Txecoslovàquia, 3- Països Baixos, 1 (Euro 76-Semifinals)

85. Anton Ondrus (1-0)

L'Eurocopa disposa en la seva nòmina de campions dos països que ja no existeixen. En la primera edició va guanyar la Unió Soviètica i en la cinquena, Txecoslovàquia. D'aquell equip han passat a la història alguns jugadors com Panenka, pel seu gol de penal en la final, o el porter Viktor, considerat un dels millors del continent aleshores. Però el seu guia espiritual era el seu capità, un espigat lliure de gairebé 1,90 metres que hauria pogut gaudir d'una trajectòria molt més reconeguda si hagués nascut a l'altra banda del teló d'acer. Era Anton Ondrus.

De tots és conegut que, tot i que es considera la República Txeca l'hereva d'aquell equip del 1976, la realitat és que la majoria de jugadors eren eslovacs. En concret, 14 de 23. Era el cas d'Ondrus, un personatge que es va convertir en llegenda a l'Slovan de Bratislava, l'equip més guardonat de la zona eslovaca. Ondrus hi va debutar el 1970, amb vint anys, just després que l'equip aconseguís el seu màxim èxit internacional, la Recopa del 1969 contra el FC Barcelona a Basilea. De fet, els pares d'Ondrus s'havien traslladat des de Solcany, on havia nascut Anton, a Bratislava després que li sortís una feina al progenitor i el mateix jugador explica que vivien en un carrer en què hi havia l'estadi de l'Slovan a una banda i el de l'altre equip de la ciutat, l'Inter, a l'altra. Es va decidir pel primer, segons ell, perquè segurament era més a prop.

Influït pels guanyadors de la Recopa, com els germans Capkovic o el tècnic de l'època, Michal Vican, Ondrus va començar jugant de davanter però poc a poc va anar endarrerint la seva posició. Hi va influir qui posteriorment seria seleccionador de Txecoslovàquia, Josef Venglos, de qui diu que li va ensenyar tot el que va aprendre de futbol i a explotar una posició en què se'l va comparar molt amb Franz Beckenbauer. 

En aquella època, i fins als anys vuitanta, els equips solien tenir defenses marcadors, tant per les bandes com pel centre, que practicaven marcatges individuals a l'oponent. Un dels defenses, habitualment situat per darrere, era el lliure. Aquest no tenia marca i, a part de veure tot el partit de cara, tenia carta blanca per incorporar-se al centre del camp i crear superioritats. L'època de davanter d'Ondrus l'ajudava a dominar la pilota i va ser clau en les victòries de l'Slovan en les lligues del 1974 i del 1975 davant dels grans conjunts txecs. 

També actuava a la selecció des del mateix 1974, quan va començar la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1976 a Iugoslàvia. Els txecoslovacs no eren favorits en un grup en què també hi eren Portugal i Anglaterra. Els anglesos ja s'havien quedat fora de les dues últimes cites, l'Eurocopa del 1972 i el mundial d'Alemanya, el 1974, i van començar la fase forts, guanyant els txecoslovacs a Wembley per 3-0. Però van caure a Bratislava i no van ser capaços de vèncer els portuguesos en els dos partits. Txecoslovàquia va acabar primera de grup. Tot seguit, va aconseguir eliminar la Unió Soviètica, vigent subcampiona, en els quarts de final i així es va classificar per a la final a quatre de Zagreb i Belgrad.

El gol

El primer partit seria complicat. Els Països Baixos formaven un equip gairebé calcat al de la taronja mecànica que havia entusiasmat dos anys abans al mundial d'Alemanya, amb Cruyff al capdavant. El duel es va disputar a l'estadi Maksimir de Zagreb sota una intensa pluja i als 20 minuts va arribar el primer gol.

Va ser en una falta lateral llançada per Panenka des de la banda esquerra. La pilota va sobrevolar l'àrea i Ondrus, avançant-se a tothom, va connectar una extraordinària rematada de cap que va vèncer l'oposició de Schrijvers. Era l'1-0. Curiosament, el mateix Ondrus va tornar a marcar, i a la mateixa porteria, però a la segona part i en pròpia porta, amb la qual cosa el duel se'n va anar a la pròrroga. En un temps suplementari molt polèmic, després que durant el partit hi hagués hagut un expulsat per banda, Txecoslovàquia va marcar dos gols més, mitjançant Nehoda i Vesely en els cinc minuts finals i es va classificar per a la final, tot i les protestes dels neerlandesos al col·legiat gal·lès Clive Thomas.

En la final, quatre dies més tard, Ondrus va tornar a ser titular i va veure com la seva formació deixava escapar un avantatge de dos gols i permetia l'empat de Dieter Müller i Holzenbein. En la tanda de penals, Ondrus va anotar el tercer i va veure com el famós llançament de Panenka donava a Txecoslovàquia l'única Eurocopa de la seva història.

Després del torneig, molts conjunts alemanys, com el Bayern, l'Stuttgart i el Mönchengladbach el van voler fitxar, però les normes dels països de l'est de l'època no permetien que els jugadors en sortissin amb menys de 28 anys i ell en tenia 26. A més, va haver de fer el servei militar i va haver de deixar l'Slovan per jugar al modest Dukla Banska Bystrica. Això va possibilitar que no pogués participar en la fase de classificació per al mundial d'Argentina, en què Escòcia va deixar Txecoslovàquia eliminada. Va tornar i va capitanejar el seu equip cap a l'Eurocopa del 1980, després de deixar França fora en la ronda prèvia. En la fase final, va jugar tots els partits de la primera fase. Un derrota contra els alemanys, amb gol de Rummenigge, els va deixar sense opcions de final, però almenys van arribar a disputar la final de consolació, guanyada contra Itàlia per penals amb una anotació seva en la tanda. Va ser el seu últim partit amb l'elàstica nacional.

Ja amb trenta anys, va poder sortir del país, però no va triomfar al Bruges belga i es va acomodar a França, al modest Thonon, al qual va actuar fins als 37 anys. Una última experiència al Biel suís va precedir la seva retirada i la tornada l'Slovan, al qual va arribar a presidir. També va estar en comissions de la FIFA, empès per Beckenbauer, aquell amb qui comparaven al camp i a qui va guanyar la final del 1976. Ondrus no serà tan recordat com el kaiser o Cruyff, però els va superar en aquell torneig de Iugoslàvia, en què els eslovacs com ell van ser essencials per catapultar el país unificat cap a la seva única fita, Jocs Olímpics a part.