebé tota la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984, inclòs el mític partit davant de Malta, en què va aconseguir dos dels dotze gols que van classificar Espanya per a la fase final.

En aquesta, Maceda va formar un gran tàndem al centre de la defensa amb Goikoetxea, tot i que els primers partits van ser complicats. Dos empats amb Romania i Portugal, aquest després d'un gol de Sousa per als lusitans que va arribar per una errada seva, va comprometre la classificació espanyola. Però es va redimir amb un gol a l'últim minut, del qual parlarem més endavant en aquesta llista, contra Alemanya Federal, que deixava els vigents campions eliminats i feia que Espanya passés a les semifinals.

 

El gol

El partit de Lió seria contra Dinamarca, un conjunt que havia causat sensació en la primera fase. A més, va començar molt malament, ja que als set minuts els nòrdics es van avançar mitjançant Lerby. El partit va ser disputat i Espanya va fer entrar davanters a la represa. Als 23 minuts, va arribar el moment del lliure de l'Sporting.

Va ser després d'una rematada al pal de Sarabia, que havia rellevat Julio Alberto. La pilota va caure a Señor, qui va centrar des de la dreta. Carrasco no va arribar a la rematada en lluita amb un defensa i l'esfèrica va anar cap a l'altre costat. Allà, Gordillo la va recollir abans no sortís per la línia de fons, la va tornar enrere novament a Carrasco, que va provar de regatejar Busk. Aquest va refusar i la bola va caure a peus de Maceda, incorporat a l'atac qui, de primera, va batre Qvist amb un xut ras. 

El partit va anar fins a la pròrroga i després als penals. Maceda no en va xutar cap, però una errada d'Elkjaer-Larsen va donar el pas als espanyols a la final. El problema va ser que el defensa havia vist una targeta en el partit contra els danesos i se la va perdre. Segur que la seva presència es va trobar a faltar en la derrota per 2-0 davant dels amfitrions, amb la famosa errada d'Arconada a xut de falta de Platini.

Maceda es va estar un any més a l'Sporting, en què va classificar l'equip per a la Copa de la UEFA en finalitzar quart a la lliga, i l'estiu del 1985 va poder sortir-ne, ja que es va abolir el dret de retenció, i el va contractar el Reial Madrid. Era l'inici de la quinta del Buitre i de les cinc lligues seguides dels blancs. Ell va tenir paper fonamental en la primera, amb 5 gols en 28 partits. En plena forma i amb 29 anys va ser convocat per al mundial de Mèxic, el 1986.

Allà va arribar el debut contra Brasil, però va acabar el partit amb molèsties a un genoll i ja no va poder tornar a jugar en tot el campionat. Sembla que no es va curar bé d'una afectació de menisc després d'un cop en un partit de lliga amb el jugador del Sevilla Moisés i ho va pagar car. De retorn a Espanya, només va poder actuar en deu partits més amb el Madrid en les tres següents temporades. Mai no va fer net del problema. Així, amb 31 anys, es va haver de retirar del futbol. Després va engegar una intermitent carrera d'entrenador, al Badajoz i a l'Sporting, i també va col·laborar en mitjans de comunicació. Va quedar per saber on hauria pogut arribar si hagués pogut jugar abans en un equip més gran, o si el genoll no li hagués fallat en el millor moment de la seva carrera.

Bèlgica, 1- Anglaterra, 1 (Euro 80-Primera fase)

84. Jan Ceulemans (1-1)

En la gairebé perfecta tàcticament selecció belga de final dels setanta i tota la dècada dels vuitanta eren necessaris els jugadors esforçats, els que corrien molt, i també els intel·ligents i sempre ben posicionats, a part dels efectius de cara a la porteria rival. Però al centre del camp, el conjunt de Guy Thijs també necessitava una peça que, a part de poder físic, aportés qualitat, arribada i última passada. Durant molts anys, tant a l'equip nacional com al Bruges, aquest paper el va jugar Jan Ceulemans.

Segurament és el jugador més emblemàtic de la història del club blau-i-negre, sobretot pel gest que va tenir a l'inici de la seva carrera, just després de l'Eurocopa de la qual es parla en aquest gol, la del 1980. El Milan va oferir una gran quantitat de diners per ell, però va preferir seguir a una lliga que en aquells moments i en els anys següents seria molt potent, la de casa. Qui sap què hauria passat d'haver-se decantat pel futbol italià.

Ceulemans va néixer a Lier, prop d'Anvers, a la part flamenca del país, i aviat va començar a jugar al Lierse, l'entitat local. Amb l'equip va arribar a jugar una Recopa després que el seu equip disputés el 1976 una final de Copa, que ell no va jugar, perduda per 4-0 davant de l'Anderlecht. Ceulemans va debutar a Europa amb gol, però el seu equip va ser eliminat per l'Hajduk Split. El 1978, després de gairebé 40 gols amb el Lierse, va ser fitxat pel Bruges, que va veure un gran potencial en un jugador que ja era internacional.

Va arribar a l'equip quan aquest acabava de ser subcampió d'Europa, en una final perduda contra el Liverpool a Wembley. Des del punt de vista de la selecció, ell ja havia jugat la fase de classificació per al mundial, en què els Països Baixos havien deixat fora els belgues, i ara tocava la ronda prèvia de l'Eurocopa del 1980. El joc belga, que ja havia tret el cap a Europa a principi dels setanta de la mà de Raymond Goethals, es basava en una forta pressió i en la utilització constant de la reducció d'espais i del fora de joc. Així, l'equip es va classificar per al torneig europeu d'Itàlia gràcies a una victòria per a 1-3 a Escòcia, deixant fora Àustria per un sol punt. Els belgues no eren favorits en el torneig, però tot va canviar per culpa d'un gol.

El gol

I aquest va arribar el primer dia. Bèlgica i Anglaterra s'enfrontaven a Torí. Els britànics, que no havien pogut anar als dos últims mundials, estaven formant un nou equip nacional jove i amb futur, amb Ron Greenwood a la banqueta i basat en els jugadors del Liverpool i del Nottingham Forest que havien assolit els quatre últims títols a la Copa d'Europa. Als 26 minuts es van avançar amb un extraordinari gol del jugador del Manchester United Ray Wilkins, que primer es va fer una autopassada i després va resoldre amb classe per damunt del porter Pfaff. Però quatre minuts després va arribar la igualada.

Van Moer va fer un llançament de córner molt obert i Ceulemans va rematar a porteria des de la frontal de l'àrea gran. Era una gran distància i la pilota no va arribar a porteria, però va caure entre els peus de Vandereycken, que va xutar primer, i Vandenbergh, que no va arribar a rematar del tot. Mentrestant, i davant de la passivitat dels defenses anglesos, Ceulemans va tenir temps d'arribar a l'àrea petita, just per rematar la pilota solta amb la cama esquerra i batre el porter Clemence. El partit acabaria amb empat a un gol i acabaria sent crucial.

Ho seria, sobretot, per la victòria belga sobre Espanya en la segona jornada i la derrota anglesa davant d'Itàlia, que en el debut només havia empatat amb els espanyols. En el duel definitiu, a Roma, Bèlgica no va permetre que Itàlia anotés cap gol i el 0-0 li va donar accés a la final. Ceulemans, aleshores més avançat del que actuaria en la seva trajectòria, va disputar tots els minuts del torneig, inclosos els 90 de la final contra Alemanya Federal, perduda en els últims minuts per culpa d'un gol de Hrubesch.

Va ser una decepció, però l'inici d'una gran trajectòria internacional. Per vist que hi va ser tants anys, al Bruges, al qual s'havia quedat desatenent l'oferta del Milan, tampoc no hi va guanyar tants títols, tres lligues i dues Copes en tretze anys, però cada cop que hi havia un gran torneig, els diables vermells deixaven empremta i ell també. Al mundial d'Espanya, van derrotar l'Argentina de Maradona en el partit inaugural, tot i que després es van enfonsar a la segona fase contra la Polònia de Boniek i davant de la URSS. Ceulemans no hi va marcar cap gol.

En va fer un a l'Eurocopa del 1984 davant de Dinamarca, però no va ser suficient perquè els nòrdics van remuntar el partit i van passar a semifinals en vèncer per 3-2. El seu gran moment amb la selecció li va arribar el 1986, als 29 anys. Era el líder indiscutible de la selecció que va caure en el duel inaugural contra Mèxic, els amfitrions, però va ser essencial a partir dels vuitens de final. Va anotar un gol, el segon, en l'extraordinari triomf per 3-4 contra la URSS, revenja d'Espanya 82; després, va fer l'únic gol belga, amb el cap, en l'empat contra Espanya a Puebla. El partit de quarts es va decidir en els penals. Ell no en va llançar cap. Només Maradona i Argentina van aturar Bèlgica en el camí cap a la final. L'equip també va perdre el duel de consolació davant de França, però ell hi va tornar a anotar.

Bèlgica no es va classificar per a l'Eurocopa del 1988 en quedar darrere d'Irlanda i Bulgària, però va tornar a entrar a un mundial, el del 1990, juntament amb Txecoslovàquia, deixant fora Portugal, entre d'altres coses després d'un 3-0 en què ell va marcar. Bèlgica va fer una bona primera fase, novament a Itàlia, deu anys després del seu debut en un gran torneig, derrotant Corea del Sud i Uruguai. Però li arribarien dues revenges. Primer va ser Espanya qui la va superar i la deixava segona de grup. Aquest fet la va aparellar amb Anglaterra, en un duel a Bolonya. Deu anys després del seu gol a Torí, Ceulemans veia des del camp com una volea enorme d'un anglès, David Platt, el deixava fora del seu últim gran torneig en l'últim minut de la pròrroga. Ja tenia 33 anys. L'últim dels seus 96 partits amb la selecció, rècord absolut, va ser davant de Luxemburg i amb un gol, el que feia 23.

Ceulemans va seguir al Bruges, amb el qual va estar a punt d'arribar als 200 gols, fins l'any 1992, quan es va retirar per culpa d'una lesió de genoll. De seguida va començar a entrenar a l'Aalst, a qui va pujar a Primera. Tot i que va arribar a entrenar el Bruges durant una campanya, en la qual va ser campió de la Supercopa local, el seu èxit més gran va arribar amb el modest Westerlo, al qual va convertir en campió de Copa al 2001, en un any molt estrany en què els favorits van caure en rondes prèvies, en una final inèdita davant d'un altre modest, el Lommel. En general, però, la seva tasca a les banquetes va ser molt més anònima que damunt del camp, on s'havia convertit en el mariscal de camp d'un país durant una dècada, iniciada amb aquell gol mig de rebot contra els anglesos a l'Eurocopa del 1980.

Txecoslovàquia, 3- Països Baixos, 1 (Euro 76-Semifinals)

85. Anton Ondrus (1-0)

L'Eurocopa disposa en la seva nòmina de campions dos països que ja no existeixen. En la primera edició va guanyar la Unió Soviètica i en la cinquena, Txecoslovàquia. D'aquell equip han passat a la història alguns jugadors com Panenka, pel seu gol de penal en la final, o el porter Viktor, considerat un dels millors del continent aleshores. Però el seu guia espiritual era el seu capità, un espigat lliure de gairebé 1,90 metres que hauria pogut gaudir d'una trajectòria molt més reconeguda si hagués nascut a l'altra banda del teló d'acer. Era Anton Ondrus.

De tots és conegut que, tot i que es considera la República Txeca l'hereva d'aquell equip del 1976, la realitat és que la majoria de jugadors eren eslovacs. En concret, 14 de 23. Era el cas d'Ondrus, un personatge que es va convertir en llegenda a l'Slovan de Bratislava, l'equip més guardonat de la zona eslovaca. Ondrus hi va debutar el 1970, amb vint anys, just després que l'equip aconseguís el seu màxim èxit internacional, la Recopa del 1969 contra el FC Barcelona a Basilea. De fet, els pares d'Ondrus s'havien traslladat des de Solcany, on havia nascut Anton, a Bratislava després que li sortís una feina al progenitor i el mateix jugador explica que vivien en un carrer en què hi havia l'estadi de l'Slovan a una banda i el de l'altre equip de la ciutat, l'Inter, a l'altra. Es va decidir pel primer, segons ell, perquè segurament era més a prop.

Influït pels guanyadors de la Recopa, com els germans Capkovic o el tècnic de l'època, Michal Vican, Ondrus va començar jugant de davanter però poc a poc va anar endarrerint la seva posició. Hi va influir qui posteriorment seria seleccionador de Txecoslovàquia, Josef Venglos, de qui diu que li va ensenyar tot el que va aprendre de futbol i a explotar una posició en què se'l va comparar molt amb Franz Beckenbauer. 

En aquella època, i fins als anys vuitanta, els equips solien tenir defenses marcadors, tant per les bandes com pel centre, que practicaven marcatges individuals a l'oponent. Un dels defenses, habitualment situat per darrere, era el lliure. Aquest no tenia marca i, a part de veure tot el partit de cara, tenia carta blanca per incorporar-se al centre del camp i crear superioritats. L'època de davanter d'Ondrus l'ajudava a dominar la pilota i va ser clau en les victòries de l'Slovan en les lligues del 1974 i del 1975 davant dels grans conjunts txecs. 

També actuava a la selecció des del mateix 1974, quan va començar la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1976 a Iugoslàvia. Els txecoslovacs no eren favorits en un grup en què també hi eren Portugal i Anglaterra. Els anglesos ja s'havien quedat fora de les dues últimes cites, l'Eurocopa del 1972 i el mundial d'Alemanya, el 1974, i van començar la fase forts, guanyant els txecoslovacs a Wembley per 3-0. Però van caure a Bratislava i no van ser capaços de vèncer els portuguesos en els dos partits. Txecoslovàquia va acabar primera de grup. Tot seguit, va aconseguir eliminar la Unió Soviètica, vigent subcampiona, en els quarts de final i així es va classificar per a la final a quatre de Zagreb i Belgrad.

El gol

El primer partit seria complicat. Els Països Baixos formaven un equip gairebé calcat al de la taronja mecànica que havia entusiasmat dos anys abans al mundial d'Alemanya, amb Cruyff al capdavant. El duel es va disputar a l'estadi Maksimir de Zagreb sota una intensa pluja i als 20 minuts va arribar el primer gol.

Va ser en una falta lateral llançada per Panenka des de la banda esquerra. La pilota va sobrevolar l'àrea i Ondrus, avançant-se a tothom, va connectar una extraordinària rematada de cap que va vèncer l'oposició de Schrijvers. Era l'1-0. Curiosament, el mateix Ondrus va tornar a marcar, i a la mateixa porteria, però a la segona part i en pròpia porta, amb la qual cosa el duel se'n va anar a la pròrroga. En un temps suplementari molt polèmic, després que durant el partit hi hagués hagut un expulsat per banda, Txecoslovàquia va marcar dos gols més, mitjançant Nehoda i Vesely en els cinc minuts finals i es va classificar per a la final, tot i les protestes dels neerlandesos al col·legiat gal·lès Clive Thomas.

En la final, quatre dies més tard, Ondrus va tornar a ser titular i va veure com la seva formació deixava escapar un avantatge de dos gols i permetia l'empat de Dieter Müller i Holzenbein. En la tanda de penals, Ondrus va anotar el tercer i va veure com el famós llançament de Panenka donava a Txecoslovàquia l'única Eurocopa de la seva història.

Després del torneig, molts conjunts alemanys, com el Bayern, l'Stuttgart i el Mönchengladbach el van voler fitxar, però les normes dels països de l'est de l'època no permetien que els jugadors en sortissin amb menys de 28 anys i ell en tenia 26. A més, va haver de fer el servei militar i va haver de deixar l'Slovan per jugar al modest Dukla Banska Bystrica. Això va possibilitar que no pogués participar en la fase de classificació per al mundial d'Argentina, en què Escòcia va deixar Txecoslovàquia eliminada. Va tornar i va capitanejar el seu equip cap a l'Eurocopa del 1980, després de deixar França fora en la ronda prèvia. En la fase final, va jugar tots els partits de la primera fase. Un derrota contra els alemanys, amb gol de Rummenigge, els va deixar sense opcions de final, però almenys van arribar a disputar la final de consolació, guanyada contra Itàlia per penals amb una anotació seva en la tanda. Va ser el seu últim partit amb l'elàstica nacional.

Ja amb trenta anys, va poder sortir del país, però no va triomfar al Bruges belga i es va acomodar a França, al modest Thonon, al qual va actuar fins als 37 anys. Una última experiència al Biel suís va precedir la seva retirada i la tornada l'Slovan, al qual va arribar a presidir. També va estar en comissions de la FIFA, empès per Beckenbauer, aquell amb qui comparaven al camp i a qui va guanyar la final del 1976. Ondrus no serà tan recordat com el kaiser o Cruyff, però els va superar en aquell torneig de Iugoslàvia, en què els eslovacs com ell van ser essencials per catapultar el país unificat cap a la seva única fita, Jocs Olímpics a part.

Portugal, 2- Alemanya, 3 (Euro 2008-Quarts de final)

86. Miroslav Klose (0-2)

A alguns jugadors, una competició els va millor que d'altres. Al llarg de la història n'hi ha hagut molts que han rendit millor en mundials que en Eurocopes, o al revés, o fins i tot n'han arribat a disputar més d'una d'un tipus i no han debutat en l'altra ja sigui per lesió, per baixa forma o per decisió dels entrenadors. Alemanya té dos dels tres màxims golejadors acumulats de la història de les Copes del Món. Un, el tercer classificat, era Gerd Müller, i va ser màxim anotador dels dos tornejos. L'altre, en canvi, és el jugador que ha marcat més en els mundials, però en les Eurocopes no hi ha assolit ni una cinquena part de gols. És Miroslav Klose. 

També és cert que no ha disputat tants partits, ni tantes edicions, del campionat europeu com del mundial, però s'hauria esperat d'ell una marca més important que els tres gols en tretze partits aconseguits, sobretot si els comparem amb els 16 gols en 24 partits del torneig universal. Tot per a un jugador que va seguir durant més d'una dècada la tradició de grans rematadors del combinat alemany en el decurs de la història, oportunistes, llestos, bons amb el cap i amb la majoria d'èxits a un sol toc.

I això que Klose no és nascut a Alemanya, sinó a Polònia, en concret a Opole, més a prop de la frontera txeca que no pas a la del país germànic. Però el seu cognom revela antecedents alemanys, i és que el seu pare, Josef, també jugador de futbol, era un "aussiedler", o sigui un dels teutons que es va quedar a Silèsia quan el territori va deixar de pertànyer a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. La mare de Miroslav també era esportista, en el seu cas jugadora d'handbol. Amb aquests gens, no era estrany que ell nasqués amb predisposició física i social a ser-ho.

El 1986, quan Miroslav tenia vuit anys, la família va decidir tornar a Alemanya, en concret a la regió de Renània-Palatinat, a l'oest del país. Ell no parlava ni dues paraules d'alemany, però s'hi va adaptar i també va començar a jugar a futbol. Va fer-ho al Homburg i ja amb 21 anys va ser contractat pel veí Kaiserslautern, on va alternar el primer i el segon equips. L'abril del 2000 va debutar a la Bundesliga i el mateix any va debutar amb la selecció, en partits de fase de classificació per al mundial. Al Kaiserslautern, en un equip de la zona mitjana-baixa de la classificació, obtenia bons registres d'anotacions, tot i no ser espectaculars, i li va valer per ser a la convocatòria de Rudi Völler per a la Copa del Món de Corea i Japó.

Klose va obrir tots els noticiaris en marcar tres dels vuit gols d'Alemanya en el debut contra Aràbia Saudita. Va fer dos gols més a la primera fase i va ser titular en tots els partits fins a la final, perduda davant de Brasil per culpa de dos gols de Ronaldo, justament aquell a qui superaria dotze anys més tard. Havia sumat cinc gols a la llista de gols mundialistes que després creixeria exponencialment. Encara es va estar dos anys més al Kaiserslautern i el 2004, després d'una molt escasssa participació a l'Eurocopa de Portugal, el va fitxar al Werder Bremen.

Allà va jugar tres temporades amb grans registres. Després de la segona va ser titular, amb Jürgen Klinsmann a la banqueta, al mundial de casa, en què va anotar cinc gols més, dos al partit inaugural, i va ajudar l'equip a arribar a la tercera posició, amb un gran joc. Amb el seu company Podolski, un altre "aussiedler", havia començat a formar una dupla fantàstica per a l'equip nacional. El 2007 el va contractar el gran equip d'Alemanya, el Bayern, i l'estiu següent va ser convocat per a l'Eurocopa del 2008, a Suïssa i Àustria.

Malgrat ser titular en els tres primers partits, no havia aconseguit inaugurar el seu compte golejador. En quarts de final, l'equip que ja entrenava Joachim Löw, segon del seu grup darrere de Croàcia, es veia les cares amb Portugal i el partit va començar molt bé per als germànics.

El gol

Perquè Schweinsteiger, que havia estat expulsat en el segon partit davant dels croats, va obrir el marcador als 22 minuts. Dos més tard, el mateix company de Klose al Bayern seria essencial en l'explicació del segon gol.

Va ser en una falta frontal que s'havia de penjar a l'àrea. Schweinsteiger va realitzar el llançament de fora cap a dins i Klose va trencar l'estàtica defensa lusitana i va rematar de cap al fons de la porteria de Ricardo. Era la seva estrena en una fase final d'Eurocopa, quan ja acumulava deu gols en els mundials. El duel va ser molt igualat, amb un gol tot seguit de Nuno Gomes, el tercer dels alemanys de Ballack i el definitiu 2-3 d'Hélder Postiga que va precedir un final de partit emocionant, però favorable als centreeuropeus. Klose va tornar a marcar en el 3-2 contra Turquia de les semifinals, però no ho va poder fer en la seva segona gran final perduda, aquest cop contra Espanya, per 1-0.

Al Bayern, Klose va guanyar dues lligues i dues Copes i, tot i que hi va fer gols, no va excel·lir tant com s'esperava en competència amb un altre davanter, Mario Gómez, que li va acabar guanyant la partida. El 2010 va estar a punt d'assolir un altre títol. Va marcar quatre gols al mundial de Sud-àfrica, entre ells dos a Argentina en els quarts de final. Ja en sumava catorze en Copes del Món, a un de Ronaldo, però va tornar a caure contra els espanyols, ara a semifinals, i l'equip va tornar a ser tercer.

El 2011 va deixar el Bayern i va provar la seva primera aventura forana, a la Lazio, on va jugar les cinc últimes temporades de la seva carrera esportiva. Va arribar a Itàlia amb 33 anys i la va deixar amb 38, però encara li faltava molt per viure amb la selecció. Va disputar la seva última Eurocopa el 2012, amb un sol gol, davant de Grècia a quarts, el tercer i últim en tornejos europeus. El 2013 va guanyar la Copa d'Itàlia amb la Lazio i l'any següent, quan ningú no ho esperava, amb 36 anys, va entrar a la llista per al mundial de Brasil. 

En un equip en què Löw preferia jugar amb falsos nous, el tècnic va haver de recórrer a ell quan perdia per 1-2 contra Ghana en duel de primera fase. Dos minuts després de ser al camp, va marcar el seu quinzè gol en un mundial i va demostrar que seguia sent important. Va jugar una estona en el partit següent, davant dels Estats Units i, després de perdre's el de vuitens contra Algèria, va arrencar d'inici en la victòria contra França en els quarts. El setzè gol, el del rècord, va arribar en un dia històric, l'1-7 contra Brasil a Belo Horizonte en semifinals. Ell hi va fer el segon gol. Dotze anys després de la primera, va tornar a disputar la final d'un mundial i, tot i ser rellevat dos minuts abans de la pròrroga contra Argentina per Mario Götze, va ser precisament aquest, l'home que l'havia tret del camp, qui el va fer campió amb el seu gol. La retirada de l'equip nacional no podia arribar en un millor moment.

Klose va jugar dos anys més amb la Lazio i es va retirar. Després de ser tècnic ajudant de Löw al mundial de Rússia, ara entrena els juvenils del Bayern. Va arrencar tard la carrera i alguns el veien com un estranger al seu país, però ell ha passat a la història, sobretot dels mundials i en els partits internacionals més que no pas en els de club. Això sí, en les Eurocopes, malgrat no guanyar-ne cap, també hi va aconseguir èxits, ni que fossin en comptagotes.