Espanya, 4- Itàlia, 0 (Euro 2012-Final)

138. Fernando Torres (3-0)

Ser l'únic jugador de la història del futbol d'haver aconseguit un fet rellevant ja és prou important i justifica la trajectòria de qualsevol. En les quinze finals d'Eurocopa que s'han disputat fins ara, només hi ha hagut un futbolista que hagi marcat en dues d'elles i que, a més, les hagi guanyat. En una, la del 2008, va ser determinant, i el gol sortirà més endavant en aquesta llista. L'altre va ser per ajudar a fer més gran una golejada i va arribar més tard cronològicament parlant. Estem parlant del davanter madrileny Fernando Torres.

Es va convertir en un veritable especialista en marcar gols definitius amb la selecció espanyola. Una anotació seva ja va fer que Espanya es proclamés campió d'Europa de dues categories diferents. Així, el 2001 va marcar, de penal, en l'1-0 contra França de l'europeu sub-16 d'Anglaterra i l'any posterior també va aconseguir, aquest cop de jugada, l'únic gol de la final contra Alemanya del mateix torneig en la categoria sub-19, disputada a Noruega. El 2008, Torres va tancar el cercle marcant en l'1-0 de la final de l'Eurocopa absoluta, novament contra Alemanya. Entre el 2008 i el 2012, l'any del seu segon gol en una final, li van passar força coses.

Així, el 2008 era tota una estrella a Liverpool, equip que l'acabava de fitxar l'estiu anterior procedent de l'Atlètic de Madrid. Però tot i que les seves millors actuacions a Anglaterra van arribar amb l'equip d'Anfield, el cert és que no hi va guanyar cap títol en les tres temporades i mitja que hi va jugar i la seva trajectòria va anar decreixent. Així, un cop superat l'impacte inicial, amb 33 gols en un sol curs, en la segona li van començar a arribar lesions. Va ser la temporada en què el Chelsea va deixar l'equip a les portes de la final de la Champions. L'any següent hi havia mundial, i era important per a ell, però no el va afrontar en les millors condicions.

Després d'un 2009 en què l'equip estatal havia estat eliminat per Estats Units en les semifinals de la Copa Confederacions, el seleccionador, Vicente del Bosque, va deixar d'alinear tant la parella formada per Torres i Villa, que havia triomfat en l'Eurocopa anterior. Durant el mundial sud-africà, la seva participació no va ser lineal i, a sobre, arrossegava una lesió de la qual no havia fet net. Va ser suplent en el primer partit, derrota contra Suïssa, i tot i que va sortir des de l'inici en els quatre posteriors, sempre va ser substituït. Va tornar a exercir de revulsiu en les semifinals davant d'Alemanya i en la final contra els Països Baixos, en què va intervenir en l'acció del gol d'Iniesta abans de tornar-se a lesionar muscularment. Havia estat campió del món, però sense anotar, ni demostrar la seva qualitat.

En el següent mercat d'hivern, la bomba. Va deixar el Liverpool i va fitxar pel Chelsea, davant de la indignació dels aficionats reds. A Londres no va jugar mai tan bé com en el seu equip anterior, però hi van arribar els títols. Va ser en un gran any, en l'apartat col·lectiu, 2012, amb triomf en la Copa i sobretot en la Champions, en què va anotar un icònic gol per acabar de rematar el FC Barcelona al Camp Nou a les semifinals. Es va proclamar campió després d'actuar en 36 minuts de la final contra el Bayern, resolta per penals. Ell no en va xutar cap. De fet, només havia marcat dotze gols en un any i mig a Stamford Bridge i tampoc no afrontava l'Eurocopa del 2012 amb garanties de titularitat.

El gol

Torres va ser suplent en el debut contra Itàlia (1-1), però va entrar des de l'inici i va marcar dos gols en el 4-0 contra Irlanda. Va ser un miratge. Va defraudar contra Croàcia, partit en què va ser rellevat, i només va actuar 23 minuts en els quarts de final contra França. En les semifinals, davant de Portugal, no va disposar de cap dels 120 minuts de partit. Del Bosque, que no tenia Villa a la convocatòria per lesió, ho havia apostat tot a jugar amb Cesc de fals nou, emulant l'èxit de Messi al FC Barcelona en aquells anys. 

Només Negredo va ser titular com a davanter centre en les semifinals, però en la final, el tècnic de Salamanca va tornar a optar per jugar sense un punta pur. Quatre anys després del seu gol al Prater, Torres iniciava la final com a suplent. No li va anar malament a Espanya, que va resoldre el partit a la primera part amb gols de Silva i Jordi Alba. A més, Itàlia va haver de jugar mitja hora amb deu jugadors, ja que l'home que havia entrat com a tercer canvi, Motta, es va lesionar tot just després de ser al camp. El partit ja era un passeig per als vigents campions i Del Bosque va moure la banqueta. Va entrar primer Pedro i, un quart d'hora abans del final, ho va fer Torres, que va tenir temps d'entrar a la història.

Gairebé sense voler-ho, Xavi Hernández va robar una pilota en una mala sortida dels italians. Immediatament, va veure la desmarcada del davanter madrileny. Aquest va encarar Buffon i, tot i que el porter de la Juventus va arribar a tocar la pilota, no va poder impedir el tercer gol. Torres es convertia així en l'únic jugador de la història que ha marcat en dues finals de l'Eurocopa. A més, va ser màxim golejador el torneig, amb tres encerts, empatat amb Balotelli, Cristiano, Dzagoev, Mario Gómez i Mandzukic, i hauria pogut ser-ho en solitari quatre minuts després, quan va tornar a quedar sol davant del porter, però va decidir ser magnànim i regalar-lo a Mata per anotar el 4-0 definitiu.

Només tenia 28 anys, però la resta de la carrera de Torres va ser decreixent, malgrat que encara va guanyar l'Europa League l'any següent amb el Chelsea. El 2013 sí que va ser titular en la Copa Confederacions en què va marcar cinc gols en quatre partits, tot i que quatre van ser contra la debilíssima Tahití. Espanya va ser subcampiona en perdre la final contra Brasil. Va tenir un pas efímer pel Milan just després del seu últim mundial i dels últims partits amb la selecció. Va ser també a Brasil, el 2014, on va ser suplent en les derrotes contra els Països Baixos i Xile i titular en el triomf estèril per 0-3 contra Austràlia. Hi va marcar el seu últim gol.

El 2015 va tornar al seu Atlètic de Madrid, d'on havia sortit i on va aconseguir una altra Europa League, el 2018, malgrat que mai es va consolidar com a titular. Hi va jugar quatre campanyes, i amb 34 anys va decidir buscar una última aventura al Sagan Tosu japonès, on el 2019 va posar punt final a la seva carrera l'home que no solia fallar quan arribava una final de seleccions.